Autoria: Joan Puig i Cadafalch
La cultura patriarcal de la masculinitat està immersa en la majoria de missatges mainstream, així com a través de segles de socialització. I els seus efectes són evidents: relacions de dominació, desconnexió del món emocional, homofòbia, misogínia, dificultat en la cura i autocura, violència, absència afectiva, privilegis, etc.
***
Dimarts, 13 d’abril de 1999
Jardins de la Maternitat, Barcelona
El camí des de casa fins a la universitat el faig a peu cada dia. Són 45 minuts i fa pujada, però és un passeig que em resulta agradable a banda que em permet començar el dia fent una mica d’exercici. Així, surto de casa amb temps per caminar a un pas ferm però relaxat, delectant-me amb tot allò que succeeix al meu voltant. M’agrada passejar amb una actitud contemplativa de mi mateix i de l’entorn.
Tinc vàries opcions per escollir el recorregut, però la meva preferència és la que travessa els Jardins de la Maternitat. Sempre s’agraeix perdre de vista la ciutat ni que sigui per un instant. Deixar que el soroll dels cotxes cedeixi pas al cant dels ocells; o que el gris dels carrers i la monotonia urbana doni lloc als diferents tons de verd de la natura controlada que tenim encotillada a les grans ciutats…
Durant aquesta estona el silenci és una immillorable companya de camí i m’ajuda a aquietar els pensaments per començar el dia amb el el cos i la ment ben despertes.
Especialment avui, que m’he llevat una mica remogut…
07:26 hores
– No les tenia totes amb mi que avui passessis pels jardins.
Una veu que em resulta familiar irromp en la meva concentració mentre camino. Quan m’adono que poder la veu es dirigeix a mi, em giro per apreciar com, darrera meu, n’Àlex accelera el pas per agafar-me al temps que dibuixa un somriure sincer.
– Ei, Àlex! Bon dia! -somric encara sorprès per l’encontre.- No sabia que venies caminant des de casa teva… Deu ser la primera vegada que coincidim!
– Bon dia! -diu en el moment que es posa al meu costat.- Caminar és una bona forma de començar el dia, encara que no sempre vaig a la uni a peu. Depèn una mica de si m’he portat bé amb el despertador -riu.- Hi ha matins que em costa realment aixecar-me; aleshores agafo el metro a Tarragona.
– Ah, vius per la zona de l’Escorxador?
– L’Escorxador?
– El Parc Joan Miró.
– Ah, no! Visc a Consell de Cent cantonada Rocafort, i la parada més propera és la de la línia vermella. Però aleshores hauria d’anar fins a Plaça Espanya i fer trasbordament. Si vaig a peu fins a Tarragona m’estalvio dues parades i el trasbordament, i al meu pas em surt més a compte!
Somric contagiant-me de l’entusiasme que emana l’Àlex.
– Així, avui has aconseguit aixecar-te i venir caminant.
– Si! -fa un gest amb la mà per reforçar el seu assoliment.- Tu sempre vas a la uni caminant?
– A casa tenim costum d’anar a dormir i llevar-nos ben d’hora. Ens aixequem a les cinc per meditar junts i preparar-nos amb la calma. Així que tinc temps suficient per venir caminant cada dia.
*
– Joder! I no et costa aixecar-te a aquestes hores quan tot és fosc?
– No, és qüestió de costum, porto fent-ho tota la vida.
– Tota la vida t’has llevat a les cinc del matí?
– Bé, quan anava a l’escola-institut ens aixecàvem a les sis perquè teníem el centre a costat de casa…
– Buf!
Els dos caminem en silenci durant una estona, un silenci que em ve de gust compartir amb ell. Especialment amb ell.
– Preparat per l’examen? -pregunta n’Àlex de cop.
– Sí. Crec que el porto bé, encara que amb la Clàudia mai se sap.
– Ja… és una professora molt dura, no la suporto.
– A mi m’agrada com explica i també els seus exàmens -n’Àlex arrufa les celles quan dic això.
– I què és el que t’agrada realment, dels exàmens?
– Que són un repte -ric.- A mi m’estimulen a estudiar més i millor.
– Ja ets ben raret, ja…
“El raret“. No puc evitar torçar la boca deixant en evidència el meu desgrat per l’apel·latiu; un apel·latiu que m’acompanya des de ben petit…
– Però a mi m’agrada que siguis raret, eh? -intenta esmenar-se n’Àlex quan s’adona que m’he molestat.- Vull dir, com a persona, clar, perquè jo no sóc gai ni res d’això…
– I si ho fossis tampoc m’importaria gaire; no és la mena de coses que defineixen l’amistat que puc sentir per algú.
*
N’Àlex és un noi intel·ligent sense cap mena de dubte. I quan el miro als ulls, veig una persona realment bonica, amb unes qualitats tan excel·lents, que m’admiro d’ell. El seu problema és que també és un noi amb una manca completa d’autoestima, la qual cosa m’entristeix profundament. Precisament aquesta manca d’autoestima el porta a relacionar-se amb persones que només poden perjudicar-lo, com ara el Christian o el Manel durant el curs passat. Per molt que hagi fet noves amistats, el seu lligam amb aquesta mena de persones el consumeixen i el sotmeten, ni que sigui de forma inconscient. Suposo que per això s’entesta en negar de forma tan contundent la seva orientació sexual, com si amagar-la el salvés del judici social i d’una condemna que no està disposat a acceptar…
– Ser gai no està ben vist, i a la universitat encara menys… -diu finalment.
– No acabo d’entendre per què.
– Jo tampoc… Tu…?
Giro el cap per observar amb atenció n’Àlex. Em mira amb la vergonya reflexada en el rostre, amb un gest infantil com si volgués amagar-se de sí mateix per voler preguntar-me sobre la meva identitat sexual.
– Jo crec que sóc asexual -dic amb total normalitat.
De forma lenta obre els seus ulls mirant d’encaixar la meva resposta i deixant que els prejudicis d’aquesta paraula desfilin per la seva ment. M’ho conec com si ja hi hagués estat en aquest punt. És habitual que la gent confongui l’asexualitat amb la desapetència sexual.
*
– No t’agrada el sexe?
Aquí ho tenim.
– Ni m’agrada ni em deixa d’agradar. Senzillament no m’atreu sexualment ningú.
– Ah… Ningú? Mai?
Clàssica segona pregunta…
– Ningú fins ara. Ni dones, ni homes, ni persones no-binàries, ni res de res de res…
– Persones no-què?
– Trans.
– Ah… I has anat al metge?
Tercer prejudici que surt de manera natural com si la relació tingués algun sentit. Bé, suposo que per una societat hipersexualitzada la pregunta té tot el sentit del món…
– Per què hauria d’anar al metge?
– No és gaire normal això, no?
– No em fa sentir malament.
– Ah… Aleshores senzillament és que passes del sexe…
– Ni passo…
– …ni deixes de passar.
L’Àlex acaba la frase per mi al temps que fa un petit saltironet que desperta el meu riure. M’adono que utilitzo molt aquesta estructura: ni A ni no-A, i sembla que l’Àlex s’ha adonat, la qual cosa em sorprèn gratament.
– Exacte… -dic encara rient.- Senzillament -aclareixo quan torno a estar seriós- no tinc un interès particular en el sexe.
– Però… ho has provat?
– Sí, i no em va dir res.
– Poder senzillament no ho vas fer amb la persona adequada…
– Com se sap quan és la persona adequada?
L’Àlex aixeca les espatlles sense saber molt bé què respondre.
– A tu t’atreu algú adequat? -reformulo la meva pregunta.
– Eh… m’atreu algú adequat, sí. Però ni l’agrado i a sobre sóc idiota.
– En quin sentit ets idiota?
– És igual, tampoc no em ve de gust parlar del tema…
Suposo que sent que és idiota perquè juga als amagatalls i subterfugis identitaris davant la societat, volent fer-se aparentar un home heterosexual com toca.
*
– D’acord -somric de forma compassiva.
Al cap i a la fi entenc perfectament la seva decisió de no proclamar en veu alta la seva homosexualitat. Porto tota la vida discriminat per les meves identitats fora de la norma social. Sóc un exclòs de la cultura cisheteropatriarcal. Ni em considero home, ni em considero heterosexual. A més, m’identifico com a budista en una societat marcadament catòlica (encara que no estigui de moda). Per si no fos suficient, no comulgo amb les relacions monògames i em desmarco de la majoria de les formes d’estar i fer de la nostra cultura. És com si haguessin agafat un complet alienígena i posat aquí al mig a mode d’experiment retorçat; no encaixo en res!
– Mai no t’ha agradat ningú? -em pregunta de nou l’Àlex.
– Sexual o romànticament?
Entenc que les meves preguntes i respostes són impactants perquè parlen de coses estranyes per aquells que han preferit seguir les normes del joc. Així, l’Àlex em mira amb la boca oberta sense entendre molt bé a què em refereixo.
*
– No és la mateixa cosa? -pregunta per mirar d’entendre.
– No, jo no sento atracció sexual però puc sentir atracció romàntica per les persones…
– Ah…
L’Àlex em mira visiblement contrariat i sorprès, amb aquell gest que denota que no sap què dir. Tampoc cal que digui res, la veritat. Però tinc tanta curiositat de veure per on surt ara que no em puc estar…
– Per les persones en general? -pregunta intentant definir la meva orientació romàntica.
– Sí, persones -responc divertit jugant al gat i la rata.
N’Àlex retorça la boca mentre rumia alguna cosa i no puc evitar somriure’m de la conversa.
– Què rius? -pregunta inquiet.
– Què em vols preguntar, exactament?
– Què, jo? Res!
– Si algun dia en vols parlar més obertament de tot plegat, m’agradarà.
– Què vols dir?
– Que si vols parlar, t’escolto.
L’Àlex clava la mirada en el terra i guarda de nou silenci. Sembla que es baralla amb sí mateix en una discussió que no tinc clar quina part d’ell la guanyarà. Per la meva sorpresa, al final es llença amb una la pregunta.
*
– T’agraden les dones, els homes o les persones no-sé-què…?
– No-binàries -ric de nou.- Sí, em considero panromàntic.
– Pan-què?
Les subcultures i minories socials s’entesten en crear noves paraules que expliquin la diversitat que reivindiquen. Sóc conscient de com el llenguatge construeix la realitat social perquè veig de primera mà la necessitat de crear nous conceptes que defineixin noves realitats.
– Panromàntic, és a dir, m’agrada qualsevol persona indistintament del gènere amb què s’identifiqui.
– O sigui, podria agradar-te un noi, per exemple?
– Per exemple…
– I t’agrada algú actualment?
Assenteixo amb el cap i somric, deixant de nou un silenci entre nosaltres que l’Àlex aprofita per tornar a repensar la seva part de la conversa. Paro atenció als seus gestos i m’adono que torna a barallar-se de nou amb sí mateix, poder mirant de recollir suficient valentia per continuar tirant-se a la piscina. Com durant tot el primer curs, torno a sentir la seva “mirada” clavada en mi, d’aquella forma com quan saps molt clarament que l’agrades a algú. Pensava que ja se li havia passat i resulta que no.
*
El problema és que jo no sé què sento per ell. Des de que tinc memòria em resulta extremadament difícil diferenciar graus d’estima; per mi tothom és igual en aquest sentit. Encara i així puc apreciar una relativa diferència quan hi ha un contrast molt fort, com per exemple entre la mare i el Josep, o el pare i el Christian… Suposo que en una situació on qualsevol d’aquest parell de persones estigués en perill, la meva decisió es decantaria per la mare o el pare. Tret d’això, la immensa majoria la sento exactament igual dintre del meu cor. Bé, i des de divendres sento alguna cosa estranya amb la Kassia que no sé classificar, i això em té inquiet, la veritat…
Però no és el motiu pel qual avui m’he llevat remogut. El motiu és que des d’ahir se m’han despertat interrogants que ja vaig plantejar-me durant el primer any de carrera, quan sentia que l’Àlex m’anava al darrera. M’agrada? Estic enamorat? L’estimo? Què vol dir cadascuna d’aquestes coses quan, tret de la mare i el pare (i la Kassia), la immensa majoria de persones són exactament igual al meus ulls? Poder la sensació que tinc per la Kassia és enamorament? De ser així, aleshores sé que no estic enamorat de l’Àlex perquè no sento res que s’hi assembli.
*
Més enllà de les sensacions que pugui tenir, si em demanés per sortir no tindria motius per dir-li que no. Em sembla atractiva la idea de passar temps amb ell, coneixe’l més profundament i poder ajudar-lo d’alguna manera a sentir-se més lliure i millor amb sí mateix. Podria dir el mateix amb el Josep. Però veig una clara línia divisòria amb el Christian, per exemple… O poder no està tan clara aquesta línia?
En qualsevol cas, hi ha un altre aspecte que m’amoïna. Fins ara mai havia tingut fantasies sexuals amb ningú que conegués; ni tan sols amb la Kassia tot i la sensació tan forta (sigui la que sigui) que m’ha donat. Aquest matí, però, abans que sonés el despertador m’he despertat excitat. Crec que he somiat amb ell, amb l’Àlex. I al final he acabat masturbant-me pensant en ell.
D’acord, els asexuals podem gaudir de l’autosexe com qualsevol altra persona. Dintre de l’asexualitat poden haver-hi persones sexo-aversives i sexo-favorables. Jo sóc sexo-neutre. M’és completament indiferent el tema sexe, la qual cosa no treu que tingui necessitats biològiques de tant en quant que m’agrada satisfer. I gaudeixo aquests moments!
*
– Com és aquesta persona que t’agrada?
Aquesta pregunta no me l’esperava i no sé què respondre. Contemplo les meves opcions de forma ràpida: (1) em centro en la Kassia perquè tinc clar que sí m’agrada (i no sé si alguna cosa més) i descric el record de la seva imatge; (2) admeto que m’agrada una persona i possiblement una altra i obro un meló a cinc minuts d’arribar a la universitat; (3) reconec que em costa molt entendre què vol dir agradar i tota la graderia de sentiments relacionals entre les persones i em guanyo encara més el títol de raret.
– Si no vols respondre no passa res -insisteix el company.
– Eh? No… és que… tinc una mica d’embolic amb el tema…
– Amb aquesta persona?
– No sé si m’agrada una o dues persones. Tu com saps quan algú t’agrada?
– Eh… no sé… suposo que busques estar amb aquesta persona, sents papallones a l’estómac quan la veus, t’agrada escoltar-la…
– A tu et passen aquestes coses?
L’Àlex acota el cap.
– Mira, jo no sóc un bon exemple perquè, recorda, sóc idiota.
– Dius moltes vegades que ets idiota i que fas l’idiota…
– Ja…
– Divendres vaig conèixer una noia del barri que em va capgirar tot per dintre. A banda, d’ella, però, hi un noi que crec que també m’agrada. Són agradars molt diferents i no entenc molt bé quina és la diferència més enllà de les sensacions que em produeixen.
– Un noi!? -de nou la perplexitat segresta el rostre de n’Àlex.
Assenteixo mirant-lo als ulls i veig una espurna d’esperança que brilla profunda i tímida al final dels seus iris.
07:44 hores
– Alguna vegada has tingut sexe amb un noi? -pregunta.
– No, encara no m’ha demanat per sortir cap noi adequat.
D’acord, m’he llençat de ple a la piscina i prego que això no sigui motiu o causa de patiment per l’Àlex.
– Estem arribant a la uni -faig notar de cop.- Vols que m’esperi per entrar i passes tu primer?
L’Àlex s’atura sense deixar de mirar el terra. Sento com empassa saliva amb dificultat i com algun sentiment se li traba a la gola. Poc a poc aixeca la mirada per clavar-la sobre els meus ulls. Està mort de vergonya i por i no puc evitar sentir una infinita compassió per ell. Tant de bo s’alliberés de les seves pors i fos lliure per fer el que realment li vingués de gust fer.
– Ho sento -em diu abans de tornar a baixar el cap.
– Si ho dius per mi, no passa res. Estic acostumat.
N’Àlex estreny les mandíbules i sento com les dents es queixen dintre de la seva boca tensionada. Torna a empassar saliva i fa un gest perquè m’avanci jo. Obedient, giro sobre els meus talons i continuo caminant cap a la universitat.
Estic acostumat a que la gent tingui por d’estar-se amb mi pel què diran els graciosos de la classe. La diferència és que quan ho fa l’Àlex alguna cosa se’m gira en l’estómac.
Què vol dir això?
M’agrada?