Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Aferrament, odi, orgull, rancúnia, gelosia, avarícia, inconsciència, supèrbia, negacionisme, auto-satisfacció, falta del sentit de l’honor, desconsideració, agressió, malícia…
***
Dissabte, 17 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Si no t’agrada el Joan, qui, doncs, Josep? -pregunta de nou un Àlex cada cop més intrigat.- I tu -diu mirant-me profundament- d’on has tret que l’agrada algú i que aquest algú és el centre de tot aquest periple d’agressions sexuals cap a tu i mirades lascives a la teva mare?
– Escolta! -crida en Josep exigint un tracte verbal més amable.
– Què? Em negaràs res de tot això?
– No vaig mirar de forma lasciva la mare del Joan!!
– D’acord, s’accepta l’esmena -diu l’Àlex arrufant les celles.- Però la part del Joan…
– Ja… -de nou en Josep aparta la mirada i la clava en el terra porcellànic d’estil colonial.- Això no ho puc canviar…
– Josep -dic en un to reconciliador,- sé que és difícil entendre per què faig les coses, però encara i així vull expressar la meva gratitud per la teva exposició dels fets perquè m’ha ajudat a entendre’t. I sobretot vull que et quedi ben clar que no et guardo rancúnia. M’agradaria, això sí, que canviessis l’actitud si actues així de normal, perquè estàs fent mal a la gent sense voler.
– No m’havia adonat de les conseqüències de la meva forma d’actuar. Sé que sona a nen mimat, i poder ho sóc; la veritat és que em sento egocèntric i egoista, no ho nego. Però ara m’has obert els ulls i vull fer-ho millor. T’agraeixo que em parlis després de tot… i no només això sinó que després d’assetjar-te als lavabos em vas continuar ajudant. La veritat és que ets una persona atípica…
– Fa una estona també has dit que sóc un peñazo… -ric.
– Eh… vull dir que ets massa bon nen i això… eh…
– No ho intentis arreglar o encara ho empitjoraràs més! -ric de nou.
19:01 hores
El sol comença a estar baix però encara escalfa la terrassa on ens estem. Els ocells piulen des de l’arbrada, als seus nius, poder explicant contes de bona nit als més menuts o compartint les experiències del dia que ja s’acaba. En poc més d’una hora el sol marxarà i el cel es cobrirà del mantell estelat per donar pas al repòs i al descans. De cop m’adono que ja no estic marejat ni em fa mal el cap i accepto de bon grat que la ressaca s’hagi acabat a la fi.
– D’acord -diu ara n’Àlex,- aquest noi que t’agrada, és de la nostra classe?
– Quin noi? -pregunta en Josep fent-se el despistat.
– Mira, en Joan és el tio més observador que conec. Només m’ha calgut xerrar amb ell un grapat de dies per adonar-me que no falla. Si posa l’ull en alguna cosa, només cal esperar que aquesta cosa sigui certa. Així, si ell diu que t’agrada un noi és que t’agrada un noi i punt. El fet que hagi dit “t’agraden els homes, i en particular un noi concret que no sóc jo” em fa sospitar que efectivament és de la classe. Per Déu, digues-me que no és en Christian…
– Què? Com coi vols que m’agradi el Christian si és insuportable!!
– Els altres no són menys insuportables…
– Tampoc m’agraden.
– Aleshores no és ningú dels chupipandis…
– Chupipandis… -ric.
– Qui t’agrada?
– Àlex, mira que n’ets d’innocent… -dic mirant-lo directament als ulls.
– Jo? Per què? -silenci.- Ens estaves prenent el pèl? Era un truc per descartar opcions?
No puc evitar arrencar a riure amb aquesta darrera conclusió.
*
– Deixa de riure i comparteix amb mi el que sàpigues, idiota!! -s’enfada n’Àlex.
– Ai, d’acord! -crida ara en Josep.- Mira que n’ets de pesat, eh? Vols saber qui m’agrada?
– És el que porto preguntant una bona estona…
– I no pararàs fins a saber-ho, oi?
– Exacte!
– M’agrades tu!
Quan diu això les seves galtes envermelleixen com dos grans tomàquets i la seva mirada fuig cap un cel marí nítid i clar. Miro n’Àlex que s’ha quedat petrificat amb la boca i els ulls oberts, mirant-se el company en un rictus d’incredulitat.
– Te’n rius de mi? -pregunta finalment.
– Veus que m’estigui rient?
– T’agrado jo?
En Josep deixa els ulls en blanc i no respon la pregunta de confirmació d’un Àlex que encara es mira amb suspicàcia el company. Davant del silenci n’Àlex repasa mentalment tota la informació i de cop s’adona que tampoc hi havia massa més opcions si havia de ser algú de la uni.
– Per això em deies que era ingenu? -em pregunta ara a mi.
– Era obvi, no? -responc aixecant les espatlles.
– Des de quan ho saps?
– Des de fa una estona…
– Així que t’agrado jo? -torna a preguntar-li a en Josep.- Jo?
– Tan poca estima et tens que no ets capaç d’acceptar que agradis a la gent?
L’Àlex fa un gest de desgrat amb la boca davant el comentari del Josep.
*
– Ja sé que t’agrada el Joan -continua parlant el company,- així que no cal que em donis una resposta. També tinc en compte que dec ser menyspreable als teus ulls, especialment ara que saps què vaig fer amb ell als lavabos el divendres passat; així que tampoc tenia masses esperances al respecte… Però m’he tret un pes de sobre compartint aquesta informació. Poder ja no podrem estar-nos els tres per tornar a casa després de la universitat, i això em fotria…
– Puc dir alguna cosa -interromp n’Àlex- o seguiràs traient conclusions fins que l’Univers es replegui de nou en una puta pilota d’energia compacta? -en Josep guarda silenci expectant.- Sé que no és gran cosa el que diré, però m’atreus físicament i més d’una vegada m’he pallejat pensant en tu.
El Josep i jo aixequem les celles a l’uníson sorpresos per aquesta confessió.
– Així que si et ve de gust ens podríem anar trobant i tenir sexe -quan diu això últim em mira desafiant.
Des del silenci em limito a observar de forma atenta els seus gestos. No em fa la sensació que estigui mentint respecte l’atracció cap el company i alhora percebo clarament que m’està posant a prova respecte al que hem parlat sobre poliamor.
– Què dius, tio? -en Josep parla amb un to notable de decepció.- No t’estàs pel Joan?
– Sí, però resulta que en Joan és poliamorós.
– Poli què?
– Poliamorós… Algo així com que accepta tenir més d’una relació simultània.
N’Àlex em mira de forma fixa amb aquell somriure provocador de qui se sap vencedor, però la seva seguretat s’esvaeix quan s’adona que no responc com esperava.
*
– Joder, Joan -diu ara en Josep,- això sí que no m’ho esperava de tu… i semblaves un mosquit mort!
– El què, que em pugui agradar més d’una persona en algun moment de la meva vida? No tinc capacitat per decidir quan m’agrada algú i quan no, i vés per on m’he anat a penjar de dues persones més o menys alhora: la Kassia i l’Àlex. De tota manera, no estic sortint encara amb ningú perquè no m’esperava tot aquest desenllaç amb n’Àlex. I sé que ell és monògam i poder prefereix estar-se amb tu en comptes d’estar-se amb mi, així que no hi ha res encara definit…
– Què? -crida ara l’Àlex.- De què vas, capullo?
La seva cara de triomf s’ha esvaït per complet i en el seu lloc només resta un Àlex encongit pel gir de la conversa.
– A què ha vingut això, Joan? -pregunta mig enfadat.
– El què?
– De col·locar la pilota a la meva teulada!! Tu tens una conversa pendent amb aquesta tal Kassia i tu ets qui ha de prendre les decisions.
– No és cert, Àlex, tu també n’has de prendre les teves… i a la llum de la darrera informació…
– Amb tots els respectes, Josep… -em torna a mirar,- ell només m’agrada físicament!! No tinc res a escollir!!
– Però vols tenir sexe amb ell, no?
– M’estàs dient que si tinc sexe amb ell no voldràs sortir amb mi?
– Què? No!! -no puc evitar riure amb el decurs de la conversa, la veritat.
– Aleshores, què m’estàs dient?
*
– Que hauràs de resoldre el teu dilema… Semblava que m’estaves provocant amb la proposta que l’has fet al Josep quan el problema el tens tu: si ets monògam no té gaire sentit proposar-li a algú que sigui la teva parella sexual (o el teu follamic) i alhora plantejar-te sortir amb un altre. O poder ja tens el dilema resolt? -n’Àlex nega amb el cap.- No estàs essent massa lleuger amb els sentiments dels altres si has de prendre decisions encara? I de veritat la nostra conversa només ha servit per a posar-me a prova?
– Joder amb el Joan… -diu en Josep en una veu tèrbola.- I semblava tonto…
– T’has enfadat? -pregunta n’Àlex.- A veure si ho entenc: un tio t’acorrala als lavabos d’un bar i t’agredeix sexualment i no passa res. D’acord, és una inmensa idiotesa posar-te a prova amb qüestions tan importants i em pots dir immadur, però això sí que et molesta?
– Quan he dit que l’agressió no em va afectar? Creus que sóc de pedra i que no pateixo quan algú o alguns decideixen abusar de mi? Saps quantes agressions sexuals, físiques i psicològiques he patit des de que tinc memòria? Què n’he de fer? Aturar la meva vida cada vegada que passa perquè tu et sentis més tranquil davant d’allò que esperes que faci? I si no m’aturo vol dir que em pots tractar com et doni la gana, faltant-me al respecte amb la meva forma de sentir i pensar?
Em crema la gola amb cada paraula que pronuncio.
*
– Poder no puc aturar les agressions perquè, encara que domino l’Aikido, no sé com encaixar-ho dintre de la meva ment. Poder per tu és una altra tonteria meva més, però per mi és important la coherència interna i fer tot allò que estigui alineat amb la meva forma de fer. Però puc aturar algú que vol provocar-me per posar-me a prova i veure si estic mentint o dient la veritat. Què esperaves, que em possés gelós? D’acord, m’hi he posat: ara què?
– T’has posat gelós?
– Sí, et sents millor?
– Doncs què vols que et digui: sí!
– Molt bé, premi per tu, doncs!
– La gelosia pot ser una forma d’expressar estima…
– La gelosia només expressa egocentrisme. Tu no ets meu i preferiria no sentir gelosia, però tampoc no cal que m’hi escarrassi en explicar coses que a tu t’importen poc.
Quan dic això, m’aixeco del terra i espolso els pantalons per treure’m la pols que s’hagi adherit.
– Si no us sap greu, estic cansat. Sento que la conversa hagi acabat així, Josep… Hagués preferit que això ho haguéssim parlat n’Àlex i jo en la intimitat… -per la meva sorpresa se’m trenca la veu.- M’agradaria estar sol, sisplau…
– Si serveix de res -diu en Josep aixecant-se també del terra,- fins i tot jo m’adono que n’Àlex ha ficat la pota fins el final… I això que sóc el brètol dels tres…
L’Àlex s’aixeca del terra en complet silenci i és el primer en entrar dintre de la casa i començar a baixar les escales. Darrera el Josep el segueix negant amb el cap. I quan arreglo una mica la terrassa també entro i baixo les escales fins a la planta baixa.
*
– Mamà, papà… -dic entrant al saló,- els companys ja marxen.
Els dos s’aixequen del sofà on s’estaven abraçats i en silenci, i surten al rebedor de la porta del darrera, la que dóna a la plaça Bonet i Moixí. Però l’Àlex ja no hi és per quan em giro i el Josep em mira neguitejat per trobar-se enmig de tota la situació.
– Vés amb ell, sisplau -demano.
En Josep assenteix encantat i alleujat perquè no li posi en una situació més difícil.
– Acomiada’m, sisplau, dels teus pares -crida corrent cap un Àlex que s’afanya en allunyar-se de mi.
– Caram… -diu la mare darrera meu,- si que tenen pressa els teus amics…
– Ja… -dic mirant-me les dues figures cada cop més lluny.- Què difícils són les relacions humanes…
– Vols explicar-nos què ha passat?
– M’agradaria…
– Vinga, entrem i sopem mentre ens expliques el que et vingui de gust compartir amb nosaltres.
– Francament estic mort de gana -ric quan l’estómac es queixa després d’un dia auster amb el menjar.
Abans de tancar la porta m’adono que n’Àlex es gira una vegada abans de desaparèixer darrera la cantonada que gira la carretera. No és possible que des de tan lluny ho hagi vist bé, però diria que plora.
– Què difícils són les relacions humanes…