Fòbia – Capítol Primer

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

La identitat sexual és la manera com una persona es veu a sí mateixa pel que fa a la seva atracció romàntica o sexual respecte d’altres persones. Tot i que la identitat sexual i el comportament sexual estan estretament relacionats amb l’orientació sexual, són conceptes diferents: identitat es refereix a la concepció que un individu té sobre ell mateix, comportament es refereix als actes sexuals que fa una persona, i orientació es refereix a l’atracció romàntica o sexual cap a persones d’un determinat sexe o gènere.

***

Dilluns, 12 d’abril de 1999
Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona

Tinc dinou anys i encara que per la majoria de persones aquests són pocs anyets per saber de què va la vida, he viscut suficients experiències com per saber-ne algunes coses. No gaires, però sí algunes. Com per exemple, que moltes persones tenen prejudicis contra qualsevol cosa; prejudicis que neguen de si mateixos i que els força a actuar de maneres poc respectuoses amb sí i amb els altres.

10:30 hores

A la Primària em deien el raret perquè a la meva família som budistes, perquè tenim diners i una posició social que, pel que es veu, els enfosqueix d’alguna manera, o perquè mai m’enfadava quan m’insultaven o em pegaven… Crec que en realitat eren excuses que es posaven per justificar el seu propi patiment; patiment que treien fora a través dels cops que em donaven; encara que crec que mai els ha servit realment. Fer mal mai no pot servir per res, en cap context…

A la ESO, els companys em tenien mania perquè m’agradava vestir diferent. I moltes vegades es reien de mi perquè deien que la roba que portava era massa… ¿femenina? Aquí l’apel·latiu era menys amable que raret i em deien “maricó”, directament. Era “el maricó del Puig”. No m’importava massa, la veritat, tot i el menyspreu que imposaven a aquella paraula.

El cas és que aquell apel·latiu sortia d’una situació que no es va entendre bé quan la Rosa em va demanar de sortir. Mai havia sentit interés per ningú. D’acord, de petit havia tingut curiositat sexual i vaig explorar el meu cos, preguntar als pares quan tenia dubtes i vaig fer els meus pinets en l’auto-plaer. Més enllà d’això, mai he mirat les persones amb curiositat sexual. Uns quants anys més tard segueixo a gust així.

*

Quan li ho vaig explicar a la Rosa la seva resposta va ser riure. Va riure molt, encara que jo no entenia l’acudit. Em va dir que era un tio i que era impossible que no tingués necessitats sexuals. No vaig entendre molt bé aquesta frase. Tenia dotze anys i encara no tenia molt clar què volia dir ser “home”, però en qualsevol cas començava a dubtar si jo encaixava en aquesta etiqueta, més enllà de tenir penis.

Aquest aclariment tampoc no va convèncer la Rosa que ja no reia i em mirava amb estranyesa. I l’endemà, quan vaig arribar a classe, li havia explicat a tothom que jo era maricó i que m’agradava sentir-me dona. Va ser aleshores quan els “llests” de la classe van lligar caps i cues i van apreciar que les meves robes eren més femenines pel simple fet que eren peces cenyides al cos. M’agrada el meu cos i no m’avergonyeixo, encara que no sigui un cos normatiu.

S’espera que els homes siguin alts, de complexió forta, amb la musculatura marcada… Però jo no sóc així; més aviat el meu cos és prim, curvilini i suau. No m’agrada anar al gimnàs a fer força encara que em mantinc en forma entrenant Aikido. Estèticament parlant, m’agraden més els cosos de formes arrodonides, suaus, subtils… independentment de si es tracta d’una dona o d’un home.

D’acord, no estic bo en els termes que socialment s’estableix que un home està per sucar pa. Tampoc tinc intenció que em mengin (ni literal ni figuradament), tot sigui dit, així que no necessito “estar bo” per ningú. Dit d’una altra manera, no necessito que em follin amb la mirada. L’important és que quan em miro al mirall i estic nu, m’agrada el meu cos.

*

L’he donat moltes voltes i crec que aquest és l’únic motiu pel qual m’agrada vestir roba ajustada. Perquè marca les corves que dibuixa el meu cos, i m’agraden molt. Això vol dir que m’agrada vestir femení? Fins aquell moment en què els companys de classe m’ho van posar sobre la taula, no m’havia parat a pensar-ho. El problema és que encara avui no sé què vol dir realment femení o masculí. No em malinterpreteu, sé diferenciar una femella d’un mascle, tant en la nostra espècie com en d’altres. Però “ser dona” o “ser home” va molt més enllà del sexe amb el qual naixes.

D’aquí va sortir una conversa llarga i estesa amb els pares que encara avui en dia recordo amb molta estima. Em sento afortunat dels pares que tinc, perquè sempre he pogut parlar amb ells de totes les meves inquietuds, per estranyes (o poc normatives) que fossin. I sempre m’han respost amb respecte, acceptant i validant les meves idees i sentiments. Mai m’he sentit rebutjat ni qüestionat, la qual cosa no vol dir que sempre l’encerti. Només vol dir que puc qüestionar-me i que no passa res per això. Així que quan vaig arribar a la conclusió de que preferia desmarcar-me del gènere, no els va estranyar el més mínim. Sóc persona i per mi és suficient, no necessito concretar si dona, home, neutre o…

*

Vesteixo com em sento més còmode a cada moment, de la mateixa manera que utilitzo el pronom femení també per referir-me a mi. No distingeixo colors per a dones i colors per a homes, i em sento lliure de complementar el meu vestuari amb bijuteria o pintura a les ungles, rímel o, fins i tot, un toc de color als llavis de tant en quant. Al cap i a la fi, a qui li hauria d’importar?

– Què, Puig, avui no t’has pintat els llavis?

10:35 hores

Christian Alonso Ramos. Alt, de constitució forta i musculatura de gimnàs. Ell sí que és un noi atlètic i fort que encaixa en la definició d’home actual, ja que és com s’espera que sigui “un home de veritat”. És un cercabregues i sempre està ficat en alguna baralla a la universitat. Té especial atracció per atonyinar els que som més febles. Però el que el fa més perillós és que és intel·ligent i sagaç i si aconsegueix frenar el puny (cosa que li costa, per fortuna), pot fotre-li la vida enlaire a qualsevol.

En Christian és un noi que me la té jurada des del primer dia que ens vam veure, que va ser el primer dia del curs passat. No sé molt bé què l’he fet i per molt que l’he preguntat no n’he obtingut cap resposta satisfactòria. El seu odi cap a mi és palpable i visceral.

I el to en fer-me la pregunta és cínic i desperta el riure en els altres companys que m’envolten. És en aquestes situacions quan m’adono que sembla que la forma de vestir d’un és quelcom important on els altres poden ficar els nassos i intervenir si no és del seu grat. O de nou, com en les etapes acadèmiques anteriors, es tracta d’una excusa per alliberar les seves pròpies frustracions.

El cercle de nois que em tanquen es fa cada cop més estret al meu voltant. Sense demanar permís, un d’aquells nois, n’Àlex Montbau Carceller, m’agafa dels braços i em subjecta amb força. Tots són companys de classe, i també hi és, com no podia ser de cap altra manera, en Josep Gálvez Rocamora, el company amb qui vaig passar la tarda de divendres a “Com a casa!” perquè m’havia demanat que l’ajudés amb Urbanística.

*

Tenia curiositat per saber com estaria amb mi després de besar-me als lavabos d’aquell restaurant, però veig que el cap de setmana ha servit per esborrar aquella anècdota de la seva memòria i actuar com si mai hagués passat. Suposo que la por de ser desterrat del grup dels “guais” de la classe era massa pressió com per fer-se l’honest.

– Se t’ha menjat la llengua el gat? -insisteix en Christian quan es cansa del meu silenci per resposta.
– Pensava que era una pregunta retòrica. No, avui no m’he pintat els llavis.
– Una pregunta retòrica? Què et passa a la boca quan parles, que dius coses tan estranyes?
– Una pregunta retòrica és un interrogant que no espera una resposta de tornada. Em semblava obvi que avui no m’havia pintat els llavis…
– Vas de graciós?
– No intento ser graciós, encara que no negaré que aquesta conversa em confon.

Crec que el poso dels nervis i de vegades dubto si ho faig a posta. En qualsevol cas, la seva cara s’encongeix en un rictus de menyspreu i la seva mirada travessa la meva pell i fins i tot les carns i ossos que em cobreixen. Millor no fer broma…

– D’acord -dic finalment després de sospesar-ho llarg i estés, mirant els pros i els contres,- vols que no em torni a pintar els llavis? Si això et farà sentir més segur, no me’ls pinto.

*

Tenia onze anys quan els pares van insistir en què m’apuntés a Aikido i durant molts anys vaig entrenar en un dojo tan aquí a Barcelona com a Tokio, on vaig estar-me un parell d’anys. El meu problema és que no m’agrada fer mal a ningú, ni tan sols si em volen fer mal a mi. I quan estic en aquesta situació sempre em debato si emprar o no alguna clau per desfer-me de l’opressió. Sé que puc generar luxacions i la simple idea em fa tirar enrere…

Fins ara m’he sortit airós d’aquestes situacions amb comentaris d’aquest estil. Com dic, en Christian és un noi intel·ligent i sobretot amb un ego tan gran com una masia. Encertar una resposta on es pugui sentir valorat i alhora giri la seva conducta en contra d’ell és difícil, però si m’escarrasso suficient acabo trobant alguna cosa. Però la línia que separa una resposta encertada d’una provocació és massa fina, i no dubto que arribarà el dia en què no resultarà bé.

– Creus que tu tens capacitat per fer-me sentir insegur? -riu en Christian.

En Christian té dues formes de riure. La que és autèntica i la que em diu que he encertat la resposta. L’observo com riu i m’adono que ha pillat el missatge subliminar. Sí, Christian, és evident que t’intimida que un home es pinti els llavis perquè et fa sentir qüestionat com a home. Vols que la gent vegi això?

*

En realitat a la gent, Christian, l’importes una merda; tu i el teu ego. Els és igual si et sents vulnerable perquè havem homes que ens pintem els llavis, que atemptem contra les normes no escrites de la decència cultural. Tenen els seus propis patiments, les seves pròpies perversions i les seves pròpies vulnerabilitats. Prou feina com per adonar-se que tu estàs sent qüestionat.

Però tu no et pots permetre baixar la guàrdia i fingir que no t’importa què pensen els altres de tu. Ets sents tan protagonista de la teva vida que creus que també ets el centre de les vides alienes. Creus que tots els focos et miren i que tothom està pendent de cada microgest teu. Així que ho pilles ràpidament, pilles l’amenaça del teu propi acte i t’adones que tu mateix estàs caient en una incongruència. Si vols mostrar-te fort, no pots semblar feble davant una cosa tan nímia con el “maricó del Puig”.

Però ara veig el meu error de plantejament. En donar-te la meva resposta no t’he donat a tu cap sortida que et permetés quedar bé davant els altres. Error de principiant! Torno a contemplar l’opció de fer una clau d’Aikido i acabar per sempre amb aquest tipus de situacions; ho descarto. Torno a plantejar-me la idea de deixar-me atonyinar; em fa mandra. Només em resta pregar pietat, que sé que això t’agrada i encara engrandeix més el teu ego; mal karma per mi, suposo.

Em sento atrapat i començo a angoixar-me amb la situació.

– La gent com tu fa nosa en aquest món, ho saps? -diu finalment en Christian.- Necessiteu que algú us marqui el camí de tornada.

*

Només sé fer una cosa quan la situació es desborda. Així, tanco els ulls i replego la meva concentració en la meva ment. Desconnecto de tot allò que passa fora i miro “només” què passa dins. Les emocions bullen i tota la meva ment és confusió. Respiro profundament i observo amb atenció. D’alguna manera sé que el Christian em parla però ja no l’escolto. Necessito anar cap a mi, rebaixar la tensió que sento.

Sento el meu cor com batega amb força i observo el seu moviment a través de la meva respiració que cada cop és més lenta. Cada exhalació alenteix el moviment del muscle que em manté viu i sento que la calma torna a mi. Em sento apoderat de la meva ment i poc a poc tot s’aclareix de nou dintre. Em sento preparat pel que hagi de venir i obro els ulls per mirar-me aquell noi de la meva edat que em persegueix amb tanta obsessió.

El miro directament als ulls i de cop sento com és ell qui ara tremola. Suposo que no s’esperava que un marrec com jo no tingués por d’un noi tan fort com ell. La veritat és que em podrien destrossar entre tots, però no sento cap inseguretat i accepto el que hagi de passar amb tanta humilitat com sóc capaç d’arreplegar. Estic en pau.

“El millor atac és el que no es produeix”, em dic a mi mateix mentre observo dintre del Christian a través de les seves pupil·les. La seva por em cala profundament el cor i desperta la meva compassió. M’agradaria ajudar-lo però encara no sé com fer-ho. Respiro.

*

L’Àlex afluixa la seva opressió en els meus braços i em sento lleugerament més lliure. Respiro i continuo mirant en Christian que encara no és conscient que ha comprès més del que es pensa.

– Saps què? -diu en Christian finalment.- Avui m’has agafat de bones. No et tornis a pintar els llavis mentre vinguis a aquesta universitat, i llests! Entesos!?

Assenteixo amb el cap i l’Àlex m’allibera del tot quan el company així li ho ordena. Miro una darrera vegada en Christian i després miro en Josep, que resta amb la boca oberta. Just en aquest moment la campana de la universitat sona per avisar el reinici de les classes. Els grups de persones aquí i allà es mouen en massa, aixecant-se de la gespa per tornar a les aules, confluint en els camins de pedres grogues marcats. Les portes de l’edifici nou s’obren de bat a bat per empassar-se tota aquesta gentada.

Mentre observo tot aquest moviment, continuo respirant alleujat de no haver-me vist forçat a escollir un mal per mi. Fins quan?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.