Autoria: Ivan Lazarev
Dijous, 01 de març de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
La resta del matí transcorre ràpidament entre joc i joc. Després del bany, els tres pugen a les golfes i juguen a diferents jocs de cartes. En acabar, el Joan els dirigeix una senzilla i curta partida de rol en un món ple d’aventures, agafant les idees de la seva llibreta on pren notes. I també juguen a casetes amb les nines que té.
Poc abans de la una del migdia, el telèfon de casa interromp la història de dos nens que s’enamoren l’un de l’altre i que estaven a punt de besar-se. És la Melània. Pel que es veu, la Kassia va preguntar al mestre per l’absència del Joan i el mestre va explicar que havia tingut un accident, segons l’havien informat els mateixos pares. La nena li ho explicà a la Melània al vespre mentre sopaven i ara la Melània truca per veure com està el menut i oferir-se per qualsevol cosa que puguin necessitar. És el Pere que parla amb ella davant d’un Joan especialment atent des del moment que ha sentit el nom de la mare de la Kassia.
En un moment donat de la conversa el Pere menciona que “estaria bé que la Kassia es pogués passar per casa per portar els deures al Joan, d’aquesta manera el nen no perdria totalment el contacte amb les classes”. Davant d’aquests comentaris, el Joan es mostra encara més expectant… fins a l’extrem, i com altres vegades en tot allò relatiu a la Kassia, sent que comença a posar-se nerviós. I sap perfectament que si està nerviós el seu pare no li explicarà els detalls de la conversa, i aquells detalls l’interessen especialment.
*
“Vindrà la Kassia a casa per la tarda? Si és per portar els deures hauria de ser cada tarda. Veuré cada tarda la Kassia sense cap company més de classe fent la guitza?”, pensa el Joan per si mateix. Amb aquests pensaments les emocions comencen a atabalar-lo sense pietat, així que es col·loca en postura de meditació (cosa no gaire fàcil amb la cama enguixada) i comença una relaxació per tal d’estar millor… i què nassos, perquè sinó el papa no l’explicarà com ha anat la conversa!
Quan el Pere penja el telèfon, s’espera a que el Joan obri els ulls. Pare i mare se’l miren amb el somriure posat. No costa adonar-se que tot és pur teatre i que el nivell de concentració del Joan és completament nul. Especialment quan obre un ull per assegurar-se que els dos continuen allà i el torna a tancar ràpidament quan s’adona que l’estan mirant.
– D’acord. M’és impossible fer més de dos segons de meditació. El meu cap i el meu cor només estan pendents del que m’has d’explicar, papa.
Pacientment el Pere s’asseu al costat del Joan i l’agafa amb molt de compte entre els seus braços, tot convidant-lo a deixar el cap sobre el seu pit.
– Amor, ja saps com funciona això. Mirem de relaxar-nos els tres junts, d’acord?
– D’acord -accepta el Joan assumint la derrota.
A casa són inflexibles en aquest aspecte, cosa que per altra banda agraeix.
13:36 pm
Així, el Pere guia la respiració que a través del moviment de la panxa i del pit transmet al seu fill. El Joan intenta seguir la respiració del seu pare i, tot i que al principi li costa perquè el cor li batega amb molta força pensant en la Kassia, finalment aconsegueix baixar el ritme i tranquil·litzar-se. Durant aquesta estona tot és silenci entorn del Joan; silenci que convida a la calma.
– Amb la Melània -comença a explicar el Pere quan veu que el seu fill està més tranquil- hem acordat que la Kassia passi aquí les tardes que el Joan no vagi a l’escola per tal que pugui seguir el ritme de les classes i s’ajudin mútuament a fer els deures i puguin estudiar plegats. A més, ens vol convidar -diu ara mirant-se l’Helena- a sopar o dinar algun dia que ens vagi bé. Vol coneixe’ns i establir llaços més propers entre les dues famílies.
El Joan s’escolta atentament el que explica el Pere amb la galta encara enganxada al pit del seu pare. El cor es torna a accelerar. “Caram amb la Kassia. Si que m’ha donat fort!”, pensa de nou dintre seu. Quan s’adona, intenta seguir de nou la respiració del seu pare, però amb tot plegat un mareig l’aclapara considerablement.
– Com no sabia si al Joan l’agradaria la idea -el Pere fa un piquet d’ull a l’Helena- l’he respost que ens ho haurem de pensar.
– Què dius!? -crida ara el Joan oblidant-se per complet de la relaxació i del mareig.- No hi ha res a pensar, papa!! -exclama al temps que s’incorpora per mirar-se el Pere.
L’Helena i el Pere riuen de la innocència sobtada del seu fill. Són aquestes coses que els recorden que encara és un nen. Tan adult per unes coses i tan petit per unes altres…