Autoria: Joan Puig i Cadafalch
La gelosia és l’emoció que percep com algú dóna a una tercera una cosa que vol per si mateix (atenció, amor, afecte…). La gelosia es diferencia de l’enveja, perquè constitueix la por de perdre alguna cosa que ja es posseeix; en canvi, l’enveja és el desig de tenir allò que posseeix alguna altra persona i que un mateix no té.
Sovint s’identifica la gelosia com una mostra d’amor, ja que sembla un indicador conforme no existeix indiferència. Segons la seva intensitat, pot portar a conductes de control malsanes i inacceptables en les relacions, ja que els comportaments controladors sovint són un element important (a vegades fins i tot el primer) en les relacions abusives. També sol ser símptoma de possessió i de manca de confiança en l’altra persona.
***
Dissabte, 17 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
El rellotge toca un quart de deu quan prenc el darrer glop de la infusió que m’ha servit la mare fa una estona. El plat de les galetes està ja buit amb excepció de les engrunes que resten inquietes expectants de sentir la meva història relativa a l’Àlex i els sentiments que just avui s’han despertat per la meva sorpresa.
Suposo que això que m’està passant és quelcom petit en un món on passen tantes coses veritablement importants. Amb dinou anys, no obstant, trobo que cada petita cosa que m’ajuda a conèixer una mica més el món humà, especialment el meu, se’m fa rellevant fins el punt que ocupa gran part de la meva atenció. És la primera vegada que sento gelosia o que m’enfado perquè algú important del meu entorn m’afecta d’alguna manera… I sóc conscient que dintre de cinc anys res de tot això serà important, com tampoc ho és ara. Només és una lliçó més de la vida en què decideixo posar la intenció per extreure nous aprenentatges. Com he fet abans amb d’altres coses que també em semblaven una muntanya i ara les veig com “normals”, sigui el que sigui que vol dir això.
– Bé, suposo que caldria començar aquesta història explicant-vos una mica qui és l’Àlex.
Els pares em miren de forma ben atenta, desperts, i amb una mena d’il·lusió com si el seu fill es retornés després d’un viatge de mesos, lluny d’ells.
*
És curiós com les persones poden compartir sostre, però sentir-se allunyades. Afortunadament sé que els pares em respecten suficient com per entendre i comprendre la necessitat de la meva distància durant els darrers mesos; ho sé i els ho agraeixo profundament fins el punt que no puc evitar deixar-me contagiar de la seva il·lusió de retrobar-me amb ells en una conversa que, ara m’adono, estic gaudint profundament. Suposo que també els enyorava encara que no n’era conscient. I m’agrada tornar a sentir-los tan a prop, com m’agrada tornar a sentir el privilegi de la seva atenció i la seva cura.
– Com sabeu, l’Àlex és un company de classe que compartim grup des de primer. També l’Àlex és un dels integrants d’aquell grup de nois del qual us vaig parlar tant el curs passat: els chupipandis, com diu ell.
– Chupipandis… -repeteix la mare divertida.
– Sí, a mi també m’ha fet gràcia aquesta expressió -ric.- El cas és que durant molt de temps l’Àlex va ser un dels assetjadors que de forma periòdica em van increpar durant el primer curs. Això no obstant, va arribar un punt de l’any acadèmic en què va començar a anar també amb d’altre gent més saludable i es va distanciar prou dels chupipandis com per començar a canviar la seva actitud respecte a mi. Em va cridar molt l’atenció fins el punt que em vaig adonar que les vegades que venia amb la colla era més per suavitzar o minimitzar l’impacte de l’assetjament sobre meu. Ho feia d’una forma molt subtil perquè, segons m’ha explicat i he entès, tenia por a confrontar-se de forma oberta.
*
– I com encaixes tu aquest fet? -pregunta la mare.
– Bé… no seré jo qui ha de decidir quan algú ha de ser valent o no per fer-se front. Cadascú tenim el nostre procés i cadascú fem el que podem des de la nostra motxilla. Des d’aquesta mirada, em sembla molt lloable que tot i la seva por a desencaixar socialment, hagi fet tot el que ha fet per mi. He de reconèixer que gràcies a ell m’he estalviat alguna bofetada…
– Molt bé, amor -somriu la mare.- M’alegra veure que trobes la forma de sentir-te bé amb allò que passa al teu voltant. Al cap i a la fi no podem canviar les coses que passen, però sí podem relacionar-nos d’una manera que ens sigui sana i sostenible a nosaltres.
– Gràcies per les teves paraules i el teu reconeixement, mama -somric.- Doncs… el cas és que en aquesta situació ens plantem en el decurs d’aquestes setmanes. Setmanes en què he sentit que l’Àlex ha fet encara alguna passa més cap a mi, com per exemple esperar-me als jardins de la maternitat als matins per anar junts a la uni, disculpar-se per la seva actitud davant dels chupipandis… Coses així.
– Ahà…
– I tota aquesta situació ha despertat en mi una curiositat que va molt més enllà d’una possible amistat. Pensant-hi crec que ja m’agradava des del curs passat, encara que aleshores no parava massa atenció a aquestes qüestions. Crec que ha estat un sentiment que ha anat creixent d’una forma tan subtil que tampoc no cridava massa la meva atenció, a diferència del que, per exemple, ha passat amb la Kassia.
*
– Ara ho explico així, però porto tota la setmana donant-li voltes a la cosa. Al final resulta que m’estimo dues persones, però la trajectòria d’aquestes estimes i l’efecte que tenen en mi és radicalment diferent. I em resulta molt curiós, això! -ric.
– He de reconèixer -diu de nou la mare- que em va sorprendre tot el que ens vas explicar de la Kassia.
– En quin sentit?
– Mai m’hauria imaginat que algun dia podries arribar a desenvolupar un sentiment tan… abrupte? -riu.- La teva forma de funcionar habitualment és pausada i serena, fins i tot en situacions crítiques com els diferents assetjaments que has patit a l’escola, a l’institut o a la universitat el curs passat.
– Ja, entenc el que vols dir, i vaig pensar el mateix quan vaig conèixer la Kassia divendres passat i començar a sentir totes aquelles coses tan alienes a mi. Em sentia com en una muntanya russa i com si algú m’hagués agafat les regnes emocionals, el control de la meva ment.
– I què en penses al respecte? -pregunta ara el pare.
– Encara no ho tinc clar. La resposta fàcil és que la Kassia té aquesta capacitat de fer-me sentir així, però tu sempre dius que no hi ha circumstància externa que tingui capacitat de fer-nos sentir de cap manera, que la veritable causa sempre és interna. I en aquest sentit vaig una mica a les fosques.
*
– Per a què just ara he decidit enamorar-me d’una manera tan boja? -continuo.- Sempre em recomanes que escolti l’emoció per entendre què em vol dir. Recordo molt quan de més petit em vas fer aquella analogia en què comparaves les emocions amb una ampolla que conté un missatge en el seu interior i navega erràtica en el mar de la ment. Aquest enamorament juga un paper en la meva ment. Quin? Encara no ho sé.
– És qüestió d’anar escoltant, tampoc hi ha pressa, oi? -somriu el pare.
– No, clar! -ric també.- El problema és que darrerament també he fet una mica el ganso amb les meditacions i m’he desestabilitzat en la pràctica. Però això és quelcom que ja estic corregint, perquè m’adono que és absurd no dedicar-me un temps a meditar.
Tant la mare com el pare assenteixen de forma efusiva amb els caps. Ells són uns meditadors molt “pro” i, encara que mai m’han obligat a meditar, consideren que és una pràctica tan sana que de tant en quant se’ls escapa algun judici al respecte, com ara. Em fa gràcia i no m’ho prenc malament, al contrari.
– Tornant a l’Àlex, com us dic, la situació en el moment actual és que m’agrada i tinc curiositat per explorar aquesta sensació. Vull conèixer-lo més, compartir temps, i descobrir la seva forma de pensar, sentir i fer en aquest món. Amb tot el que va passar ahir, crec que el meu sentiment cap a ell ha augmentat, i això no m’agrada tant. Sospito alguna mena de dependència o ànsia dintre meu respecte ell. I crec que justament és això el que m’ha portat a comportar-me d’una manera que no m’ha agradat.
– A què et refereixes? -pregunta la mare.
*
– Aquest matí, l’Àlex i jo hem parlat llarg i estès sobre diverses qüestions, entre les quals del poliamor. No he vist un rebuig respecte al que l’he compartit i sí molta disposició a investigar-ho i reflexionar-ho, la qual cosa m’ha agradat. No obstant això, quan ja estàvem cap el final de la conversa amb el Josep, els tres, la seva actitud m’ha resultat desagradable.
– Què ha passat?
– En un moment de la conversa el Josep ha confessat que l’agrada l’Àlex. I l’Àlex ha aprofitat l’ocasió per posar-me a prova a veure si en sóc coherent amb el poliamor. Fins aquí cap problema, amb excepció que m’ha semblat una mica trist que ho faci. Però el problema ha començat quan m’he sentit gelós.
– T’has sentit gelós? -la mare pregunta incrèdula.
– Bé, és la primera vegada que sento que m’agrada algú, la Kassia i l’Àlex, i mai havia tingut espai per provar què passaria amb mi donades certes circumstàncies relacionals. És fàcil sentir-se poliamorós quan no hi ha cap risc emocional, no?
– Està clar…
– El que vull dir, mama, és que no sóc perfecte i que era qüestió de temps que sentís coses desagradables davant circumstàncies nouvingudes.
– Tens raó -diu la mare pensativa.- De fet, quan eres petit tenies reaccions semblants davant situacions que et contrariaven.
– Ah, sí?
– Recordo especialment la pataleta que et va agafar uns nadals en què vam decidir donar les joguines que no utilitzaves.
– Ai, sí! -no puc evitar portar-me la mà a la boca avergonyit del meu comportament d’aleshores.
*
Era la primera vegada que la mare va prendre la iniciativa de donar una segona oportunitat a les joguines que es morien de riure a les golfes. Ella té la idea que un objecte que no s’utilitza només és una acumulació de mala energia. Diu que els objectes estan per fer-se servir i que si no els utilitzem els hem de procurar una segona oportunitat amb algú que sí que els faci servir. Fins aquí, bé. El problema és que la tria la va fer ella i això em va molestar molt, especialment perquè va seleccionar una joguina que a mi m’agradava moltíssim.
Amb el temps vaig entendre allò de l’aferrament i de l’ànsia i vaig incorporar l’aprenentatge, però aleshores era un nen petit que no arribava als cinc anys i encara no tenia aquestes eines a la meva caixa emocional. Així que vaig estar-me dies sense parlar-li quan, impertorbable, va tancar la caixa i la va treure de casa.
Per la meva sorpresa aquella joguina va acabar a mans d’un nen de la classe. A l’escola les professores sempre ens demanaven que portéssim el regal de reis que més ens havia agradat quan repreníem les classes després de nadal. A casa no celebrem pròpiament els reis, però ens fem regals per cap d’any, així que també portava la meva joguina “de reis”, com la resta de companys.
I el cas és que quan vaig veure la meva joguina a mans d’una altra persona em vaig posar com una fúria. Em vaig aixecar del meu seient i en dues passes em vaig plantar davant seu.
*
L’Òscar, que és com es deia el nen, estava jugant i gaudint com un boig d’aquella joguina. I quan em vaig plantar davant dels seus nassos, va aixecar el cap i amb un somriure immens va allargar la meva joguina per ensenyar-me-la. Em va commoure perquè l’Òscar sempre estava trist a classe, ja que a casa tenien les seves dificultats i l’Òscar sempre ha estat molt sensible.
“Vols jugar amb mi?”, em va preguntar. Va ser un moment màgic perquè de cop vaig entendre què volia dir la mare amb “donar una segona oportunitat”. A casa aquella joguina estava morta perquè ja no jugava amb ella, però amb l’Òscar la joguina va recobrar tota la seva vida i, fins i tot, lluïa més. I a sobre feia feliç algú altre, cosa que aquell efecte ja no passava amb mi. Vam jugar junts tot el dia i al dia següent i al següent… Jugàvem amb aquella joguina i d’altres, a casa seva o a casa nostra. Ens vam fer molt amics fins que un dia, diguem-ne, va marxar. Però encara guardo amb estima tots els moments compartits…
22:11 hores
– En la ment de cadascú tenim els potencials de totes les ments -explica el pare:- alegria, tristor, ira, por, gelosia, enveja, sorpresa… també els potencials de les ments virtuoses i les ments perjudicials. I també els potencials de la felicitat i del patiment. Fins que no ens alliberem per complet de l’ego, no estem lliures de sentir malestar. L’important és recordar que la veritable causa és interna, no pas externa. I aquell moment de la joguina va ser clau per constatar que, efectivament, depenent de com expliques allò que està passant, sents sensacions desagradables o agradables.
– Totalment -confirmo entusiasta.
– L’aprenentatge ja el tens… es tracta de replicar-ho en les noves situacions que esdevinguin, com ara l’Àlex i aquesta gelosia que expliques.
– Vols dir que l’ànsia que sentia per la meva joguina és la mateixa que ara sento pel meu Àlex?
– No sóc ningú per confirmar ni desconfirmar, petit Joan. Em sembla interessant això que dius, poder no et porta enlloc, però estirar del fil és gratuït -em fa un piquet d’ull.
– Escolta, papa, avui estàs un pèl enigmàtic, no? -ric.
– Joooo? -riu també.- Poder és que crec que entens més del que creus entendre… -em torna a fer un piquet d’ull.
La seva resposta em descol·loca per complet i durant uns instants l’observo perplex. La meva sorpresa no fa sinó que augmentar el seu somriure i ara em retorna una mirada entre desafiant i afable. Aixeco les celles i somric, i al poc ric.
– Creus que m’estic fent trampes? -pregunto finalment.
– Completament. Al cap i a la fi, no ens les fem constantment? -riu.
*
– Pere -diu ara la mare seriosa,- no sé què et passa avui però estàs ben estrany!
I quan diu això allarga la seva mà perquè l’altre li agafi, i durant uns instants els dos guarden silenci mentre es miren. Sempre he tingut la sensació que es parlen mentalment quan es miren així. Sé que sona una mica fantasiós, però sovint els sento tan compenetrats que no trobo cap altra explicació… Observo com es miren i de cop imagino que poder algun dia estaré així amb la Kassia; ho veig factible, no em pregunteu per què.
I amb l’Àlex? Sentiria la mateixa gelosia si fos la Kassia qui proposés de tenir sexe amb una tercera persona? Suposo que tampoc té massa sentit la comparació. Al cap i a la fi, la Kassia és la Kassia i l’Àlex és l’Àlex; i jo també sóc diferent quan estic amb un o amb l’altre…
Més enllà d’això, trobo interessant que desitgi estar com la mare i el pare, de tenir aquesta complicitat, de compartir d’aquesta manera. I començo a veure quin sentit té el fet d’haver-me enamorat… Poder tenia més ganes de les que volia admetre d’estar-me amb algú… I poder per això també ara paro atenció a l’Àlex… i poder per això sento gelosia… perquè, de cop, el Josep podria esdevenir un obstacle per trobar aquesta harmonia que ¿envejo? dels meus pares. Ais! De cop sento que tot jo estic contaminat!!