Fòbia – Capítol Quinzè

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

Fe, sentit de l’honor, consideració, desaferrament, compassió, paciència, estima, saviesa, esforç, goig, flexibilitat mental, ètica i moral, equanimitat, bondat, generositat…

***

Dissabte, 17 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

En un tancar i obrir d’ulls el dia passa a ser nit i la llum, foscor. Algun estel tímid es deixa veure enmig del forat negre on abans hi havia el cel blau. I la temperatura, fins i tot dintre de casa, baixa de forma dràstica fins el punt que la mare ha volgut encendre la calefacció.

La mare, el pare i jo sopem al voltant de la gran taula del menjador, una taula vella i destartalada que té més anys gairebé que la masia… Bé, no és possible perquè la masia és del segle XIV i la taula no és tan antiga… No puc evitar somriure amb aquest pensament.

En qualsevol cas, la llum sobre la taula és càlida però nítida, i durant una llarga estona mengem en silenci un menú especialment fet pel pare amb la inestimable ajuda de la mare. M’agraden els dissabtes perquè els menjars a casa són encara més deliciosos que durant la setmana, i mira que el pare és tot un cuinetes!!

– Darrerament sento que la ment se’m descontrola i que actuo de formes que no m’agraden -dic.

La mare i el pare masteguen el menjar de forma lenta, i les meves paraules trenquen la seva concentració en el procés. Amb la seva quietud característica aixequen les mirades del seu plat i m’observen de forma atenta amb els sentits ara completament posats en mi. Me’ls estimo per la seva forma de fer tan delicada i compromesa amb mi i amb la gent que els envolta; m’estimo la seva forma d’estimar i els reconec com uns models a seguir, cadascun amb el seu propi estil, però els dos tan iguals en essència.

*

– En poc temps -continuo explicant- estan passant moltes coses a la vida i estic descobrint moltes emocions i sensacions noves. En poc menys d’una setmana he conegut una noia que em fa sentir com en una muntanya russa, se m’ha despertat l’apetit sexual respecte dues persones, he descobert que agrado un noi de classe que també estic descobrint en la seva manera de fer, he provat això de l’amistat… i m’han intentar violar en manada passant per una alcoholització forçada…

Un silenci serè acompanya la darrera exposició dels fets dels últims dies.

– Abans que continuïs compartint-te, amor -la mare empassa pausadament el seu mos abans de continuar parlant,- m’agradaria agrair-te que treguis els temes per iniciativa pròpia. El pare i jo hem notat que darrerament t’has tancat una mica en tu i encara no sabem molt bé com estar-nos en aquesta nova situació. Desconeixem si vols que et preguntem, si prefereixes ser tu qui parli de les coses…
– Uhmm… No tenia cap intenció de tancar-me en mi, encara que és cert que necessito provar coses abans de compartir-les. Tot és nou i vaig més perdut que mai, però em resulta molt refrescant alhora. I no volia espatllar-me la novetat parlant-ne massa. O dit d’una altra manera, preferia viure i equivocar-me abans d’explicar el què m’està passant. No és gaire habitual en mi, però m’estic deixant anar una mica i explicar-vos les coses hauria refrenat aquesta iniciativa espontània que m’ha sortit. No sé on arribaré i molt m’ensumo que el resultat no serà satisfactori (de fet, ja no ho és pel que fa a avui), però em venia de gust fer-ho així.

*

– Clar que sí, amor, la vida és dels valents i tu tens molt de coratge per viure-la amb plenitud. Tant si anem amb por com si no, ens podem equivocar i generar-nos patiment. Reflexionar està bé per aprendre a fer-ho millor, però deixar-se anar de tant en quant és també una experiència interessant de viure i de la qual segur aprens moltíssim.
– Gràcies per les teves paraules, mama; encara m’animen més a continuar amb aquesta bogeria -ric.

Durant uns minuts mengem de nou en silenci mentre ordeno les idees al meu cap. M’agrada el silenci i sovint procuro envoltar-me d’ell per reflexionar sobre les coses que em passen o per prendre decisions. Amb la mare i el pare sempre hi ha molts silencis compartits que em resulten extremadament agradables.

– D’això últim, de l’agressió de divendres… volia dir-vos que estic bé en general. Sí que m’agradaria tenir alguna sessió amb la Judit per acabar de polir el que pugui haver-se generat arrel de tot això. Ja són masses i avui m’he sentit una mica vulnerable al respecte quan parlava amb l’Àlex.
– D’acord, fill, avui mateix la contactarem per reservar-te un dia i una hora amb ella.
– Gràcies, mama -somric.

La mare i el pare es miren i després em tornen a observar de forma atenta guardant silenci.

– Els teus amics -comença a dir la mare- ens van explicar què va passar divendres. Això no obstant, t’agradaria explicar-nos tu com ho vas viure?
– Sí, clar… justament era el que estava ordenant al meu cap.

*

Durant els minuts que segueixen i mentre mengem unes postres casolanes delicioses fetes per la mare, els explico tot el que va passar divendres des de que vaig sortir de la universitat i em vaig trobar amb el Josep fins que ens van interceptar la colla dels chupipandis (com diu l’Àlex). Després els explico els fets ocorreguts de camí i durant la nostra “estada” en aquell local on m’emborratxaren i m’utilitzarem com l’entreteniment del dia. Explico també l’afectació per l’alcohol i la valentia del Josep en plantar-se davant del que estava passant. Finalment, enllaço amb les imatges que em venen quan ja l’alcohol havia pres el control del meu cos.

– No recordo gaire de tot això, però crec que vaig fer mal els nois que estaven allà. No a tots, només als que volien fer-me més mal. I em fa sentir malament.
– Per què, petit Joan? -pregunta el pare després d’estar-se en silenci durant tota la conversa.- Quins pensaments associes al fet de defensar-te?
– Fa temps que ho rumio -reconec,- però no aconsegueixo treure l’entrellat. No us he dit res abans perquè volia resoldre el meu dilema al meu ritme. No em malinterpreteu, no té res a veure amb no voler els vostres consells. És només… que vull aprendre a treure’m les castanyes del foc.

Guardo un moment de silenci per comprovar que la mare i el pare no s’enfaden perquè els amagui coses que sento. De fet, no tindria massa sentit que s’enfadessin, ho sé, però estan acostumats a que els ho expliqui tot i tenir una actitud molt demandant de consells.

*

– Una nit ara fa ja uns quants mesos vaig tenir un somni. Recordeu aquell accident que vam tenir tornant del retir espiritual de cap de setmana?
– Sí -confirmen els dos alhora.
– En el somni l’accident era més greu i vosaltres moríeu i jo quedava a mans de l’avi.
– Era un somni? -pregunta el pare encuriosit.
– Suposo, no? Al cap i a la fi els dos esteu aquí, ben vius, gràcies als Budes -ric nerviós.- El cas és que en despertar vaig sentir la necessitat de començar a fer-me més autònom. Vaig entendre que no estareu sempre per mi i que, sense deixar-vos de banda, és important que aprengui a resoldre els meus problemes.
– Això està molt bé -somriu ara la mare estirant la mà per agafar la meva.
– Suposo que encara necessito trobar el punt d’equilibri entre la meva autonomia i poder seguir comptant amb vosaltres. Perdoneu si en aquest trobar-me de vegades desaparec…
– No t’has de disculpar, amor…
– Clar que no, petit Joan -el pare també allarga la seva mà per contactar-me.

Per uns instants sento la calidesa de les seves mans tan suaus i dolces al tacte. Sento les seves carícies que m’omplen d’estima profunda, la seva estima cap a mi, la meva estima cap a ells… Els cors tous i les mirades alegres de trobar-nos els tres en aquesta estima tan infinita, com el cel. Quina bona fortuna la meva!

– Aleshores -el pare em mira fixament els ulls,- prefereixes continuar resolent pel teu compte el tema de l’Aikido?
– La veritat és que no me’n surto.
– Vols compartir quins pensaments associes al fet de defensar-te quan t’agredeixen? Per què et fa sentir malament defensar-te?
– Perquè estic fent mal a persones.

Silenci.

*

– D’acord -continuo,- en aquell moment són bèsties inconscients que em posen en perill per gaudi seu. I això no obstant, no puc evitar sentir-me malament de fer-los patir! Els budes i els savis del passat són molt clars al respecte.

Degut a l’odi, les persones mundanes plenes d’orgull no concilien la son
fins a derrotar a aquells que els hi causen el menor dany temporal.
De la mateixa manera, no abandonaré els meus esforços
fins a que aquest enemic intern quedi totalment i definitivament destruït.
Shantideva

Per culpa del foc de l’odi perdem la bellesa.
Vira

– Caram -se sorprèn el pare quan recito els versos dels erudits,- veig que has fet els deures… Aleshores, si tu et defenses d’algú que t’està atacant, ho fas des de l’odi o des de l’orgull?
– Eh… no…

El pare em mira de forma atenta observant-me al detall. Sento que penetra dintre meu, com cada vegada que parlem de les ensenyances.

– Fer mal algú no és odi? -pregunto.
– Si ho fas des de l’odi, sí, clar.
– I si no, no és odi?
– Quan camines pel bosc, tens la intenció de trepitjar els bitxos que es creuen en el teu camí? Si t’adonessis que has trepitjat un cuc, t’alegraries pel fet de matar un ésser inferior?
– No… I no són inferiors, tampoc!
– Aleshores no estic entenent el dilema, petit Joan.
– Poder no hi ha dilema…
– Girem la truita: si algú està fent-te mal i romans impassible, no estàs permetent que un ésser faci mal de forma deliberada a una altre ésser (tu, en aquest cas)? En quin lloc et deixa això?

*

A la llum de les paraules del pare tot em sembla senzill i fàcil. Realment no hi ha cap dilema sempre que actuï des d’una ment de compassió. La solució era tan òbvia i la tenia tan a prop que ara em faig creus de no veure-la de forma més clara…

Sospeso amb deteniment les paraules del pare mentre l’observo. Ell també em mira amb els ulls clavats en els meus, no des de l’hostilitat o la superioritat; al contrari, els seus ulls em busquen de forma tendre, afectiva, afable… i em fan sentir bé. El pare (i la mare) sempre em fa sentir bé, i quan em parla i m’explica la seva mirada, tot em sembla senzill, assolible. Només cal allargar la mà i agafar l’aprenentatge, com si es tractés d’una poma en el pomer…

– Si faig una luxació -torno a preguntar,- no és fer mal de forma deliberada, més enllà de la ment des de la qual ho faci?
– Això suposaria dotar els objectes i els fenomens d’identitat pròpia, no? Certs actes són dolents de per se…
– I no és així?

*

– No. No hi ha cap fenomen, ni tampoc hi ha cap objecte, amb una existència inherent, independent de la teva ment. Cap. Tot allò que perceps està contaminat per la teva ment, per tant, no tens forma d’aprehendre res del món sense travessar la teva ment. Així doncs, què és el que perceps realment? El món de forma objectiva, o una versió subjectiva del món?
– Però aquesta idea no és perillosa, pare?
– Per què?
– Perquè qualsevol podria aprofitar-se d’ella i justificar-se en els seus actes.
– Des de l’egocentrisme i l’egoisme fem moltes accions perjudicials per nosaltres i pels altres. Justament es tracta d’emprar el coneixement amb saviesa per evitar el nostre propi patiment i els dels altres. Buda ens convida a desfer-nos-en de totes les idees, perquè les idees ens encadenen al nostre ego. I des d’aquí és fàcil caure en faltes com la que comentes. Això no obstant, mentre no realitzem l’alliberament de totes les idees, podem utilitzar-les sàviament per avançar en el nostre camí espiritual. I és aquí on es fa necessari preguntar-nos des d’on estem actuant a cada moment. No miris fora, mira dintre.
– Què vols dir amb això últim?
– Vull dir… que mentre mires si fas mal o no, si està bé o no, descuides la teva ment. La teva mirada ha de ser cap a dintre, petit Joan, sempre, en tot moment. Concentra’t en la ment que està actuant a cada moment, més enllà de la manifestació externa. Allibera’t de les idees que ara mateix et bloquegen i recorda que Buda va recomanar el camí del mig. No te’n vagis als extrems…

*

– Encara no entenc què vol dir “camí del mig”, pare. Vols dir que tot és relatiu?
– No. Vull dir que l’equanimitat et guiarà de forma correcta la propera vegada que tinguis aquest mateix dubte.
– Ara t’has posat molt enigmàtic, papa!!

El pare riu divertit davant la meva exaltació.

– Tot això tindrà sentit, petit Joan, t’ho asseguro; tingues paciència. Al cap i a la fi, no volies guanyar autonomia en la teva resolució de dilemes? Ja tens per on continuar reflexionant, et toca pensar-hi sol -diu al temps que em fa un piquet d’ull.
– D’acoooord… -concedeixo finalment.- Gràcies per la teva orientació, papa -somric.
– La veritat és que sentir-vos és una autèntic delit -diu ara la mare.- El teu pare coneix molt millor que jo el Dharma i sempre n’aprenc coses també arrel de les vostres converses.
– Vaja -diu el pare envermellint,- gràcies per aquesta floreta, bonica…

El pare somriu afable i humil. Mai no l’he vist presumir de res; al contrari, el pare és extremadament senzill en la seva autopercepció. De cop, aquesta situació anecdòtica connecta amb la idea que m’ha volgut compartir el pare. Somriure davant d’un acompliment podria semblar d’orgullós o de superb, però és evident que ell somriu des d’una ment afable, amorosa i humil. El mateix acte pot tenir moltes interpretacions. Defensar-me d’un atac també, no?

*

I si vaig un pas més enllà… parar atenció a les interpretacions no és justament el que m’ha dit fa una estona: sortir fora de nou de la meva ment? A nivell teòric ho veig clar, però a l’hora de posar-ho en pràctica em sembla perillós. Si paro atenció a les interpretacions que es poden derivar de l’acte de defensar-me, entro de nou en el bloqueig mental que fins ara m’ha tingut paralitzat. Si no entro en les interpretacions, no estic relaxant-me èticament?

Sembla que tingui una tendència a col·locar la meva reflexió en un esquema “o A o B”. Poder aquest és el meu problema…

– Amor… -la veu de la mare em treu dels meus pensaments.- Vols infusió?

Quan aixeco la mirada m’adono que la mare subjecta la tetera dreta al meu costat.

– Perdona, he perdut el contacte amb la realitat totalment abstret en les meves reflexions. Sí, sisplau, voldria una mica d’infusió… gràcies.

El pare acaba de recollir una taula i m’avergonyeix haver-me absentat just quan es tractava de fer feina. Prou esforços fan ells de fer el sopar com perquè jo no faci l’ou… “No fer l’ou”, somric.

Quan la mare ens serveix el te a les tres, m’adono que enmig de la taula hi ha un platet amb pastetes de te artesanes fetes per la mare.

– Aquestes són noves! -exclamo emocionat.
– Sí, les he fet aquest matí -somriu la mare.
– Quina bona pinta! Puc? -demano allargant la mà.
– Per això estan, amor, per menjar-les.

Agafo una i sento la textura i el sabor en la meva boca, delectant-me en cada mastegada.

– Estan realment bones, mama!! -dic llepant-me els dits en acabar la galeta.- I què bé cauen després d’un dia tan llarg i malestant.

*

– M’alegro molt que t’hagin agradat tant, fill; mira que sempre n’ets d’agraït, així dóna gust fer les coses!! -riu.

Després el silenci torna a regnar sobre la taula mentre mejo un parell més de galetes donant petits glops a la infusió que encara crema.

– Amor… -la mare m’agafa de la mà.- Saps que estem aquí per tot allò que necessitis, oi?

Miro els ulls de la mare i se’m fa palpable el seu cansament. La mare és una dona forta que s’expressa a través de l’honestedat amb sí i els demés. Mai no ha tingut por de manifestar la seva vulnerabilitat quan l’ha sentida i crec que, just aquí, rau la seva fortalesa interior. Diria més, l’èxit professional en el lideratge a Flor de Puig rau precisament en aquest aspecte i ha invertit energia i esforços en implementar una estructura centrada en les persones que busca convertir les vulnerabilitats en potencials fortaleses. N’està convençuda de què una lliure expressió fa més fortes les persones i ha seguit aquesta línia fins a crear del no-res un programa de formació i implementació per gestionar la vulnerabilitat, enfortir els equips de treball i motivar les persones que hi treballen.

– Ho sé, mama. T’agraeixo molt l’espai que m’estàs deixant tenint en compte que tu també pateixes amb tot això que està passant.
– Cadascuna de nosaltres som responsables de nosaltres mateixes. Sé que comptes amb les eines suficients per ser autònom davant d’aquestes agressions. I sé que allà on no arribis tindràs la humilitat suficient com per demanar ajudar, com has fet amb la psicòloga.

*

– Ets un noi molt intel·ligent que sap observar-se -continua,- comprendre’s i transformar-se. I no dubto que les coses que ara et paralitzen les resoldràs; al teu ritme i amb els teus recursos. I això m’ajuda molt a col·locar-me en el meu lloc. No vull ser una càrrega més per tu i vull estar per allò que realment necessitis.
– Wow! Gràcies per les teves paraules que em retornen una imatge de mi tan positiva! També crec que, tard o d’hora, resoldré aquestes dificultats en el meu favor i el favor dels altres. No negaré que ahir i avui ho he passat malament, però alhora tot és molt engrescador!! -ric.
– Et ve de gust compartir amb nosaltres què ha passat amb l’Àlex avui, que ha marxat tan així?
– Just era del què us volia parlar ara. Us fa res si avui anem a dormir una mica més tard de l’habitual?
– Cap problema, amor -diu la mare després de mirar-se el pare.
– D’acord… a veure per on començo…