Autoria: Joan Puig i Cadafalch
El concepte de transfeminisme va molt més enllà de defensar la igualtat de gènere dins de la societat. Partint de la base que el gènere s’entén com una mera construcció social, una imposició que s’utilitza com a eina d’opressió, el transfeminisme se centra en la lluita per la desigualtat social entre homes i dones. Nomena un espai habitat per diferents subjectes on les categories clàssiques de “dona” i “home” es queden curtes per aquelles que no s’adapten a la norma. El sexe, l’orientació sexual, el gènere, la classe social i la procedència s’entrellacen donant lloc al que coneixem com la cultura principal o mainstream.
Així, el transfeminisme és un moviment que demana lluita no només per a l’acceptació de les dones trans, sinó que es presenta com un moviment que demana la lluita feminista en el seu conjunt, trencant la perspectiva binària que impera quant a la construcció del gènere. Això suposa transcendir la lluita i la comprensió del món dicotòmica que sovint ha estat decisiva en la construcció de la diferència home/dona, homo/heterosexual, cis/transsexual, etc.
***
Dimarts, 13 d’abril de 1999
Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona
L’examen d’Urbanística ha estat realment estimulant i l’he gaudit com mai. Normalment aquest ja és un efecte que em passa amb aquests exàmens, però avui em sentia especialment motivat fins el punt que he acabat abans d’hora. Això no és gaire normal ni habitual, ja que els examens de la Clàudia són extremadament difícils i llargs fins a ocupar les dues hores i mitja de l’assignatura. Són exàmens molt pràctics que requereixen una comprensió profunda dels conceptes per poder aplicar-los en les preguntes que ens planteja; no val amb estudiar-se de memòria la teoria, la qual cosa m’agrada.
Quan finalment toca la campana de la facultat, la Clàudia comença a recollir les proves passant-se per davant de cada filera de la graderia. Com que estic assegut en la primera fila sóc dels primers a qui li recull l’examen així que de seguida començo a recollir les meves coses per marxar a casa. Un dels efectes d’aquests examens és que em deixen el cap sec, i tinc ganes d’arribar a casa i senzillament posar-me a meditar per acabar de buidar-me del tot i recuperar-me. A més, encara arrossego les sensacions del matí en despertar-me excitat i després per la conversa amb l’Àlex.
Ell també està segut en la primera filera, però unes quantes taules més enllà, perquè ningú no el relacioni amb mi. Dissimuladament el miro per veure si el seu rostre reflexa com l’ha anat l’examen. I just en aquest moment em mira amb aquells ulls trists amb què l’he deixat per entrar a la universitat una mica abans que ell. Però ràpidament aparta la mirada i comença a recollir també.
*
Busco el Josep i el trobo en alguna de les taules del final de la classe, a dalt de tot. La professora encara no l’ha recollit l’examen i escriu com un boig per tal d’acabar. Això és una bona senyal, ja que vol dir que té coneixements per aplicar en les preguntes i que no s’ha quedat en blanc, encara que no li doni temps a acabar. M’espero pacientment mirant cap a una altra banda, i quan la Clàudia li arrenca literalment l’examen de la taula, busco la seva mirada per, d’alguna manera, preguntar-li com l’ha anat. Somriu satisfet encara que no ha pogut acabar d’escriure el que estava escrivint. Bona senyal també…
Em sento satisfet i orgullós d’ell i no puc evitar somriure per mi mateix. I amb aquesta sensació acabo de recollir i surto de la classe per dirigir-me a casa. Entre la gentada em faig pas com puc per sortir de l’edifici i finalment del campus. Deixo enrere els jardins on tantes i tantes vegades m’estiro per prendre el sol en les estones de descans i accelero el pas per arribar a casa quan abans millor.
Les temples em palpiten esgotades per l’esforç mental de les darreres hores i sento el cos engarrotat de la postura fixa mentre he fet l’examen. Normalment em prenc el camí de tornada a casa amb molta més calma, però avui sento una urgència d’arribar que no sé descriure, més enllà del cansament físic i mental. Però quan travesso els jardins de la Maternitat, darrera meu en Josep i n’Àlex corren cridant el meu nom. Em sorprèn que vagin els dos junts.
*
En arribar a la meva alçada, els dos miren de recuperar l’alè recolzant les seves mans sobre les cames.
– Caram, Joan, sí que tens pressa avui! -exclama el Josep entre ofecs.
– Tinc ganes d’arribar a casa… Necessiteu alguna cosa?
– Joder! -el Josep respira ufanosament i em demana un moment per recuperar-se.
Assenteixo amb el cap i miro n’Àlex que ja respira gairebé amb normalitat.
– Hem pensat -explica- que estaria bé compartir una mica una retroalimentació de l’examen, ja que hem estudiat junts.
– Això! -diu el Josep encara patint.
– Va, tio, que tampoc ha estat la gran carrera del segle -l’etziba n’Àlex.- No aguantes res!
En Josep li ensenya el dit del mig mentre continua agafant aire i jo no puc evitar riure amb la situació.
– Els dos teniu el meu telèfon -dic entre riures,- em podríeu haver trucat i us esperava!
Les cares dels dos s’enfosqueixen davant l’obvietat i això encara desperta més ganes de riure en mi.
– Sí que som idiotes, sí -reconeix l’Àlex que també arrenca a riure.
– Joder! A mi no em fa puta la gràcia… -exhala en Josep.- Gairebé em moro!
– Ja serà menys, nyiclis!
Encara divertit, arrenco el camí cap a casa de nou a un pas relaxat.
– Eh! Que encara no puc respirar bé del tot -crida en Josep.
– Doncs et quedes aquí -respon l’Àlex al temps que es col·loca al meu costat.
No puc evitar somriure i sentir una relativa vergonya, la qual cosa em resulta curiosa.
*
– Com t’ha anat l’examen? -em pregunta.
– Molt bé. I a tu?
– Estava un pèl despistat i no m’he concentrat massa en l’examen.
– No… Què dius! No t’ha donat temps a acabar-ho?
– Nope! Això no obstant, el que he respost crec que estava bé. Si arribo al set serà un miracle… -diu rebufant.
– Un set sense haver acabat l’examen està molt bé.
– Digues-ho als meus pares que no accepten menys d’un excel·lent.
– Vaja… Això és molta pressió…
– Ja…
– Poder podries parlar amb la professora; és dura però comprensiva.
– Igual ho intento. Estava preparat per un 10.
En aquest punt el Josep es posa a l’altre costat meu.
– I a tu com t’ha anat? -li pregunto.
– Jo no estava preparat per un 10 però crec que aprovaré sobrat -somriu satisfet.
Durant el que resta del camí xerrem sobre les preguntes de l’examen i les revisem una a una contrastant les nostres respostes. La majoria de preguntes accepten més d’una resposta en tant que l’examen és pràctic, però les idees subjacents són les mateixes i el fet de contrastar-ho ens relaxa sabedors que ho hem fet bé. En arribar a la cantonada del carrer de Sant Jordi amb la carretera de Sants, ens aturem per acomiadar-nos del Josep.
– Eh, Àlex -exclama de cop el noi,- no sabia que tu també eres del barri. On vius?
– Eh? Prop del l’Escorxador! -n’Àlex em mira còmplice de la seva mentida.
– L’Escorxador? -pregunta l’altre.
– El Parc de Joan Miró.
– Ah! Què és això de l’escorxador?
– Quan temps era temps, el parc era un escorxador de la ciutat -responc abans que n’Àlex quedi en evidència.
– Ah… I no fas una mica de volta anant per aquí baix?
N’Àlex aixeca les espatlles mirant-se en Josep.
*
– Què passa, et molesto? -exclama finalment.
– Eh, no! No volia dir això…
– Estava a gust amb la conversa i la diferència tampoc és tant de temps.
– També és veritat… Bé, doncs jo marxo que m’espera la família per dinar. Gràcies, Joan, per la teva ajuda.
En Josep allarga el puny i jo me’l miro durant una estona sense saber molt bé què espera. Quan m’adono que és per xocar els punys disposo el meu i erro el xoc. Però a la segona surt millor, encara que en Josep posa cara contrariada… Ho reconec, no sóc massa modern… Finalment en Josep s’allunya carrer avall i l’Àlex i jo prosseguim el nostre camí.
– Com et sents, Joan?
La pregunta del company em sorprèn i no puc evitar mirar-me’l llarg i estés per saber a què es refereix.
– No deu ser agradable que la gent s’amagui de tu perquè tenim les nostres pors davant d’altres companys, imagino -l’Àlex parla mirant de nou el terra i amb la mirada perduda.- He estat pensant en això durant tot el matí, examen inclòs. I m’agradaria ser més valent per plantar cara a segons qui, però no ho sóc.
– Àlex -interrompo deliberadament…- no estic aquí per jutjar-te i no sóc ningú per decidir quina motxilla pesa més o és més encertada. No et conec ni sé la teva història, així que tampoc puc valorar el pes del què fas o deixes de fer. Tinc clara una cosa: sé que a cada moment ho fas el millor que saps, sigui el que sigui, i sigui per qui sigui. No et diré que no m’afecta, perquè et mentiria. Però això és responsabilitat meva, no teva. Tu prens les teves decisions i actues en base a aquestes, i jo faig igual. Les persones som expertes en generar-nos malestar -ric.
*
– A mi em sap greu tractar-te així…
– Doncs aleshores hauràs de sospesar els aspectes que t’han portat a prendre aquesta decisió i tornar a decidir. Si reincideixes en l’elecció, senzillament accepta-ho i viu aquesta decisió en pau perquè és la que tu creus que és millor per tu, encara que tingui els seus inconvenients. Passar-se la vida lamentant-se per les decisions preses és una forma d’auto-càstig injusta. Al cap i a la fi, tota decisió comporta un guany i una pèrdua, i no existeix cap opció perfecta, Àlex.
L’Àlex em mira amb els ulls oberts com si volgués empassar-se les meves paraules a través de la mirada.
– Aleshores, a tu t’està bé que de moment ens anem coneixent fora de la universitat? -pregunta.
D’acord, la situació no és idílica i m’agradaria que la gent no fugís de mi per por al Christian i la seva colla de brètols. Però igualment la proposta de l’Àlex em sembla agradable i bonica en el seu context i no puc evitar somriure amb certa timidesa sobtada.
– Clar -dic al mateix temps que assenteixo amb el cap de forma efusiva.- M’agradarà molt poder conèixer-te.
L’Àlex somriu també tornant a depositar la mirada en el gris de les rajoles del carrer de Sants. El miro i puc apreciar un vermellor en les seves galtes que mira de dissimular com pot. Finalment els dos acabem rient davant la situació tan infantilitzada que hem creat. Tenim gairebé vint anys i actuem com dos nens que s’acaben de conèixer i s’agraden.
La veritat és que per mi tot això que em passa amb la Kassia i amb l’Àlex és nou. I m’agrada aquesta sensació…