Estima i odi – Entrada Setena

Autoria: Ivan Lazarev

Diumenge, 25 de febrer de 1990
Hospital Privat, Barcelona

El Joan és sobre un llit d’hospital, envoltat de màquines, tubs i professionals que miren de tornar-lo a la vida. Al voltant del menut tot és moviment i intensitat. Cada minut compta.

Rere els vidres de l’habitació, la mare i el pare s’agafen de la mà i sostenen un mala. Resen. Les llàgrimes imploren pietat per tal que en Joan torni a respirar. L’estat és crític i es temen el pitjor.

– Estan patint per culpa meva? -una llàgrima cau galta avall fins a la comissura dels llavis.- És salada, per tant, és de veritat.
– Vine, petit Joan.

*

Cel blau. Núvols blancs. Amunt… amunt… amunt… La Torre del Rellotge. Carrer de Sant Baltasar. N’Ivan.

N’Ivan plora desconsoladament en un racó de la casa, amagat rere el sofà per tal de no ser vist o de refugiar-se. En Joan i n’Avalokiteshvara romanen al costat de l’Ivan, però ell no pot veure’ls.

Arya Avalokiteshvara en la seva forma de quatre braços col·loca una de les seves mans sobre el cor del Joan. Així, una sèrie d’imatges ràpides passen per davant seu. El pare de l’Ivan el colpeja amb el puny tancat fins deixar-lo inconscient. La mare riu al temps que l’assenyala; riu com embogida en un riure histèric i nerviós. Després, la imatge canvia i ara el pare fueteja l’infant amb el cinturó. L’infant, sense cap mena de dubte és l’Ivan, però molt més petit. Fora és tot nevat. El Joan s’hi fixa en el que es mostra a través dels vidres: no és Barcelona.

– On estem?

De nou, el Buda de la Compassió col·loca la seva mà al cor del nen i la pregunta és resposta. Després, més imatges, totes sobre l’Ivan. Dolor. Patiment. Maltractament.

– No és el teu moment.

Finalment tot és negre.

– Desperta.

08:20 pm

L’Helena agafa la mà del seu fill que, inconscient, descansa sobre el llit de l’hospital que la seva família gestiona des de fa temps. Els Puig són una família amb recursos, amb poder, ben posicionats i amb inversions en diferents negocis. I el negoci de la salut no n’és una excepció.

Al seu costat, en Pere acaricia el front del seu fill. De tant en quant s’abaixa per dir-li alguna frase d’estima a cau d’orella. I quan es torna a posar dret, petoneja suaument la seva dona i torna a acariciar la galta del seu fill.

Entre aquests rituals, un metge amb una infermera irrompen a l’habitació.

– Rosa! -exclama l’Helena quan es gira per veure els nouvinguts.
– Estimada! -diu al temps que petoneja els pares compungits.- Com esteu?

L’Helena i el Pere fan un gest ambigu que la Rosa interpreta a la seva manera.

– Acaba de començar el meu torn i de seguida m’han avisat de la situació. Com està? Finalment l’han aconseguit estabilitzar -exclama la infermera mirant-se a tots tres amb el rostre encongit.

*

La Rosa és la padrina del Joan. De sempre ha treballat en aquest hospital i la seva antiguitat es nota en la seva professionalitat que més d’una vegada ha demostrat. Quan l’Helena estava a punt de parir en Joan, la situació es va posar molt complicada i gairebé mare i fill perden la vida. Va ser la Rosa qui es va encarregar amb valentia i iniciativa en aixecar la situació, tot animant els metges que hi havien a la sala i a la bona dona que no coneixia de més d’unes hores. Per això en quant el Joan va néixer l’Helena i el Pere van decidir que ella havia de ser la padrina de la criatura, ja que de no ser per ella segurament no haurien sortit vius d’aquella situació.

– Ara descansa després de les intervencions que l’han fet -explica l’Helena.
– He estat parlant amb el doctor i sembla que tot està en ordre. S’espera que desperti d’aquest estat per tal de valorar danys al cap i fer alguna prova més, però per la resta tot bé. Mireu d’animar-vos, que el Joan és una persona molt forta i afortunadament la pitjor part de tot això ja ha passat.

Al seu costat el metge assenteix amb el cap. L’Helena no pot evitar somriure en veure la Rosa exercint la seva autoritat passant per sobre de les jerarquies habituals. Després, contempla la seva amiga amb deteniment. La Rosa és una dona grassoneta amb unes faccions dolces i simpàtiques. La seva bellesa es deixa veure més enllà de les canes i les arrugues al rostre.

*

Amb la seva particular forma de caminar, la Rosa s’adreça al llit i fa algunes comprovacions en les màquines, en els informes i en el propi Joan. Li pren la temperatura, el pols i quatre coses més. Quan ja arregla els llençols i l’acomoda el nen obre els ulls. En Joan parpalleja una bona estona i després torna a tancar els ulls. Al cap d’una estona, els torna a obrir i repeteix la jugada un parell de vegades més. Quan finalment els deixa oberts, sobre seu veu els rostre de la mama, el papa, la Rosa i el metge que el miren atentament. Massa atentament.

– On estic? -pregunta finalment el menut.
– A l’hospital, fill -respon la Rosa que ara se’l mira tot examinant-lo.- Saps quin dia és avui?
– Diumenge.
– Com et dius?
– Joan! No em coneixes? -el Joan no pot evitar posar cara de sorpresa davant la pregunta.
– I qui és aquesta senyora? -la Rosa assenyala l’Helena.
– La mama…
– I com es diu?
– Helena!
– I aquest senyor?
– El papa. I es diu Pere -respon tot resolt quan comença a gaudir d’aquest joc espontani.
– Segueix aquesta llumeta, fill…

El Joan obeeix totes les demandes que li fa la Rosa, una rere l’altra. Per quan acaben allarga els braços cap a la mama i el papa demandant una abraçada. L’Helena i el Pere, un per cada banda, seuen sobre el llit i s’abracen el seu fill amb molt de compte de no fer-li mal. Al final l’accident només s’ha cobrat unes quantes ferides, tot i que alguna de ben profunda, i algun ós trencat a la cama i el braç drets. Així, aquest episodi quedarà en un susto que recordaran entre riures quan el temps curi l’espant que encara viu al cor dels adults.

*

– He somiat amb el Buda de la Compassió -diu finalment el Joan en un intent d’animar la situació.
– Ah, si? -es sorprenen alhora mare i pare.
– Si… i m’ha ensenyat algunes coses -explica quan veu la sorpresa dels seus pares.
– Quines coses? -demana l’Helena mentre petoneja la galtona del seu fill.
– M’ha ensenyat coses de mi, coses de companys de classe, coses d’altres persones…

La mare somriu el Joan. No pot evitar emocionar-se i abraçar-se encara més el seu fill.

– I com et sents?
– Millor que mai. Estic feliç. Feliç de tornar a ser amb vosaltres. Així que fantàstic!
– I nosaltres estem feliços que estiguis amb nosaltres, petit Joan -diu el Pere que també s’emociona.

Els tres romanen en silenci durant una bona estona, donant-se carícies, abraçades, petons… Al poc el Joan es queda de nou dormit en un son tranquil i plàcid.

– No és el teu moment. Ajuda el teu company. Desperta’l.