Autoria: Joan Puig i Cadafalch
L’amor romàntic és un dels models d’amor que ha fonamentat moltes relacions de parella estables de les cultures modernes, principalment les occidentals. Ha estat considerat com un sentiment diferent i superior a les pures necessitats fisiològiques, com el desig sexual o la luxúria, i generalment implica una barreja de desig emocional i sexual, atorgant-li, això sí, més èmfasi a les emocions que al plaer físic.
Les característiques més assenyalades d’aquest tipus d’amor es confirmen i difonen a través de relats literaris, pel·lícules, cançons, dibuixos animats… Es tracta d’un tipus d’afecte que es presumeix que, d’entrada, ha de ser per a tota la vida (t’estimaré sempre), exclusiu (no podré estimar ningú més que tu), incondicional (t’estimo per sobre de tot) i implica un elevat grau de dependència afectiva (sense tu no podria viure).
***
Dissabte, 17 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Joan…
Obro els ulls i tot em dóna voltes. La llum em crema les retines i sento la boca com si m’estigués menjant un fregall, aspre i rasposa.
– Joan…
La dolça veu de la mare xiuxiueja el meu nom prop de les oïdes.
– T’han vingut a visitar…
– Mmm?
– És n’Àlex… però si no et sents bé segur que ho entendrà i us podeu veure en un altre moment…
Miro d’incorporar-me amb molt d’esforç i la mare acomoda els coixins a la meva esquena. Encara no puc obrir els ulls del tot.
– Vols que abaixi la persiana?
– No… -dic al temps que em frego els ulls per intentar espabilar una mica.- Em pots portar, sisplau, un got d’aigua?
– Clar… Dic l’Àlex que passi?
Assenteixo amb el cap i somric a mode d’agraïment. La mare acaricia la meva galta al temps que em mira amb els ulls plorosos. Se’m trenca l’ànima de veure-la tan espantada encara, i n’estic convençut que ahir ho va passar fatal davant la meva absència inesperada.
– Sento haver-te espantat, mama…
– Amor… -sospira amb força- Què n’has de sentir, tu? L’important és que estàs aquí, d’acord?
– Sí… -somric.
– Marxo que l’Àlex semblava impacient per veure’t.
Quan diu això la mare em fa un piquet d’ull que vol dir alguna cosa de més; però em faig el despistat i l’acomiado com si no hagués entès el missatge. Finalment la mare surt de l’habitació i al poc entra n’Àlex.
*
– Hola… -dic amb la veu un pèl afònica.
– Hola, Joan, com estàs? -em parla mirant a tot arreu com si busqués alguna cosa.
– Pots seure sobre el llit, no em molesta -somric.
Aquell es mira el llit amb recança com si tingués pues i després de pensar-s’ho una bona estona, es treu les sabatilles esportives i s’acomoda a sobre, al meu costat. Per un instant els dos ens mirem, però n’Àlex m’evita de forma evident i clava la mirada en el finestral.
– Gràcies per tot el que vas fer ahir… -dic després d’un llarg silenci.
– Només faltaria.
– La mare m’ha compartit tot el que li vau explicar.
– Ah… pensava que just et despertaves ara.
– No, aquest matí a primera hora m’he despertat suat i m’he dutxat i canviat els llençols, perquè l’olor fastigós a alcohol em provocava arcades… -silenci.- De veritat que no sé com podeu beure cada cap de setmana…
– Ja… -n’Àlex somriu divertit.- Suposo que ja no tenim ni olfacte ni sabor per l’alcohol…
– Bé, no només és que faci pudor i sàpiga horrible… és que et destrossa el cos i, sobretot, la ment!!
L’Àlex arrenca a riure, però personalment no li veig la gràcia. Em venen records de l’olor i el sabor, del mareig, del mal cos general i el mer fet de pensar-ho encara em consumeix més.
– De tota manera -diu l’Àlex,- tampoc no m’estranya que estiguis així si et van fotre dues ampolles de vodka. És més, m’estranya que no estiguis a l’hospital…
– No va entrar ni una cinquena part perquè me les vaig ingeniar, però es veu que això és suficient per deixar-me fora de combat…
– Tampoc tens massa constitució… -silenci.- Escolta, i el teu estil Chun-Li, d’on ha sortit?
*
– Chun-què?
– Chun-Li. És un personatge de ficció de l’Street Figther, un videojoc de baralla de carrer…
– Ah…
– I bé?
– I bé… què?
– Que d’on has après a fer arts marcials i per què no les has utilitzat fins ara!!!
Em torno a marejar i tinc ganes de vomitar.
– Eeeeeh… Com que sóc un nyiclis i no és la primera vegada que m’assetgen, als onze anys els pares em van apuntar a Aikido per aprendre a defensar-me.
– I encara practiques?
– Sí…
– No fotis! Quin cinturó ets?
– Podem canviar de tema, sisplau?
L’Àlex em mira sorprès davant la meva negativa a parlar d’una cosa que, des de fora, segur que sembla de ben normal i òbvia per parlar. Però encara no tinc resolt el que vaig fer i com encaixo això; ho tinc aparcat per quan pugui senzillament pensar sense marejar-me. I…
– No volia incomodar-te… -diu finalment l’Àlex.
– No, no m’incomodes tu, m’incomoda no poder pensar i resoldre algun tema pendent relacionat amb l’Aikido.
– És per això que no l’havies emprat abans per posar a ratlla al Christian?
Assenteixo amb el cap i després l’enfonso en el coixí. Quan tot em dóna voltes tanco els ulls per adonar-me que tot continua donant voltes com abans de tancar-los.
*
– Tu que ets l’expert en borratxeres, no hi ha cap remei per treure’m tot aquest malestar de sobre?
– Conec un truc, però no crec que t’agradi…
– Quin? -demano desesperat.
– Beure un cul del mateix alcohol del què tens ressaca…
– Beure més és la solució per superar una sobredosi d’alcohol? No ho veig clar -ric.
– Ja t’he dit que no t’agradaria la solució… -riu també n’Àlex.
Silenci de nou…
– Tu has tingut moltes ressaques? -pregunto.
– No, procuro no passar-me amb l’alcohol i tampoc és que tingui tantes oportunitats de festa, però alguna ressaca m’ha caigut en algun moment de la meva vida, i és horrible…
– No… de veritat? -ric.
Els dos riem divertits fins que el cap manifesta un dolor agut en les temples. Tanco de nou els ulls i el dolor rebaixa la intensitat. Quan els obro, n’Àlex m’observa de forma atenta. Durant una estona ens mirem i aquesta vegada n’Àlex no m’esquiva.
– Com i quan vas aparèixer? -pregunto finalment.
– Buah! Quan vam sortir el Josep i jo, després d’acomiadar-nos de la colla, vaig recordar que havia de passar per secre per agafar un paper pels meus pares. Com vaig dir al Josep, la meva idea era trucar-vos i fer una carrera per agafar-vos, segons per on anéssiu. Tal qual, en acabar la gestió i sortir del campus, vaig trucar en Josep i, per sort, encara tenia el mòbil en silenci. Ell em va explicar després que va sentir la vibració i que es va arriscar a despenjar el telèfon, que el tenia a la butxaca, sense que s’adonessin els altres, esperant que fos jo qui trucava. Anava parlant i rient amb en Toni i alhora llegia en veu alta els carrers pels quals anàveu, de manera que us vaig poder seguir uns minuts més enllà.
*
– Ah… era això el que feia? Quin crack!!
– Sí -somriu.- Vaig anar el més ràpid que vaig poder, però en algun punt em vaig perdre perquè havia memoritzat ràpid els carrers i algun se’m va colar. Però finalment us vaig trobar.
– I com vas entrar? Vas ser tu qui va picar de forma tan terriblement persistent? És de les poques coses que recordo abans de tot l’aldarull…
– Sí. Pel que em va explicar després el Josep, va llençar una ampolla al terra i amb això la penya es va despistar. Temps que va aprofitar per córrer cap a la porta a obrir-me.
– Va ser mític aquest moment! -exclamo recordant la negativa del Josep a un Christian desconcertat.- Havies de veure les cares dels allà presents quan es va negar a obeir l’ordre…
– Tu estaves lligat, no?
– No, lligat no, m’agafaven dos tios d’una manera tan forta que semblaven de ferro. Però quan en Josep va deixar caure l’ampolla al terra, van saltar i em van deixar lliure per un instant. No recordo gaire, però…
– Bua! Quan vaig entrar em vas deixar tot flipat perquè estaves repartint llenya en plan Chun-Li a tot el que gosava tocar-te els nassos. Per un moment em vaig quedar sense saber molt bé on estava i què estava passant… i no sabia si estava despert o dormint -riu.
M’entra el riure amb la seva explicació tan entusiasta i per un moment se’m passa tot el mal de cap i el malestar general. Em sento còmode en aquesta situació i amb la seva companyia. I algun sentiment semblant al que sento com quan estic amb la Kassia, encara que no del tot igual, escalfa el meu cor.
*
Crec que la diferència del que sento amb la Kassia i el que sento amb l’Àlex és un tema d’intensitat. Amb ella el cap se’m torna boig i podria dir que em sento enamorat. Amb l’Àlex, que ja el coneixia, sento un amor més seré. No crec que cap dels dos sigui millor o pitjor que l’altre, més aviat són estimes en diferents punts de maduració. La Kassia l’acabo de conèixer i és una persona radicalment diferent a qualsevol altra que he conegut. M’atreu de forma irracional i em provoca una curiositat que m’atrapa tant quan estic amb ella com quan no. El que sento per l’Àlex no és pas tan explosiu i s’ha anat confegint amb el pas del temps, de forma subtil. En qualsevol cas, ara veig clar que els dos m’agraden i els penso i els sento i els desitjo…
Mai abans havia sentit atracció ni desig per ningú fins el punt que m’havia identificat com asexual. Però lluny de suposar-me un mal de cap, m’agrada la idea de repensar-me i qüestionar-me. I estic engrescat a viure aquesta aventura amb elles dues.
– Joan… -l’Àlex em mira de forma atenta…- estàs bé?
– Eh? Sí! M’havia empanat un moment -ric.
– Et preguntava per com et sents respecte tot el que va passar ahir amb aquesta penya…
– Uhmmm… Encara no he tingut temps de fer-me a la idea de com estic al respecte, la veritat.
– Escolta… -de cop n’Àlex es posa vermell com un tomàquet…- jo… quan estiguem a la uni, compta amb mi pel que necessitis respecte aquesta gent. Ja no vull callar-me ni ser còmplice indirecte dels seus actes. Ahir van anar molt lluny… i… Bé, jo… que estic per tu.
*
– Estàs per mi? Què vol dir això?
– Que estic per tot allò que necessitis.
– Només a la universitat? -pregunto entremaliat.
– Què? Ah… Què?
La seva cara s’envermelleix com mai abans li havia vist a ningú i no puc evitar arrencar de nou a riure. Ell parpelleja unes quantes vegades mirant-me atònit i noto com el seu llavi superior tremola davant la situació, la qual cosa encara em diverteix més.
– Vaig buscar informació sobre l’asexualitat -diu de cop despertant la meva sorpresa.
– Ah, sí?
– Sí… la conversa del passat dimarts em va deixar una mica fora de combat. Vas dir moltes paraules estranyes i tenia curiositat per entendre de què parlaves.
– Ahà…
– Em va semblar molt curiós i veig que hi ha tot un món darrera d’aquest concepte.
– Sí…
– Em va sorprendre que des de l’asexualitat es busca diferenciar l’atracció sexual i l’atracció romàntica, com tu em vas dir.
– Sí…
– I recordo que em vas dir que tu no havies sentit atracció sexual per ningú, però que senties atracció romàntica per dues persones.
– Així és.
– Has tornat a veure aquella noia de la que em vas parlar?
– Sí, la vaig veure dimecres i dijous.
– I què tal?
– Molt bé -somric al temps que ell manifesta un punt de gelosia.- Què en penses tu de les relacions no-monògames? -pregunto encuriosit.
L’Àlex em mira d’aquella mateixa manera que em mirava dimarts passat quan parlava de coses tan alienes a ell.
*
– El fet de tenir relacions sexuals o romàntiques amb diferents persones -aclareixo.
– Buf… No sé si estic preparat per relacions superficials. Les poques vegades que he tingut només sexe m’he quedat una mica xof a posteriori. Sé que no és gaire habitual en els temps que corren, però jo sóc de l’escola antiga i em sento preparat per tenir relacions de compromís.
Començo a riure davant la resposta de l’Àlex.
– Les relacions no-monògames poden ser tan superficials o compromeses com les relacions monògames. Només canvien les regles de l’exclusivitat o possessivitat, cosa que em sembla molt interessant per evitar actituds insanes dins les relacions, com ara en base a l’amor romàntic.
– Buf… parles massa estrany per mi, Joan. És frustrant no entendre res del que dius…
– Sento haver participat en la teva frustració… Entenc que la meitat de les paraules que dic no les coneguis, i no sóc ningú per dir-te que ho investiguis. Dit això, si et ve de gust saber-ne més, t’ho puc explicar amb més detall. Només demano que entenguis que per mi són paraules que formen part del meu dia a dia i a vegades se m’escapen com si tothom sabés de què parlo. No tinc cap intenció de fer-te sentir tonto ni res per l’estil, encara que entenc que des de fora és el que pot semblar…
– No, no dic que tinguis intenció de fer-te el llest. Només que és frustrant… Però sí, m’interessa perquè entenc que per tu és important.
– I què més dóna que per mi sigui important, Àlex?
– Eh…
De nou eludeix el tema amb monosíl·labs i silencis que el fan sentir incòmode i em diverteixo a costa seva (ho sé, sóc una persona horrible!!).
*
– M’has preguntat per la Kassia… no em preguntes per l’altra persona? -somric.
Ell em mira amb la boca oberta i jo el somric afable. Durant una llarga estona es fa el silenci entre nosaltres. El seu cervell grinyola davant la situació i el seu cos s’ha quedat immòbil en un rictus de sorpresa, vergonya i curiositat alhora. Els dos sabem perfectament què està passant i em pregunto si l’Àlex decidirà donar el pas definitiu o preferirà quedar-se en el punt en el qual està. I ara m’adono que no sé si és just forçar-lo a prendre aquesta decisió quan encara no sap si estaria disposat a tenir una relació amb mi tenint en compte que existeix la Kassia… Poder estic ficant la pota i faltant al respecte l’Àlex i, de cop, em sento malament i torna a mi tot el mareig i malestar de la ressaca.
Salto del llit per córrer cap el lavabo i arribo al vàter just a temps per vomitar dintre. Tot em dóna voltes i de nou el cap em fa tant de mal que sento que em petarà. Vomito més però ja no surt res i de cop m’adono que porto hores sense menjar. Un sentiment d’afebliment s’apodera de mi i em venen ganes de plorar de forma desconsolada per tot plegat. Em sento una persona horrible pel que acabo de fer n’Àlex…
– Perdona… -balbotejo quan sento el company al meu costat.- M’adono que ho estic fent fatal amb tu, Àlex, i no estic essent just…
Ell mulla la tovallola i m’asseca la suor que cau del meu front. La frescor de l’aigua en el rostre m’alleuja considerablement i li ho agraeixo.
*
Després agafa paper de vàter i neteja els meus llavis amb una suavitat tan dolça que em sento en el cel per un instant. Em mira als ulls i un lleuger vermellor es deixa veure en les seves galtes. Recull els meus cabells i els col·loca darrera de les orelles.
– Conec aquest noi que també t’agrada? -pregunta finalment.
– Sí… -responc amb un fil de veu.
– És de la uni, doncs?
– Sí…
– De la nostra classe?
– Sí…
Els dos ens mirem als ulls i els seus brillen amb una força que mai abans li havia vist.
– Som uns quants a la classe… -diu després d’un silenci.- Poder em pots donar alguna pista?
– … -somric tímid.- S’assembla molt a tu…
N’Àlex somriu i després riu, sentint-se victoriós.
– No conec tant la gent de la classe com per saber qui s’assembla tant a mi.
– També físicament; és una còpia de tu…
– Ah… -torça la boca cap una banda.- No caic si em sona algú que s’assembli tant a mi…
Ric divertit i tímid alhora.
– A tu t’agrada algú de la classe? Dimarts em vas parlar que et senties atret per algú, però igual no és de la uni…
– Sí, és de la uni i de la nostra classe…
– Ah… I com és?
– Molt raret… -riu divertit.
Jo també arrenco a riure amb la seva resposta que em sembla d’allò més entranyable.
– Mai he estat amb ningú… -explico.
N’Àlex assenteix de forma lenta amb el cap al temps que sospesa alguna cosa.
*
– M’agradaria besar-te -m’atreveixo a dir,- però tinc la boca feta un fàstic després de vom…
No puc acabar la frase quan n’Àlex em besa tot col·locant les seves mans a banda i banda del meu cap, agafant de forma tendre les meves orelles. Sento un impuls que em neix al ventre i que em puja fins el cor i em delecto amb aquell bes que s’allarga de forma tan agradable, tan sensual. Quan es separa de mi, em mira de forma atenta i fa encara dos petons a la meva galta per tornar-me a mirar als ulls. Empassa saliva expectant que digui alguna cosa, encara que no sé molt bé què dir. Què s’ha de dir en aquestes situacions?
– Com has endevinat que ets tu qui m’agrada? -pregunto finalment.
L’Àlex comença a riure i m’abraça suaument. Jo també l’abraço i em delecto en aquella escalfor tan agradable. I de cop m’adono que mai l’he parlat de l’Àlex a la Kassia i sento que d’alguna manera l’estic traint. Merda!