Autoria: Joan Puig i Cadafalch
La nostra reacció natural davant allò desagradable és el rebuig… Així neix l’odi…
***
Dissabte, 17 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Si ho he entès bé -diu l’Àlex mentre baixem de forma lenta les escales cap a la planta baixa- sempre que una relació es basi en un desequilibri de poder i esdevingui una necessitat de posseir l’altre (ja sigui a nivell de família, parella o grup d’amics), això és estima incorrecta. És així?
– Si l’estima es basa en una necessitat, de ben segur que sí. Però no només és una falta per la banda d’aquell, sinó també per la banda d’un mateix.
– Explica’t.
– Vull dir que la nostra reacció natural davant allò desagradable és el rebuig i, per tant, enfadar-nos en major o menor grau.
– Sí… i?
– Així, en enfadar-nos perdem el control de la nostra ment, ens traiem la felicitat o ofenem als demés si arribem a manifestar físicament el nostre enfadament.
– Ah! Per això no t’enfades amb els xaxis de la uni?
– Entre d’altres moltes coses.
– Vaig pillant…
Ric divertit sobre l’entusiasme que manifesta l’Àlex.
– Per altra banda, Àlex, pensa quant del teu enfadament amb els pares ve del passat, i quant d’aquest enfadament ha contaminat d’altres relacions amb persones totalment alienes a la família.
– No m’ho havia plantejat… Més deures a banda de reflexionar sobre les no-monogàmies, les coses que vull a la meva vida, els valors que vull implementar… la relació amb els meus pares… Pel que es veu tinc moltes coses a pensar!
El somriure queda tallat pel telèfon que comença a sonar just quan passem pel costat, poc abans d’entrar en el saló-menjador. Al meu ritme, que no és massa ràpid, m’apropo a l’aparell i el despenjo.
*
– Digui? […] Ah, hola, Josep! Com estàs? […] Millor, gràcies per preguntar… Porto una bona ressaca però mica en mica es va passant. […] -ric- […] Sí, estic amb l’Àlex… […] Clar, passa’t quan vulguis, nosaltres ara anem a dinar… […] Sí, sí… sense problema. Passem la tarda els tres junts. […] Fins ara!!
Penjo el telèfon i m’apropo a l’Àlex que m’espera sota el llindar de la porta.
– Saps que els japonesos són molt maniàtics amb no trepitjar la línia que hi ha sota el llindar de les portes? -pregunto de cop.
– No ho sabia… -silenci.- Era el Josep?
– Sí, vindrà ara després de dinar!
– I com és?
– Es veu que està angoixat amb tot el que va passar ahir.
– Vaja…
– No vols que vingui?
– M’agradava estar amb tu, però si ha d’estar malament sol que vingui, clar!
– M’agradaria poder agrair-li en persona la seva fortalesa a l’hora de plantar cara aquells armaris… S’ha de tenir valor!!
– Ni que ho diguis!!
Els dos passem finalment al menjador on la mare i el pare ens esperen amb uns plats fumejants.
– Perdoneu la tardança -dic mentre la mare i el pare s’apropen a petonejar la meva galta.
– No cal que et disculpis: hem sentit que t’han trucat -aclareix el pare.
– Sí, en Josep vindrà aquesta tarda, us fa res?
– Cap problema -confirma la mare…- Vinga, seiem que es refredarà tot al final!
– On m’assec jo?
– Aquí, al meu costat -responc acomodant-me en la cadira més propera a la cuina.
Els quatre prenem seient i meditem durant cinc minuts davant la sorpresa del nostre convidat. En aquesta ocasió és el pare qui dirigeix una curta i efectiva meditació. Amb la tonteria avui encara no havia fet cap pràctica i em cau bé, donat l’embotament mental de les darreres hores.
*
– Perdoneu si pregunto massa -es disculpa l’Àlex.- Això que hem fet…
– És una meditació -respon el pare.- A casa som budistes, no t’ho ha explicat el Joan?
– Eh… diria que no? -em mira per assegurar-se.
– Diria que no… -responc.
Durant els primers minuts els quatre mengem en silenci com és habitual a casa. Normalment guardem silenci durant els àpats per concentrar-nos en els aliments que mengem, però quan tenim convidats reduïm considerablement aquest costum per no incomodar-los. Com sempre, és la mare que trenca el gel.
– Com estàs tu, Àlex, respecte l’ensurt d’ahir?
– Ah! Bé… la veritat és que poder parlar amb el Joan aquest matí m’ha animat molt -somriu.
– Què bé! I tu, amor, com et sents? -diu ara mirant-me.
– Força millor que aquest matí… La ressaca m’està resultant un repte dur que m’ha ajudat a reafirmar-me en no beure mai més.
– Mai més és una paraula molt gran, no, fill?
– Ara mateix no se m’acut cap paraula que reculli millor el fàstic que he guanyat respecte l’alcohol. I no se m’acut cap context en el qual trobi sentit a consumir-ne…
– Mai has sortit de festa? -pregunta n’Àlex.
– No se m’ha presentat l’ocasió, però no es pot sortir sense beure?
– Suposo… -diu aixecant les espatlles.
M’agrada observar que n’Àlex se sent tan còmode a casa amb la mare i el pare que fins i tot pot parlar de beure i festa davant d’ells. Em sorprèn i em pregunto si té res a veure amb la conversa que hem tingut fa una estona a l’habitació.
16:13 hores
La resta del dinar transcorre segons una conversa banal que s’allarga fins els tes. És durant la sobretaula que en Josep arriba i comparteix una estona amb la mare i el pare mentre es pren també un te. Quan acabem, els tres, l’Àlex, el Josep i jo, pugem a les golfes on obro la taula i disposo cadires per cadascun.
– Aquí estarem tranquils i podrem xerrar sense que ens destorbin -explico.
– Ei! -exclama en Josep.- Fa una temperatura molt agradable i veig que teniu una terrassa gran. Voleu aprofitar el solet d’avui?
– Ah, vale! -exclamo.- Així pendré una mica l’aire!! Què en penses, Àlex?
El company assenteix sense massa esma. El seu humor ha canviat des de que ha arribat en Josep i m’amoïna una mica la seva reacció. M’ajuda a plegar la taula mentre el Josep surt a la terrassa i disposa les gandules perquè ens hi estirem.
– Tot bé, Àlex?
– Eh? Sí…
– Segur?
– … -els seus ulls es claven en els meus.- No puc evitar sentir-me incòmode amb en Josep…
– Com és?
– Va, Joan, segur que t’has adonat que va darrera teu.
– I?
– Joder… és la competència!!
La competència? Quina mena de… Què?
– Sí, sí… -s’afanya en dir.- M’he sentit a mi mateix.
– No m’agradaria que competissis amb ningú per estar-te amb mi…
No sé molt bé què dir davant d’això. Mai m’havia passat que tres persones estiguessin per mi alhora… De fet, mai m’havia passat que algú estigués per mi… Almenys més enllà del desig sexual que, estranyament, despertava en algunes noies de l’institut.
– Què heu fet aquest matí? -pregunta en Josep quan els tres ens acomodem a la terrassa.
– Marejar-me, vomitar, suportar un mal de cap infinit, marejar-me més… i de tant en quant parlar amb l’Àlex si la resaca em deixava…
*
– Però mira que n’ets d’exagerat -exclama l’Àlex.
– Clar, com tu no ho pateixes…
– Com que no? Qui t’ha aguantat el cap mentre vomitaves al lavabo?
– Qui?
– Jo!
– Oh, gràcies!
– Seràs desagraït!
– Caram… sembleu una parella!!
L’Àlex i jo ens mirem per un acte reflex i la vergonya se’ns apareix a les galtes. En Josep ens mira com si de cop entengués la situació.
– Sou… -comença a preguntar.
– Eh? No! -exclama l’Àlex massa efusiu.
– No? -pregunta de nou en Josep.
– No, no sortim encara que a mi m’agrada -confesso.
– Què? -exclama de nou n’Àlex.
– No t’agradava la cambrera del “Com a casa!”.
– També m’agrada la Kassia, sí.
– La coneixes? -pregunta n’Àlex gelós.
– Sí, és la cambrera que ens va servir divendres passat, ara fa una setmana.
– I què fèieu els dos allà?
– Estudiar -responc.
– Estudiar?
– Per l’examen d’Urbanística. T’ho vaig dir el dilluns quan em vas acompanyar a casa.
– El dilluns? -pregunta ara en Josep.- Quan? Si vam anar junts tot el camí tu i jo…
– Quan vas marxar cap a casa.
– Ah… Us vau trobar?
– Això sembla…
– De fet, no -confessa n’Àlex.- Us seguia.
– Què? -exclama ara en Josep.
– A mi també m’agrada en Joan, i m’amoïnava que anés amb tu…
– Perdona?
– Ets massa amic del Christian i ja sabem la simpatia que el líder del campus té amb en Joan.
– I tu, no ets amic del Christian?
– Ja no vaig tant amb vosaltres… no m’has trobat a faltar?
– Però bé que quan venies li reies les gràcies!
– Tampoc no cal ser desagradable amb la penya…
– Ja…
Em miro els dos com discuteixen i em sento incòmode en aquesta situació, però entenc que s’estan mesurant l’un a l’altre, una pràctica habitual entre dos mascles que es disputen una mateixa femella… és aquesta la situació?
*
– Hi ha una cosa que no entenc -interrompo.- Us considereu encara amics del Christian?
– Què? No!! -criden els dos alhora.
– Doncs el fet que parleu en present m’ha despistat…
– Bua! -crida de nou en Josep amb llàgrimes als ulls.- Dilluns no vull anar a la uni, estic acollonit!
– No deixaré que en Christian et molesti -confirmo.
– Ni jo! -s’afegeix l’Àlex.- Els tres estem en això i defensaré la nostra llibertat a costa del que sigui…
– Mira, ja tenim heroi de la universitat! -ric.
– No ho deia per això, brètol!
Els dos riem i en Josep ens mira amb una enveja cap cop més visible.
– Aleshores, us agradeu els dos… -diu en un fil de veu.
– Eh? -n’Àlex i jo ens mirem el company.
– Què ens dius de tu? -pregunta n’Àlex.
– Jo, què?
– T’agrada el Joan?
– Vaig besar-lo en els lavabos del “Com a casa!”…
– Què? -exclama n’Àlex mirant-me perplex.- No m’ho havies dit, això…
– I què t’he de dir? -pregunto sorprès.
– Com que què m’has de dir? T’agrada en Josep?
– No…
– I per què el beses?
– No el vaig besar, em va besar ell.
– Però et va agradar -diu en Josep,- almenys una mica, oi?
– No! No em va agradar, Josep! En quin moment vas pensar que tocar-me sense el meu consentiment podia agradar-me? Coneixes algú a qui li agradi?
– Les noies no posen resistència.
– Que no posin resistència no vol dir que les agradi, poder estan terroritzades com per oposar-se!!
*
– Un moment -l’Àlex mira de forma severa en Josep,- vas agredir en Joan?
– Què? No! -exclama aquell.
– Sí! -rebato.- Et vaig dir vàries vegades que em deixessis en pau i vas haver d’emprar la força per colar-te al meu reservat. Com no veus que això és una agressió en tota regla?
L’Àlex s’aixeca de forma lenta de la seva gandula i de cop caic en la situació que s’està generant. D’un salt m’aixeco i em poso en el camí de l’un cap a l’altre.
– Àlex, què fas? -pregunto sabent-me la resposta.
– Què fas tu, Joan, deixant que un agressor estigui a casa teva!? De veritat que em costa d’entendre’t!!
– No m’agrada que em parlis en aquests termes, ni tampoc que et refereixis al Josep amb aquest apel·latiu…
– Ah, no? Ara també el defensaràs?
– No, no defensaré un comportament que em va semblar menyspreable, però tampoc no endemoniaré tota una persona per un acte…
– Si acaba de confessar que fa el mateix amb les noies!!
– És evident que té un problema de límits…
– Un problema de límits? Joan, és així com penses relacionar-te amb aquestes situacions?
– No m’estic relacionant de cap manera… El cas és que no ha tornat a passar…
– Fins que torni a passar, hòstia! Ara ets amic dels agressors i violadors? Què, dilluns correràs a besar-te en Christian?
– No… No!!
– No sóc un violador… -diu en Josep a la meva esquena.
– D’un agressor a un violador tampoc no hi ha cap diferència!! -crida n’Àlex.- Tecnicismes!!
Sento com en Josep s’aixeca de la seva gandula també i en girar-me veig que s’apropa a n’Àlex amb ganes de gresca. Sense adonar-me els dos s’estan barallant pel terra de la terrassa a cops de puny.
– Pareu, pareu!! -crido sense èxit.
*
Quan veig que la baralla no té vistes a acabar-se corro cap a dintre i omplo una galleda d’aigua ben freda. Sense pensar-m’ho corro de nou cap a la terrassa i llenço l’aigua sobre els dos que es colpegen sense pietat. L’impacte de l’aigua para la baralla al moment. L’Àlex, a sobre del Josep, em mira incrèdul del què acabo de fer.
– No vull que us baralleu, podem parlar això de forma tranquil·la o cal que us mulli més?
– No estic disposat a parlar sobre un acte que està tipificat en el codi penal -l’Àlex es creua de braços.
– Aleshores tampoc no cal que el peguis, no? Així, si no tens disposició a parlar-ne, es tanca el tema i ja està.
– No entenc què nassos estàs fent, Joan, però començo a esgotar la paciència. De què va tot això? Per què el defenses tant? T’agrada?
– No, no m’agrada; com tampoc m’agrada la forma que té de mirar-se la mare…
– Què? -pregunta en Josep confós.
– Vaig veure com la miraves dilluns passat quan vam acabar d’estudiar! M’ho negaràs?
– Joder! És una gota d’aigua de tu, però en versió dona; molt millor!!
– De veritat, tio, fots fàstic -exclama l’Àlex.
– T’adones que aquesta mena de coses provoquen rebuig? -pregunto a un Josep molt confós.
– Ara faràs de mare amb ell? -pregunta al seu torn n’Àlex.
*
– Mira, Àlex, si em poso exquisit tampoc hauria d’estar parlant amb tu. Per causa teva m’he dut més d’una bofetada i cop de puny a l’estómac d’un Christian que quan et deia d’agafar-me no li deies que no. No sé si n’ets conscient que has estat còmplice de participar en un constant assetjament, i pel que sé no és el primer. Què vols que et digui? Davant d’això, ets capaç de jutjar en Josep o de jutjar-me a mi perquè intenti… no sé molt bé el què?
L’Àlex em mira desafiant i amb l’orgull ferit.
– D’acord, Puig, si per tu és el mateix te’n pots anar a la merda! -diu de cop marxant de la terrassa.
– Joder… Espera, Àlex! -crido darrera seu.- Espera, coi!
L’Àlex s’atura a la barana de les escales de cargol que baixen a la primera planta, agafa aire un parell de vegades per mirar de tranquil·litzar-se i finalment es gira per mirar-me.
– Què vols?
– Voldria que no marxessis, sisplau. Hi ha cap manera que et tranquil·litzis i poguem parlar més relaxadament? -silenci.- Sisplau…
N’Àlex nega amb el cap mirant-se el terra i de cop aixeca la mirada per clavar-la en els meus ulls. Els té plorosos i se’m trenca el cor de veure’l patir tant.
– T’he ferit -dic- i entenc que estiguis enfadat amb mi. No vull comparar ningú, només volia posar en relleu la incongruència de demanar-me que em fixi en la falta d’un tercer quan tu també m’has faltat al respecte… No són dues situacions iguals, ho sé, el que vull dir és que els dos m’heu fet mal, cadascú a la seva manera, però que en cap cas vull centrar-me en això. Us miro als ulls i només puc veure… la vostra puresa…
*
– Puresa? -l’Àlex em mira com si fos un alienígena.
– Veig bondat, amabilitat, tendresa i mil coses bones! En tu i en el Josep.
– T’agrada? -pregunta en un to de veu fluix.
– No… o no com crec que m’estàs preguntant. M’agrada com a persona, però no voldria sortir amb ell perquè no tenim gaire en comú i crec que no em sentiria còmode…
– No t’estic preguntant si sortiries amb ell, sinó si t’agrada.
– No sento atracció ni sexual ni romàntica.
N’Àlex retorça la boca sospesant la situació.
– D’acord… vaig al lavabo a remullar-me la cara i tranquil·litzar-me una mica i després torno a la terrassa i en parlem de tot plegat. Et sembla bé així?
– Perfecte! Aquí a les golfes hi ha un petit lavabo.
– Millor, així no he de caminar per una casa tan gran que segur m’acabo perdent.
– I després dius que sóc l’exagerat… -ric.
De forma espontània em pica suaument el nas amb un dit, per després girar cua i tancar-se al lavabo. Em miro la petita porta blanca i quan passa una estona torno a la terrassa.
A en Josep se’l veu afligit, encongit en un dels racons de la terrassa.
– Ei… -dic en apropar-me.
– Tu creus que sóc un violador? -pregunta encara confós.
– No, tens comportaments agressius, però tu ets allò que tu vulguis ser. Vols ser un violador?
– No!! No sóc massa llest, saps, però fins i tot jo entenc la diferència entre el que vaig fer al lavabo de “Com a casa!” i del que va passar ahir. Aquella colla sí que són uns violadors.
*
– Tampoc no importa el que facin els demés… Entenc que el que vols dir és que et vols desmarcar d’aquests comportaments, no?
– Clar! Jo estava convençut que tu t’hi oposaves però que en el fons volies…
– Mai no hi ha “fons” a no ser que estigui prèviament pactat, entens? Si algú diu que no és que no.
– Hòstia… saps que he agredit un munt de ties, aleshores?
– Això sembla…
En Josep em mira mig plorós.
– I com és que em parles si t’he agredit? -pregunta finalment.
– Resumint-ho: sóc el raret… -ric.
Però en Josep no riu, al contrari les llàgrimes comencen a besar galtes avall i el cor se m’encongeix encara més.
– Ho sento… -balbuceja.- Ho sento molt…
Poc a poc les llàgrimes s’intensifiquen i finalment arrenca a plorar cada cop més desconsolat. M’agenollo davant seu i agafo la seva mà que estreny amb força i al poc n’Àlex seu al meu costat i agafa la seva altra mà. Els tres estem així durant una llarga estona, fins que el fred ens força a entrar de nou en la casa.
Dintre, seiem recolzant-nos en una de les parets de les golfes. Al principi no diem res i deixem que el temps passi mentre ens tranquil·litzem. Finalment és l’Àlex qui trenca el silenci.
– Josep, els dos l’hem cagat i molt amb el Joan. He estat injust només veient la teva agressió i no pas la meva… Bé, no és que no la vegi, perquè em sento l’hòstia de culpable, però quan arriba l’hora de la veritat l’amago amargament i… no sé, que ho sento, val?
*
– Sóc un puto agressor de merda -diu ara en Josep.- Un puto agressor que tampoc no vol sortir de l’armari i que he fotut la penya per ser tan covard… Volia ser diferent al meu pare, i ja veus… ironies de la vida…
– Al teu pare? -pregunto inquiet.
– Té una ordre d’allunyament perquè atonyinava la mare i al final aquesta el va denunciar…
– Hòstia… -n’Àlex es porta la mà a la boca, completament sorprès per la confessió de l’altre.- No sabia res…
– I què n’has de saber? No són coses que es vagin explicant com qui parla del temps…
– Ja…
– Ho sento molt, Josep -dic.- Sento que hagis crescut en un entorn de violència i em sap molt de greu si en alguna mesura això ha estat un disparador per seguir anant amb gent que no fa sinó que reforçar aquest model de relació.
– Què et passa a la boca, Puig? Per què sempre parles tan estrany?
N’Àlex riu davant el comentari del Josep.
– Això mateix l’he dit jo en algun moment del dia -explica.- És massa intel·ligent per nosaltres!! -torna a riure.
El Josep també arrenca a riure i l’ambient es relaxa de forma considerable, la qual cosa em tranquil·litza. Per un instant deixo la mirada perduda en el cel que es veu a través de la finestra sud de les golfes. Mica en mica el color del mateix es fa cada cop més fosc; una foscor que subtilment avança, inexorable, fins a la nit.
– I ara què? -pregunto finalment.