Autoria: Joan Puig i Cadafalch | Àlex Montbau Carceller
Segons l’OMS per violència s’entén “l’ús intencionat de la força física o del poder, ja sigui en grau d’amenaça o de fet, contra un mateix, una altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, la mort, danys psicològics, problemes de desenvolupament o privacions”. S’usa per a dominar, coaccionar, malmetre, destruir, implicant sofriment o fins i tot destrucció d’elements naturals, béns humans, etc. En general pot ser descrit com a “violent” qualsevol comportament, ideologia, actitud o conducta agressiva, no amistosa, no pacifista, bel·ligerant o enemiga que provoca dolor o sofriment, ja sigui físic o psicològic.
***
Divendres, 16 d’abril de 1999
Sants, Barcelona
– Demostra’ns que ets el nostre amic…
El Christian allarga l’ampolla d’alcohol a un Josep pàl·lid, indecís i superat per la situació. Poc convençut, el company agafa el líquid al temps que intenta dir alguna cosa… Aparto la mirada i m’adono que un lleuger mareig en augment enturbia la meva ment. No vull que acabi com jo, la veritat, i alhora em sento venut davant aquesta situació. La cosa no pinta gaire bé per mi i el temps passa sense que se’m presenti l’oportunitat per fer alguna cosa. Encara que ben mirat, fer què?
De cop, algú pica al timbre del local. Pica de forma tan persistent que tinc la sensació que se’m trencaran els timpans i en un acte inconscient miro de portar les mans a les orelles, però la força dels meus guardians és infinita i no sembla esgotar-se. Em sento atrapat i indefens, completament sol…
– No… no ho penso fer.
Per la meva sorpresa i la de tots els presents, la veu tímida del Josep parla al temps que deixa caure l’ampolla al terra esquitxant-ho tot amb aquell líquid pestilent. En un acte reflex, els dos que em subjecten salten i m’alliberen; moment que aprofito per aixecar el cap i mirar-me en Josep de forma serena i agraïda pel canvi de rumb que m’ha regalat quan estava en un carreró sense sortida.
15:01 hores
El que passa després no ho recordo gaire, només flaixos… Flaixos d’imatges on alguns d’aquells brètols corren, d’altres s’agenollen quan els immobilitzo aplicant alguna tècnica apresa durant les classes d’Aikido, o es retorcen per terra per les luxacions provocades. En algun moment em sembla veure l’Àlex (o no és l’Àlex?) donant cops de puny a tothom que gosa confrontar-se.
En el moment més inoportú el dilema moral de fer servir l’Aikido contra persones reals torna a fer acte de presència. En el meu cap em justifico que hi ha una tercera persona implicada, en Josep, i que també ho faig pel seu bé. D’alguna cosa deu servir, no? Hòstia!!
Al meu voltant tot és caos i crits, corredisses, alcohol, ¿sang? i patiment. Miro el local amb atenció i de cop una idea se m’il·lumina.
– On pensàveu follar-me si no hi ha llit, malparits! -crido a l’aire.- El terra és massa dur!
Tot és massa ràpid i efímer. En un no-res, el local apesta a alcohol i començo a vomitar en alguna part d’aquell terra impol·lut com estava quan vam arribar. Després obro els ulls i miro amb atenció la cara de l’Àlex que em porta en braços. Respiro aire de llibertat; estic al carrer i fa fred… i em fa mal el recte… Tristor… Alleujament… Por… Ràbia…
Estrenyo els braços entorn el coll del company i ell em mira. Té la cara plena de talls degut als cops de puny rebuts. La meva cara també em fa mal. Al costat camina en Josep i sembla que va coix. Em mira i em somriu. No calen paraules. O sí. O no. O no sé…
Crec que estic borratxo…
***
Definitivament he donat el pas endavant que em faltava per sentir que estic en el lloc correcte. Després de tant de temps he aconseguit plantar cara al Christian i la seva colla. La veritat és que mai no m’he sentit identificat i estava cansat de ser el pelele que constantment obeïa les seves ordres tan desproporcionades i poc ètiques. Especialment pel que fa el Joan.
En Joan m’agrada des de l’any passat, des del primer moment que el vaig veure el primer dia de classe, i durant molt de temps he hagut de lluitar contra mi mateix per acceptar-ho. D’alguna manera ja sospitava que era homosexual, però fins que no he conegut el Joan mai no havia sentit res tan fort per ningú. Preferia, doncs, tancar els ulls a les evidències per tal de no haver de sortir de l’armari en una societat extremadament homòfoba.
Reconec que sóc un covard i em costa donar motius perquè m’excloguin dels cercles socials, suposo que motivat per un sentiment de solitud que de sempre m’ha condicionat. Així, he participat de numerosos assetjaments per por a dir que no, a desmarcar-me i que tothom m’assenyalés. He insultat, pegat i ningunejat persones que em queien bé; i em justificava dient que era elles o jo, però aquesta excusa barata no ha estat suficient per dormir bé per les nits. I des de fa mesos em fa mal la consciència cada vegada que penso en tot el que he fet a persones innocents per tal d’encaixar.
Però ja està, no estic disposat a participar més de la mateixa merda de sempre. Estic cansat de buscar els guays de l’escola, de l’institut, de la universitat… Cansat de diluir-me perquè m’acceptin. En Joan ha estat la peça final que necessitava per donar el salt, i l’he donat.
15:53 hores
Entre els meus braços en Joan sembla lleuger com una ploma, de tan poc que pesa. Carrego amb ell des del local on l’havien segrestat per emborratxar-lo i violar-lo. En Josep, que camina al meu costat encara tremolós, m’ha explicat tot durant el trajecte. El tram final fins a casa del Joan se’m fa llarg i el silenci dels darrers minuts em pesa com una llosa.
Contemplo el seu rostre ple de marques i ferides per la baralla que ha acabat fa una estona, amb restes de vòmit i els cabells enganxats per l’alcohol. El seu pit es deixa veure pel trencat que algú l’ha fet en algun moment de l’altercat, un pit infantil poc desenvolupat en una pell morena i fina sense marques ni pèls. Si no fos perquè els pits són plans semblaria el cos d’una noia, ben mirat.
De cop en Joan obre els ulls i els clava en el meu rostre, i jo procuro evitar que les nostres mirades es trobin. Així, m’enfoco en el terra quan de cop estreny els braços entorn el meu coll. A través de l’evident tremolor m’arriba la seva vulnerabilitat i por del moment present, i una compassió infinita s’apodera del meu cor. Em canviaria per ell si sabés com fer-ho!
Quan es torna a quedar inconscient pels efectes de l’alcohol, me’l torno a mirar amb atenció renovada. La seva cara és petita, de faccions suaus i dolces. De veritat que sembla una dona i moltes vegades això m’ha portat de polleguera. Ara, però, em delecto amb el grat que em produeix mirar-lo i sento unes ganes irrefrenables de besar-lo. Ganes que, evidentment, continc.
*
Quan arribem a casa del Joan, en Josep fa sonar la campaneta de la tanca. No passen ni uns segons en què els pares surten amb la cara encongida i quan veuen el Joan xisclen i allarguen els braços cap a ell.
– No pesa gaire però si volen el puc pujar a l’habitació, ja no em vindrà d’aquí… -dic sense ganes de desprendre’m del Joan.
No és fins ara que aixequen la mirada i s’adonen que tant en Josep com jo anem fets un cromo. Per uns instants, sembla com si tot s’aturés però finalment els dos assenteixen a la vegada i em deixen passar. El pare es queda amb el Josep al saló esperant la meva tornada, mentre la mare i jo pugem a la primera planta on se suposa hi ha l’habitació del Joan. Quan arribem, s’afanya en obrir la porta de doble fulla i disposar una cadira per seure el Joan.
– No és millor que l’estirem? -pregunto abans de deixar-lo anar.
– L’acomodarem una mica abans, però. M’ajudes a treure-li la roba, sisplau? -demana.
– Eh… -empasso saliva davant la petició…- clar!
Entre els dos traiem les sabatilles, els pantalons i les restes de la samarreta desfeta. Hi ha un punt en què no puc evitar sentir una mena d’excitació a mesura que el seu cos queda quasi nu, i sento vergonya de mi mateix i fàstic per aprofitar-me quan en Joan està afeblit i inconscient. La mare corre cap el lavabo de l’habitació i xopa una tovallola amb l’aigua tèbia que frega per tot el cos del meu company.
*
Quan ja considera que està més o menys net, em demana d’estirar-lo al llit, obrint abans els llençols. Després el tapa amb una calidesa que fins i tot em reconforta a mi només de veure-ho. I per un moment sento enveja de què el Joan tingui una mare tan entregada, a diferència de la meva…
– Moltes gràcies -diu ara agafant la mà del Joan i besant-li dolçament.- Serà millor que el deixem descansar. Baixem i expliqueu-nos, sisplau, què ha passat.
Sense dir res assenteixo amb el cap i m’incorporo disposat a sortir de l’habitació.
– Àlex… -la veu feble del Joan em crida.
Miro a la mare i assenteix per tal que m’apropi. En dos passes torno a estar al costat del llit del Joan, contemplant aquell rostre tan afable.
– Digues, Joan.
– Àlex… -el costa parlar.- Gràcies per portar-me a casa…
Miro en Joan i de nou sento un impuls irrefrenable per besar-lo, per ficar-me al llit amb ell i abraçar-lo, per mimar-lo, cuidar-lo i acompanyar-lo en aquest moment tan vulnerable. Vull sentir la seva escalfor contra la meva pell, la seva suavitat, la seva dolçor…
– De res… -responc finalment.- Et portaré totes les vegades que et calguin, tot i que prefereixo que no en calgui cap vegada més.
No crec que m’hagi sentit perquè torna a estar inconscient o dormit. Somric i m’aixeco disposat de nou a marxar.
16:28 hores
En la planta baixa un enorme saló conviu amb la cuina i el menjador en un únic espai. Veritablement la casa d’en Joan és enorme i, com ens va dir el passat dilluns, està folrada de llibres de tota mena. Així, la paret oest del saló, una paret d’almenys quatre metres d’alçada per uns set de llargària, està completament tapada per una llibreria plena. Intento fer el càlcul de quants llibres hi deuen haver però desisteixo quan les xifres agafen dimensions desorbitades.
– Moltes gràcies als dos per ajudar i acompanyar en Joan fins a casa -diu la mare.
De forma breu el Josep els ha explicat tot el què ha passat.
– Suposo que no haureu menjat -observa el pare.
– Moltes gràcies -dic al temps que em cordo la jaqueta,- però jo hauria d’anar desfilant. Els pares no saben res de mi i segurament estaran preocupats.
– Vols trucar i informar-los que estàs bé? Després et puc portar en cotxe que serà més ràpid que el transport públic.
De ben segur que la mare es posarà a cridar com una boja quan despengi el telèfon i s’asseguri que sóc jo qui hi ha a l’altre banda. Per ella només hi ha una cosa important a la vida: els estudis. Qualsevol explicació li entrarà per una orella i li sortirà per l’altra. Més que res perquè no em creuen. Però quan estic a punt de dir que no, se m’acut que si són els pares d’en Joan els que expliquen la situació igual tinc més credibilitat i m’estalvio un càstig.
*
– Eh… els importaria parlar vostès? -demano davant la mirada de sorpresa d’aquells dos.- És que la mare segur que em reny i no m’escolta…
– Cap problema -diu la senyora.- I deixa de dir-nos de vostè. Em dic Helena i ell és en Pere.
– Encantat… -somric.
L’Helena em convida a passar al distribuïdor on hi ha les escales que pugen a la planta superior i el telèfon. El despenja i marca el número que li dicto. La mare no triga en contestar i, de tant que crida, la puc sentir des d’on estic.
– Si, hola, amb la senyora…
– Marta -responc.
– Què més? -xiuxiueja.
– Carceller.
– …amb la senyora Carceller, sisplau? […] Sí, la truco perquè estic aquí amb l’Àlex. […] S-sí… […] Sí, sí! No s’amoïni, senyora Carceller, el seu fill està bé. Eh… […] N-nom… […] No, no… està bé. Només la truco per avisar-li que està bé i que el meu marit el portarà a casa de forma immediata, tal com vostè demana. […] Es veu que un grup de nois de la universitat han volgut abusar del seu fill, el meu i un altre company quan ja venien de camí cap a casa en acabar les classes. […]
La mare xerra com ella sola.
– No, no… de veritat, no s’amoïni; està bé. Només guarda algunes rascades i blaus; més enllà d’això està sa i estalvi. […] Estic d’acord. […] Totalment. Per la nostra part anirem a comisaria a interposar una denúncia en quant en Joan, el meu fill, es recuperi una mica. […] Sí, gràcies. […] Només faltaria, senyora Carceller. […] D’acord, Marta -somriu.- Cap problema, clar que no. Quedem a la seva disposició per qualsevol cosa que pugui necessitar. […] Sí, aquest és el nostre número de telèfon. […] D’acord, gràcies. Bona tarda.
Buf…
*
– La teva mare estava molt amoïnada, amb tota la lògica, però sembla que s’ha quedat més tranquil·la sabent que estàs bé. Ara en Pere et portarà a casa així que de seguida estaràs amb la teva família per poder passar el mal tràngol junts.
– Puc venir demà a veure en Joan?
– Clar que sí. Casa nostra és casa teva -somriu.
La mare del Joan, l’Helena, és clavada al seu fill i per un moment m’empano com un idiota. Quan reacciono, somric i giro cua per tornar al saló. Sento que ella va darrera meu i em poso molt nerviós. Tinc ganes de sortir corrents d’aquesta casa…