Autoria: Joan Puig i Cadafalch
El budisme és una doctrina filosòfica basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama (el Buda històric). Es va originar a l’Índia al segle VI aC i es va escampar cap a l’Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d’Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Una branca d’aquesta doctrina esdevingué, amb el temps, un sistema religiós. Avui en dia el budisme també ha esdevingut relativament popular al món occidental. Es calcula que hi ha entre 230 i 500 milions de budistes en tot el món.
***
Dissabte, 17 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Escolta, Àlex, sóc conscient que he estat jo qui d’alguna manera ha forçat la situació perquè et declaressis…
– Quant més parlo amb tu, més m’adono que no ets tan pur com t’imaginava.
– Què vols dir? -pregunto totalment sorprès per la seva resposta.
– Em pensava que eres tan purità que mai deies paraulotes o paraules malsonants, que mai feies res fora de lloc, sempre tan correcte, sempre tan perfecte…
– Ah… I t’he decebut?
– No, et veig més humà! -riu.
Somric alleujat per l’aclariment i sospeso per uns instants la seva confessió.
– A casa la mare és molt recta amb el tema dels insultos, cosa que em sembla bé, i massa correcta amb les paraules i el llenguatge. Per ella l’escriptura i l’expressió oral diuen molt d’una persona, i entenc el seu punt de vista i el comparteixo en gran mesura. M’agrada emprar correctament el llenguatge perquè en realitat no costa res. Ara bé, hi ha moments en què també m’agrada transgredir una mica aquest aspecte i emprar algunes paraules malsonants o falques buides de contingut. A diferència de ma mare que ho fa per una qüestió d’ordre i disciplina, crec fermament que el llenguatge construeix la realitat que una persona viu i, per tant, el propòsit últim ha de ser coherent amb la forma de sentir i pensar el món.
– Per Déu, Joan, sempre parles tan profundament?
– … -de nou la seva resposta em deixa sorprès.- Et molesta?
– No, m’agrada molt, però de veritat que em sento realment frustrat perquè la meitat de les vegades em perdo…
– Ah…
– M’ho pots explicar una mica més per dummies?
Ric amb el seu gest facial tan encomiable i després penso en com fer-me més clar amb allò que vull expressar.
*
– A veure… el que vull dir és que el llenguatge és la forma que tenim de pensar com veiem les coses, oi?
– Ahà…
– Per tant, és definitori de com les veiem… O sigui, no podem pensar el món sense posar-hi paraules.
– Entenc. I en aquest sentit, dius que t’agrada emprar algunes paraules més “modernes” -riu- per tal de construir una realitat més propera al teu entorn?
– Exacte! Sí que ho havies entès! -somric.
– … -ell també somriu vergonyós i em mira de nou als ulls.- Quan et sento parlar penso que sóc idiota, però després m’escolto a mi tenint una conversa amb tu amb aquesta profunditat i em sento realment intel·ligent…
– Jo et veig molt intel·ligent!
– Només quan estic amb tu…
– Som qui som per les persones amb les quals ens envoltem…
– Hòsties! Ara m’has matat!!
Durant uns instants n’Àlex es queda abstret mirant el no-res, suposo que sospesant el que l’acabo de dir.
– D’acord… -diu finalment.- Entenc el que vols dir i ho comparteixo. Mai ho havia pensat així, però té sentit el que dius… -silenci.- Canviant de tema, què em dius de la teva forma d’actuar?
– A què et refereixes?
– Avui, per exemple, m’has llençat la canya d’una forma súper descarada… -riem.- No m’esperava que en Joan Puig actués així de llençat. I m’ha agradat…
El to amb què ha dit això últim em fa sentir pessigolles al cor i em delecto per uns instants al temps que noto que la vergonya se’m puja a les galtes.
– No em considero una persona retreta i quan alguna cosa m’interessa tinc tendència a llençar-m’hi.
– Què bé… a mi ja m’agradaria!
– Tot és qüestió de proposar-s’ho. Si surt bé, tens molt a guanyar; i si surt malament, tens una oportunitat d’enfortir la teva ment. Tot són guanys!
*
– Joder… jo no ho veig tan clar! -riu.- Si jo m’hi llenço i em dius que no, em destrosses viu.
– Bé… no podem assumir que agradarem totes les persones…
– En el meu cas sento que no agrado ningú…
Miro n’Àlex i m’adono que la tristor el fa venir llàgrimes als ulls.
– “Ningú” no és massa gent? La mare em va explicar que va trucar a la teva per tal d’explicar-li el que havia passat i la teva mare sembla estimar-te molt. És probable que els pares no ens estimin com volem, no t’ho discuteixo, perquè ells tenen prioritats per nosaltres diferents a les nostres, però s’amoïna i es preocupa si no sap res de tu durant hores… Per altra banda, a la universitat tens amics, més enllà de la colla de xulitos de la facultat… no?
– Sí, Joan, hi ha gent que va amb mi i no dubto que la mare m’estima. Almenys estima la versió de mi que deixo veure.
– Com?
– Que no sóc jo enlloc, Joan, perquè si fos jo realment ningú no em voldria al seu costat!
Sospeso paraula per paraula el que m’acaba de dir i ho sospeso amb deteniment. Fa estona que el cap m’ha deixat de fer mal i que puc pensar amb un mínim de lucidesa, la qual cosa és d’agrair. Però la densitat dels darrers minuts de conversa poder m’està ofuscant la ment de nou…
– Suposo que vols dir que t’agradaria poder expressar coses que no t’atreveixes a expressar per por a que no encaixin bé?
– Exacte! -els seus ulls estan cada cop més humits i sovint em retira la mirada per amagar-se.
– Suposo que en algun moment les vas expressar i no van encaixar bé, i tens por que es repeteixi la mateixa situació, no?
– Eh… no…
*
– No?
– No, no m’he atrevit mai a donar cap pas en aquest sentit; ja t’he dit que sóc un covard!
– D’acord… aleshores no saps com reaccionaria el teu entorn si tu actuessis de forma més autèntica?
– M’ho puc imaginar…
– En base a què?
– Joder! La meva mare, per exemple, m’estima perquè sóc obedient i mai no poso el crit al cel. He hipotecat la meva vida per no defraudar-la.
– Vols dir que si, per exemple, li diguessis que tu vols fer matemàtica en comptes d’arquitectura deixaria d’estimar-te?
– Bé, no crec que em deixés d’estimar, però la defraudaria segur!
– A banda de demostrar amb això que te l’estimes molt, eh… tens algun altre guany?
– No, és una tortura viure així!
– I no pots trobar una altra manera d’estimar-la sense hipotecar-te a tu?
N’Àlex em mira exasperat.
– Ja m’he tornat a perdre!
– Àlex… l’únic que estic dient és que, un, no tens forma de saber què passarà en la teva vida o en el teu entorn si no proves les coses; imaginar només t’allunya de poder comprovar per tu mateix. I, dos, que estàs equivocant els objectius i els plans d’acció.
– Pots desenvolupar una mica més la segona idea? Per a dummies… sisplau!
– Dues metes: per una banda, ser feliç; per altra banda, fer feliç. Em fa l’efecte que ho tens tot mesclat fins el punt que sembla que es tornin incompatibles. Però no ho són pas! Existeix la manera de ser feliç i fer feliç els altres, t’ho prometo.
– Per què creus que estic parlant de fer feliç ningú?
– Perquè ets capaç d’hipotecar-te a tu mateix per no fer mal a ningú. Encara que de forma errada, és estima cap els altres.
*
– No ho faig pels altres, ho faig per mi, per evitar el conflicte.
– Si actuessis per tu no miraries tant l’impacte que tens en els altres…
– No ho havia contemplat així…
– I canvia alguna cosa en fer-ho?
– Eh… No?
El dubte es reflexa en el seu rostre mentre una cella se li dispara cap el cel. No puc evitar riure amb el gest durant una llarga estona, mentre ell em mira divertit i mirant de desentrellar el sentit de la conversa.
– D’acord, Joan, suposem que tens raó i que busco les dues coses. Si tu estiguessis al meu lloc, com ho faries per ser més coherent amb aquests dos objectius: ser feliç i fer feliç?
– Entenent que només pots donar allò que tens.
– Què vols dir?
– Que si no tens amor, no pots donar amor.
– No m’acabes de dir que faig tot el que faig per amor?
– He dit que, encara que sigui d’una forma incorrecta, la teva forma de fer reflexa estima.
– Aleshores?
– Aleshores estàs estimant des de l’escassedat, per això és incorrecta. O incompleta, si ho prefereixes.
– I què he de fer?
– Estimar-te.
– Com?
– Aturant-te per un moment i pensat què vols realment a la vida. Com faràs per tenir allò que vols si no et permets ni tan sols pensar-ho?
– Ja…
– Què vols?
– Estudiar matemàtica i física. Aquesta és la primera cosa que em ve al cap si penso què vull a la vida.
– Relatiu a això, com t’imagines en deu anys si estudiessis el que vols?
– M’agradaria treballar en alguna feina on s’apliqués directament el coneixement matemàtic i/o mecànic.
– Com per exemple?
– Uhm… investigació universitària o no-universitària en, per exemple, la NASA? -riu.
– Wow!
– Però tampoc no necessito anar-me tan lluny…
– Com seria alguna cosa “més propera”?
*
– No sé…
– T’agradaria, per exemple, dedicar-te al camp de la investigació en el món de l’arquitectura? Hi ha molts àmbits en què els coneixements de matemàtica i física són fonamentals, com per exemple en tot el tema energètic dels edificis… Només és un exemple, eh?
– Podria estar xulo! La veritat és que a base de fer la carrera, l’arquitectura m’està atrapant i té el seu punt. Estic somiant despert perquè tampoc no crec que em deixessin.
– Per què creus que els teus pares volen que estudiïs arquitectura?
– Per treballar al despatx del pare.
– És a dir, perquè així tens la vida fàcilment solucionada, no? Al cap i a la fi és el que volen els pares, no?
– Eh… no ho havia vist així. Ho fan per mi, doncs?
– També la seva és una forma d’estimar incorrecta…
– Ja veig…
– En qualsevol cas, podries exposar aquesta mirada i veure què passa, el no ja el tens…
– No m’agradaria que s’enfadessin.
– Si t’avances als seus desitjos difícilment els enfadaràs. Des de la comprensió és més fàcil comunicar-se.
– Tu t’apliques tot això?
– Intento -somric,- encara que de vegades puc errar; perquè ja veus que no sóc perfecte! -ric.
N’Àlex s’agenolla al meu costat i apropa el seu cap amb una clara intenció de besar-me.
– Espera! -crido de cop.
El company em mira perplex expectant del què l’haig de dir.
– Era el que volia dir-te al principi de tot… Que encara que he estat qui ha donat el pas endavant, m’agradaria congelar-nos en aquest punt un parell de dies.
– Què?
– Necessito parlar amb la Kassia també.
– Ah…
– Ella treballa els caps de setmana, però miraré de quedar dilluns i parlar de la situació i…
– I si diu que no?
– No puc estar amb ningú que no vol que sigui jo mateix.
*
– Sempre ets tan coherent amb tu?
– Cal que t’expliqui els desavantatges de no ser-ho?
– No, ja els he comprovat per mi mateix al llarg de tota la meva vida -riu.- I mai no fas res per ningú?
– No deixaré d’estimar-la i evidentment voldré estar prop seu d’alguna manera; bé, si ella vol que hi sigui, clar… No obstant això, no crec que trair-me sigui un acte d’estima cap els altres. Prefereixo estimar d’una altra manera.
– Quina?
– Entregant-me per complet a les necessitats que puguin nodrir les persones.
– Cedir en la teva idea de no-monogàmies no és entregar-te?
– Sí, però no nodreix ningú.
– No?
– No… -ric.- Els capritxos possessius al final acaben generant patiment a totes les parts.
– Per tu la monogàmia només és possessió?
– Sí. No sé com veure-ho d’una altra manera… Com sé que mai m’enamoraré d’una altra persona? I quan passi, què se suposa que he de fer? Escollir? Com això pot beneficiar ningú? Si al final vaig obviant allò que sento, creus que podré estar bé en la relació amb aquella persona que he escollit?
– Per què no?
– Tu estàs bé després d’haver cedit en els estudis que vols fer?
– No.
– Per què creus que una altra forma de possessió faria més bé?
– Vols dir que els meus pares estan essent possessius amb mi?
*
– Com si no, podrien decidir per tu què has d’estudiar en la teva vida? I què passa amb els compis tan molons de la uni? Fins a quin punt has cedit davant de la gent que has considerat guay? No és això una forma de posseir per part seva? Ells desitgen que les coses siguin i es facin d’una manera i s’oposen als que pensem, sentim i fem de manera diferent. Pensen que el món i la resta de persones són una prolongació de sí mateixos, un divertimento pel seu propi gaudi…
– Hi ha una cosa que em resulta inquietant de tu…
– Quina?
– Els “molons” de la uni et porten fent la guitza des del primer dia del curs passat, però sempre t’has mostrat impertorbable davant d’ells i has tingut una actitud més aviat provocadora, especialment amb el Christian fins el punt que et té un odi que no s’aguanta. Suposo que és el fet de tenir un as en la màniga, l’Aikido, però igualment m’agradaria preguntar-t’ho: no tens por que et facin mal?
– Clar que tinc por! El que passa és que si em deixo portar per la mateixa, què serà de mi? No compto (o no comptava, millor dit) amb ningú que em defensi; malauradament no hi ha cap heroi en el campus que protegeixi els dèbils com jo…
– Després del que he vist, de dèbil res, maco… En quant a l’heroi, podries ser tu…
No puc evitar arrencar a riure amb la sortida de l’Àlex. Jo, un heroi? En què nassos està pensant?
*
– Ho dic de veritat, Joan, crec que se’t donaria bé defensar la gent del factor agressiu del campus.
– Tinc altres coses més importants a fer en la universitat, com ara estudiar una carrera… -ric.- I per altra banda, encara no tinc resolt el meu dilema respecte l’Aikido.
– Que és…?
– Que no m’agrada fer mal a la gent.
– Amb “gent” t’estàs referint a la gentussa del campus? Christian i companyia?
– També, sí.
– Els que t’assetgen des de fa mesos? Els que t’han agredit, emborratxat contra la teva voluntat i quasi violat?
– Els mateixos.
– Tens manies per atonyinar aquesta penya…
– Sí, i per molt que ho tornis a preguntar la resposta serà la mateixa -ric.
– I per què t’importen tant?
– Per què no m’haurien d’importar?
– Val… tornem a la casella de sortida: perquè t’assetgen des del curs passat?
– I?
– Com que “i”?
– Perquè em tractin malament he d’abandonar els meus valors? Al contrari del que convencionalment s’esperaria d’aquestes situacions, vull aprendre a estimar tothom. Tot-hom!
– Quin sentit té regar amb flors qui et maltracta?
– No busco un resultat en ells; no necessito que canviïn… Aaah… És llarg d’explicar, Àlex.
– Versió curta perquè jo he de marxar en breus.
– Si aconseguís entendre el seu patiment podria ajudar-los.
– What!! Vols ajudar-los?
– Per què no?
– Una altra vegada? Perquè t’assetgen, Joan!
– Quin suposes que és el meu límit?
N’Àlex obre els ulls sorprès per la pregunta.
– No creguis que no em fa mal haver de passar una puta ressaca… I si el Josep o tu no haguéssiu estat o aparegut, no tinc clar com hauria acabat tot. Estaven disposats a violar-me, Àlex. Dit això, creus que això és el que més m’amoïna? Saps què seria un desastre?
– Què?
*
– Que pels seus actes em traís a mi mateix. No necessito que comparteixis els meus valors, ni que els entenguis; són meus. Només et demano que ho acceptis i respectis, que no em qüestionis perquè se t’escapi a la comprensió…
– Ets una persona gens convencional, d’això no tinc cap dubte. I t’honora que siguis tan fidel a uns valors que em semblen bonics, la veritat. Tens raó, no ho entenc i no és la meva finalitat fer-te canviar d’opinió. Perdona si t’he fet sentir malament.
– Tampoc és que em senti malament…
– No, poder no, però em sembla bé que hagis marcat el límit. Et seré sincer: tinc molta curiositat de conèixer-te perquè tens una forma de pensar radicalment diferent a la mediocritat imperant. Hi haurà moltes coses que no acabaré de pillar, però m’atreus irremeiablement i vull estar prop teu.
No ho veig però sento que tot el meu rostre envermelleix davant les seves paraules.
– Gràcies… M’omple de felicitat això que has dit, i em fa sentir molt estimat.
– Em tindràs paciència? Al teu costat sóc un puto nadó amb tot per aprendre, però ho vull fer. Tens moltes qualitats que vull per mi…
– T’atreveixes a somiar qui vols ser? -somric.
– No sé fins on arribaré, però ho vull intentar des de ja.
– Què bé! De tota manera, no copiïs tot el que penso, sento o faig… sigues també creatiu!! -dic al temps que trec la llengua.
– D’acord, mestre!!
– Oh! No em diguis mestre!
– No t’agrada, mestre?
– Para!
– Ja paro, mestre!
Els dos riem divertits just quan la mare pica a la porta.
– El dinar és a punt de ser servit -diu des de darrera de la porta.- Quan volgueu podeu baixar.
– Pots passar, mama!!
La porta s’obre i el cap de la mare es cola en l’interior.
*
– Àlex, he parlat amb la teva mare i no passa res perquè et quedis a dinar.
L’Àlex obre els ulls com plats i em mira atònit. Després es gira cap a la mare que li torna un somriure afable. Desborda alegria amb la notícia i jo que també em poso content…