Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Pilar Sampedro caracteritza l’amor romàntic de la següent manera:
Alguns elements són prototípics: inici sobtat (amor a primera vista), sacrifici per l’altre, proves d’amor, fusió amb l’altre, oblit de la pròpia vida, expectatives màgiques, com la de trobar un ésser absolutament complementari (la mitjana taronja), viure en una simbiosi que s’estableix quan els individus es comporten com si de debò tinguessin necessitat l’un de l’altre per respirar i moure’s, formant així, entre ambdós, un tot indissoluble.
La cultura occidental ha emfatitzat històricament l’amor romàntic molt més que unes altres formes d’amor, en les quals fins ben entrat al segle XX els matrimonis “arreglats” o “de conveniència” en foren la regla. Posteriorment la globalització ha estès les idees occidentals sobre l’amor i el romanç.
***
Dissabte, 17 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
N’Àlex és una persona extremadament comprensiva, intel·ligent i generosa. Durant els dos cursos que portem a la universitat l’he pogut observar amb deteniment i no dubto de les seves qualitats pures que el defineixen. En canvi, ell prefereix paraules com “covard” o “idiota” per definir-se i m’adono que té un relat de si mateix empobridor i desapoderant. I em sap greu, perquè una i altra vegada té detalls tan bonics amb la gent que l’envolta que em costa de comprendre com no ho pot veure.
Després del petó al lavabo i després d’adonar-me que no he parlat seriosament amb la Kassia de la forma que tinc de veure les relacions i que no l’he comentat que m’agrada un altre noi, he tornat a vomitar. Es fa evident que tinc el cos i la ment descontrolats i em pregunto quant d’aquest efecte és responsabilitat de l’alcohol i quant és meva. Sigui com sigui, em sento pitjor i amb els ànims baixos i en un profund silenci, m’he netejat de nou i pujat al llit.
Durant tot aquest periple, n’Àlex s’ha limitat a acompanyar-me i ajudar-me amb el que fos que estava fent amb una comprensió i compassió palpables. Això em facilita una certa comoditat per poder guanyar un temps i ordenar alguns indrets de la meva ment. Voldria expressar-li la meva preocupació i compartir les inquietuds que de cop es plantegen després del nostre petó. I no m’agradaria que semblés que m’estic penedint que hagi passat o fer-li sentir que s’ha sobrepassat en el seu gest al besar-me. Ni molt menys!
*
Quan estic de nou al llit i l’Àlex acaba d’acomodar els coixins i de tapar-me bé en un gest purament maternal, m’adono que la mare s’ha oblidat de portar-me l’aigua que l’havia demanat. Tinc la boca seca i feta un nyap després de vomitar tant, encara que no sé si beure líquid, ni que sigui aigua, em caurà bé en l’estómac…
– És massa morro demanar-te que baixis a per un got d’aigua? -pregunto a un Àlex despistat.- Li he demanat a la mare aquest matí però se n’ha oblidat…
– Cap problema! -diu donant un salt del llit i posant-se les sabatilles esportives sense lligar.- Ara torno!!
– Què bonic… -dic més per mi que per ell quan desapareix darrera de la porta.
Durant uns minuts l’habitació queda sumida en un profund silenci que agraeixo momentàniament. Respiro amb els ulls tancats per mirar de guanyar una mica de control de mi mateix. I sembla que té un efecte gairebé immediat que de nou torno a agrair. El temps que triga l’Àlex en tornar amb el got d’aigua el dedico a relaxar-me física i mentalment amb un exercici senzill de respiració. I quan obro els ulls, just el company entra de nou per la porta.
Dono un parell de glopets ben petits per observar com cau l’aigua en l’estómac i en veure que la sensació és bona, en faig un parell més. Després deixo el got en la tauleta amb l’ajut de l’Àlex i em torno a acomodar entre els llençols.
*
– Àlex… -arrenco a dir amb una veu afeblida per l’esforç,- com encaixes tu el que ha passat al lavabo i a la llum del què t’he explicat sobre com visc les relacions?
– Com vius les relacions? A què et refereixes?
– A que no vull haver d’escollir entre tu i la Kassia…
– Ah… I què vol dir això? Allò que m’explicaves d’estar-se amb vàries persones?
– Poliamor.
– Poliamor…
L’Àlex mira els llençols mentre pensa la seva resposta. El temps que triga en aixecar la mirada de nou em genera un neguit al pit i de nou un lleuger mareig i malestar em sacseja el cos. Quin malson, pels budes!
– Bé… no sé molt bé com funciona això del poliamor ni quines implicacions té, així que no sabria què dir-te. Sí que sé què sento per tu i… suposo que si tu no vols escollir, em toca escollir a mi, no?
– N…no crec que sigui una forma adequada d’encarar-ho. Si has d’escollir poder el millor és que ens ho replantegem, perquè no m’agradaria que forcessis els teus valors personals per estar amb mi. D’entrada això ja condemnaria la relació al fracàs, no creus?
– Valors? Quins valors personals? M’he perdut…
– M’agradaria per un moment ser egocèntric i plantejar la qüestió des del meu punt de vista. Per suposat, és el meu punt de vista i no és la veritat absoluta, però com no tinc el cap per ser massa coherent amb les paraules, m’agradaria facilitar-m’ho una mica…
– D’acord… -respon l’Àlex sense acabar d’entendre què estic dient.
*
– Des del meu punt de vista considero que hi ha dues maneres de ser monògam: una per inèrcia social i dues per reflexió i elecció personal. No sé quin és el teu cas, encara que puc assumir que si no saps de què van les no-monogàmies més probablement et trobis en el primer cas.
– No, mai no m’he qüestionat la forma que tenim a establir relacions en la nostra societat, si és el que m’estàs dient.
– Podria, doncs, convidar-te a que reflexionessis sobre el tema abans de fer una passa més endavant? M’agradaria que aquesta reflexió fos honesta, Àlex, perquè la meva intenció és lluny de voler convèncer-te o imposar-te un model relacional. No desitjo que canviïs per mi, com jo no ho faré per tu. I si al final no arribem a un acord en els termes més bàsics de com seria la nostra relació, entenc que podem ser prou madurs com per plantar-nos i poder reformular la nostra relació més en l’àmbit de l’amistat.
– Buf! Ets raret per tot, eh?
– Ho sento…
– Per què el poliamor, Joan? M’agradaria entendre el teu posicionament.
– Perquè no decideixo quan estimo la gent, perquè no puc prometre’t que només t’estimaré a tu, perquè no desitjo que cap dels dos vivim ofegats en una relació que retalla les nostres vides a només la pròpia relació, perquè no vull que cap dels dos es sacrifiqui per l’altre de forma que el patiment sigui la base de la nostra relació, perquè ens vull ben lliures, fluint amb allò que sentim a cada moment… i perquè no crec en les mitges taronges que completen les persones: tu ets una persona complerta, sencera i no em necessites per estar bé, com jo.
– Joder…
*
– El que t’he explicat es pot entendre de dues maneres: una, com una falta de compromís; dues, com una aposta per l’amor profund des de la llibertat del ser. Llibertat aparellada amb responsabilitat. El poliamor només s’entén des de la segona perspectiva. No es tracta d’acumular relacions, sinó de fluir amb cada moment de la nostra vida i entendre que fluir implica no tenir cadenes. Des del moment que comenci la nostra relació fins que s’acabi (si és que s’ha d’acabar) estaré per tu. El meu desig és conèixer-te profundament, comprendre’t i aprendre a caminar al teu costat, aportant tot allò que calgui per contribuir a la teva felicitat. I això ho vull fer amb tu i amb la Kassia, si em doneu l’oportunitat. No m’agradaria que l’un fos un impediment per l’altre.
L’Àlex sospesa el meu plantejament i al cap d’una estona em torna a mirar els ulls.
– I com funcionaria això?
– La base seria que totes les parts consensuessin els termes en la relació. Personalment m’agradaria que la Kassia i tu us coneguéssiu i que establíssiu la relació que us vingués de gust. Però òbviament això ha de ser cosa vostra i aquesta és només la meva preferència, però m’adaptaré al que vosaltres decidiu. Seria molt important que la comunicació sempre fos fluïda i honesta. Per mi tot és vàlid, Àlex, i no necessito que lluitis contra tu si sents qualsevol cosa que normalment s’entén com inacceptable.
– Què vols dir?
– Gelosia, per posar un exemple així a l’atzar. Entenc que una relació no-monògama és més exigent i poden sortir sentiments o emocions desagradables. Per mi està bé sempre que la voluntat sigui expressar-les i treballar-les. Crec que si tu trobessis algú més em podria sentir… de menys o manifestar gelosia o enveja… Saps?
– Entenc…
*
– El meu compromís cap a tu no és que seré perfecte, sinó que quan esdevingui la imperfecció la compartiré amb tu i buscaré la manera de gestionar-ho bé, de fer-me una millor versió de mi mateix per continuar aportant-te felicitat i no maldecaps. Vull aprendre a estar amb tu, amb tot el que això implica…
Sento que l’Àlex s’emociona amb les meves paraules i m’atreveixo a estirar la mà per agafar-li un dit de la seva. Ell es mira aquell gest i somriu agraït.
– No vull que em creguis, Àlex -el company em mira sorprès per això que acabo de dir.- M’agradaria que exploressis el terme i que reflexionessis i, si em dónes l’oportunitat, m’agradaria que comprovessis per tu mateix això que t’acabo d’explicar. Bé… val a dir que a la Kassia encara no l’he plantejat res de tot això, perquè fins ara no sabia que tu…
– No ho sabies? -riu l’Àlex.
– Bé, ho sospitava però no tenia la confirmació, per tant no es plantejava l’opció d’una relació poliamorosa…
– I si… tinc dubtes sobre aspectes d’això?
– En parlem! No es tracta que reflexionis sol tota l’estona! El poliamor és un marc relacional, però després construirem la nostra relació com nosaltres vulguem, negociant i fent pactes coherents, on cap de les parts se senti trepitjada.
– I si no arribem a acords?
– Doncs com una relació monògama! Què passa si un vol tenir fills i l’altre no, sota cap concepte? Si les persones són madures, assumiran que no estan en el mateix punt vital i que la relació no té cap sentit, a no ser que trobin un punt intermig que els vagi bé a les dues parts.
– Mig fill? -riu l’Àlex.
*
– No… -ric també quan ho imagino al meu cap.- No sé… poder viuen en un espai suficientment gran com perquè es puguin donar les dues casuístiques alhora, com per exemple una masia enmig del no-res rural.
– Hum! No ho havia pensat… -riu.
– El que vull dir, Àlex, és que no necessito estar en relació per sentir-me bé, i desitjo que tu tampoc. Perquè no se m’acut forma pitjor de generar cadenes que coartin la llibertat. Si senzillament no és factible una relació entre els dos, doncs és que no ha de ser. Poder sóc massa pragmàtic en aquest punt, però ho veig així.
– Se’t veu tan segur de tu mateix… No és el meu cas, Joan. Jo em sento majoritàriament incomplet i crec que tinc moltes de les coses que a tu et desagraden instal·lades al cap. Allò de la mitja taronja o ànimes bessones, per exemple.
– I t’agrada pensar i sentir així?
– No, m’agradaria estar com tu, tan segur i confiat de tu mateix!
– Però t’agradaria realment estar en una ment així?
– Què vols dir?
– Vull dir… t’agrada en mi o t’agradaria també tenir-ho tu?
– M’agradaria ser tan segur com tu, sí. M’agradaria no haver d’esperar que algú em completés perquè ja em sentiria bé amb mi mateix estant sol. M’agradaria juntar-me amb algú només perquè l’estimo…
– Tot és aprendre…
– No, la nostra personalitat ens marca massa…
– Aleshores, tu creus que tu ets d’una manera determinada i que no pots canviar?
– Bé… suposo que amb molt d’esforç tot es pot canviar.
– I estàs disposat a fer aquest esforç o prefereixes conformar-te amb el que ara tens?
Silenci. N’Àlex em mira els ulls i una tristor m’arriba des del seu cor, directe al meu.
*
– Si sabés com fer-ho, Joan, ja ho hauria fet.
– Fins ara no has sabut com fer-ho, però vols aprendre?
– M’estàs suggerint que vagi a una psicòloga?
– Eh? Evidentment una psicòloga et pot ajudar amb tot això, però no era el que et proposava (tot i que sóc partidari de tenir una psicòloga de capçalera a qui consultar periòdicament).
– Aleshores? Què m’estàs proposant?
– Que quan reflexionis sobre el teu marc relacional ho facis amb una projecció de millora i no de complaença cap a tu.
– Què vol dir això?
– Que no et conformis amb l’estat present de la teva ment. Pots arribar a ser tot allò que estiguis decidit a millorar, sense cap límit. Pensa’t en gran i senzillament camina cap a les teves metes. Estic aquí per ajudar-te, tant si ens entenem romànticament com si al final decidim ser amics. Puc compartir la meva tècnica i els meus coneixements. Puc acompanyar-te i aconsellar-te en les dificultats que trobis. T’estimo, Àlex, i vull que estiguis bé, independentment de l’etiqueta que ens defineixi als dos com a relació.
De nou es torna a emocionar amb les meves paraules i ara és ell que agafa un dit meu i l’acaricia.
– M’estimes? -pregunta innocent.
– Clar… quan dic que m’agrades què creus que t’estic dient sinó?
– No sé… podria agradar-te com un gelat de xocolata…
– No m’agrada la xocolata, però entenc el que vols dir -ric.
– No t’agrada la xocolata? Ni tan sols en això pots ser normal?
– Ni tan sols… -ric.
– A qui nassos no l’agrada la xocolata… mare de Déu!
*
– … -aixeco les espatlles i ric de nou.- En qualsevol cas, entenc que per tu agradar i estimar són dues coses diferents. En el meu cas, t’estimo i vull contribuir a que estiguis bé. Faré tot el que estigui a la mà perquè sigui així…
– Buah, tio… Sento que em dónes mil votes. Què nassos veus en mi?
– Llum, molta llum, puresa, generositat, paciència, estima, comprensió, compassió, intel·ligència, amabilitat, tendresa, gratitud…
– Vale, vale, vale… -m’interromp un Àlex torbat per tants elogis.
– Hi ha moltes coses que tampoc sé, però no és el que no sé el que em defineix, sinó el que sí que sé. El que no sé només és un camp d’exploració, una oportunitat per millorar encara més, per ser més feliç i fer més feliç el meu entorn…
– Ja… però sembla que tu t’has posat les piles i vas unes quantes caselles més avançat que jo en el joc de la vida…
– Què dius! -ric.- No és una competició, Àlex, senzillament es tracta d’anar fent, mica en mica. Abans de plantejar-me les no-monogàmies, no en tenia ni idea de que existís aquesta opció. La nostra societat ens presenta una forma d’entendre el món i quan som nadons no tenim capacitat per discernir què volem i què no. Ho fan els nostres pares en el nostre lloc i sempre ho fan el millor que saben. He tingut la sort que els meus pares s’han qüestionat moltes coses i m’han pogut presentar alternatives culturals. És només això, Àlex. Després la meva feina ha estat reflexionar-hi, comprendre i prendre decisions de què vull a la meva vida.
– Jo ni tan sols he pogut escollir la carrera que volia estudiar!
*
– No?
– Nope!
– I què t’agradaria estudiar?
– Matemàtica i física.
– Wow! Un doble grau?
– Sí, no sabria amb quina quedar-me.
– Ara entenc perquè se’t dóna tan bé la part matemàtica de la carrera…
N’Àlex somriu vergonyós.
– I per què no li dius als pares? -pregunto.
– Perquè em diran que no.
– Com ho saps?
– Perquè bàsicament quan vaig acabar l’insti em van dir que o arquitectura o arquitectura. El meu pare vol que m’encarregui del seu despatx.
– Però saben que t’agrada tant la matemàtica i la física?
– No…
– Poder et diuen que no; segur, en base al que m’has dit, et diuen que no, Àlex, però si ni tan sols tu et dónes l’oportunitat, com vols que passin les coses que vols a la teva vida?
L’Àlex empassa saliva i arrenca a plorar de forma silenciosa.
– T’he dit alguna vegada que sóc un covard i un idiota? -diu sanglotant.
– No és justificació… ho sento -responc agafant la seva mà.
– De tota manera, ara ja estic a segon de carrera, tampoc tinc massa a fer.
– Podries fer el salt, sense problema. Ets intel·ligent i aplicat; podries posar-te al dia en poc temps i ni tan sols “perdre” un any. I si al final el perds, tampoc no passa res. No es tracta d’arribar abans enlloc, és la teva vida i has d’estar bé tu en ella i ningú més.
– Però deixaria d’anar a classe amb tu…
– Tenim tota la resta del temps per trobar-nos, i a classe entre una cosa i l’altra tampoc no parlem massa.
– Ara les coses han canviat… -somriu.
*
– Doncs no m’agradaria que per mi hipotequessis la teva felicitat. No et quedis en la superfície, vés al fons de la qüestió. I si al final prens la decisió d’acabar arquitectura, que sigui una decisió que et faci sentir bé a llarg termini.
– No coneixes els meus pares…
– Tens raó, no els conec. I és una putada dependre d’ells per prendre aquesta decisió. L’únic que dic és que almenys el que estigui de la teva part sigui coherent amb el que tu desitges. Pensa-ho…
– Joder, ets pitjor que la uni amb tants deures!
Els dos riem davant del seu comentari.
– Així que la teva funció -diu l’Àlex- és fer-me de Pepito Grillo…
– En aquesta situació, així sembla…
De nou riem de forma còmplice, les mans agafades, les mirades compartides. I sense adonar-nos el matí s’esgota al temps que les esperances es fan grans. Quina calidesa tan agradable que sento quan estic amb l’Àlex…