Fòbia – Capítol Tercer

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

L’al·losexualitat fa referència a l’atracció sexual normativa, és a dir, l’atracció sexual que s’entén per defecte de la majoria de persones. En la nostra cultura se pressuposa que les persones són al·losexuals per defecte, és a dir, que senten atracció sexual per algun grup de persones (dones, homes o persones no-binàries). Fins fa relativament poc l’asexualitat s’entenia més com una psicopatologia que devia ser compresa i reconduïda. Però les coses comencen a canviar i poc a poc s’entén l’asexualitat com una orientació sexual més a tenir en compte en l’ampli ventall de possibilitats.

***

Dilluns, 12 d’abril de 1999
Carretera de Sants, Sants, Barcelona

Camino de pressa cap a casa, delectant-me ja amb la veu de la Kassia a l’altra banda del telèfon. Recordo les seves piguetes moure’s amb aquella gràcia tan especial seva, el seu nasset tan petit i divertit; els seus ulls, un de cada color…

– Al final has quedat aquesta tarda amb el Josep?

Una veu suau irromp en la meva ment distreta i per uns instants em desubico. Trigo en reconèixer aquella veu que tantes i tantes vegades m’ha parlat des del darrera. És n’Àlex Montbau Carceller, company de classe des del primer any de carrera. Corria amb en Manel i aquella panda de delinqüents fins que el rector els va fer fora per incitació al consum de drogues i venta. En Christian també anava amb ells, però no el va sabre gens greu quan els van fer fora del campus…

Després d’allò en Christian i n’Àlex van continuar fent de les seves en un to més calmat, més que res molestant als més nyicris de la universitat, i empipant a tothom. Després se’ls va afegir el Josep, i més tard alguns més de la classe. Van de guapos i llests, i compiten per veure qui es folla més ties. Tot estaria bé si no fos perquè n’Àlex és gai, encara que els seus amics no ho saben, és clar.

També es va apuntar al club de meditació i va fer alguna amistat més sanota, però incomprensiblement persisteix en mantenir l’amistat amb el Christian… Suposo que massa timidesa o covardia per sortir del propi pou que s’ha creat. Poder no és tan mala idea que em torni a passar pel club de meditació i proposi re-engegar les meditacions guiades col·lectives al campus…

*

– Hola, Àlex! -saludo sense baixar el ritme.
– Escolta… jo no sóc ningú per dir-te amb qui has de quedar, però volia avisar-te que anessis amb compte…
– No em sembla que el Josep sigui perillós…
– No ho dic per ell, sinó pel Christian. Aquest és massa intel·ligent i l’altre massa babau… A través del Josep en Christian sap moltes coses teves i…

Aturo la meva carrera per mirar-me n’Àlex.

– Per què m’expliques això? -pregunto encuriosit.
– Perquè sé que el Christian en trama d’alguna, encara que no sé el què.

No ho entenc. Per què tothom s’entesta en jugar a tantes bandes i enganyar tothom?

– Gràcies per l’avís… ho tindré en compte.

Quan estic a punt de marxar, n’Àlex m’agafa del braç i em mira tímid.

– Té una obsessió molt gran amb tu i estic amoïnat pel que et pugui fer…
– Tu creus que el Josep me l’està jugant?
– No sé què t’ha dit, però no em sembla mal paio; el problema és que confia cegament en el Christian.
– I tu?
– No.
– Et preguntaria per què vas amb ell, però em sortiràs amb alguna resposta que em serà difícil d’encaixar per la meva forma de pensar, i avui ja n’he tingut prou amb el Josep.

– Des de que m’he apuntat al club de meditació he fet noves amistats, i no considero el Christian i aquella colla amics meus. Si de tant en quant vaig amb ells és perquè, com et dic, m’amoïna el que et puguin fer. Estar amb ell és la manera més fàcil d’estar prop teu sense crear enemistats.
– Ah… I tu saps per què em té tanta mania?
– Jo crec que està obsessionat perquè t’admira.
– Ai, que no us entenc! Ara resultarà que tothom està per mi? Tan sex simbol sóc?

*

N’Àlex arrenca a riure i jo el miro divertit.

– No he dit que l’agradis… -explica.- Crec fermament que el Christian és hetero. No sé, la veritat, quina obsessió té amb tu… L’he donat moltes voltes al tema i penso que poder és una admiració frustrada perquè ell no pot.
– Ell no pot, què?
– Parlar i fer com tu.
– No sóc especial ni millor que d’altres persones.
– Des de fora sembles algú realment especial.

Sé que durant el primer any n’Àlex sentia atracció per mi. Encara recordo el dia que va titubejar seure al meu costat. Ell no sap que el vaig veure, però sí. Què hauria passat si s’hagés assegut al meu costat, no ho sabrem, però… De tota manera, va arribar un moment que es va relaxar la cosa i suposo que ja no em veu d’aquella manera, encara que el seu comentari em genera dubte.

– Vols venir-te a estudiar aquesta tarda? -pregunto de cop.- Hem quedat a les cinc a casa meva. Amb el Josep, dic…
– Urbanística?
– Sí.
– Ja m’he preparat l’examen.
– Jo també.
– Ajudes al Josep?
– Sí. A tu t’ho va demanar també, oi?
– No.
– No?
– No. D’acord, m’apunto.
– Et passo la meva adreça per sms… Em dónes el teu telèfon?

Em dicta el seu telèfon que registro escrupolosament a l’agenda de contactes del mòbil. Després l’envio un sms amb la meva adreça, recordant el dia (avui) i l’hora (les 17:00h). Ens acomiadem i de nou poso direcció i velocitat cap a casa desitjant que ningú més de la universitat em vingui a molestar.

14:23 hores

Encara que la porta de la plaça és més a prop, a casa tenim el costum d’entrar per l’accés del jardí. No em pregunteu per què. Suposo que és una manera de rendir agraïment a la mare pel jardí tan maco i ben cuidat que té. I a la primavera és un moment esplèndid per gaudir-lo amb la més mínima excusa, així que entrar i sortir pel jardí també és un delit compartit amb el papa que mantenim des de que tinc memòria.

També tinc per costum anar al despatx, que és una estança independent de la resta de la casa, per descarregar la motxilla i preparar l’espai per quan acabi de dinar posar-me amb els deures. El fet de tenir convidats avui és motivació doble per tenir-ho tot a lloc. Així, remeno quatre coses i ho deixo tot preparat per quan vinguin aquests, i deixo el despatx per entrar a casa i saludar al pare.

Com sempre, el papa és acabant de preparar el dinar i la taula és ja disposada. Quan entro per la porta, que deixo oberta perquè es coli la brisa tan agradable que corre, deixa el que està fent i s’apropa a saludar-me mentre penjo la meva gabardina d’entretemps.

– Hola, papa!
– Hola, petit Joan!

Els dos ens fonem en una gran abraçada que s’allarga en el temps. Després el pare em petoneja la galta amb la seva calidesa habitual i jo em delecto amb les olors mirant d’endevinar què ens ha preparat avui. El pare és un geni de la cuina i l’agrada molt improvisar noves receptes. De fet, diria que mai ha repetit menú…

*

Ell treballa en un despatx d’arquitectura que va fundar ell amb l’ajuda i el consell de la mare. Hi ha una altra sòcia minoritària, la Sandra, que s’encarrega de la part tècnica. Ella és arquitecta i un referent per mi. Igualment, el pare sempre ve a dinar amb mi, amb la sort que el despatx és a uns vint minuts de casa, si es que arriba… La majoria de dies ja no torna al despatx i acaba de fer la feina de gestió i administració des de casa, amb un portàtil que li vam regalar per algun aniversari de no recordo quin any.

– Papa, em dóna temps de fer una trucada? Voldria parlar amb la Kassia per quedar un dia d’aquesta setmana.
– La Kassia és aquella noia del “Com a casa!”, oi?
– Sí, aquella del nyanyo que…
– Ho recordo, ho recordo -diu tot divertit.- Vinga, vaig servint els plats. No triguis, sisplau.
– Corro!

Al rebedor que hi ha per la porta d’accés des de la plaça hi ha l’únic telèfon fix de la casa. Despenjo i marco el número que m’he après de memòria. Espero un parell de tons i de cop la veu de la Kassia sona a l’altra banda.

– Hola, Kassia, sóc en Joan…
– Joan! Em pensava que trucaries més tard, m’agafes que just entro a casa…

La seva veu és tímida i dolça a la vegada.

– Com vas dir que després tenies assemblea no savia si arribaria a temps per no molestar.
– L’assemblea és fa a la tarda i s’allarga fins el sopar. Però ja m’està bé que truquis ara, així ja em poso amb les meves coses sense que ningú interrompi.

M’agrada el seu pragmatisme.

*

– Voldràs que ens veiem aquesta setmana fora de la teva feina?
– M’agradaria, sí. Com ho tens tu?
– Demà tinc un examen i és probable que acabi amb el cap com un timbal. Dimecres? Plego de la universitat a dos quarts de dues. El temps d’arribar a casa, dinar amb el pare, i reposar el menjar. A partir de les quatre, quan tu vulguis. A no ser que vulguis que dinem junts, clar…
– Conec un restaurant on fan menjar sa, saludable i boníssim -riu.
– Vols que dinem a casa?
– Coneixes cap restaurant millor?
– Si tu no estàs cansada del lloc, no seré jo qui hi posi pegues. Em sembla un pla perfecte. 14:30 hores a la porta?
– Vale!
– Doncs ens veiem el dimecres. Que tinguis una bona tarda, Kassia.
– Igualment!
– Adéu!
– Adéu!

Quan penjo el telèfon tinc l’estómac ple de papallones. La seva veu se m’ha clavat en les memòries i sento que volo cap el menjador on el pare m’espera. Un somriure idiota omple el meu rostre i m’imagino i em faig riure. El pare també riu quan em veu i eixampla el seu somriure còmplice dels meus sentiments.

– Em recordes quan vaig conèixer la teva mare…
– Com pot ser que una persona que no conec de res em descentri tant la ment?
– Segurament la vostra connexió kàrmica sigui molt forta…
– Quantes vegades ens haurem trobat en d’altres vides anteriors o en d’altres móns paral·lels?
– Segur que infinites… De tota manera, mira de gaudir del que està passant aquí i ara. Enamorar-se pot ser una experiència dura o engrescadora, segons com t’ho facis venir.
– Gràcies, papa, seguiré el teu consell. Per cert, abans que se m’oblidi -dic al temps que sec a la meva cadira,- avui vindran dos companys de classe a estudiar per l’examen de demà.

*

– D’acord. El despatx és per vosaltres, doncs. Necessitareu res de mi? És probable que avui torni al despatx…
– No ho crec.
– Hi ha pa de pessic que va fer la mare l’altre dia, per si voleu berenar. I n’he comprat tes nous.
– Gràcies! Va, explica’m, com ha anat el teu dia?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.