Autoria: Marc Fernandez | Mr. X
***
Dimecres, 13 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí
La Kassia, el Joan i jo caminem, el tres, cap el sofà. Per primera vegada disposo de l’energia suficient com per poder mirar el plató amb més deteniment, aquell espai ampli ple de càmeres i cables per tot arreu, submergides en la penombra mentre els focos enfoquen l’únic espai moblat que pretén mostrar un aire de comfort i comoditat. Durant les dues hores i escaig que el dimecres passat vaig passar-me enganxat a la pantalla del televisor en el forat on visc darrerament, vaig poder apreciar amb detall algunes coses. El sofà de microfibra natural d’un color beige pujat, la taula de fusta lacada de la presentadora d’un blanc pur amb quatre utensilis d’oficina perfectament ordenats, la cadira on seu la Marta Comas, d’estructura metàl·lica i recoberta de cuir tintat en blanc…
No és que tingui cap afició particular de parar-me a observar aquests detalls, sinó més aviat ha estat un vici que el maleït del Joan m’ha encomanat. Passejar amb ell és escoltar-lo durant hores i hores parlar de detalls mínims de tot allò que ens envolta. I, clar, després de tants anys compartits a un se li enganxen aquestes coses…
Mentre camino agafat de la mà del Joan mirant de mantenir un pas ferm, com estic acostumat, observo amb més atenció el decorat global del petit espai on ens fan l’entrevista. Darrera de la presentadora una paret d’un beige més suau que el del sofà mostra un gran quadre abstracte semblant al que hi ha a la sala on acabem d’estar durant el descans. Si la memòria no em juga una mala passada diria, fins i tot, que és el mateix quadre. Una còpia, vull dir…
*
Oposada a la paret beige, la graderia del públic queda a les fosques darrera dels focos que enlluernen. Només es veuen ombres que simulen formes humanes, però bé podrien ser cartrons. Especialment perquè des de que s’ha obert la porta de la sala on estàvem el silenci és màxim. Semblaria com si tothom estigués expectant de què passarà a continuació. Poder esperen que em posi a plorar davant de les càmeres, davant de tothom…
El camí des de la sala fins el sofà no és llarg, però a mi se’m fa etern. Com pot ser que una persona com jo amb tanta ànsia de ser el centre d’atenció, de que les mirades conflueixin en mi quan follo o quan treballo colze a colze amb els meus subordinats, ara em senti tan empetitit davant les mirades atentes de tota aquesta gent ansiosa de devorar drames aliens? Bé, crec que la formulació de la pregunta ja porta implícita la resposta…
Entre aquests pensaments finalment arribem al sofà i els tres prenem seient segons el regidor ens indica, que és exactament igual que abans. La Kassia més a prop de la presentadora, el Joan enmig, i jo a l’altra banda.
Quan m’acomodo en el sofà, tanco un moment els ulls per espantar totes les idees que em poden retornar a l’estat d’ansietat de fa una estona. Res, uns segons. Quan torno a obrir els ulls, una càmera m’enfoca directament a una curta distància. Bé, la distància no serà tan curta, però jo l’aprecio massa curta. I sé que m’enfoca a mi… la qual cosa em desagrada. Tot i així, faig servir les meves habilitats de cara de póquer i em mantinc aparentment seré. No ho estic i friso pel moment que aquest circ s’acabi i em pugui tornar a tancar en el meu zulo!
*
– … com estàs, Marc?
La Marta Comas porta una bona estona parlant i no l’he sentida pas. Però quan m’interpel·la, em giro per mirar-la amb atenció. Observo el seu rostre i aprecio la bellesa de les seves faccions. Per un moment m’imagino una nit salvatge amb ella, arrencant-li aquella roba tan formal que porta a sobre. Pensar això em relaxa d’una manera que em sembla fins i tot curiosa.
– Eh… millor -somric,- gràcies per preguntar.
– M’alegro, Marc -el somriure de la Marta em resulta atractiu.- Et ve de gust parlar una estona amb mi?
– Parlar o respondre les preguntes que em facis?
Què coi, parlar! El gest de la Marta es contradiu per una mil·lèsima de segon, però ràpidament retroba la postura afable i somrient de tots els seus programes. Al temps, per la cua de l’ull puc veure com en Joan gira lentament el cap per mirar-me i, coneixent-lo, fixa aquella mirada que em diu tantes coses: “Marc, deixa el cinisme per un altre moment, maco”; “Marc, rebaixa la tensió, sisplau”… Somric a mode de resposta sense mirar-lo i, com sempre, en Joan torna a la seva aparent passivitat davant de tot.
En Joan és una persona extremadament comprensiva, fins a límits que fan difícil descriure-ho amb paraules sense treure-li força. Sovint tinc la sensació que és al meu cap, dintre, que llegeix els meus pensaments i el meu cor. I al moment, la seva mà es col·loca sobre el meu genoll per dir-me “Marc, estic aquí amb tu, no et deixo”. Encara somric més. Un somriure que neix de la profunda estima que sento per aquest home. Joder! I pensar que la seva vida ha estat penjada d’un fil! Se’m posen els pèls de punta!
*
– Sí, Marta, clar que em ve de gust parlar amb tu -dic sense deixar perdre el somriure.
De cara a la galeria sóc un home rude, cínic, dur. I m’agrada projectar aquesta imatge. Una imatge que entela la meva cara més sensible, vulnerable… Aquesta altra cara només la coneixen tres persones: la Kassia, el Joan i la Gisela. La Gisela ha fet la funció d’una mare de veritat per mi. Em va recollir del carrer quan tenia catorze anys i em va cuidar, literalment, com el seu propi fill. Ens assemblen molt, el seu fill i jo, i aquest havia mort feia uns anys en una accident de trànsit. Així que quan em va veure i li vaig recuperar la seva bossa de mà que un lladregot del carrer li havia tret, no va dubtar en portar-me a casa i tractar-me com un rei.
La nostra relació va ser difícil durant molts anys. No només perquè no en tenia ni papa de l’idioma d’aquí, sinó també perquè jo estava molt cremat i la vaig tractar com el cul. Però passat el primer any i uns quants mesos extra, vaig comprendre que no podia seguir així. Al cap i a la fi estava fent la mateixa barrabassada que els meus pares havien fet amb mi. I aquesta va ser la primera vegada que vaig haver d’escollir entre seguir el camí que m’havien marcat els malparits dels meus pares o un nou camí.
Sempre m’he considerat intel·ligent i la meva elecció va estar a l’alçada de les meves expectatives i, dit de pas, de les expectatives de la Gisela. Vaig començar a practicar la meditació per tal de relaxar tota la tensió emocional acumulada, i vaig establir una nova forma de comunicar-me amb la meva nova mare.
*
Més enllà de la Kassia, del Joan i de la Gisela, el meu comportament és tan rude com dèspota. La majoria de la gent em molesta i em cabreja, per superficial i per aquesta tendència al vampirisme energètic. No els suporto. Ni a la Marta, ni a cap de les ombres que està entre el públic, ni a aquells que darrera de les pantalles s’amaguen covardament per consumir drama aliè.
Però ells són l’eina que he fet servir per treure el Joan d’aquesta trampa que algun fill de puta ha teixit entorn seu. I aquí estic. Xerrant amb una dona que només té un interés sexual per mi, dient xorrada rere xorrada entre cinismes amagats; alimentant aquesta set i gana de romanticisme i drama. Em fa mal el cap de pensar-ho i, quan sento com les temples se’n ressenten, somric de nou.
– …Marc, com és la teva relació amb en Joan?
De nou he perdut la meitat de les paraules que la Marta m’ha verbalitzat, però afortunadament he arribat a temps per la pregunta.
– La meva relació amb el Joan?
– Sí, en el dia a dia. Abans ens explicaves que tu no hi convius amb ells, que eres més recelós del teu espai…
– Sí. La majoria de la meva feina la faig des de casa i em va molt millor treballar de nit. Sovint els meus horaris són incompatibles amb els de la majoria de persones. I amb en Joan especialment. Ell viu de dia i jo visc de nit. Crec que ens molestaríem convivint junts. En canvi a la Kassia la puc veure més sovint perquè, encara que matina, allarga més la nit.
– Aleshores no et veus gaire amb en Joan?
*
– Quan sorgeix. No tenim una política de quedar un dia concret de la setmana, o amb una periodicitat marcada… Ens trobem quan sentim la necessitat de trobar-nos.
De veritat aquest és un tema interessant de parlar-ne? M’avorreixo sobiranament i no puc evitar irritar-me amb tanta tonteria.
– I com funciona això? Vull dir…
– Si tinc ganes de trobar-me amb el Joan el truco o l’escric -interrompo deliberadament la Marta.- No té major misteri.
En Joan acaricia el meu genoll. “Marc, relaxa’t, sisplau; vinga, que ja acabem amb aquest circ i en res podràs estar a casa teva”. Ell no sap que no estic a casa meva…
– Perdona, Marta. Perdona si de tant en quant el meu to no és correcte. Estic nerviós i no m’agrada ser el centre d’atenció.
No m’agrada ser el centre d’atenció dels circs mediàtics. No m’agrada que la gent tafanegi en la meva privacitat. I a ningú l’importa quan veig el Joan.
– Tranquil, Marc, em faig càrrec que és un moment difícil per tu, per vosaltres.
– Gràcies.
– Què és el que més valores del Joan i la relació amb ell?
Aquesta pregunta me la sé. Durant aquests mesos he tingut molt de temps per pensar-lo i he arribat a conclusions prou clares.
– Del Joan m’agrada tot, no seria capaç de destriar cap aspecte per sobre dels altres perquè justament el conjunt és el que el fa tan gran. Podem dir moltes coses d’ell i posar molts exemples de formes d’estar i de fer que té. Però quan estàs amb ell t’adones que Joan és Joan per tot el que transpira. Des de les coses més obvies fins a les més subtils. M’agrada observar-lo durant hores i apreciar com, sense fer res, fa tant. És admirable.
*
Ara sóc jo que agafo la mà del Joan i sento la seva tremolor que encara perdura des de que el van apallissar fins a deixar-lo inconscient en la presó. Més enllà d’aquesta tremolor sento una de més subtil, la que es manifesta amb la vergonya tan seva. En Joan és humil fins a matar, i cada vegada que algú parla bé d’ell surt aquesta vergonya. No és la clàssica vergonya fruit de la inseguretat, ni tampoc hereva de la desconfiança. És una vergonya que s’alimenta de la seva humilitat, perquè senzillament no l’agrada que el valorin en aquests termes.
I aquesta humilitat ens explica molt de la seva forma de sentir l’estima. Ell no estima ningú per com és. De fet, sempre està qüestionant el ser. En Joan estima perquè sí, a tothom, i no crec que ens estimi més a la Kassia i a mi. Si nosaltres tenim el privilegi d’estar al seu costat és perquè… No sé ben bé perquè, la veritat, però sé de forma molt conscient que no és perquè ens estimi més.
I suposo que aquesta és una altra d’aquelles coses que se m’ha encomanat. He pogut veure en Joan en tota la seva extensió i en Joan és tantes coses que no les podria recollir amb paraules. I totes aquestes coses m’agraden perquè el fan únic en el món. I suposo que el meu ego sibarita sent una forta atracció per les exclusivitats…
En qualsevol cas, havia de tenir alguna cosa perquè jo em decidís a liar-me amb un home. I molt més perquè em conformés a establir una relació profunda amb ell, en un context no-monogàmic.
*
Tota aquesta situació que visc des de fa anys és, sense cap mena de dubte, contrària a la meva forma de funcionar durant tota la vida. Quan als setze anys vaig començar a remuntar i refer la meva vida, vaig prendre decisions encertades i d’altres no tantes. De les menys encertades va ser convertir-me en un home amb totes les lletres de la paraula. Un home individualista, tancat emocionalment, insensible i independent, extremadament sexualitzat, utilitarista, controlador i possessiu, dominador i sàdic. Segueixo? El clàssic home de la nostra societat, vaja.
Per mi era impensable lligar-me emocionalment amb ningú i al final resulta que no només em lligo sinó que ho faig amb dues persones. Dues!! Mai m’havia pensat que podia estimar (i que podia ser estimat, l’altre cara de la moneda de l’amor), però resulta que en tinc capacitat i que en sé. Que tinc sentiments sota la ferralla de la meva armadura d’home dur. I, per suposat, mai m’havia plantejat que pogués estar-me ni sexual ni emocionalment amb un home.
Perquè una altra de les pèssimes decisions que vaig prendre és el d’alimentar una relativa homofòbia encoberta. Per suposat, mai ho hagués acceptat si mai m’hagués trobat amb el Joan, perquè senzillament em limitava a seguir el decurs de la normalitat en la nostra societat: l’heterosexualitat. Jo era d’aquells que sempre negava l’homosexualitat que (en major o menor grau) totes les persones tenim adduint que “jo sóc heterosexual, perquè mira com em follo les ties”. Però ara no tinc cap mena de dubte que això és una forma encoberta d’homofòbia: quan no et permets ni qüestionar-te per por a sortir de la normativitat, del grup majoritari.
*
Així les coses, en Marc abans de conèixer la Kassia i el Joan era masclista a més no poder, homofòbic i d’altres perlades que ara, poder, no venen a conte.
I tot això a què venia? Ah, sí! Que el Joan és tan Joan que va poder trencar totes aquestes barreres…
La mera presència del Joan et convida d’una forma amable i tendre a qüesionar-te. No fa res especial, no dius res especial. Ell només és i amb el seu exemple o jo què sé, tu acabes qüestionant-ho tot. I és autènticament alliberador poder fer-ho d’una forma tan lliure i tan natural. Perquè si una cosa en sap fer magistralment en Joan és acompanyar-te en els teus procesos. Mai no et presiona, mai no et qüestiona. Senzillament hi és i sents la seva escalfor a cada moment. Una escalfor que et recolza i protegeix…
22:00 hores
En Joan estreny la seva mà en resposta a cadascun dels meus pensaments, al temps que la Marta em mira expectant per si vull ampliar més la meva aportació respecte la seva pregunta.
– Del Joan m’agrada tot.
Repeteixo acompanyant d’un somriure encisador i un piquet d’ull.
“No tinc cap intenció de compartir-me amb tu, Marta, ho sento”.
– D’acord! -accepta finalment la presentadora.- Quin ha estat el moment més difícil en la relació amb el Joan?
– …
– Si és que n’hi ha hagut…
– Oh, sí. Abans s’hi ha referit la Kassia però ni ella ho ha explicat ni jo ho faré. Ha estat l’únic moment en tots aquests anys que en Joan i jo no ens hem entès… I espero mai més tornar a ficar la pota d’aquesta manera i posar la nostra relació en escac. No ho suportaria…
– Caram, quin misteri -riu la Marta.- I quina curiositat!
Durant uns segons el plató es queda de nou en complet silenci mentre la Marta ens mira un a un. Sé què està fent: mirar si la pregunta que li balla al cap té sentit formular-la a algun dels presents. És evident que la curiositat respecte aquest episodi “tan misteriós” és gran. Però cap dels tres estem disposats a obrir aquest meló en públic, no tant perquè ens amaguem d’aquell moment, sinó perquè a mi em fa una vergonya terrible admetre públicament que sóc tan fill de puta, i la Kassia, però sobretot el Joan, són tan generosos que mai m’exposarien així… I finalment la Marta es rendeix.
– D’acord, Marc, moltes gràcies per parlar amb mi tot i la tensió i les reticències inicials -somriu.- A veure, una pregunta per tots tres i que segurament tothom s’està preguntant: com us vau conèixer?
*
Els tres ens mirem per veure qui respon i acordem que sigui el propi Joan que ho expliqui.
– D’acord… de forma molt resumida, la Kassia la vaig conèixer al despatx de Fontec quan encara el dirigia el meu pare. Els nostres primers contactes van ser una mica accidentats.
En Joan riu divertit quan explicita això i la Kassia es posa vermella de sobte. Quan la dona és a punt de donar-li un cop de mà, en Joan li agafa i acaricia aquella pell blanca com la neu. Tot i que el Joan és extremadament seriós davant la vida, gaudeix burxant la Kassia. Especialment recordant aquells moments en que es van trobar per primera vegada…
Em delecto quan els sento tan units. I em delecto de veritat, profundament. Des del primer moment que els vaig veure, em va encisar la seva relació. Profunda, amorosa i amb una capacitat d’entendre’s que ja m’agradaria. Entre ells parlen molt però en realitat no els calen paraules. Sovint una mirada ho acaba d’explicitar tot. I la seva connexió és tan radicalment profunda que semblen la continuïtat l’un de l’altre.
D’acord, la forma d’estar-se al món de la Kassia no té res a veure amb la del Joan. De fet, des d’aquesta perspectiva són el dia i la nit. El Joan és estabilitat, calma, pau, serenor… La Kassia és espontaneïtat, moviment i dinamisme, vivesa i una puta muntanya russa. Però la seva relació funciona perquè es retroalimenten l’un a l’altre. I perquè això passi sent tan diferents cal una connexió real i profunda. I en aquest sentit, en la part més profunda de sí mateixos, són dues gotes d’aigua. Ballen la mateixa dansa de la vida, encara que la seva forma de manifestar-ho sigui tan diferent. No sé si m’explico…
*
– I amb el Marc? -pregunta la Marta.
– Quan la Kassia i jo ja érem parella i passats uns quants mesos, el vam conèixer durant una estança en un balneari.
– I com vau començar a caminar els tres junts? Abans de tot, què us considereu, triella?
– Sí. La forma en què avui estem va sorgir de forma espontània. De fet quan vam conèixer en Marc el primer contacte va ser sexual. Poder ho vols explicar tu, Kassia -demana en Joan mirant-se la dona.
– Vale -respon aquella alegre de tornar a estar en el punt de mira.- Doncs, el cas és que en Marc i jo ens vam creuar en un dels passadissos la primera nit, quan ens adreçàvem a l’habitació per arreglar-nos per anar a sopar. Em vaig sentir atreta des del minut zero. En Marc és extremadament agradable a la vista i em va agradar tot el que vaig veure. Tot.
D’acord… ara em torno a posar nerviós i sento com la vergonya s’apodera de mi. A diferència del Joan, la meva és una vergonya que neix directament de la meva inseguretat. Ah, que no semblo insegur davant les dones… Pura façana, per suposat!
– Em van segrestar els seus ulls i aquella mirada de malote -riu la Kassia arrencant-me un puto somriure.- Recordo que vam intercanviar dues frases i unes quantes mirades. Vaig sentir que l’interès era recíproc i em vaig quedar atrapada en la idea de tenir sexe amb ell. Però clar, jo estava (i estic, que no s’ha acabat!!) feliç amb el Joan i per tant era una idea que no tenia cap sentit. Per aleshores jo no estava gens alineada amb els poliamor perquè, reconec, sóc bastant gelosa i possessiva.
Quina valentia d’exposar-se així…
*
– Va ser el Joan -continua- que em va preguntar obertament. Per suposat, ell ho havia vist tot, perquè mai se li escapa res a aquest home, i ell mai ha presentat cap problema en plantejar les coses des de la base, amb transparència i honestedat. I li vaig reconèixer que sí, que m’havia atret i que em molaria tenir sexe amb ell. Ell no va posar cap pega, per suposat, perquè en Joan sempre té les idees clares. És un home segur de sí mateix i valent i mai s’anteposarà per sobre de ningú.
La Kassia té el do de dir moltes coses en una mateixa frase.
– La qüestió -diu al temps que s’escura la gola- és que després d’això em va preguntar si volia que ell estigués present o si preferia estar-me a soles amb el Marc. I això va obrir la possibilitat de satisfer un desig sexual que portava temps arrossegant i que mai m’atrevia a complir perquè, en definitiva, els homes em fan fàstic.
Sense pèls a la llengua.
– Amb excepció del Joan i del Marc, clar -s’esmena la bona de la Kassia.- Total, que vaig acceptar agraïda l’oferiment i vam baixar a sopar amb la idea de fer-li la proposta al Marc. I així -somriu feliç d’explicar-li al món la nostra història- és com va arrencar la triella.
– I com va ser que vau passar, Kassia, d’una relació merament sexual a una relació formal entre els tres? Quines dificultats us vau trobar pel camí?
*
– Suposo que no va haver res especial que va convidar-nos a fer el salt. Senzillament va passar, com la majoria de coses a la vida. Al cap i a la fi, la vida és allò que passa mentre ens entestem en fer plans. Amb l’amor no és diferent. En quant a les dificultats… van ser múltiples i variades. Ningú t’ensenya a tenir relacions, i molt menys a establir relacions fora de la monogàmia. Hi ha una manca total i absoluta de referents i et toca a tu construir un camí des del no-res. Per mi la dificultat major va ser la gestió del temps. Ara que ho penso, és probable que aquest inconvenient obrís la porta a una interacció més triàdica i a partir d’aquí s’anés configurant la triella…
– Com es manifestava per tu aquesta dificultat?
– Especialment sentia que si estava amb un, fallava l’altre. Sentia que sempre estava robant temps a l’altre, i això em feia anar de bòlid amb el temps. És curiós perquè ni l’ún ni l’altre mai han estat demandants, i era una cosa més del meu cap.
– Abans has dit que tu ets gelosa… Com vas superar això?
– En primer lloc, identificant i reconeixent les meves emocions. Dels tres jo sóc la més emocional i la més inestable emocionalment parlant. Però els dos m’han recollit sempre molt bé en quant al que sento i mai no m’han negat per sentir tal o qual cosa. Em sento lliure d’equivocar-me sense que es formin drames, i això m’ha ajudat molt a connectar-me amb mi mateixa i poder expressar el que he sentit en tot moment. La majoria de les vegades la gelosia s’esvaïa només acceptant-la i parlant-ne, sense necessitat de fer res més. Però també he procurat aprendre a gestionar-me amb ajuda professional.
*
– La gent es pensa que les psicòlogues només són per tarats -la Kassia continua parlant amb la seva desimboltura habitual ,- però és molt important aprendre a coneixe’s i a gestionar-se, sobretot en caràcter preventiu per estalviar-se molts mal de caps…
– Interessant -somriu la Marta.- I vosaltres, Joan i Marc, quines van ser les vostres dificultats en la relació? O són… -riu.
En Joan em mira perquè parli jo primer. I em fa pal, però accepto.
– En el meu cas… la dificultat major va ser acceptar la idea d’estar-me amb un home. Mai abans ho havia estat i no estava massa obert a aquesta mena d’experiències. Però al final el cos va manar i vaig accedir.
– Què vol dir que el cos va manar?
– Que em va posar… em va excitar…
– Ah! Et refereixes al balneari?
– Sí.
– I després?
– També vaig sentir bastantes reticències a sortir amb ell. M’excitava i tot el que tu vulguis, però em negava a acceptar que m’havia enamorat d’un home.
– I com vas trencar aquest mur?
– Un dia la Kassia m’ho va posar al davant dels nassos i vaig haver de prendre una decisió.
– Molt bé. I tu, Joan? Quines van ser les teves dificultats en aquesta triella?
– Per mi la dificultat major va ser la de mantenir els meus retirs espirituals de cap de setmana. Mai abans havia estat en relació amb ningú…
– Mai? -la sorpresa de la Marta és majúscula.
*
– No. Havia tingut relacions esporàdiques sexuals, però tampoc masses tenint en compte que em costa sentir atracció sexual… Més per provar i experimentar que no pas per altra cosa. M’havia convençut que no estava fet per tenir relacions íntimes, fossin del tipus que fossin, i em sentia bé sol. D’aquesta manera, m’havia fet la vida a mida meva, i molts caps de setmana marxava al Temple per fer un retir espiritual.
– També una mica la gestió del temps, com la Kassia…
– Sí i no. En el seu cas era més la sensació d’estar fallant l’altre quan s’estava amb un. En el meu cas era una qüestió de reubicar hàbits i introduir canvis en la meva agenda. Encara que tot parla de temps, són dificultats diferents. La premisa comuna, això sí, és que el dia només té 24 hores i és un límit a partir del qual neixen les dues dificultats. Si no existís aquesta limitació no tindríem cap problema cap dels dos…
– Entenc… De nou pregunta pels tres: si poguéssiu canviar alguna cosa de la triella, quina seria?
– Res -els tres responem alhora de forma clara i contundent.
La Marta riu davant la sincronia espontània i l’efusivitat amb la qual hem respost la pregunta que ha formulat.
– Veig que ho teniu molt clar… -diu.
Els tres assentim.
– D’acord… I el major aprenentatge? Eh? Ah! Sí… Perdoneu, em diuen pel pinganillo que marxem a publicitat. Deixem la pregunta enlaire i la responeu a la tornada, si us sembla.
Agraeixo la irrupció de la publicitat per prendre’m un descans. Mentre la Marta s’acomiada dels teleespectadors recolzo el cap sobre el sofà i descanso la ment. Tot em dóna voltes…
Sabeu el pitjor?
*
Algun subordinat em deu estar veient. Les mentides acumulades a la meva vida se’m giren en contra. La Kassia i el Joan no saben de què treballo. Bé, el Joan em va veure vestit de l’uniform militar, però poca cosa més; en cap moment des de que va sortir de la presó ho hem parlat. Em deixa espai perquè sigui jo, si em ve de gust, qui iniciï aquesta conversa. I em fa pal.
En qualsevol cas, quan la Kassia em va insistir de venir al programa no podia explicar-li que a la meva feina hi ha una cultura homofòbica, perquè se suposa que treballo sol i des de casa. No podia explicar-li que han fotut al carrer a personatges que, com jo, han estimat homes. Treballo per l’Administració Pública i aquest és el nivell. Merda de país… Però per si això no fos suficient, resulta que el Marc és bisexual, no-monogàmic i va amb gent tan rara com el Joan, asexual i agènere… El mateix Joan mediàtic que tothom coneix i que alguns a la feina encara creuen que és un agressor sexual, per moltes proves que n’hi hagin en contra d’aquesta aberració.
Em sento atrapat en un circ que va molt més enllà de participar en aquesta puta entrevista. La meva cara fa temps que és mediàtica per una errada de principiant. Per això tampoc no m’atreveixo a anar a la feina des de fa setmanes…
M’imagino les seves cares davant el televisor quan m’han vist entrar. Quan m’han vist plorar. Quan m’han vist nerviós. El Marc que estan veient és radicalment oposat al Marc que coneixen. I sento que ja no tinc espai en aquella organització.
Merda… la feina m’agradava realment.