Fòbia – Capítol Segon

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

L’atracció sexual és la qualitat de despertar interés cap a una altra persona sexuada, sobre la base del desig sexual i en relació estreta amb l’orientació sexual d’un mateix. Els criteris de l’atracció sexual es classifiquen dintre dels paràmetres de l’al·losexualitat (atracció sexual normativa) i de l’asexualitat (absència total o parcial de l’atracció sexual).

Com a categories derivades de l’asexualitat tenim la demisexualitat (atracció sexual només si abans s’experimenta una connexió emocional profunda) i la grissexualitat (la persona experimenta atracció sexual en ocasions, ja sigui de forma esporàdica, sota circumstàncies específiques o d’una intensitat tan baixa que pot ser ignorable).

***

Dilluns, 12 d’abril de 1999
Jardins de la Maternitat, Les Corts, Barcelona

No he pogut evitar posar-me nerviós i, especialment, els darrers minuts de classe se m’han fet tan llargs que pensava que no passaria mai el temps. Com pot ser que la maneta dels minuts romangués quieta durant tanta estona? Finalment, però, la campana que anuncia el final de la jornada a tot el campus ha tocat i el professor de Representació arquitectònica ha sigut rigorós per plegar a l’hora.

Són dos quarts de dues i recullo les meves coses ràpid per marxar quan abans, arribar a casa, saludar i trucar la Kassia. Em va dir que a la tarda estaria liada perquè tenen assemblea a la feina, així que prefereixo trucar-la abans que la seva tarda es compliqui amb obligacions. Tinc ganes de sentir la seva veu, de quedar un dia d’aquesta setmana per veure’ns sense Carmens, taules o nyanyos de pel mig. Tinc ganes de conèixer-la per veure qui és fora de la seva feina, si manté aquesta bogeria que cada cop em sembla més entranyable.

– Demà tenim l’examen d’Urbanística, m’ajudaràs avui a estudiar també?

Aixeco el cap per mirar-me el Josep fixament.

– A veure si ho he entès -arrenco a parlar en un to tranquil mentre continuo recollint les meves coses.- Durant mesos tu i els teus amiguets de classe em toqueu els nassos perquè no us agrada la meva forma de vestir, ja que per vosaltres és massa femenina i no podeu suportar que algú vestit amb aquestes pintes comparteixi la mateixa aula. Tot i així, divendres passat vas tenir prou morro com per demanar-me ajuda per l’examen. Vas ser tan suplicant que no em va quedar més remei que acceptar. No content, ens vas donar la tarda a la Kassia i a mi…

*

– Què vaig fer-li a la Kassia? -m’interromp en Josep.- Si va ser ella que es va passar tres pobles amb mi! I encara sort que no vaig posar una reclamació per maltractament psicològic a un client…

De veritat, com s’ho fa perquè les noies estiguin al darrera d’un tio amb un cervell tan petit?

– Em vas insultar -continuo,- humiliar i, per si se t’ha passat per alt, intimidar i acosar sexualment als lavabos del restaurant.
– Vale! -crida el Josep posant-me la mà a la boca.- No cal que segueixis fent memòria, Puig!
– Estem sols, tros d’ase! -dic traient-me de sobre la seva mà.
– Aquí les parets escolten…
– Es pot saber de què vas?
– I ara què t’ha picat a tu? On s’ha quedat la teva versió zen?
– No sé… em demanes ajuda i te la dono, i quan tornem a classe tornes a participar del mateix circ contra mi amb els teus amics. No em pensava que de cop seríem amics de l’ànima, però tampoc m’imaginava que podries continuar igual com si res. I mira, que no em ve de gust continuar ajudant-te!

– Mai li negues l’ajuda a ningú! No quedaria bé en el teu currículo que jo fos el primer…
– D’on treus que mai nego ajuda a ningú?
– M’equivoco?

No, no s’equivoca, però em mosqueja que empri aquest argument per mirar de convèncer-me. Així, no puc evitar arrufar les celles i mirar-lo fixament, quadrant-me en la meva resposta.

– D’acord, vols negociar i tinc alguna cosa que et pot fer decantar la teva resposta al meu favor.
– Parla ràpid perquè tinc coses a fer…
– Sé que t’agrada la Kassia aquella del restaurant. I a mi se’m donen molt bé les dones…

*

Se m’escapa el riure, però intento aguantar-me’l. No, no puc. Finalment arrenco a riure divertit amb la seva ocurrència.

– Què? Me les porto de carrer!
– T’he vist actuar i no és el meu estil, però gràcies per intentar-ho! Que tinguis una bona tarda…
– Espera, Puig! Pujo la meva oferta. No només t’ensenyaré el meu truc secret per lligar-me les noies sinó que a més també puc aconseguir que alguns de la colla estiguem més tranquis amb tu al campus.

El Josep em persegueix escales avall fins a la planta baixa de l’edifici on estudiem el grau d’Arquitectura.

– Sé que això et motiva, no dissimulis! Abans m’ho has deixat caure sense dir-ho directament.
– Quan?
– Quan m’has dit allò de que pensaves que avui jo estaria diferent amb tu davant dels meus amics…

M’aturo i me’l miro per uns instants. L’observo detingudament tot el rostre fins a aturar-me en els seus ulls. Està nerviós i li tremola la mirada que em fa de tornada, però com pot l’aguanta per expressar-me la seva honestedat.

– No hi ha per on agafar-te -reconec…- Quan penso que no pots ser més ase em surts amb una empatia emocional que tens tan amagada que no semblava ni que existís. Així que hi ha humanitat en el teu cor?
– Els tios com tu no triomfen, en canvi, actuant com el Christian tinc més possibilitats.
– Ja tornem amb les bajanades…

Accelero de nou el pas per acabar de baixar les escales i sortir del campus. La conversa m’està endarrerint i comença a molestar-me aquest tio

*

– Va, què em dius!? Quedem a la tarda per estudiar?
– No té cap sentit estudiar el dia abans de l’examen. A més, l’Àlex Montbau és amic teu i se li dóna ve l’assignatura… Per què no li demanes ajuda a ell?
– Ja ho he fet.
– I?
– M’ha dit que no.
– També t’he dit que no.
– Tu ets més llest que ell.
– Quina xorrada… L’Àlex treu molt bones notes, i si no fos perquè es junta amb una pandilla de capullos, encara serien millor.
– I tu com saps tant de l’Àlex? T’interessa?
– No m’interessa ningú de classe… tu tampoc.
– Escolta! -el Josep agafa fort el meu braç.
– Què!? -les nostres mirades es creuen i m’asseguro que rebi bé el missatge de “tio-m’estàs-empipant”.

En Josep és un covard que només es fa el fort quan se sent recolzat pel seu grup d’amics; i encara ni així. És un noi de perfil baix, però quan està amb gent aparenta ser un notes. No sé molt bé per què ho fa, suposo que s’avergonyeix de si mateix i vol fingir ser d’una altra manera. No sé, em costa entendre aquestes estratègies socials.

– Què vols exactament de mi? -pregunto finalment cansat de la conversa.- Vols una cita encoberta? Vols tornar a besar-me d’amagat en els lavabos d’un altre bar qualsevol? Ara que ja m’has tocat per assegurar-te que sóc un home, què vols fer al respecte?

La tensió del Josep es fa palpable quan passa un grup de nois pel nostre costat.

*

– D’acord -diu en un to amarg…- quedem aquesta tarda i parlem d’allò.
– Què és “allò”?
– Del que va passar al lavabo de “Com a casa!”.
– Què va passar?
– Puig!
– Em dic Joan.
– No em toquis els nassos…
– O què?
– O res… que no me’ls toquis.
– Què va passar als lavabos de casa?

Entorna els ulls i em mira amb cara de fàstic fingit.

– Paso de tu, Puig. “No és no”, diuen, oi? Ja ho he pillat. No vols ajudar-me i, pel que es veu, tampoc vols ajudar-te…
– Si l’ajuda ha de venir de tu, millor surto corrents. A més, qui m’ajuda de tu?
– Jo jo jo… molt graciós.
– No estava essent graciós…
– Una darrera reflexió: entenc que et molesti que uns imbècils com nosaltres ens creiem amb la llibertat de ficar-nos on no ens demanen amb la teva roba o amb el teu cos. T’has parat a pensar que fas el mateix amb nosaltres? No de cara a la roba, sinó de cara a la nostra intel·ligència o coses d’aquestes? Pensava que en aquest sentit tu eres diferent perquè sempre has ajudat a tothom, indistintament de si era un imbècil social o no.
– M’estàs fent xantatge emocional?
– Funciona?
– No? -exclamo obrint-me de braços.

Els dos caminem en silenci. En Josep també és del barri de Sants i sovint baixem junts. No, sovint baixo i ell es posa al meu costat quan s’assegura que els seus amics no el veuen.

– El teu truc per seduir les noies és ser tan pesat? -dic finalment per trencar el silenci.
– Normalment funciona, però tinc altres eines a la meva motxilla… I algunes crec que t’agradarien.
– Posa’m un exemple per veure si pico… -ric.

En Josep també riu abans de clavar la mirada al terra.

*

– Fora bromes, Josep, què estàs fent? Fins on vols fer arribar aquest doble joc? Quan et miro hi ha una part de tu que sembla sentir-se a gust amb mi, i si no fos perquè sé amb quina gent et juntes i les conseqüències que suposaria per tu que alguns d’aquells sabessin que t’agrada un home, per molt raret que vesteixi…
– Què? Sortiries amb mi?
– No. No m’interesses en aquest sentit, com he dit abans.
– En quin sentit?
– No m’agrades, no sento atracció de cap mena cap a tu, no…
– Val, val, ja em queda clar.

La seva mirada es clava encara més en el terra i per uns instants sento la seva decepció pel rebuig rebut.

– De tota manera, fins on vols portar això? -pregunto de cop.- Suposem que et correspongués, què voldries fer al respecte?
– Res.
– Aleshores, quin sentit té fixar-te en mi i persistir per quedar?

En Josep aixeca les espatlles visiblement incòmode amb la pregunta…

– Seria més fàcil si fossis una tia -diu finalment.
– Però no ho sóc…
– Ja…
– I suposo que necessites seguir burxant-me per aparentar davant dels teus amics, oi?
– Veus com ets un tio llest?
– Per què vas amb ells si no t’agraden?
– Ja t’ho he dit abans: els nois com tu no triomfen, en canvi, ser un malote
– No em sento pas un perdedor…
– Bé, la veritat és que tu també ens despistes. La vas liar grossa amb tot allò de la meditació el curs passat fins a expulsar en Manel del campus i això et va convertir en l’heroi de la UPC.

*

– Ai, déu! Heroi?
– Sí, heroi. I un nyicris com tu, una i altra vegada manté un Christian cada cop més crispat amb tu a ratlla. Ha estat flipant quan abans l’has mirat d’aquella manera. Jo m’he acollonit.
– Tu t’acolloneixes amb una mosca…
– No ho nego, no… Però ha estat impressionant!!

Noto que s’excita i això em despista encara més quan intento entendre la persona que camina al meu costat.

– Intentaves explicar-me com emmirallar-te en gent com jo era un problema, motiu pel qual mantens amistat amb en Christian. Però sembla que la cosa ara va a l’inrevés o no t’estic entenent bé…
– Què coi vols que m’emmiralli. No sóc ni tan llest ni tan intel·ligent com tu! No sabria fer res d’això que tu fas! I si el Christian em toqués els nassos a mi, senzillament em cagaria de por.
– Ara ho entenc! Vas amb ell per no tenir-lo en contra, perquè et fa por.
– No és el que t’havia dit?
– Igual sí, i no t’havia entès…

Durant una estona caminem en silenci. Quan ja arribem al barri, és en Josep que parla ara.

– Per què vas deixar de guiar meditacions al campus? El club de meditació continua actiu, però sense tu…
– Perquè no m’agrada ser el centre d’atenció. L’eina ja l’he disposada, qui la vulgui fer servir, endavant; i qui no…
– Crec que ets inspirador per moltes persones, encara que no entenguem això de la meditació.
– M’estàs mirant de convèncer perquè torni a guiar meditacions al campus?
– Poder…

Definitivament és una pena que algú posi la por en el centre de la seva vida i que per això es relacioni amb qui no vol fins el punt de sacrificar-se a sí mateix.

*

– M’ho pensaré -dic finalment.
– I respecte a aquesta tarda?
– Què?
– M’ajudaràs amb Urbanística?
– Ets un pesat…
– No m’has respost…
– D’acord… Estudiarem a casa meva, però res de sexe!!
– Prometo no llençar-me sobre teu!

Arribem a la cantonada on ens separem i sense aturar-me l’acomiado amb la mà.

– A quina hora? -crida darrera meu.
– A les cinc, puntual, a casa meva. Si et retrases cinc minuts ja no t’obriré! Tampoc no vinguis abans…
– No sé on vius!!

L’envio la meva adreça per sms i m’oblido de la seva existència. De cop, com si estigués ansiós esperant, un nom irromp en el meu cap: Kassia. Ho copa tot fins el punt que torno a sentir aquelles papallones en l’estómac. Les seves piguetes i els seus ulls, un de cada color, envaeixen les meves memòries. I sento com la resta del camí volo en comptes de caminar. M’agrada sentir tot això i em provoca una curiositat infinita saber quines més coses pot fer-me sentir aquesta persona. Quines ganes de sentir la seva veu…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.