Fòbia – Capítol Quart

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

La fòbia és l’expressió d’odi o antipatia intensos per algú o per alguna cosa… Parteix d’idees preconcebudes que estableixen prejudicis que defineixen de forma errònia certes persones o objectes. I normalment genera actituds i comportaments hostils cap aquestes persones o cap aquests objectes, fins el punt que pot ser l’inici de violència manifesta.

***

Dilluns, 12 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Resten poc més de deu minuts per les cinc de la tarda, hora en la qual en Josep i n’Àlex es personificaran a casa meva. Des de fa una estona que estic al despatx en silenci, reflexionant sobre les converses que avui he mantingut amb un i amb altre. Reconec que al llarg de la meva vida he preferit una soledat relaxada abans de crear amistats concretes amb gent concreta.

Sempre m’he sentit exclòs del funcionament de la societat, independentment del lloc on estigués. Per un motiu o un altre he estat víctima d’assetjament durant la Primària, la Secundària i ara, a la universitat. Quan miro enrere en el temps reconec que, gràcies als pares i la meditació, m’ha estat fàcil gestionar el malestar que podria haver sentit en aquestes situacions. I al final la gent em cau bé, fins i tot aquelles persones que d’alguna manera m’han fet o em fan mal.

Tot i així, mai abans havia donat cap pas per trobar-me amb persones amb la finalitat pura de generar una amistat. I a deu minuts de trobar-me amb el Josep i l’Àlex em pregunto si aquesta és la intenció de reunir-los aquesta tarda a casa meva. La resposta se’m resisteix.

– Per què voldria teixir una amistat amb el Josep? -em pregunto en veu alta.

*

El silenci per resposta omple el despatx amb les parets plenes de llibres. La mare i el pare sempre han estat uns fanàtics col·leccionistes de llibres. Ells es diuen amants a sí mateixos, jo els veig un punt fins i tot obsessiu. Per a què calen tants llibres si tenim biblioteca pública al costat de casa? I amb el naixement dels cercadors a internet, encara fa menys falta acumular llibres. Tot i així, la paret que separa el despatx de la sala a la planta baixa de la masia està plena de llibres per les dues cares (en el despatx i el saló). A més, la paret oest del despatx també té una llibreria a mitja alçada sota la finestra del sostre. Un total de 61 metres quadrats de llibres. No és una barbaritat?

Cadascuna d’aquesta parets combina aleatòriament llibres antics heredats o comprats al Mercat de Sant Antoni, amb llibres de nova incorporació que han trobat “necessaris” incorporar. Així, el saló s’ha omplert de novel·les de tots els gèneres, el despatx de llibres sobre temàtiques diverses que van des d’emprenedoria o gestió empresarial fins a matemàtiques per a nens. Qualsevol cosa que busquis segur que trobes un llibre que parli sobre el tema… Per últim, a l’habitació dels pares la biblioteca es centra en budisme i espiritualitat, recollint llibres del Mestre de la tradició que seguim, i d’altres llibres d’altres mestres budistes d’arreu del món, en diferents idiomes. També hi ha llibres sobre taoisme i d’altres religions orientals inspiradores.

Per què parlo dels llibres que tenim a casa quan el que estava fent era pensant en el Josep i l’Àlex i la relació que vull establir amb ells?

*

És la campana de l’accés del jardí que em treu dels meus pensaments. Miro dintre meu i em detecto nerviós per la situació. Al final la meva reflexió no m’ha ajudat a treure l’entrellat de tot plegat i, sigui qui sigui que hi ha darrera el toc de campana, se m’esgota el temps. Respiro profundament un parell de vegades i m’aixeco de la meva cadira per dirigir-me a la porta del jardí. Mentre m’apropo les olors de les diferents flors que la mare cuida m’omplen el pit i m’ajuden a relaxar-me. M’aturo per un moment per contemplar les diferents jardineres, com si mai abans m’hagués aturat a mirar-me-les. Em sembla un paisatge preciós que m’arrenca un somriure sincer.

Després camino de nou cap a la tanca i just quan arribo a la porta la campana sona per segona vegada. Lentament obro la porta i darrera en Josep i n’Àlex esperen impacientment.

– Hola! -somric al temps que obro per convidar-los a passar.

Els dos saluden sense mirar-me, obrint els ulls davant la bellesa del jardí. La veritat és que contemplar-lo en aquesta època de l’any és un luxe. L’estany d’aigua cristal·lina ple de peixos, les jardineres amb flors de formes i colors diversos, l’arbrada al fons amb les copes d’un verd ple de vida, la gespa que cobreix tot el jardí a excepció d’un camí marcat de pedres planes…

– Wow! -exclama n’Àlex.- Us agrada la botànica?
– La mare és qui s’encarrega de cuidar el jardí -explico.
– Ella sola? -els ulls de l’Àlex s’obren més encara…
– Bé, no -ric.- Una noia i un noi l’ajuden ja que el jardí és massa gran. Però és la mare qui marca el què i el quan…
– És una passada! -torna a exclamar n’Àlex.- Quines flors més boniques…
– Totalment -confirma en Josep.

*

Quan els convido a passar al despatx, de nou obren els ulls davant les llibreries immenses plenes de llibres. És de dimensions considerables i, com explicava abans, té les parets revestides de llibres de totes mides, colors… En el centre de la sala hi ha una taula enorme amb cadires al voltant. La llum entra per la portalada de dos metres d’amplada per tres metres d’alçada, completament de vidre. La llum entra a raudals amb excepció de quan tanquem els porticons originaris de fusta. També hi ha una finestra en la paret de l’oest; una finestra allargada i estreta que abarca gairebé tota la paret per la qual també entra la llum ara que els dies es comencen a fer més llargs.

Al costat de la taula he col·locat una pissarra per si la necessito en alguna explicació. I també he tret els llibres que ens podrien ajudar amb l’estudi de l’assignatura. Sí, a banda del llibre que el professor ens va demanar que compréssim per seguir la matèria, a casa n’hi algun llibre més que parla sobre urbanística que més d’una vegada m’ha servit per ampliar o complementar informació respecte allò que estem estudiant a classe.

El Josep pren lloc en una de les cadires amb rodes i giratòries que bordegen la taula massissa de fusta. És una taula antiga recuperada i restaurada pel pare (de sempre l’ha agradat treballar en la restauració de mobles i és l’artífex de la recuperació de molts dels elements a casa). Mentrestant, n’Àlex es passeja per les llibreries contemplant la infinitud de llibres que les poblen. De tant en quant exclama al·lucinat pel mer fet que hi ha de tot.

*

– I això només és el despatx -diu finalment quan s’apropa de tornada a la taula on l’esperem el Josep i jo…- Casa teva deu ser immensa.
– Personalment em sobren alguns metres quadrats, ho reconec… -responc humilment.
– Sou fastigosament rics… -conclou en Josep.

No sé què respondre a això i em limito a seure en una de les cadires i agafar el llibre d’urbanística que seguim a classe. Quan l’Àlex també pren lloc ens mirem els uns als altres. Des de fa estona en Josep em mira amb la intenció de compartir-me una pregunta, però sense atrevir-se. Ho percebo clarament encara que prefereixo que sigui ell qui prengui la iniciativa al respecte. M’ensumo que serà sobre el fet que l’Àlex també hi sigui aquí, i no sé molt bé què respondre…

– No sabia que també havies convidat l’Àlex a estudiar, avui? -diu finalment.
– Eh? Ah… com havies dit que l’havies demanat ajudar i que s’havia negat… -no sé perquè explico això.
– Eh? -les galtes del Josep s’envermelleixen per la vergonya de la seva mentida manifesta.- Bé, jo…
– Al final he canviat d’opinió -explica l’Àlex fingint que no sé que en realitat mai l’havia demanat d’estudiar junts.

La seva resposta em sembla curiosa i observo durant una estona n’Àlex que obre el seu llibre per la primera pàgina del tema que entra en l’examen. Finalment somric i em sento còmode amb la situació. Em cau bé l’Àlex i és molt bona persona. Crec que podria ser el seu amic…

*

Després miro en Josep que també observa amb la boca oberta n’Àlex. Sembla sorprès per la seva resposta que li dóna un cop de mà aparent davant meu. Arrufa les celles per un moment disconforme amb la situació i quan s’adona que el miro, acota ràpidament el cap obrint també el seu llibre pel tema que toca estudiar. No puc evitar riure per dintre meu. Si ell sabés que sé que em va mentir, com reaccionaria?

Penso durant uns instants en això, desconnectant-me del moment present i portant la meva ment a móns imaginaris. De tant en quant m’agrada deixa volar la imaginació, dispersar-me.

– Què? Comencem a estudiar? -deixa anar en Josep de sobte.
– Sí, que tampoc no tenim massa temps… -s’afegeix a la demanda n’Àlex.
– Clar! -somric al temps que obro el meu llibre per la mateixa pàgina que els companys.- Josep, què recordes que et vaig explicar divendres sobre els primers apartats del tema?

En Josep ordena per uns instants les idees i les memòries d’aquelles diorames improvisats que van suportar les explicacions sobre els conceptes principals de la primera part del tema. Quan ho té tot clar, arrenca amb una explicació fluïda i entenedora que fins i tot em sorprèn a mi. Caram, sembla que les explicacions van donar els seus fruits i tres dies més tard encara se’n recorda amb claredat…

– Has avançat alguna cosa més per la teva banda aquest cap de setmana? -pregunto després de felicitar-lo efusivament.
– No -reconeix en Josep vergonyós.- He estat tot el cap de setmana amb el Christian emborratxant-me…

Arrufo les celles davant la seva explicació. Tot un cap de setmana emborratxant-se? Quin sentit té això? Per a què ho fan? No ho entenc…

*

– Ah… -expresso visiblement contrariat.- D’acord, doncs continuem amb l’apartat que ens vam quedar i arribarem fins on podrem. A les vuit us demanaré que marxeu, doncs arriba la mare i és temps per estar-nos juntes.
– Juntes? -pregunta l’Àlex sorprès pel gènere que empro.

Assenteixo amb el cap mentre miro la reacció dels dos nois que comparteixen despatx amb mi. Les diferents reaccions em sorprenen. Per la seva banda, l’Àlex em mira amb curiositat mentre que el Josep retorça la boca en un gest de desgrat que acompanya d’un silenci carregat de tensió. Suposo que això diu molt de les idees que cadascú té formades a la seva ment. Suposo que en ser gai, n’Àlex viu diferent totes aquestes minories identitàries. El fet de ser part de la majoria, sense cap dubte, facilita un tancament de ment. No necessàriament ha de ser així en totes les persones, però potencialment els hi falta l’experiència que els permeti entendre la diversitat en un sentit més ampli. Bé, són conclusions precipitades, ho reconec, però són les que se’m desperten quan miro els companys.

Quan la tensió del Josep es fa massa palpable inicio la meva explicació del següent apartat del tema d’urbanística que hem d’estudiar per l’examen de demà. Acompanyo l’ensenyança amb uns dibuixos en la pissarra que semblen facilitar l’enteniment en Josep. De tant en quant, n’Àlex aporta alguna pregunta en veu alta per acabar de comprovar que efectivament està entenent els conceptes clau, i en Josep resol les respostes d’una forma prou convincent, la qual cosa em satisfà i em delecta.

*

Reconec que em sento molt còmode ajudant la gent i sovint tinc el dubte de si aquesta satisfacció és conseqüència del meu ego, la qual cosa em preocuparia bastant. Mai no he aconseguit resoldre aquest dubte, així que és un tema que reflexiono prou sovint per mirar de treure l’entrellat.

En qualsevol cas, procuro delectar-me de les sensacions agradables que estic sentint escoltant en Josep resoldre les preguntes de l’Àlex, veient com les explicacions i els diagrames serveixen perquè mica en mica vagi bastint els coneixements necessaris per resoldre amb èxit l’examen. Si no es posa nerviós, no tinc el menor dubte que li anirà bé.

19:43 hores

– Estic francament esgotat mentalment- reconeix en Josep.- Portem dues hores i mitja estudiant amb només un descans de deu minuts i sento que ja no m’entra més informació.
– Jo també estic esgotat -diu ara n’Àlex- i encara em queda fer part dels deures per demà, així que prefereixo anar recollint. Avui em toca anar a dormir tard de ben segur…
– D’acord -dic,- doncs ho deixem aquí, si us sembla. Només recomanar-te -aconsello ara a en Josep- que no toquis més l’assignatura. Resten un parell d’apartats per estudiar perquè no ens ha donat temps a tot, però seria molt estrany que l’examen es centrés només en aquesta part que queda, per tant, tens molts números d’aprovar amb bona nota l’examen. Ara mira de relaxar-te el temps que resta fin l’examen de demà i dormir bé per descansar quant més puguis. I ja està.

En Josep em mira de forma fixa i no acabo d’entendre molt bé què em vol dir, si és que em vol dir alguna cosa… Poder és agraïment el que intenta expressar-me? El seu somriure sobtadament tímid em confirma això i li torno un altre per recollir la seva gratitud. No calen paraules.

Finalment els tres recollim les coses i sortim del despatx just quan la mare entra per la porta del jardí acompanyada del pare.

– Hola, mama! -saludo efusivament.- Hola, papa!
– Wow! -exclama en Josep en el to més baix que pot.- Aquesta és la teva mare? Sou dues gotes d’aigua!

La mare i jo ens assemblem moltíssim, sí. Jo tinc els cabells curts i ella els té llargs. I jo tinc el pit pla. Aquestes són les dues grans diferències, però per la resta, som exactament iguals, fàcilment confundibles, com diu molta gent.

*

Observo en Josep i la forma de mirar-se la mare em desagrada fins a fer-me sentir incòmode. La seva mirada està completament sexualitzada i és massa evident. Crec que la mare també s’adona per la reacció que percebo en el seu rostre quan s’apropa a nosaltres. Però gestiona la situació amb magistralitat i amb una calma encomiable.

És l’Àlex qui dóna el primer pas per presentar-se davant la mare i el pare. Ho fa amb una cordialitat que m’agrada, en contrast amb la rudesa del Josep. La mare i el pare saluden afables i durant uns minuts tots xerren al jardí mentre jo els observo un a un. De veritat que em molesta la forma que el Josep té de mirar-se la mare. Finalment, l’Àlex i el Josep surten per la porta i respiro alleujat. Tanco amb clau i amb el pestell la tanca, i després corro cap a casa, tancant també la porta d’entrada.

Encara que els dies comencen a créixer la nit comença a despuntar en el cel i la foscor cobreix tímidament gran part de la ciutat. A través del vidre de la porta observo el cel en els seus clarobscurs. Somric delectant-me amb el record d’una tarda en que, en general, m’he sentit còmode i en una companyia molt agradable.

Aixeco la mirada i un estel brillant til·lila en el firmament. Em pregunto si la Kassia l’estarà veient i desitjo que sigui així. I en el fons del meu cor sento la seva proximitat tot i que fa hores que no ens hem vist. Ja queda menys per trobar-nos!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.