Autoria: Ivan Lazarev
Dijous, 22 de febrer de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona
10:49 am
La canalla juga al pati a mig matí. Se senten crits i rialles. Les pilotes volen entrellaçant-se les unes amb les altres, sobre la mateixa pista. Allà, simultàniament es juguen dos partits de futbol i un de bàsquet. Tot i l’aparent caos cap infant perd de vista la seva pròpia lliga.
A banda i banda les nenes fan rotllanes i juguen de manera més tranquil·la. Unes es piquen de mans, altres juguen amb nines i d’altres senzillament xerren i riuen. Passejant-se d’un costat a un altre, una mestra vigila que tot estigui en ordre.
En Joan
En una cantonada del pati, en Joan Puig i Cadafalch juga sol. Amuntona pedres de diferents mides i es disposa a fer una construcció. En Joan és un nen de 10 anys menut per la seva edat, molt prim i encara en creixement. Té els cabells foscos, llisos i fins, lleugerament llargs i tirats cap endavant totalment desordenats. La seva pell és molt morena en contrast amb els ulls de color mel, molt brillants.
Vesteix una samarreta de màniga llarga a franges negres i blaves i uns pantalons texans de color blau fosc desgastats. Juga amb les pedres, estirat a terra i va descalç. Les seves sabatilles esportives estan ordenadament posades prop seu.
Quan s’incorpora per seguir amuntonant pedres en amunt, se’l veu emocionat en veure el pilar tan alt que està construint i somriu de forma àmplia. De sobte, una mà del no-res trenca el moment i bat violentament la construcció fent que les pedres surtin disparades en totes direccions. Alguna colpeja el Joan que xiscla, més per l’ensurt que no pas pel dolor.
N’Ivan
N’Ivan Lazarev és un company de la classe del Joan. A principis del mes passat va fer 11 anys però per constitució sembla molt més gran. És alt i de complexió mitjana, amb una musculatura robusta bastant més desenvolupada que els altres nens de la seva edat, ros amb els cabells curts i arrissats, de pell extremadament blanca i ulls blaus que recorden les aigües profundes de l’oceà. Va arribar a Barcelona el curs passat i des del primer moment mostra una mania persecutòria pel Joan.
L’Ivan riu davant la cara d’astorat d’un Joan que mira al seu voltant per tal de comprendre què ha passat. Quan el més menut sent la presència de l’altre aixeca la mirada des del terra, assegut, i es mira el company que sembla divertir-se amb la situació. De cop, la mestra que custòdia el pati increpa l’Ivan i aquest posa cara de bon minyó.
11:00 am
Just en aquest moment la campana del pati anuncia la tornada a les classes. Aprofitant que la mestra centra la seva atenció en fer que els nens facin una filera, l’Ivan llança contra el Joan les pedres que estan escampades a prop. El menut mira d’encongir-se per tal d’esquivar el cop sense massa èxit. Quan s’adona que ja no cauen més pedres, treu el cap de sota les mans i veu que l’assetjador ja no hi és. En el seu lloc, la mestra està amb els braços en gerra i cara de pocs amics.
– A classe, senyoret!!
Obedient, el Joan agafa les seves sabates i corre cap a l’interior de l’edifici. A les escales, se les posa i puja fins l’últim pis on hi ha la seva aula. Quan entra a la classe es mira atentament l’Ivan que li torna la mirada acompanyada d’una gest de fàstic en el rostre. Allà, s’asseu a la seva cadira i s’escolta les classes amb molta atenció i entusiasme, interrompent amb preguntes cada poc.
– Joan, mira d’aixecar la mà quan vulguis fer una pregunta i espera a que et doni el torn. Entesos?
– Vale! -diu aixecant la mà.
– Digues… -fa el mestre amb tota la paciència del món.
01:32 pm
La resta del matí transcorre sense cap incident més i quan sona la campana conforme les classes finalitzen són dos quarts de dues i els nens s’espavilen per arribar a la sortida quan abans millor. El Joan queda l’últim i surt amb el mestre.
– Veig que t’ha agradat molt la classe d’avui.
– Si! M’agrada molt tot el que fem a classe -somriu el nen.
– M’alegro, Joan. Avui ve el pare a buscar-te?
– Si, com cada dia. Deu ser abaix.
– Molt bé. Ens veiem demà, no el facis esperar.
– D’acord, fins demà! -diu el Joan enfilant-se escales avall.
El Joan baixa les escales de dos en dos i quan fa el gir en un replà es topa de ple amb l’Ivan que puja, ensopegant i caient els dos cap enrere degut a l’impacte.
– Ets idiota o què et passa? -crida l’Ivan aixecant-se d’un salt.
– Per… perdona! No t’he vist -s’excusa el Joan.
– Que no m’has vist? -diu l’altre dirigint-se al Joan amb el puny per endavant.
Abans que pugui reaccionar el Joan rep l’impacte del cop de puny que el fa caure de nou, aquesta vegada de costat. Amb la cara contra el terra, ploriqueja uns segons.
– Això t’ensenyarà a mirar per on vas, idiota! -diu finalment l’Ivan abans de marxar.
*
El Joan s’incorpora lentament i un petit fil de sang regalima del seu nas. S’aixeca amb esforç lleugerament marejat i es dirigeix al lavabo més proper. Allà es mulla la cara fins que deixa de rajar sang i després s’asseu en una banqueta que hi ha on tanca els ulls i fa algunes respiracions. Quan se sent més tranquil surt de l’escola caminant amb calma.
Al pati només resta el pare del Joan. En Pere Cadafalch és un home alt i prim, amb els cabells llargs i castanys recollits en un monyo, els ulls ametllats de color castany molt clar i de pell més aviat pàl·lida. Té unes faccions femenines i mostra una bellesa inusual i un somriure perenne omple tota la part baixa del seu rostre de faccions fines. Destaquen sobretot els ulls que li brillen com dos estels plens de goig. Vesteix uns texans amples i una samarreta de màniga llarga. Lligat a la cintura porta un jersei per si té fred, encara que rarament passa.
Quan en Pere veu sortir el seu fill deixa un genoll al terra per posar-se a l’alçada i obre els braços per acollir-lo en una abraçada tendre i afectuosa.
– Petit Joan, quines ganes que tenia de veure’t! Si que has trigat en sortir avui… -quan s’adona del blau a la cara, li canvia el semblant.- Què t’ha passat?
El Joan es mira el seu pare durant uns segons abans d’explicar els fets, sospesant alguna cosa.
*
– Un nen m’ha clavat un cop de puny perquè he ensopegat amb ell sense voler i l’he tirat a terra, però ja està tot arreglat -somriu el Joan.
– Per això has trigat més en sortir?
– Si, després estava una mica marejat i he anat a mullar-me la cara i a respirar al lavabo.
– Molt bé, fill. I dius que ja t’has arreglat amb aquest nen?
– Sí -somriu.
– Estàs bé, doncs?
– Sí!!
– Saps que pots comptar amb mi i amb la mama, oi? Quan sigui i pel que sigui…
– Si, ho sé. Està tot controlat! -diu en una pose seriosa i ferma.
Durant uns segons el silenci regna entre fill i pare.
– Joan, carinyo… et conec de sobres per saber que ets un geni gestionant situacions complicades. Mira’m, sisplau -el Joan mira el seu pare als ulls.- De vegades pot passar que una situació ens sobrepassi i no passa res, és normal. No som superhomes, som humans i tenim limitacions. Tu, la mama i, sobretot, jo. A mi constantment em passa, que necessito ajuda de la mama o d’algú altre. I m’agrada que sigui així, perquè demanar ajuda i el fet que t’ajudin són dues formes excel·lents de demostrar estima per la gent. I està bé que ens estimin, oi?
– Si!! -riu el Joan.
– Si alguna vegada necessites ajuda…
– Comptaré amb tu i amb la mama! -somriu àmpliament. El Pere riu en silenci al temps que acarona el nen.
– Però què bonic ets, petit Joan! -diu el Pere abraçant amb suavitat el seu fill.- Anem a casa?
– Síii!
El Pere remena els cabells del Joan desordenant-los encara més i després s’incorpora agafant la mà del seu fill i enfilant cap a la sortida del recinte de l’escola.
De camí a casa
– Avui la mama arriba abans de la feina i dinarem totes juntes, què et sembla?
– Quina bona notícia! M’encanta quan la mama s’escapa de la feina i dinem totes juntes!! -el Pere riu davant l’alegria del Joan.
– T’estimo molt, fill meu.
– I jo a tu, papa. També t’estimo molt! -diu el Joan mirant cap amunt amb el somriure ampli-. Em portes? -demana estirant els braços.
El Pere puja el seu fill creuant els braços de manera que fan de seient pel nen, i el Joan s’abraça al coll, deixant el cap recolzat sobre l’espatlla del seu pare. En aquesta pose veu l’Ivan que se’l mira amb cara de fàstic, però el Joan, aliè al seu menyspreu, el somriu i l’acomiada amb la mà, incansablement afectuós.