Autoria: Marc Fernandez | Mr. X
***
Dimecres, 13 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí
Durant el descans de la publicitat m’acomodo tant sobre el sofà que crec que en algun moment m’adormo. No sé quantes nits han passat des de la darrera que vaig dormir com una persona normal. I el sofà és tan còmode i comfortable… Tan suau i tan…
És la dolçor de la carícia del Joan que em desperta quan estem a punt d’entrar de nou en antena, com diu la Marta. Entrar en antena… El moviment en el plató és màxim i per un moment sento que estic lluny de tot allò, com si no estigués realment allà. Em sento esgotat i només tinc ganes de dormir.
Giro el cap i miro el Joan que en contempla de forma atenta i profunda, com només ell sap fer. La seva mirada va acompanyada del seu etern somriure tan seductor i afable. Li hi torno i el miro directament als ulls, deixant-me perdre en aquella serenor que sempre m’encomana. Què ve em sento al seu costat…
– Escolta -diu en un xiuxiueig encara més subtil de l’habitual,- si vols anar a descansar, vés. No cal que estiguis participant de tot això si no et ve de gust.
– No vull deixar sola la Kassia per la tornada, i m’agradaria després passar la nit amb ella. Porto massa dies sol, inclús per la meva soledat.
En Joan torna a somriure compassiu del meu patiment.
– Per suposat, si vols venir-te -m’afanyo en afegir…
– No voldria interposar-me entre vosaltres. Ja tindrem temps d’estar els tres o tu i jo més endavant…
– Ja no tinc clar res, Joan. Vine’t a casa i estiguem els tres, com si fos la darrera nit de les nostres vides.
*
No sé per què he dit això, però quan sento les paraules que he pronunciat les mateixes prenen tot el sentit del món. Realment no sé quant de temps em queda i ja estic sobre-exposat sortint en televisió. Una darrera nit… Una darrera nit els tres junts. És molt demanar?
Fa dies, setmanes, que desitjo estar amb la Kassia i el Joan. Necessito sentir les seves pells, la seva suor sobre el meu cos. Necessito sentir la seva escalfor i el seu alè sobre mi. Vull poder mirar-los als ulls sense càmeres que m’apuntin, sense mirades furtives robant la nostra intimitat. Desitjo poder observar els seus moviments a la llum de les espelmes que en Joan encén compulsivament quan el moment suggereix passió. Vull poder riure i xerrar tranquil·lament, com una nit qualsevol, després d’un moment íntim. Desitjo fer-los meus una vegada més, poder la darrera…
22:47 hores
Els espais publicitaris dels programes de la Marta haurien de ser dos. Un primer espai curt a la mitja hora de començar, i un segon espai de quinze minuts gairebé cap a les deu de la nit. Però sovint la Marta gestiona amb llibertat aquests espais i poden variar en funció de les necessitats que sorgeixin durant l’entrevista. Avançar-se, com per exemple a l’inici de la nit quan m’he posat a plorar i ha tallat l’emisió, o endarrerir-se; intercanviar les llargades, com ha passat avui també, o fer qualsevol altre canvi que li convingui segons el què va passant. A més, el programa té una duració que pot ocupar entre una hora i tres quarts o dues hores, depenent de com vagi l’entrevista; duració que també decideix la Marta en el moment i a conveniència.
Així, la Marta fa i desfà com vol i amb total llibertat. Quan la vaig investigar vaig poder constatar que s’ha guanyat el respecte de tothom a la casa, i això l’ha dotat d’una llibertat per fer i desfer dintre del seu programa que ja l’agradaria a molts. Això sí, diner mana i al final el temps total de la publicitat han de ser els minuts comprats. Ni un minut més, ni un minut menys. I de promig el programa de la Marta acull un total de 18 minuts de publicitat. Tenint en compte que abans hem fet quinze minuts de descans, haurien d’haver transcorregut entorn dels cinc minuts. Però quan consulto el meu rellotge m’adono que han passat més de quinze minuts…
*
El programa arrenca de nou i la música, les càmeres i les llums tornen a funcionar. La Marta arrenca una nova xerrameca i jo m’incorporo per estar més presentable davant l’audiència. Una audiència entre la qual està, segur, la persona que hi ha darrera de tota la trama contra en Joan. En Joan també es col·loca sobre sí mateix i darrera d’ell la Kassia assaja de nou el seu somriure radiant per posar davant les càmeres. Mare meva, mai hauria dit que l’agradés tant tot això! Està gaudint com una boja!
Observo els gestos de la Marta i m’adono que alguna cosa no va bé. Està nerviosa; extremadament nerviosa. Intenta dissimular i la seva actuació és gairebé perfecta. Però tinc un ull clínic per aquestes coses, i sé molt bé quan algú menteix. I la Marta està mentint.
Enfonsant la mirada en la penombra darrera dels focos i les càmeres, observo que el moviment en el plató no ha cessat. Només distingeixo ombres que es mouen d’un lloc a un altre, que xerren entre elles, però res més. No sé què està passant però de cop tot el meu cos crida en una alerta que fins i tot em sorprèn a mi.
Ara que ho penso, la Marta té una habilitat magistral i estratègica per emprar els espais de publicitat de la millor manera. I utilitzar-lo quan la pregunta que just acabava de formular era tan bàsica i superficial, entorn del major aprenentatge que la Kassia i jo hem fet en la tríada, és quant menys estrany també. A més, després de veure uns quants, molts, programes seus, diria que aquesta era la primera vegada que la convidaven a entrar en publicitat des del pinganillo…
*
Que després d’una pregunta tan senzilla la Marta hagi entrat en publicitat; que l’espai de descans s’hagi allargat tant en el temps; que hi hagi tant de moviment en el plató; que la Marta estigui tan nerviosa i em miri d’aquesta manera… Tot això només vol dir una cosa…
Estan aquí.
Han vingut a buscar-me.
Merda.