Autoria: Marc Fernandez | Mr. X
***
Dimecres, 13 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí
– Estimades teleespectadores, estimats teleespectadors. Una nit més estem aquí amb un programa especial el protagonista del qual no és ni més ni menys que en Joan Puig i Cadafalch. Aquesta setmana hem pogut veure com les xarxes socials del programa han tret fum. Detractors i fans del Joan s’han posicionat clarament amb les seves postures. Fins i tot hem tingut algun disgust momentani amb algun dels comentaris. En qualsevol cas, sembla ser que en Joan no passa desapercebut i segueix sent trending topic al territori. Bona nit, Joan, com estàs?
La Marta vesteix avui un altre vestit de dues peces amb pantaló i americana de color fucsia. A sota una brusa de color blanc trencat contrasta vivament amb el color del vestit. Els cabells recollits, com sempre, en el seu clàssic monyo. I una pintura suau tot i que lleugerament més present que la setmana anterior. Quan saluda l’home que seu pacientment en el sofà del costat, dibuixa un somriure generós i encisador.
Sobre el sofà beige en Joan Puig i Cadafalch descansa afablement. Vesteix un vestit d’home de dues peces en color blau marí amb un estampat molt subtil a quadres. Sota l’americana que té descordada porta una camisa blanca a ratlles fines blaves que porta descordada en els dos primer botons. Mig afluixada, una corbata del mateix blau que l’americana amb gotes blanques dibuixades. També en blanc, un mocador doblegat amb gràcia es deixa veure per la butxaca de l’americana.
*
– Millor que la setmana passada, Marta. Gràcies per preguntar -somriu l’home.- Com estàs tu?
– Molt bé, Joan. Encantada de tenir-te aquí! -somriu la presentadora.- Escolta, Joan, t’has pogut fer ressò de les notícies que han sortit de tu aquests dies?
– Ho sento, segueixo a les fosques i probablement em quedi així… No m’interessa tot aquest rebombori.
– No t’arriben comentaris a partir d’amics, treballadors o familiars?
– Algunes vegades comenten algunes coses, però tanco la conversa ràpidament. Qui em coneix sap que no vull posar cap energia en tot això. La necessito per acabar de recuperar-me.
La Marta assenteix efusivament durant un llarg instant.
– Suposo que a tu la curiositat no et matarà, oi? -riu la Marta.
En Joan també riu al temps que nega amb el cap.
– Molt bé, Joan. Definitivament sembla que avui tens millor aspecte. La majoria de marques a la cara ja s’estan curant i els blaus s’han reduït considerablement. I sembla que també tens més color a la pell. T’has incorporat ja a la feina o encara descanses?
– Ja m’he incorporat, per suposat desobeint les ordres de la metgessa i la recomanació de la psicòloga -riu l’home de manera silenciosa.
– Tant t’agrada la teva feina?
En Joan assenteix amb el cap.
*
– Caram… I com ha estat la retrobada amb la resta de treballadors?
– Molt emotiva. Em sento molt acollit i estimat cada dia, i em cuiden com una mare! -riu de nou.
– I com se sent el buit que ha deixat la Jèssica en l’organització? Tinc entès que formava part del grup més proper a tu, oi?
– Totes les persones que hi estem al Grup ens sentim part de totes i el buit que ha deixat la Jèssica, sense cap mena de dubte, es nota. No podia ser d’una altra manera, i es podria dir que el Grup està en dol per la pèrdua d’una companya i amiga important.
– I com són les reaccions de la gent respecte ella?
– Hi ha de tot, Marta. Totes les emocions són igualment vàlides i s’han de respectar. Hi ha qui l’ha perdonada, qui encara està enfadat o trist… També hi ha molta emoció encara palpable en l’aire respecte tot el què ha passat. És normal, només han passat unes poques setmanes des de que es va acabar el judici i vaig quedar lliure. Ara vull contractar un servei psicològic per al Grup, per tal de gestionar el procés de dol de tot plegat. Alguns dies la crispació es fa massa sòlida i no crec que sigui bo limitar-nos a deixar passar els dies.
– Et sents responsable?
– Clar. Si no m’he de responsabilitzar de la gestió del Grup, qui ho ha de fer, doncs? -riu en Joan.
– Se’t veu optimista, no obstant.
– Tampoc hi ha cap altre camí que pugui portar-me on vull arribar…
– On vols arribar?
*
– Aquest capítol de la meva vida ha estat molt dur, però el patiment sempre guarda un aprenentatge al darrera. Sempre. Amb la Judit, la meva psicòloga, estic reflexionant sobre tot això que ha passat i mirant de trobar-me enmig de “la ferralla”, mirant de superar-me. No és fàcil, però la negació i el conformisme tampoc ho són, encara que les aparences simulin que sí. No tinc cap intenció d’afegir més patiment del que ja he patit.
– Escolta, Joan, i com portes el fet que el teu nom estigui ara recorrent món?
– A mi em sembla sorprenent, sobretot perquè sóc una persona normal amb una vida normal. No entenc gaire com això s’ha pogut fer tan viral i estendre fins i tot més enllà del territori. Em faig creus.
– Bé, que la documentació que va aportar l’Anònim estigués en diversos idiomes va facilitar la feina, no?
– Igualment. Segueixo sense veure la relació entre el meu cas i la viralització del mateix. Vull dir, casos de corrupció estructural n’hi ha molts al món i ningú para atenció a aquestes coses… Molt menys als casos de països estrangers.
– Algú va fer bé la feina, sembla.
– Algú va fer bé la feina?
– Per tot arreu han sortit manifestacions de col·lectius minoritaris reclamant la teva pertinença als mateixos. Personatges internacionals de renom s’han sumat a la teva causa, fins i tot algunes icones polítiques…
En Joan aixeca les espatlles sorprès encara pel soroll que ha despertat el seu cas.
*
– La mateixa alcaldessa es va personar en un dels aldarulls en el jutjat on se celebrava el teu judici, Joan. Ho recordes?
– Sí.
– En unes declaracions posteriors va explicar que sou amics des de fa molt de temps.
– Vam compartir un tros del camí, sí -diu en Joan mantenint-se prudent.
– Van ser aquestes veus nacionals i internacionals que van aixecar la teva causa fins arribar al domini públic. I a partir d’aquí, les xarxes primer i els mitjans de comunicació després es van fer ressò. Estàs en boca de tothom i a tot arreu s’han fet actes espontanis i informals reclamant la teva llibertat. Sabies que al Japó s’ha creat una fundació en el teu nom?
– Sí…
En Joan es posa vermell de cop i es porta la mà a la cara per fregar-se-la.
– En Kendo és un amic molt important per mi, i sé que també ho sóc per ell. Hem estat parlant per videoconferència i m’ho ha explicat tot -riu en Joan.- De fet, Fontec va crear al país nipó la seva primera oficina més enllà de les fronteres catalanes. Jo mateix vaig fer l’estudi i em vaig encarregar de tot.
– Us vau conèixer aleshores?
– No, ens vam conèixer quan teníem onze-dotze anys. A l’escola m’assetjaven i els pares van pensar que seria bo fer un intercanvi de famílies i canviar d’aires. A mi també em venia de gust i em semblava molt interessant el projecte. Amb la família Nakamura van pactar que jo estigués dos anys amb ells i després el Kendo es vingués dos anys a Barcelona.
*
– Era un projecte molt ambiciós i nou que volia donar-nos l’oportunitat de desenvolupar-nos amb una ment oberta a la diversitat cultural -continua en Joan.- El temps que vaig passar al Japó va ser molt enriquidor per mi i va ser espectacular poder conviure-hi amb una cultura tan profunda i sàvia.
– Què és el que més destacaries de la teva estança allà?
– Sense cap dubte l’alegria de viure, especialment quan surts de les gran ciutats. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer molta gent que ha trobat el seu ikigai (es podria traduir com “sentit de vida”) i és realment meravellós veure’ls treballar, gaudir dels amics o fer qualsevol cosa. Sempre riuen.
– Tu també sempre rius.
– Em sento afortunat a la vida, sí.
– Has trobat el teu… iki…?
– Ikigai.
– Ikigai!
– Sí.
– El Grup PiC?
En Joan assenteix.
– I la Kassia i el Marc. Dedicar-me a ells també és el meu ikigai.
– Tens més d’un?
– Es poden tenir més d’un, sí -riu en Joan.
– Ah, caram! Així, la Kassia i el Marc també són el teu ikigai?
– Sí.
– Ens vols parlar d’ells? Com els vas conèixer?
– Buf! -en Joan arrenca a riure.
– Et sembla millor si ens ho expliquen ells mateixos?
Des de la sala d’espera, la Kassia i jo ens mirem amb atenció el programa que es visiona en una gran pantalla al fons. Un primer pla de l’home que ens té el cor robat ens mostra com ens busca pel plató, mirant amb una impaciència que em resulta nova després de tants anys amb ell. La seva cara està completament il·luminada per l’alegria que la sorpresa l’ha deixat.
*
Així, la Kassia i jo ens aixequem quan el regidor ens ho demana i ens apropem a la porta que dóna accés al plató. Sento nervis dins de l’estómac com poques vegades he sentit a la vida. Quan va sortir de presó el vaig anar a recollir amb els pares i la Kassia. I des d’aleshores no l’he tornat a veure. Sento el cor ple d’emocions fins el punt que em marejo lleugerament, però miro de mantenir el tipus per no amoïnar la Kassia.
Ella llueix alegre i radiant com si fos el dia del seu casament, a punt de ser entregada a la persona que s’estima per prometre’s amor infinit. La Kassia camina al meu costat amb nerviosisme i vivesa. No em mira perquè ara només té una cosa al cap: en Joan. I no puc evitar riure per dintre de veure-la tan feliç amb tot plegat. Tant de bo jo em pogués encomanar de la seva alegria…
Quan les llums del plató em ceguen, puc entreveure com en Joan s’incorpora ràpidament i, encara ranquejant, s’apropa cap a nosaltres. La Kassia deixa anar la meva mà per córrer cap a ell i jo els deixo espai perquè es puguin abraçar i petonejar quant vulguin. Camino lent fins a arribar on ells dos s’estimen amb tanta efusivitat i sento com la mirada del Joan es clava en els meus ulls quan els obre encara recolzat sobre l’espatlla de la companya.
***
Durant uns instants les càmeres mostren les imatges emotives dels tres abraçant-se mentre una música suau acompanya el moment. El públic aplaudeix amb ganes i profereix crits i cants. Els dos, la Kassia i el Marc, han estat molt presents en els mitjans de comunicació des de que en Joan va ser empresonat i s’han guanyat l’estima de gran part del públic, com el propi Joan.
– Que no us heu vist? -pregunta entre riures la Marta quan tothom pren seient al sofà.
– Ara fa un parell de dies que no ens veiem -explica en Joan.- Per recomanació de la psicòloga la meva reincorporació a la vida diària la vaig fent a un ritme pausat. Encara estic a casa dels pares per tal de disposar de més espai personal; en necessito molt -riu.
– I teniu prevista data de tornar-hi a conviure, o de moment és quelcom que està en segon pla?
– No està en segon pla, per mi és prioritari. No obstant això, els tres hem patit molt i necessitem guarir-nos les ferides abans de confrontar una nova convivència.
– Deu ser difícil conviure tres persones adultes en un pis petit, no? Tinc entès que el lloc on viviu fa uns cinquanta-cinc metres quadrats…
– No, per defecte jo no hi visc allà -intervé el Marc.- Encara que sí que passo molts dies… i moltes nits!
*
En Marc és un home alt i de complexió forta. Segons el què s’explica a les xarxes socials, l’agrada anar al gimnàs per estar-se en forma, i pel que es veu té de bastant èxit entre les dones. De pell blanca i cabells rossos, curts i arrissats, en Marc llueix atractiu. A més, els seus ulls blaus s’han guanyat també una etiqueta a les xarxes on els fans es delecten compartint comentaris i imatges detallistes o editades amb gràcia. Darrerament també s’han fet alguns memes al respecte, fins i tot, d’altres personatges de la xarxa que volen treure l’humor a l’assumpte.
Un pla obert on se’l veu de cos sencer permet veure’ns la seva vestimenta: camisa blanca descordada en els dos primers botons i ficada per dintre dels pantalons texans blau desgastats, cinturó de cuir vegà amb una sivella daurada ben vistosa, i una cadena d’or gruixuda penjada del coll. Per la resta, no es veu cap tatuatge ni piercing que destaqui.
– Sóc bastant recelós del meu espai -continua explicant en Marc- i m’agrada anar a la meva bola. Tot i així, hi ha èpoques llargues que les passo a casa amb ells. Com tu dius, Marta, el pis es queda petit quan som els tres.
– I com us ho feu per dormir els tres al llit? -riu la presentadora.
– Diria que mai hem dormit els tres…
En Marc es mira els companys per assegurar-se que està en el cert. Tant la Kassia com el Joan neguen amb el cap entre somriures confidents. Es respira alegria en el plató…
*
Un primer pla enfoca ara la noia de cabells roigs, llargs i ondulats que porta agafats amb una cinta estampada de colors vius. Mostra un ull de cada color, un de verd i un altre de marró, que també ha causat sensació entre la gent, i la cara plena de pigues sobre una pell extremadament blanca. Vesteix un mono texà blau marí amb línies verticals blanques sobre una samarreta blanca ajustada. A mesura que la càmera s’obre per mostrar-nos la noia, es pot apreciar el seu nerviosisme característic. Es belluga sense parar fins que finalment puja els peus i seu amb les cames creuades deixant les sabatilles al terra.
Quan la Marta se la mira sorpresa per les seves formes, ella s’adona de què ha fet i es mira la presentadora esperant la seva aprovació. Els ulls, un de cada color, se li obren com plats en l’espera que segurament se li fa eterna, però finalment la presentadora assenteix i somriu i ella es relaxa de forma visible a la pantalla de tots els teleespectadors.
– I tu, Kassia, sí que hi convius amb el Joan?
– Sí, des de fa ja uns quants anys.
– Quant de temps porteu junts?
– Eh… En unes setmanes farem set anys.
– I com és sortir i conviure amb en Joan Puig i Cadafalch?
– Un privilegi -somriu.- La veritat és que el Joan ho posa tot molt fàcil i l’agrada cuidar de la gent que s’estima, sovint per sobre d’ell. Això li ho hem dit moltes vegades, tant el Marc com jo, però suposo que ja l’agrada fer-ho així…
– Posa’ns un exemple del dia a dia per entendre què vol dir que el Joan ho posa fàcil…
La Kassia arrufa els llavis pensativa mentre, a través de la pantalla del meu televisor, la miro amb curiositat.
***
– Bé, el que vull dir és que mai no posa pegues a res i es conforma amb el que li donis; sap valorar els esforços que faig per sobre del resultat i això m’agrada molt d’ell. Sento que confia plenament en mi, que em valora i em fa sentir part de la seva vida respectant els meus límits. L’agrada encarregar-se de la casa i ho fa amb una atenció impressionant. També prefereix encarregar-se ell del menjar, encara que en aquest cas això és un benefici per tothom, perquè si m’hagués d’encarregar jo… -riu alegre i divertida i al seu torn els altres en el plató s’encomanen.
No puc evitar somriure quan la Kassia fa referència a la seva malaptesa en la cuina. De seguida venen a les meves memòries situacions on ens va voler sorprendre amb algun invent culinari i el desastre es va fer evident. La Kassia té moltes qualitats i habilitats, però definitivament la cuina no és el seu fort.
En canvi el Joan té la paciència i curiositat suficient com per fer de la cuina un art. En aquest sentit són el dia i la nit i contrasten i es complementen d’una manera formidable. En Joan s’encarrega del menjar, i la Kassia s’encarrega del beure. Perquè, aquí on els veieu, els dos són de paladar exquisit en quant als vins…
– És una persona fàcil quan les coses van bé -continua explicant la Kassia- i quan les coses no van tan bé. S’entrega sense reserves a les persones del seu entorn i procura donar el màxim de sí mateix. En els moment difícils busca entendre totes les parts i… diria que no l’he vist reaccionar mai; bé, una vegada, però si em preguntes no ho explicaré!!
*
La Marta i el Joan riuen davant l’espontaneïtat de la dona. La Kassia sempre ha estat molt autèntica, per bé i per malament. No té filtres i això fa que la relació amb ella sempre sigui un arma de doble fil. Per una banda pot ser la dona més entranyable, simpàtica i divertida del planeta. Però quan les coses es torcen al seu cap, millor sortir corrents i posar distància pel mig.
– Digues, Kassia, i el Joan posa límits a casa?
– Clar! En Joan és una persona amb les idees clares, segur de sí mateix i assertiu. Sap quan i com dir les coses per tal de fer-se respectar. Però també és suficientment flexible com per adaptar-se a l’altre i ajornar la seva comoditat si és per un bé major.
– Has dit algunes coses que t’agraden del Joan. Però de totes les seves qualitats amb quina et quedaries?
– Només una?
– Només una.
– Uhmm… La seva capacitat d’estima a tothom. En set anys mai l’he vist enfadar-se amb ningú. De fet, ja es va veure en els vídeos com va tractar en tot moment la Jèssica… -la Kassia es queda de nou pensativa.- La veritat és que en Joan és una persona extremadament forta, valenta i decidida. És tan valent que no pot irritar-se amb res. A mi ja m’agradaria…
En Joan riu silenciós al costat de la Kassia.
– No riguis! -deixa anar la dona entre riures.
*
Impulsivament la Kassia s’abraça al Joan mentre ell segueix rient. Després de donar-li dos petons murmura alguna cosa a cau d’orella i en Joan encara riu més. Amb relativa distància els miro i veig com en Joan estira el braç per sobre de les espatlles de la Kassia, per tal de fregar amb un dit la meva orella. Per uns instants les nostres mirades es creuen i sento el seu agraïment profund. M’adono tard què estic negant amb el cap i que li aparto la mirada. Dintre meu tot bull i sembla que estigui a punt de petar pels aires.
En Joan va sortir de la presó el passat dimecres quinze de juny. Des d’aleshores no l’he tornat a veure per diversos motius. El principal és que necessito tot el temps de què disposi per trobar al fill de puta que ha engarjolat en Joan. Però també passa que… senzillament no sé com estar amb ell. Amb tot el que ha passat i tot el que l’he fet… em costa mirar-lo sense que em vinguin ganes de plorar. I encara és viva la sensació del moment en què en Joan i jo ens hem abraçat davant de les càmeres i de tants i tants teleespectadors.
Si estic aquí és perquè la Kassia va insistir tant que no em va quedar més remei que acceptar la invitació. I quan he travessat la porta i he vist que s’aixecava ranquejant per apropar-se a nosaltres, tan feliç, se m’ha trencat el cor. La Kassia diu que el Joan és decididament fort, i estic d’acord per complet. I tot i així, veure el cansament i el desgast en la seva mirada em trenca per dintre. Sóc part del repte que ha de fer front i…
*
Miro de nou en Joan i ell dibuixa un somriure sincer i càlid. En Joan sempre és afable, independentment de com li fotis la vida pels aires. Puto Joan. Em mira compassiu, seré i dolç, com si d’alguna manera estigués dintre del meu cap. Sempre està dintre i després de tants anys em sorprèn com el primer dia que vaig tenir aquesta sensació. Sempre sap què passa per la meva ment, que sent el meu cor. I sempre em torna aquell somriure que encara em fan venir més ganes de plorar. El vull abraçar, el vull acaronar… sense càmeres que ens mirin tan descaradament. Desitjo fer-li l’amor una vegada rere una altra, encara que sé que això trigarà en arribar, si és que torna.
L’han fotut per totes bandes. Agredit de forma continuada pels guardes i pel “Sàdic”, un presoner que porta tota la vida, com aquell qui diu, i que té molt males puces. I violat pel “Roca”, l’etern enemic del Sàdic i amb qui es baralla el domini de la presó. Abans d’això, els guardes de la comisaria on el van tancar abans de la vista preliminar, el van torturar, violar i maltractar psicològicament amb acarnissament. Encara em faig creus que s’hagi remuntat a si mateix i hagi superat aquesta dura experiència…
Dia rere dia vaig estar amb ell, encara que ell no em podia veure ni sentir. Vaig piratejar les càmeres tant de la comissaria com de la presó i vaig monitoritzar cada gest seu, cada paraula. He patit amb ell cada cop, cada violació, cada insult i vexació… I aquí està, somrient-me com si res, centrat en el malestar que ara mateix sento jo. Així és el Joan, de generós i compassiu.
I què n’haig de fer, jo, ara?
*
Quan les llàgrimes comencen a caure galtes avall sense opció a contenir-les més, estiro la meva mà per agafar la seva que encara penja sobre les espatlles de la Kassia. Els nostres dits es creuen i el plor encara s’intensifica més en sentir el contacte càlid de la seva pell. Sempre té les mans calentes i el seu tacte és suau i dolç fins a extrems que ningú ni tan sols es podria imaginar.
Tot el plató està en silenci i sento les mirades clavades en nosaltres. Sento el zoom de les càmeres exposant a cor obert les nostres emocions en totes les pantalles dels teleespectadors que volen saber més coses d’aquell Joan tan mediàtic. Em fa fàstic tota aquesta comèdia i tinc ganes d’agafar en Joan i la Kassia i marxar corrents d’aquest circ. I alhora no puc moure’m i resto contingut en un gest, deixant que les llàgrimes xopin la meva camisa nova. Va ser un regal dels pares del Joan durant els primers Nadals que vam compartir i fins ara encara no l’havia estrenada… Quants anys han passat?
– Són setmanes molt emotives pel Joan i tot el seu entorn més immediat. Després de tants mesos de patiment, les emocions estan a flor de pell -la Marta parla lenta, sospesant cada paraula.- Si us sembla, deixarem un espai per la publicitat per tal de donar un espai més íntim a les persones que avui ens acompanyen en el plató.
*
Les càmeres s’allunyen de nosaltres i agraeixo mentalment el gest de la presentadora que l’honora. Quan la pròpia Marta ens avisa que ja no estem en antena ens convida a passar a una sala reservada per estar més tranquils. No sóc gaire conscient de tot el que passa, ni de com estan la Kassia o el Joan. Amb prou feina batallo amb mi mateix per no enfonsar-me encara més. Sento una calor insuportable que em fa suar de forma sobtada i no dubto en descordar-me la camisa i treure-me-la per tal de sentir algun alleujament.
Miro al meu voltant i una sala minimalista però confortable ens acull. Les parets beige combinen a la perfecció amb un sofà també de microfibra de color torrat. A banda i banda del sofà unes tauletes de vidre ofereixen un petit refrigeri. Només un quadre gran decora la paret oposada al sofà; un d’aquells quadres abstractes davant del qual els que hi entenen es passarien hores analitzant cada línia i el motiu aparent de cada color. Res més.
– Teniu uns quinze minuts, aproximadament -explica la Marta plantada al llindar de la porta.- Quan us toqui sortir s’encendrà aquesta llum d’aquí. No cal que espereu ni feu res, senzillament sortiu. D’acord?
La Kassia i en Joan assenteixen i agraeixen el gest de la Marta. I quan finalment la porta es tanca fent desaparèixer la presentadora, em llenço als braços del Joan per tornar a plorar, ara més alliberat.
– Estic aquí… -xiuxiueja en Joan a la meva oïda.- Estic amb tu…
Ja té collons que hagi de ser ell que em consoli, no?