Autoria: Ivan Lazarev
Dimecres, 28 de febrer de 1990
Hospital Privat, Barcelona
No és fins passat mig matí que donen l’alta el Joan després de comprovar que totes les proves surten negatives i tot està correcte. La família Puig s’acomiada efusivament de la Rosa i dels metges amb els quals es coneixen de fa temps i tenen amistat. D’aquí i d’allà plouen bosses de llaminadures que omplen les butxaques de la dessuadora del Joan, i mira que són amples!! Sobre la cadireta de rodes, agraït, el Joan es delecta amb el seu botí de guerra. La batalla ha estat dura, però el tresor compensa de sobres. El pare empeny la cadira de nou per sortir finalment de l’hospital.
Assegut sobre la cadira en Joan es mira les bosses de plàstic transparent que deixen veure cadascuna de les llaminadures. Delectant-se amb el moment de menjar-se-les aixeca la mirada i es mira la mare que camina al seu costat. Aprecia una tristor i un cansament acusats i l’observa amb el cor encongit. Des de que té consciència són poques les vegades que ha vist la mare així. Tant poques que les pot comptar amb els dits de la mà i li en sobre molts dits.
Fent un esforç es gira per mirar-se ara el seu pare que li torna un somriure. En Pere no és més fort que l’Helena però la seva alegria és inquebrantable. Si la mare s’enfonsa poquíssim a la vida, el pare perd el somriure encara menys vegades. De fet, no recorda cap moment en què no li hagi vist aquell somriure afable que fa sentir tan bé… I en veure que el somriure encara és allà, en Joan l’hi torna i s’acomoda de nou sobre la cadira per no forçar la cama en una postura incòmoda.
*
De nou es mira l’Helena que està abstreta en els seus pensaments. Uns pensaments que encara fan més grisa la cara que avui té. En aquest punt, el record de la conversa amb el pare fa dos dies torna al seu cap.
– Aleshores, avui no podré anar a l’escola? Havia promès a la Kassia que l’ajudaria a estudiar durant el pati i els descansos… -ploriqueja el Joan.
– Petit Joan -explica pacientment el Pere,- has patit un accident i encara t’estan fent proves. I tot i que no fos així, t’estaries a casa descansant.
El Pere es mira el seu fill que li torna la mirada amb uns ulls plorosos implorant clemència.
– Entenc que ajudar a la Kassia -continua- és molt important per tu. Pensa-ho d’aquesta manera: com vols ajudar la Kassia si no et cuides tu? Com pots tenir energia per una altra persona si no te la proporciones a tu mateix? Creus que la Kassia no entendrà la situació?
– Clar que ho entendrà. Però… era la meva oportunitat d’estar-me amb ella.
– I la continuaràs tenint en quant et reincorporis a l’escola.
– Que serà…
– Quan hagi de ser, Joan. Si vols que sigui aviat, cuida’t molt i recupera’t com més aviat millor.
El Joan sospesa les paraules del seu pare detingudament. En realitat li fa mal tot el cos i ara arrenca, per si no fos suficient, un mal de cap prou important.
– D’acord! -somriu el Joan.- Té sentit tot el que em dius. Em cuidaré i em posaré bé per tal de tornar aviat a l’escola!
*
Quan la porta de vidre que dóna al carrer s’obre un aire fresc posa de més bon humor el Pere que profereix un petit crit d’alegria.
– Ai, quines ganes tenia de sortir d’aquí… -explica.
El taxi els espera allà al davant i, en quant els veu sortir, el taxista s’adreça cap a ells per ajudar a pujar el Joan al cotxe. Després pleguen la cadira de rodes i la fiquen al maleter. L’Helena agafa el seu fill i li corda bé el cinturó, tot assegurant-se unes quantes vegades.
– Ja està ben lligat, mama… -diu el Joan mirant amb relativa perplexitat la seva mare.
L’Helena és una dona forta que s’ha fet a si mateixa. S’ha fet un lloc en un món d’homes i n’està obtenint bons resultats. És difícil veure l’Helena amb l’energia baixa i, molt menys, derrotada per les circumstàncies. Quan a casa o a l’empresa les coses s’han posat difícils sempre ha sabut liderar amb encert per sortir endavant. El Joan admira la valentia de la seva mare, i l’admira perquè sap combinar a la perfecció la seva fortalesa amb la seva part més humana. L’Helena té una gestió emocional en la qual el Joan s’emmiralla per aprendre. L’ha vist plorar, l’ha vist enfadar-se, l’ha vist amb el dubte reflexat al rostre, però mai l’ha vist derrotada. Fins avui.
Així, el Joan es mira la seva mare amb relativa perplexitat. Per primera vegada a la vida la veu derrotada. Suposo que el fet que el seu fill hagi estat a punt de morir és el punt d’inflexió que l’ha doblegat; comprensible, per altra banda. I allà està l’Helena, comprovant compulsivament el cinturó que lliga el Joan a la vida.
– Mama… bonica… ja està ben lligat -diu el Joan col·locant suaument la mà bona sobre l’espatlla de l’Helena.
*
Per quan l’Helena el mira, en Joan aprecia que està plorant.
– No sé què faria sense tu, amor… -ploriqueja.- Gairebé et perdem… -diu al temps que s’abraça el seu fill.
– Però estic ben viu. Estic amb tu, mama bonica. Mira’m bé! Estic amb tu…
En veure l’escena, el Pere acaba d’enllestir les bosses amb la roba i els utensilis d’higiene que han usat aquests dies per entrar i seure al darrere, per l’altra banda del Joan. Des d’allà s’abraça al Joan i a l’Helena per tal de reconfortar la seva família. El seu somriure encara hi és, si bé un pèl més trist de l’habitual.
– Papa -demana en Joan,- m’acabo d’adonar que la Kassia haurà d’esperar.
– Fins que et recuperis, clar…
– No. Haurà d’esperar perquè acabo d’entendre que tinc una missió important abans.
– Una missió?
– Sí, cuidar-vos.
L’Helena plora abraçada al seu fill de cor tan gran.
– I tant que ets compassiu, fill meu -diu la dona entre sanglots.- Tant important que és per tu estar-te amb la Kassia i només penses en cuidar-nos…
El cotxe arrenca per allunyar-los de l’hospital i els tres romanen en silenci la resta del viatge.
“Ajudar l’Ivan. Ajudar la Kassia. Ajudar la mama i el papa… Se’m gira feina!”, pensa en Joan. Seguidament, estira el seu braç bo i agafa la mà de la seva mare, que se’l mira encara amb les llàgrimes als ulls, i després estira el bracet dret, enguixat, i amb els ditets acaricia la mà del seu pare.
– Jo cuidaré de vosaltres -diu finalment quan el cotxe para just davant la Torre del Rellotge.
A la fi a casa…