Autoria: Joan Puig i Cadafalch
– Un, dos, tres… Dos, un, tres… Un, tres, dos… Tres, dos, un… Tres, un, dos… Quin és l’ordre dels nois que t’agraden?
***
Dissabte, 17 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– He estat pensant en tot plegat -diu de cop en Josep després d’un llarg silenci.- Joan, m’agradaria disculpar-me amb tu.
La tarda s’ha quedat agradable en un dia de primavera temperat. Les olors de les flors del jardí arriben fins a la terrassa tot i separar-nos dos pisos de les mateixes. El cel és d’un blau trencat per fils de cotó blanc pur aquí i allà, confegint un to fresc i esponjós al dia. Alguns ocells piulen propers encara que no es veuen. Em sento tranquil després de l’ensurt de fa ja una llarga estona.
En Josep guarda silenci esperant alguna mena de confirmació per la meva banda per tal de donar-li pas a la seva disculpa. Però em limito a tornar-li la mirada serena i confiada i espero amb paciència a que el company parli per si mateix.
– Bé… -diu finalment,- el cas és que comprenc que el què vaig fer als lavabos no va estar bé i et vaig tractar malament.
La seva veu és frèvola, sense vigor, en un darrer intent d’amagar-se de si mateix per darrera vegada sense massa èxit.
– Em vaig comportar malament amb tu -es repeteix ara amb un to més ferm més per si mateix que per nosaltres.
Observo amb atenció en Josep que ara mou els llavis com si parlés per ell, deixant els seus ulls a la deriva d’un lloc a un altre. Quan finalment em mira, somric.
– Gràcies, Josep -dic.- Agraeixo molt el teu esforç per comprendre el que vaig poder sentir; de veritat que t’ho agraeixo profundament.
*
– Voldria explicar-te per què ho vaig fer, encara que res del que digui vol ser cap justificació…
– M’agradaria sentir-te -somric.
– Bé… No negaré que… -en Josep mou el cap com si em toqués a mi completar la frase.- Ja saps…
Guardo silenci una llarga estona esperant que sigui ell qui parli i no jo qui endevini.
– Coi! -crida exasperat.- Vull dir que em sembles maco i aquestes coses!
Puc observar de reüll com n’Àlex amaga un somriure que vol escapar-se-li.
– Bé, no sé si “maco” és l’expressió del que vull dir… Diria que sí perquè la teva mare em sembla maca i tu ets clavada a ella. Mira, desconec com vaig mirar la teva mare, i la veritat m’espanta que em diguis que la vaig mirar tan perniciosament… En cap cas no la vaig mirar sexualment, si és això a què et referies, sinó que en veure-la i que s’assemblés tant a tu em va ajudar a entendre coses de mi. No m’estic excusant, només vull explicar quin sentit tenia tot plegat per mi tant el que va passar divendres als lavabos de “Com a casa!” com dilluns al jardí de casa teva.
– D’acord… -somric de nou.
– El cas és que des de fa temps sospito que alguna cosa no va bé amb mi. He estat amb moltes ties però no aconsegueixo… quan… ja sabeu!
De nou ens mira perquè nosaltres li completem les frases i n’Àlex i jo creuem mirades per uns instants en un acte reflex buscant la confirmació de l’altre conforme tots estem entenent de què va la cosa. El silenci és màxim ara i en Josep ens mira expectant.
*
– No trempes? -acaba per preguntar l’Àlex.
En Josep acota el cap vergonyós i vulnerable i amb un gest tímid assenteix per confirmar la pregunta del company.
– Ho has consultat amb el metge? -pregunta de nou n’Àlex.
– Què dius, tio! -s’exalta el Josep.
– O amb una psicòloga o sexòloga…
– Que no, que no va per aquí la cosa! Que quan tinc sexe amb mi mateix tot funciona bé!
– Ah… -n’Àlex es porta la mà a la cara.- Poder només són nervis! -exclama de cop quan en Josep és a punt de parlar de nou.
– Àlex -interrompo,- poder podríem deixar parlar en Josep, no?
– Perdó, perdó!
En Josep es mira amb les celles arrufades un Àlex que es porta les mans a la boca amb el gest de disculpa. Per un moment em sento còmode amb la situació i em delecto amb la confiança que es respira en l’ambient.
– D’acord… -arrenca a parlar de nou el company.- El cas és que des de fa temps sospito que… que… bé… jo…
– T’agraden els homes? -miro d’ajudar-lo.
En Josep obre els ulls com si volgués empassar-me amb la mirada i finalment es relaxa per assentir amb el cap. Sospira com si s’hagués tret un pes de sobre i l’esquena se li estira de forma inconscient alleujat per la càrrega que ja no porta sobre les espatlles.
– Mira, Joan, quan ho vaig fer senzillament volia utilitzar-te per veure si realment em motivaven… ja saps!
– Els homes?
– Més en particular, els penis…
– Ah…
– La nit anterior havia tingut un somni calent amb tu, saps?
– Amb mi?
– Sí, amb tu; i vaig despertar-me mig trempat i amb una sensació agradable al cos. No era la primera vegada que em despertava així.
*
– Però mai cap somni havia estat tan viu com aquell -de cop sento que en Josep menteix, encara que no sembla tenir una mala intenció.
– Per això em vas demanar d’estudiar junts? -pregunto sense donar massa importància al descobriment.
– Sí… Ha estat la casualitat que ha volgut que, a més, fossis bo explicant l’assignatura i em motivessis per estudiar…
– Entenc.
– Això no obstant, he de dir que no m’agrades, Joan. Bé, sí m’agrades, però no m’agrades…
– A veure tio -n’Àlex s’exalta fins a saltar sobre si mateix- A què coi estàs jugant?
– Vull dir que està bé per un somni tòrrid, però poca cosa més. Per sortir… una mica peñazo… Millor així, pesat? -en Josep consumeix n’Àlex amb la mirada.
De cop m’adono de què està passant i em faig creus que fins ara no m’hagués adonat. Els indicadors han estat allà tota l’estona però no tenia ulls per mirar-los. I ara, en canvi, se m’apareixen clars i nítids davant dels meus nassos. Indicadors clars conforme qui agrada en Josep és justament n’Àlex.
– Au, va, ves a cagar! -crida de nou n’Àlex.- Tu sí que ets un peñazo i t’hem d’aguantar!!
Durant una estona els tres quedem en silenci i cada cop que miro el Josep em sembla més evident que està enamorat de l’Àlex. Com s’ho ha fet per dissimular fins ara?
– D’acord, no t’agrada el Joan però sí el suficient com per comprovar que finalment ets homosexual? Què té a veure això amb la seva mare?
– Bé, a veure com explico això sense ofendre ningú.
*
– Després de divendres sentia que estar amb un noi al lavabo podia ser morbós i atractiu per mi. Però acceptar això no és fàcil i em vaig passar el cap de setmana dubtant fins el punt que qualsevol explicació em semblava punyent per tornar a “ser normal”.
– Vols dir heterosexual?
– Sí…
L’Àlex rebufa però quan el mirem respira i fa un gest impacient perquè el Josep continuï parlant.
– Vull dir que m’aferrava a qualsevol idea per tal de sentir que en realitat era heterosexual.
– D’acord, ho hem entès… I?
– En Joan sempre… Sisplau no t’enfadis -em diu mirant-me de forma greu.- Tu sempre m’has semblat afeminat…
– No ets el primer que m’ho diu, tranquil que no m’ofèn.
– Bé… el cas és que pensava que igual m’havia agradat perquè sembles una noia… i quan dilluns vaig arribar a casa teva tornava a estar convençut que era norm… heterosexual! -n’Àlex rebufa de nou.- Però en veure la teva mare, que és una versió encara més femenina que tu, em vaig adonar que no. Vull dir, em sembla maca, no em malinterpreteu… O sigui, maca com a persona, no que me la follaria…
– Hòstia! -n’Àlex dóna un cop de mà al terra.
– El que vull dir és que l’experiència al lavabo em va agradar perquè ets un tio, por molt afeminat que siguis. Crec que m’he explicat com el cul…
– A veure si ho entenc -miro de sintetitzar:- Alguna cosa que t’ha passat fa poc temps t’ha motivat per qüestionar la teva orientació sexual. Per tal de sortir de dubtes agafes algú que t’importa relativament poc i l’acorrales al lavabo per experimentar, a veure si surts de dubtes. Per suposat esperant que l’experiment acabi de confirmar-te que ets ben normal, és a dir, heterosexual.
*
– Joan! -n’Àlex està que es puja per les parets.- Tu també amb això de “normal”?
– Però no, resulta que l’experiment surt bé i confirma la teva sospita de què t’agraden els homes. Encara i així resten alguns dubtes que finalment es dissolen quan veus la meva mare, una dona exactament igual a mi que no et diu res, més enllà de què és una persona agradable de veure. Dilluns es confirma de la teva part que, efectivament, t’agraden els homes, i en particular un noi concret que no sóc jo. Ho he entès?
En Josep em mira amb els ulls i la boca oberts.
– Qui t’agrada si no és el Joan? -pregunta ara n’Àlex encuriosit.
– Què? Ningú! No sé què diu aquest!!
Ara sóc jo qui no pot evitar que se m’escapi un somriure entremaliat…