Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Violència: força desfermada extraordinàriament intensa, agressivitat que es basa en la utilització de la força i no en mètodes pacífics, la llei o la justícia.
***
Divendres, 16 d’abril de 1999
Jardins de la Maternitat, Barcelona
És evident que sóc una persona molt poc convencional, i darrerament li dono moltes voltes al fet de com l’entorn em tracta per la meva forma de ser i estar al món. La meva família és budista i no se n’amaga, el meu cos és molt femení fins el punt que sovint em confonen amb una dona, la qual cosa sempre em fa gràcia i no visc malament; per si no fos suficient, també m’agrada vestir d’una manera que socialment s’entén com a femenina, m’agrada pintar-me, posar-me bijuteria o complements que normalment s’entenen “de dones”. També, fins fa una setmana em considerava asexual i agènere tot i que, des de que he conegut la Kassia i se m’ha apropat més l’Àlex, estic en qüestionament al respecte.
Em sento bé amb tot allò que passa a la meva vida, la veritat, però sembla que això molesta a la gent que m’envolta. Així, la forma de dirigir-se a mi majoritàriament és despectiva: “Puig” (aquesta seria la més amable), “el raret” o “maricó” (amb la seva variant més dura, “maricó de merda”). Des de que tinc memòria, els graciosos de la classe m’han assetjat, i sempre ho he confrontat amb una ment serena i compassiva. Al cap i a la fi, el patiment que manifesten és evident; qui sóc per decidir quin patiment pesa més, si el meu o el seu?
*
Quan van entendre la situació, la mare i el pare em van apuntar a Aikido per poder defensar-me de possibles atacs, i m’agrada la pràctica espiritual que porta implícit l’art, no ho nego; alhora, però, ha generat una lluita interna que encara no he resolt, per molts anys que passin. Buda ens convida a abandonar per complet la ment de l’odi i a estimar tots els éssers per igual. Però en defensar-me dels atacants, no estic infligint un mal en l’altre? I això no és odi?
No ho tinc clar i és un tema que tinc pendent de comprendre i resoldre internament. I fins ara no he dit res a la mare i al pare; més aviat intento descobrir la coherència que ara se m’escapa amb l’ajuda dels llibres que tenim a casa. És veritat que tampoc he sentit la urgència de resoldre aquesta incongruència fins a data d’avui, tot i que darrerament la colla de la universitat s’està tancant cada vegada més entorn meu. I d’alguna manera la meva intuïció em diu que m’hauria de posar les piles al respecte…
13:35 hores
Des del primer dia de curs de l’any passat alguns companys de classe em tenen “especial simpatia” per la meva forma de vestir. D’entre ells, en Christian, n’Àlex i el Josep de la meva classe, en Benji i en “Pinxo” de Telecomunicacions, i d’altres els noms i estudis dels quals se m’escapen.
Paradoxalment, des de dilluns d’aquesta setmana en Josep i n’Àlex juguen a dues bandes. Quan estan amb mi es fan els simpàtics i quan estan amb els seus amics em tracten de forma indiferent en el millor dels casos, o amb agressivitat en el pitjor. Suposo que tenen les seves lluites personals, encara que no entenc molt bé quina motivació tenen per fer tant d’esforç…
Així, dilluns a la tarda vam quedar els tres per estudiar Urbanística per l’examen de l’endemà; bé, per ajudar en Josep a estudiar, millor dit. Des de dimarts n’Àlex m’espera a les 7:30 hores de cada matí en els Jardins de la Maternitat per fer el camí junts fins a la universitat. I als migdies, després de les classes, en Josep i n’Àlex m’intercepten en el mateix parc per fer el camí junts fins a casa. Quin sentit té si després quan estem a classe fingeixen que res d’això passa?
Durant aquesta setmana reiterades vegades n’Àlex s’ha disculpat per justament aquestes incoherències. M’ha parlat de la seva por a sentir-se exclòs a la universitat, encara que també m’ha expressat el seu desgrat d’anar amb aquesta gent fins el punt que ha fet nous amics per altra banda. Sense deixar d’entendre allò que m’explica, se m’escapa el punt final de tot plegat. Si realment aquesta gent no li fa el pes, quin sentit té que continuï anant amb ells o fingint que li cauen bé?
*
Pel que es veu aquesta colla són els molons de la universitat i tothom vol anar amb ells. Tothom menys gent rareta com jo, clar… La qual cosa em fa reflexionar sobre el funcionament de la nostra societat. Quant estem disposats a hipotecar de nosaltres mateixos per encaixar en el grup de la gent guay? Al respecte vaig llegir no fa molt un llibre d’un monjo budista reconegut internacionalment que parlava de la necessitat d’exposar-nos en una mena d’aparador social i vendre’ns per tal que ens comprin i ens ajudin a sobreviure la nostra concepció de la mort. Bé, no ho expressava amb aquestes paraules, però aquesta va ser la idea que se’m va quedar i em va semblar d’allò més curiós.
A la nostra cultura tenim una idea molt clara de la mort; una idea que gira entorn l’aniquilació existencial i que, òbviament fa por. Pànic, fins el punt d’amagar la mort. Parlar de la mort és tabú i, tot i que tothom sap que algun dia ens morirem, preferim obviar el tema i tot allò relatiu. Per això en la nostra societat avançada amaguem els malalts, especialment els terminals, en edificis tancats i aïllats de la resta de la societat. No volem mirar-nos la malaltia, la vellesa o la mort, i amaguem tot això darrera una cortina d’aparent eterna joventut i salut perennes. Vivim com si fóssim immortals fins que un dia emmalalteix o mor algú del costat. Aleshores plorem desconsoladament la no-existència. Però, què vol dir no-existència? Què vol dir existència?
Tant se val… tampoc ve al cas…
13:47 hores
Sobre l’hora habitual, algú corre fins a posar-se a la meva alçada i caminar al meu costat. Em giro i veig en Josep. Em giro cap a l’altra banda, però avui l’Àlex no n’hi és.
– Vens sol? -pregunto encuriosit.
– L’Àlex ha hagut de fer mitja volta perquè havia de recollir no sé què a secretaria i se l’ha oblidat. Diu que em trucarà per veure on estem i venir-se. M’ha dit que et digués que necessitava parlar amb tu d’una cosa de no recordo quina assignatura, i que era urgent.
– Caram -ric…- quantes coses que no recordes…
– No he parat massa atenció, la veritat… -riu.
Durant els següents minuts mantenim una conversa trivial sobre els estudis, el professorat de la carrera i algunes assignatures. Però la conversa dura poc quan davant nostre el Christian, el Benji i el “Pinxo”, juntament amb d’altres, les cares dels quals em sonen de veure’ls amb ells; ens miren tots ells arrenglerats, un al costat de l’altre, amb les cames obertes i els braços creuats a l’alçada del pit. Com a coreografia està bé, però em sorprèn una alineació tan premeditada…
De forma efectiva ens barren el pas i quan avancem una mica més ens envolten tancant un cercle al nostre entorn. Miro en Josep que s’ha quedat blanc i fa mostres evidents que l’ha agafat tant de sorpresa com a mi. Puc sentir com empassa saliva amb dificultat. Té por i s’ha quedat bloquejat. Torno a mirar en Christian, líder indiscutible de la colla.
– Vaja, vaja… no sabia que éreu tan amiguets… -parla mirant-se en Josep que encara es posa més nerviós.
– No és el meu amic! -crida de cop.
– La teva puteta, doncs? Te la folles?
– Q-Què? No!
– Un ocellet m’ha dit que aneu junts cada dia de la setmana.
*
Es refereix a l’Àlex? Massa coincidència que just el dia que fa marxa enrere aquests ens interceptin pel camí. Per altra banda, em semblaria estrany que l’Àlex fos tan fill de puta com per actuar de la manera que ha fet durant tota la setmana… Si la mare em sentís proferint aquesta mena d’insultos em mataria amb la mirada… En qualsevol cas, crec que m’estic emprenyant. Què em molesta, exactament?
– No sé de què parles! -crida de nou en Josep sense massa argument eloqüent.
– No saps de què parlo? -en Christian té un d’aquells somriures estúpids que denoten supèrbia i superioritat.
– Un, dos, tres, quatre… -començo a comptar les persones que ens envolten,- cinc, sis, set, vuit… Caram, sí que ens valoreu positivament que necessiteu ser tants per confrontar-nos…
El somriure del Christian s’apaga per un moment i en el seu lloc un gest de fàstic omple tot el seu rostre. Un gest de fàstic que em travessa de forma dura i violenta. Però al poc torna a somriure, ara de forma maliciosa.
– Puig… tinc un regal per tu -explica.- Oi que ens voldreu acompanyar?
– No, especialment, encara que no crec que ens estiguis demanant permís en veritat. Suposo que és una invitació amable a que us acompanyem abans de què us poseu agressius.
– Per ser tan maricó ets massa llest -riu.
– No veig la relació d’una cosa amb l’altra…
En Christian fa un gest amb el cap i un parell de nois m’agafen pels braços i comencen a tirar de mi per portar-me no sé on. Giro el cap per veure que en Christian envolta el coll del Josep i parla a cau d’orella; no puc sentir què diu però el poc que llegeixo en els seus llavis sembla que l’està extorsionant perquè ens acompanyi.
***
ATENCIÓ. Aquesta entrada inclou contingut violent explícit. Recomanem que si ets una persona sensible a aquesta mena de continguts evitis continuar amb la lectura de l’entrada.
***
Fa estona que se m’han disparat les alarmes internes, però no trobo la manera de sortir d’aquí sense emprar més violència. No m’agrada…
Aixeco el cap i miro un instant el cel blau; un cel blau perfecte, calmat, clar… Mentalment reso i prego benediccions als budes, especialment Avalokiteshvara*. Prego perquè pugui trobar una sortida a tot això i que ningú surti malparat… Encara que d’entrada trobo difícil la resolució de tot plegat.
Notes: * Avalokiteshvara (o Chenrezing) és el Buda que representa la compassió de tots els budes.
– Puc demanar on anem? -pregunto als nois que m’aferren del braç com si fos un gran tresor.
– Ara mateix ho veuràs -respon el noi de la meva dreta.
– Una pista? -insisteixo.
– Què tal si tanques la puta boca, maricó de merda? -brama l’altre.
Temptejo el terreny i provo un parell d’intents més parlant de qualsevol tonteria que em ve al cap. Necessito recabar informació per mesurar aquestes dues persones que m’atresoren de forma tan eficient. Les seves cares em resulten familiars però fins ara no havia tingut contacte de cap mena amb ells.
– I què estudieu? -pregunto de nou.
– I a tu què t’importa!? -l’exasperat de l’esquerra se’m planta al davant i tothom para i ens mira.
– Perdó… -dic aixecant la mà lliure en senyal de rendició.- Ja callo…
El de la meva dreta tampoc no se sent còmode amb la situació, però el que m’ha plantat cara em sembla d’allò més violent i perillós. No m’agrada.
*
Des del moment que re-emprenem la marxa no triguem gaires minuts més en arribar al suposat lloc de destí: un local de planta baixa que en Christian obre per entrar-hi. Quan el noi exaltat m’empeny a l’interior puc veure el somriure de satisfacció d’en Christian. I de forma àgil torno a revisar els episodis compartits amb ell des del curs passat per intentar entendre per què nassos em té tanta mania…
Res. Com totes les vegades anteriors que ho he intentat, no entenc què passa pel seu cap respecte a mi i de nou em conformo en etiquetar la seva mania com a fòbia cap a qualsevol cosa que se surti de la norma. I suposo que sóc el paradigma contra cultural amb potes que necessita per descarregar una frustració que, evidentment, no té res a veure amb cap col·lectiu minoritari de la nostra societat.
Frustració que de ben segur té més a veure amb pors respecte els seus pares, la seva vida, la seva història, la seva persona o les seves relacions passades. Res a veure amb mi ni amb el col·lectiu homosexual, encara que no m’hi identifiqui. L’apel·latiu “maricó” deixa en evidència una mala interpretació dels meus gustos, encara que tampoc té massa sentit esclarir-ho donat que, sigui com sigui, pertanyo a d’altres col·lectius encara més exclosos de la nostra societat.
No puc evitar bufar en sentir-me acorralat, especialment quan constato que en Josep parla amb aquells botxins com si tot fos normal. Parla i riu com si senzillament tots fóssim amics i no es veiés a llegües que està a punt de passar alguna cosa de ben greu.
14:19 hores
El local no és massa gran i està completament desamoblat amb excepció d’unes cadires plegables i una nevera de bar. En el centre han col·locat una d’aquestes cadires i els dos nois que m’han portat fins aquí m’asseuen sense massa miraments. Estic nerviós.
Davant meu en Benji va col·locant ampolles d’alcohol barat ben arrenglerades, una al costat de l’altra, com minuts abans estaven tots ells plantats davant del Josep i un servidor. Darrera de les ampolles, mentrestant, en Christian em mira amb aquell somriure malèvol i per un moment em sembla una caricatura del mal caigut sobre la terra. Començo a tenir por i el temps juga en la meva contra…
– El joc anirà de la següent manera -comença a explicar en Christian:- qui el faci tossir, un punt; qui el faci vomitar, tres punts; qui el faci caure inconscient, deu punts. Qui guanyi, se’l folla primer.
Tothom s’exalta amb el joc i comença a cridar i a aplaudir, Josep inclòs.
Ah… què divertit…
– No té massa sentit aquest sistema -intervinc agosarat- perquè al cap i a la fi no és meritori de qui em forci a beure sinó de l’alcohol, i els que vagin primer tenen un clar desavantatge respecte els que vagin últims… Ningú voldrà començar!
Tothom es mira com idiotes i en l’aire es respira una retroacció per part de cadascun dels participants donant-me un temps per avaluar la resta de nois que m’envolten.
*
– Per altra banda -continuo,- si em folleu no estareu sent tan gays com tota la colla que injurieu constantment? Per altra banda, i encara que sigui un tecnicisme legal, no seria follar-me sinó violar-me, la qual cosa suposa anys de presó…
Sí, n’hi ha uns quants que no se senten còmodes amb la idea, i això està bé per quan tingui un puto pla per sortir d’aquí. Torno a estar enfadat…
En Christian aplaudeix el meu discurs i acte seguit agafa una ampolla de les que tinc al davant, a escassos metres. Em somriu mentre treu el tap i s’apropa a mi.
– Agafeu-lo ben fort -diu als dos nois que em custodien.- No et preocupis tant pel joc, ja començo jo mateix a tancar-te la boca, princesa… Quan estiguis ben borratxo, ja no sabràs qui d’aquests o d’altres que estan per venir t’hauran follat… I en qualsevol cas, aquesta és només una mesura per tal de reconduir-te i que siguis més normalet; segur que després d’aquesta experiència se’t treuen les ganes de venir amb aquestes pintes!
Quan diu això últim estira de la meva samarreta preferida i l’estripa sense massa pietat deixant gran part del meu pit nu. No em fa puta la gràcia perquè era un regal de la mare que em va portar fa poc del seu darrer viatge als Estats Units, i estava signat per la Carolina Ferrera, íntima amiga de la mare. Encara que entenc que no és la samarreta el que em preocupa o m’enrabia…
*
Quan algú estira dels meus cabells per tirar-me el cap enrere en Christian clava el coll de l’ampolla en la meva boca i un líquid fastigós em fa venir ganes de vomitar de forma quasi immediata. Intento alliberar-me per un acte instintiu, però em tenen subjecte amb tanta força que no puc ni tan sols moure’m mig mil·límetre. Així les coses, intento bloquejar la gola amb la llengua com quan respiro durant la meditació, de manera que no passi el líquid. Al poc fingeixo tossir per escopir la major part que ha quedat a la meva boca.
– Un punt per mi! -crida en Christian entre riures.
La gent comença a aplaudir com si tot això fos un espectacle digne dels millors espectadors. Alguns xisclen paraulotes cap a mi i l’ambient s’anima, tot sembla, a costa meva. Però jo només puc pensar en la pudor que fa aquell líquid ranci. Això és el que pren de forma voluntària tot el jovent quan surt de festa? Ja s’ha de tenir valor, ja… Quin fàstic!
De nou algú estira dels meus cabells i de nou en Christian clava l’ampolla en la meva boca. No puc evitar que algun líquid entri dintre del meu organisme i començo a comptar enrere el temps que segurament em resta abans que la meva ment es vegi afectada per l’acohol. Tenint en compte que mai no he begut, que tinc una constitució de merda i que sóc un nyiclis en general, puc sospitar que el temps és breu, per molt que m’esforci en fer fora la major part del líquid. De nou forço tossir per escopir aquella merda.
– Joder… la meitat la llença fora -crida un espavilat.
La meitat, diu…
*
Una tercera vegada em Christian juga amb mi i de nou aquell líquid pestilent omple la meva boca. Tusso de nou i fingeixo estar borratxo però els meus guardians no abaixen la força amb la qual em subjecten. Realment no puc moure’m… No es cansen mai d’estrènyer tant?
Després del Christian, passen d’altres que s’han animat amb la nova joguina. Algun em clava l’ampolla amb tanta força que gairebé me la fica dintre de la gola i allà tusso ja no de forma intencionada. Al meu voltant tot són crits, riures i mans que surten del no-res i em toquen per tot arreu. Començo a sentir-me marejat i m’adono que amb la broma s’han acabat una ampolla sencera en mi. Però encara tinc prou lucidesa per esperar que els meus botxins afluixin una mica ni que sigui pel cansament. Mentrestant, fingeixo estar borratxo i deixo anar el cap d’un lloc a un altre. No se m’acut res millor…
– El teu torn, Josep -en Christian allarga una ampolla que tot just acaba d’obrir.- És la teva oportunitat de demostrar-nos que ets amic nostre i estalviar-te acabar com ell. Pensa, a més, que si te’l tombes, te’l podràs follar. El meu ocellet també m’ha informat de que fas ullets per ell…
Tot es fa silenci. Al poc davant meu apareix en Josep amablement portat per un altre armari d’aquests. El seu rostre està pàl·lid i em mira de nou bloquejat, demanant-me disculpes amb la mirada pel que està a punt de fer. En Christian passa el braç pel seu coll i l’allarga l’ampolla.
– Té, company, demostra’ns que ets el nostre amic i gaudeix del regal que et fem… Ja el tens gairebé a tir…
*
En Josep agafa l’ampolla poc convençut i intenta dir alguna cosa… Prefereixo apartar la mirada per facilitar-li. És una merda però no m’agradaria que acabés com jo, així que el millor que podria fer és seguir el puto joc, no?