Autoria: Marc Fernandez | Mr. X
***
Dimecres, 13 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí
– Ostres, Marc, estàs super-sensible… No sabia que estiguessis tan afectat amb tot plegat…
La Kassia és a costat nostre, esperant pacientment mentre en Joan i jo ens abracem. La veritat és que em sento realment patètic amb la situació; amb tot el que ha viscut en Joan i és ell qui ha d’acabar consolant-me a mi. Però si en algun lloc em sento lliure per expressar el meu patetisme és amb ells dos. Fa anys que ens coneixem i fins ara són les dues úniques persones que han aconseguit trencar les barreres i connectar emocionalment amb mi, a banda de la Gisela, és clar!
Quan vaig conèixer la Kassia i el Joan, jo era un home segur de mi mateix fins a la supèrbia, amb aires de superioritat i sense ganes de connectar amb ningú. En realitat estava mort de por; por a que es repetissin escenes que vaig viure de petit, a casa dels pares. Havia comprès erròniament que l’amor significa patiment, i que la vida consistia en escollir: o un mateix o els altres.
Havia patit violència física per part del pare, un alcohòlic que havia llençat la seva vida per la borda, i violència psicològica per part del pare i de la mare, la qual s’havia tornat boja en algun moment de la seva ridícula existència. Boja de les de veritat, vull dir.
*
Sentia que si deixava entrar algú més en la meva vida, m’hauria de tornar a compartir fins el punt que tornaria a patir. I ja en tenia prou amb les meves experiències com per tornar sobre les mateixes passes. Amb catorze anys vaig fugir de casa dels pares i em vaig ficar de polissó en el primer autobús. Vaig repetir la jugada unes quantes vegades més fins sentir que estava tan lluny de casa que ja no em podrien trobar mai més. No m’importava el lloc, només desitjava estar ben lluny del poble que em va veure néixer i plorar tantes i tantes vegades.
La ciutat on vaig anar a parar va ser Barcelona i una vegada aquí el meu pla arribava a la seva fi. Sense diners, sense conèixer l’idioma i amb poques primaveres a l’esquena, em vaig afrontar a una situació realment desoladora. Però quan es tracta de sobreviure la ment s’aguditza i em vaig espavilar de valent per tirar endavant. Dormia al carrer i menjava del poc que trobava en les escombraries properes als supermercats. Vaig conèixer algun captaire i sensesostre més i em van ensenyar algunes paraules bàsiques.
Les primeres paraules que vaig aprendre em van obrir les portes per tal d’oferir-me com a prostitut, i així vaig poder començar a guanyar alguns diners per menjar o allotjament a canvi de sexe. Em vaig espavilar de valent i en aquest procés de supervivència vaig aconseguir tancar definitivament les emocions en una caixa forta. El sexe m’ajudava a desfogar-me i crec que d’allà vaig agafar el meu vici al respecte.
*
Sí, sóc un home considerablement sexual, encara que des de que m’he estabilitzat amb la Kassia i el Joan estic més tranquil al respecte. Durant molts anys ha estat la meva via per canalitzar la ràbia i la frustració de tot plegat. I m’agrada, què vols que et digui. M’agrada follar i experimentar, i quan les coses em van començar a anar millor gràcies a la Gisela, vaig explotar aquest camp en totes les seves expressions, especialment a nivell hardcore. He participat de gang bangs, he fet dogging o d’altres pràctiques on l’exposició són el factor comú; m’agrada follar amb les mirades posades en mi perquè em sento el puto amo.
Tinc un rol bastant sàdic-dominant i m’agrada la disciplina sexual. M’agrada quedar amb gent completament desconeguda i destrossar els cossos alhora que genero plaer. Mai no m’he atrevit a la submissió ni al masoquisme, ja que em recorden massa les experiències de la infància. I suposo que si gaudeixo en el pol sàdic és com a resposta emocional de tots aquests records. O almenys era així quan cada dissabte sortia a la caça de dones amb ganes de sotmetre’s…
Aleshores podia empalmar des de que acabava a la feina el divendres fins que començava de nou el dilluns. El consum de drogues estimulants cada cap de setmana estava a l’ordre del dia i em podia passar les tres nits sense dormir, empalmant una sessió de sexe rere una altra. Era malaltís, ho reconec…
Després d’un parell d’anys així em vaig adonar que aquell camí només podia conduir-me a una mort imminent i finalment, i amb l’ajuda de la Gisela, vaig decidir desintoxicar-me de les drogues, encara que no va ser així del sexe. A canvi, em vaig enganxar a una altra “droga” molt més sana: la velocitat.
*
Per aleshores les coses m’anaven bé a la feina i guanyava molts diners, i em vaig decidir comprar la meva primera moto de carreres, amb el beneplàcit de la Gisela, és clar. Vaig aprendre a treure-li partit als circuits de Barcelona i finalment vaig decidir federar-me. Així, molts caps de setmana ja no me’ls passava follant sinó corrent amb la moto, i el sexe es va diluir fins a prendre un ritme més sa per mi.
21:33 hores
En qualsevol cas, quan vaig conèixer la Kassia i el Joan encara vivia la vida amb por i aferrat al sexe i a les motos. Va ser amb ells que vaig poder reconciliar-me definitivament amb el meu passat i començar un nou capítol de la meva vida amb més serenor i alegria. A través d’ells vaig descobrir que es pot estimar sense sacrificar-se un mateix i, ben al contrari del què em pensava, que estimar en cap cas és sinònim de patiment. Que al final el patiment és una decisió pròpia davant les vicissituds de la vida…
L’alegria em ve de la mà de la Kassia, la dona més vital i entusiasta que mai he vist. Ella és espontània i alegre per naturalesa i sovint tan innocent que genera per si mateixa situacions còmiques fins a l’extenuació. Mai he conegut ningú més esbojarrada que ella i m’encanta sentir-la a prop en el dia a dia perquè ràpidament m’encomano de la seva vitalitat i em sento un home nou.
Per la seva banda, en Joan m’ha ajudat moltíssim a estabilitzar-me emocionalment i a construir una ment de pau. De la seva mà he introduït una pràctica meditativa en el meu dia a dia que, sense cap mena de dubte, m’ajuda a sentir-me en equilibri fins i tot en alguns moments difícils. Però avui, com es pot comprovar, no és el cas, i quan això passa en Joan m’acull d’aquesta manera per tal de contagiar-me la seva pròpia calma a través de la respiració.
*
Així, els dos ens abracem llarg i estés mentre la Kassia ens mira pregant, n’estic convençut, en el seu interior perquè jo m’assereni. Ara feia temps que no passava, però aquest quadre era prou comú a l’inici de la relació triàdica, encara que jo no ho visc com un retrocés en el meu procés vital, clar.
La situació que envoltava al Joan aquests darrers mesos ha estat un complet daltabaix que ens ha afectat a tots. Però a més, la meva implicació en tot aquest assumpte ha estat directa i he emprat recursos públics i la meva acreditació per poder treure l’home que estimo de la presó. És qüestió de temps que els meus caps directes s’assabentin i m’investiguin. I quan això passi ja puc acomiadar-me de la meva feina, dels meus privilegis i, segurament, de la meva llibertat. Amb tot el pes de la llei aniré directe a la garjola, la qual cosa no deixa de ser irònica. Treure algú de la presó per acabar en la presó.
Però al cap i a la fi, són uns quants delictes els que he comès per poder beneficiar en Joan. Per molt mediàtic que sigui aquest home i per molt bona prensa que tingui, els meus delictes són tan reals com el circ que algú ha creat entorn del Joan. I hauré de pagar per ells… Només desitjo tenir el temps suficient per poder agafar el malparit que ha generat tant patiment en Joan i el seu entorn, i fer les passes necessàries perquè m’acompanyi a la presó durant una llarga temporada.
*
Sigui com sigui, estic exhaust i emocionalment acabat. Em sento al límit, extenuat i amb molta feina per davant encara. I participar d’aquesta entrevista, tot fingint com si la meva vida fos normal, no m’ajuda, no. Estic tan sensible que podria plorar durant dies i dies sense parar, cosa que abans era impensable en mi que plorés ni tan sols cinc minuts.
21:40 hores
De tot això la Kassia no en sap absolutament res. I fins que no arribi el moment en que llencin la clau de la meva cel·la al fons del mar no penso explicar-li res. La Kassia és la persona més alegre del món, però també la més emocional. I que en aquest moment en que les sensibilitats estan a flor de pell li expliqui res de tota aquesta merda en la qual estic ficat només podria fer que empitjorar el seu estat d’ànim. Així que per la Kassia senzillament estic fent coses de mascle individualista: mirant de recuperar-me de tot l’estrall a base de tancar-me a casa meva.
Ni tan sols estic a casa. Des de fa mesos visc en un zulo sense llum i amb l’aire viciat, enfonsat sota el terra uns quants metres. Per què? Per ser més inaccessible. Si algú localitzés per un casual qualsevol de les ip que utilitzo i es personés en el lloc, encara i així no em trobaríem. Estic amagat del món, dels meus superiors, dels meus companys de feina… I sabeu d’on he tret els diners per poder organitzar tot això? Lligueu caps i entendreu sense reserves la meva por al futur més immediat.
– Marc… -la veu dolça del Joan em porta de tornada al món real.- No deixaré que et passi res.
Em parla en un xiuxiueg a cau d’orella per tal que la Kassia no s’assabenti de res, però a mi la seva veu només que em provoca excitació. Sí, just en aquest moment. No us he dit que durant molt de temps el sexe ha estat la meva via per canalitzar les emocions? No ho puc evitar, quanta més por sento més m’exciten la Kassia o el Joan. Patetisme al quadrat…
*
– Sé que tu has estat qui m’ha tret de la presó -em diu.
Ja sé que ho sap. Durant el primer mes la situació a la presó es va posar tan difícil pel Joan que vaig haver d’intervenir emprant el meu rang. L’havien violat i apallissat amb tanta violència que la seva vida va quedar penjant d’un fil. Així, em vaig personar a la presó amb qualsevol excusa i vaig moure fils des de dintre. I aquesta va ser la primera evidència que els meus superiors faran servir per lligar caps… Però no tenia més remei i ho tornaria a fer si es donés una situació semblant. Déu no ho vulgui…
– Sé el que has hagut de fer i sacrificar per ajudar-me, i no et penso deixar en l’estacada ara que jo estic fora i lliure.
Agafo aire profundament i m’incorporo lleugerament per mirar-me’l fixament. Inexplicablement trec forces no sé molt bé d’on i agafo de nou el meu rol d’aquests darrers mesos. El miro als ulls i menteixo com mai havia mentit abans; un recurs molt útil que vaig aprendre des de ben petit i que en més d’una ocasió al llarg de la meva vida m’ha sigut de profit. El miro i nego amb el cap.
– Ara no sé de què em parles -expresso amb fingida sorpresa i innocència.
El Joan em mira de forma atenta i finalment somriu.
*
– Clar… -diu al cap d’un instant.
En Joan és realment intel·ligent i té el do d’estar en les ments alienes. Sé que no ha colat, però els dos fingirem que sí uns quants dies o unes quantes setmanes més. I això em tranquil·litza.
El contrari implica començar a amoïnar-me per coses que ara mateix no sóc capaç de confrontar. Serà tan imbècil en Joan d’exposar-se per ajudar-me? Millor no pensar-ho perquè al final aquesta història no tindrà fi…
21:44 hores
En qualsevol cas, l’efecte que buscava el Joan l’ha aconseguit i em sento millor i més tranquil. És la mateixa estratègia que vaig fer servir l’únic dia que el vaig visitar a la presó fent servir el meu rang. El director de la presó que hi havia aleshores, un altre corrupte fill de la gran puta, havia bloquejat totes les visites del Joan, i la correspondència també estava intervinguda. Les cartes que en Joan ens escrivia mai no van arribar a sortir de les quatre parets d’aquell antre del dimoni.
Però la targeta de la feina obre gairebé totes les portes i una presó no és cap excepció. Primer vaig visitar el director i fingint ser tan corrupte com ell i formar part de la mateixa pantomima que s’havia generat entorn del Joan, vaig entrar fins a la infermeria on en Joan restava inconscient.
Portava uns quants dies i no hi havia cap indici que aquell dia sortís, però sempre he cregut en la connexió que tenim entre la Kassia, en Joan i jo, i sabia que la meva presència l’ajudaria a despertar. No va fallar. Els seus ulls en veure’m es van obrir com plats i la desorientació es va fer palpable d’immediat. Es trobava en un estat mental lamentable però tenia les paraules que l’alimentarien per tal de remuntar, ni que fos, una mica: “Estic amb tu a cada moment i no penso deixar-te sol”. No va caldre res més i en Joan va despertar, ja no només de la inconsciència, sinó sobretot de l’estat mental en el qual havia caigut.
Aquelles paraules que ara ell ha pronunciat per a mi i que han generat exactament el mateix efecte sedant i revitalitzador.
*
Just quan somric en Joan i agafo la mà de la Kassia s’encén la llum vermella que ens convida a entrar de nou al plató.
– Com et trobes, Marc? -em pregunta la Kassia alleujada de forma visible.- No hagués insistit en què vinguessis si hagués sabut que estaves tan feble anímicament.
– No voldria estar en cap altre lloc ara mateix -responc amb un somriure renovat.- Sortim els tres i ensenyem-li al món…
– No et flipis! -crida de cop la Kassia.
No puc evitar pujar una cella sorprès per la seva resposta.
– No em vingut aquí a pavonejar-nos! -esclareix.
– I doncs? -pregunto desconcertat.- Què se suposa que hem vingut a fer?
– A sortir a la tele! -riu la Kassia mentre dóna uns salts cap a la porta.- Anem?
– A sortir a la tele? -preguntem el Joan i jo a la vegada.
– A ser famosos!!! -riu encara més la Kassia.
– Jo no vull ser famós! -riu també en Joan.
– T’aguantes… i no em xafeu el moment de glòria!
La porta s’obre i les llums del plató entren a la sala de forma abrupta.
Agafo aire i la mà del Joan. Durant uns instants els dos ens mirem i quan estem preparats, seguim la Kassia que amb pas ferm i un somriure encisador s’encamina al sofà de marres…
“Ser famosos… i a sobre em diu a mi que no em flipi!! Com un llum, Kassia. Estàs com un llum…”