Autoria: Ivan Lazarev
Diumenge, 25 de febrer de 1990
Autopista A2, Barcelona
El cap de setmana transcorre sense major eventualitat, i entre meditació i meditació, riures, afectes… Com cada cap de setmana que hi van, el Joan es fa amic de tots els visitants. Molts ja els coneix d’haver coincidit amb anterioritat, però sempre venen persones noves, curioses de veure què és això del budisme i si està fet per elles.
05:24 pm
En el cotxe, de tornada a Barcelona, el Joan rememora algunes anècdotes de les estades que ha fet a la Masia. Des de que va fer vuit anys, cada any per la celebració del seu aniversari passen la primera setmana de vacances al Temple. A banda, hi procuren anar almenys un cap de setmana al mes.
La primera estada va ser la seva iniciació al budisme i recorda vivament com s’emocionà en explicar-li la història de Buda quan encara era el Príncep Siddharta. Durant dos dies explicava una i altra vegada la mateixa història, fent petits afegits propis. La gent se l’escoltava divertida ja que ho explicava amb molta gràcia, escenificant els diferents episodis, posant veus… Quan acabava sovint l’aplaudien i el felicitaven. Tenia vuit anys i just s’iniciava en el budisme.
Quan en un retir posterior li van explicar la història d’Angulimala va fer exactament el mateix. De nou va escenificar i teatralitzar la història amb petites aportacions pròpies. I al cotxe recorda les grans lliçons que va extreure d’aquell conte que el va impressionar moltíssim i com les compartia amb qui s’apropava a felicitar-lo per l’actuació. Sortint dels pensaments, de cop s’adona que està somrient àmpliament; ho veu en el seu propi reflex en el vidre del cotxe.
*
Els caps de setmana següents, que van ser tots durant aquell estiu, el van anar introduint en conceptes clau del budisme: vides passades i futures, samsara, karma, mort… Per sorpresa de la Mestra Resident el Joan anava entenent les senzilles explicacions que li donava, tot i que no es deixava convèncer fàcilment i sempre demanava el perquè de tot plegat. “Com saps tu, que després de morir hi ha una altra vida? Per què n’estàs tan convençuda?”, preguntava. No sense dificultats, però, la Mestra li ho va demostrar amb arguments i amb el recolzament d’estudis científics que s’estaven duent a terme. I el Joan absorbia totes les explicacions com si fos la cosa més natural del món.
Després, com amb les històries, es dedicava a traslladar aquestes explicacions a la resta de persones de la masia. Algunes li aportaven explicacions noves i, fins i tot, conceptes nous. Així van aparèixer les idees de refugi, renúncia i compassió. De totes, aquest últim concepte es va convertir en el seu preferit. “Jo vull ajudar tothom a ser feliç!!”, exclamava al final de cada explicació.
– Mama… -el Joan salta dintre del cotxe amb un sot de la carretera.
– Digues, amor.
– Tu creus que jo sóc compassiu o vaig en el camí de ser-ho?
– I tant! Tens cap mena de dubte?
– No, però no voldria pas estar auto-enganyant-me!
L’Helena riu davant l’ensurt del seu fill, que ja torna a recolzar el cap sobre el seient i a rememorar més anècdotes a la Masia.
*
En un d’aquests caps de setmana d’aquell estiu la Mestra va fer una petita cerimònia privada davant d’ell i la mama i el papa i el va nomenar ambaixador del Temple de Barcelona. Com ambaixador, quan s’està per allà, és l’encarregat de transmetre els seus coneixements a les persones noves que s’apropen al temple. I així ho ha fet des d’aleshores.
Cada vegada que acaba una sessió meditativa, el Joan es dedica a integrar els conceptes que s’han explicat, construir una història i escenificar-la durant la vetllada. És així com arreplega tothom al seu voltant i després va xerrant amb un i un altre… fent amistats per tot arreu, intercanviant opinions i aprenent nous conceptes. I aquest cap de setmana no ha estat l’excepció.
06:07 pm
Tan absort està el Joan en els seus pensaments que el menut és completament aliè al cotxe que per la seva banda s’apropa a tota velocitat. Al contrari, el seu reflex sobre el vidre de la finestra mostra encara un ampli somriure. Per quan finalment s’adona l’impacte ja és imminent. El conductor de l’altre cotxe, borratxo, no ha tingut reflexes suficients per controlar el vehicle en punxar-li una roda i el col·lapse és inevitable.
En un tancar i obrir d’ulls el vidre de la finestra es trenca en mil trossos i esgarrapa l’últim record del Joan que ara es mira el que està passant amb els ulls ben oberts. Cada bocí del vidre surt disparat cap el Joan clavant-se en la seva carn. Abans, però, de poder xisclar pel dolor, el morro de l’altre cotxe plega la xapa de l’utilitari de la família Puig impactant de forma dràstica en el petit Joan. El cinturó evita que el seu cap xoqui contra el seient del davant, però la respiració cessa durant el que semblen una eternitat degut a l’opressió que la tira exerceix sobre el seu pit.
Un crit ensordidor; i finalment, tot es fon en negre.