Autoria: Marc Fernandez | Mr. X
***
Dimecres, 6 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí
– I com heu viscut vosaltres tota l’experiència del Joan en presó, el judici amanyat…?
La Marta Comas es mou inquieta sobre la seva cadira mentre observa detingudament la reacció tant de l’Helena Puig com del Pere Cadafalch, mare i pare d’en Joan Puig i Cadafalch.
Fins ara la família Puig, tot i ser una de les famílies més ben posicionades en la península i en el continent europeu, s’havia mantingut al marge de la premsa. Mai no han sentit la necessitat d’exposar-se; i quan s’han produït esdeveniments que els feien saltar com a notícia (com ara el centenari de Flor de Puig al 2014), s’han mostrat esquius davant les càmeres i els micròfons. Si alguna fa l’exercici de buscar en l’hemeroteca s’adonarà ràpidament que no hi ha fotografies, declaracions o notícies en general que parlin sobre la família. En cap premsa, de cap color.
És una família que entén molt clarament el límit que separa la privacitat de l’espai públic, i la seva màxima aspiració és una vida senzilla, com una família més del barri on viuen. Poder sortir a passejar pels carrerons tortuosos sense ser reconeguts més enllà de la simpatia o antipatia que despertin en els altres. Fins el punt que poca gent relaciona aquesta Helena Puig que compra el pa a la fleca del barri amb aquella Helena Puig que es dedica als grans negocis internacionals.
*
D’acord, viuen en una masia antiga restaurada, amb més metres quadrats dels que realment necessiten i les seves robes també són de qualitat extrema. I això, indubtablement, els desmarca de ser “una família més” del barri on fan vida. Més enllà d’aquests pocs aspectes, per la resta, l’Helena Puig és senzillament “aquella Helena” i el Pere Cadafalch és “aquell Pere”. Fins ara.
Fa poc més de mig any en Joan Puig i Cadafalch va saltar de cop en tots els medis de comunicació quan va ser empresonat per una suposada agressió sexual a una treballadora del Grup PiC. I juntament amb ella, la família Puig es va veure arrossegada per una situació que no acabaven d’entendre del tot. El silenci construït durant anys de saber estar i fer, de paciència posant límits, es va esborrar definitivament; i els seus rostres, els dels tres, inunden a dia d’avui periòdics i programes varis enregistrats de per vida.
Va ser exactament el dijous 23 de desembre del 2021 quan la policia va entrar en el domicili del Joan, al costat del Mercat Nou, i se’l va endur sense més explicacions. Durant cinc nits eternes va estar tancat en una de les cel·les sense poder rebre la visita del seu advocat o de la seva família. Ningú sabia on estava!
*
A casa dels Puig mai s’ha celebrat el nadal, donat que la família és budista. Tot i així, sí que hi ha una llarga tradició familiar que es remunta als primers Puig i als primers Cadafalch per fer cagar el tió. I des de que el Joan és grandet, els tres s’apropen a l’hospital privat que va fundar la família per fer el cagatió amb els nanos que hi ha hospitalitzats. Però aquell 24 de desembre en Joan no va arribar i això es va afegir al neguit dels missatges sense respondre.
Finalment es va celebrar la vista preliminar i poques hores abans la família va ser contactada addient que degut a un “error informàtic” i a les festes ningú va notificar la família. Però l’estat en què se’l va trobar l’advocat i amic dels Puig no va deixar lloc a dubtes de què alguna cosa no anava bé.
La vista preliminar va ser inusualment ràpida i el jutge va decidir de forma gairebé precipitada que en Joan era perillós i que, per tant, havia d’estar-se en presó fins que sortís el judici. Va ser just en aquest moment quan la premsa i la televisió va esclatar al voltant d’en Joan Puig i Cadafalch i la seva família.
*
Durant poc menys de sis mesos en Joan va ser tancat en presó per una acusació que amb el temps es va demostrar falsa. Vull dir, la mateixa treballadora es va retractar enmig d’un judici tens i emotiu a parts iguals. Durant tot aquest temps algú que es fa dir Anònim ha filtrat documents, informació i dades rellevants tant de la família com del Joan, deixant la seva ben estimada privadesa penjant d’un fil trencat. En un judici prèviament amanyat encara no se sap molt bé per qui, la decisió del jutge ja estava pactada; i, evidentment, el resultat implicava encara molts més anys a la presó.
Però aquesta informació filtrada a internet també es va fer viral en el cas Puig i va posicionar clarament el domini públic en favor de l’home. Una a una les persones implicades en el judici amanyat es van anar retractant fins que finalment la sentència declarava en Joan innocent.
Més enllà de balancejar l’opinió pública, la informació el que ha fet és aixecar el públic dels sofàs, literalment. La commoció social davant els fets que s’estaven destapant va provocar inicialment algunes manifestacions aïllades que, poc a poc, es van anar masificant i estenent no només al territori, sinó també a la península i en altres països del món. Aquí i allà es van fer aldarulls davant les portes de la presó, manifestacions, reivindicacions… Diferents col·lectius, grups i persones es van fer seva aquesta lluita moguts pels valors que en Joan representa per cadascun d’ells.
I aquesta va ser la forma d’acabar amb una pantomima orquestrada des de l’ombra…
22:25 hores
Les càmeres enfoquen els rostres visiblement cansats de n’Helena i en Pere. Durant els primers minuts d’aquesta tercera part s’havien acomodat en aquell plató a mans de la Marta Comas, periodista reconeguda per la qualitat dels seus programes de televisió i les entrevistes que publica. La seva sensibilitat arriba al cor dels teleespectadors i dels lectors àvids de conèixer els personatges que la professional apropa a la gent. I la promesa d’aquell Joan Puig servit en safata de plata a la pantalla del televisor, ha fet despuntar l’audiència com mai s’havia vist abans.
Per altra banda, la Marta també té fama de tractat molt bé, a tots els nivells, els convidats a les seves entrevistes, ja siguin televisades o transcrites a determinada premsa. És una dona especialment sensible que ràpidament acusa el malestar aliè. I per supervivència pròpia ha desenvolupat unes eines socials que la fan inigualable en la seva feina. No obstant això, sap que de tant en quant ha de “deixar anar alguna”, com ella diu, perquè el públic modern té les seves pròpies exigències i, tot i que no dóna treva a segons què, al final aquell és qui decideix la qualitat dels seus programes.
Suposo que per això, a cinc minuts que esclati el final de la primera entrevista, la Marta Comas deixa anar aquesta pregunta, posant de nou en Joan i la seva família contra les cordes.
*
– Sincerament -finalment és en Pere qui parla,- no crec que hi hagi ningú capaç de portar bé aquesta situació. Un dia el nostre fill desapareix a les portes del vint-i-quatre de desembre com si se l’hagués empassat la terra. No queda rastre d’ell enlloc. Cinc dies més tard apareix en una comisaria acusat d’agressió sexual. En Joan! Més enllà de que sigui el meu fill no conec ningú més respectuós cap a les altres persones que ell. En Joan és una persona extremadament generosa, fins el punt que sempre anteposa els altres a ell mateix. Com es pot explicar que una persona així violi a una altra persona? I encara menys, en una relació de poder cap-empleada?
>> Clar, davant les acusacions formals la llei ha de seguir el seu curs. Tanmateix, cap de les coses que han passat des de que va ser arrencat de casa seva per la força encaixa en aquest curs legal. Violència policial, violacions reiterades, maltractament psicològic i físic. Quan n’Òscar, l’advocat de la família, ens va informar del seu estat em feia creus. I encara i així, no el vam poder veure immediatament perquè se’l considerava perillós! La vista preliminar, com posteriorment el judici, va ser un circ. Odi, violència i més maltractament sobre una persona que acusava un profund malestar acumulat. Evidentment, la presó tampoc va ser un temps de calma…
En Pere reposa la seva resposta uns instants mentre mira de mantenir-se sencer, a punt de desmuntar-se.
*
– No ens ha explicat gaires coses, en Joan -continua,- del temps que va estar a la presó. Ho parla amb la psicòloga per bastir una solució i autocures. Del poc que n’ha parlat no m’atreveixo ni tan sols a rebel·lar-ho davant del públic, i molt menys amb en Joan aquí. Només diré que les escenes que ens ha narrat són duríssimes per qualsevol persona i que difícilment se surt d’una peça de tot això.
La càmera enfoca un primer pla del Joan que roman amb els ulls tancats i acomodat sobre aquell sofà de microfibra natural d’un color beige pujat. L’home sembla trovar-se confortable, molt més enllà d’allò que explica el seu pare, encara que les ombres sota els ulls delaten el cansament físic i mental. No obstant això, respira amb calma i el seu cos es mou amb cada inhalació amb una tranquil·litat perfecta, com si la cosa no anés realment amb ell.
– El que vull dir, Marta, és que la situació ha estat realment dura i difícil i no li desitjo a absolutament ningú que hagi de passar per aquesta situació. Més enllà d’això, el nostre patiment ha estat ínfim amb el que ha hagut de suportar en Joan, així que tampoc no té massa sentit parlar en aquests termes. Per fortuna a casa disposem d’eines que ens han facilitat l’espera de tots aquests mesos, permetent-nos omplir-nos de paciència per tal de no generar més malestar a una situació ja de per si complexa.
*
– Com creus tu que s’ho ha fet el Joan per tal de fer front tota aquesta rudesa i sortir finalment d’una peça? -la Marta parla amb un to de veu modulat fins el punt que es mimetitza amb les persones que té al davant.
En Pere aixeca les celles sorprès per la pregunta de la presentadora.
– De nou sembla que el que diré ho faci perquè és el meu fill, però sincerament jo crec que fa temps que l’admiro per la persona que és molt més enllà del nexe umbilical que podem tenir… El cas és que el Joan és una persona fora de sèrie, extraordinària. Un geni de les intel·ligències intrapersonal i interpersonal de Howard Gardner, saps?
La Marta assenteix efusivament en reconèixer la referència del model teòric que des de fa gairebé mig segle va desmuntar la visió clàssica de la intel·ligència en l’àmbit de la psicologia i de l’educació.
– Segons aquest investigador -segueix en Pere- tothom som genis en alguna de les intel·ligències, però sovint la nostra genialitat queda emmascarada pel fracàs justament en aquella àrea. Aquesta idea em va semblar trencadora la primera vegada que la vaig llegir. Afortunadament, hi ha formes de desencallar la pròpia genialitat i desenvolupar-se com a tal. En Joan, sense cap dubte, ha fet els deures i ha tret matrícula d’honor. I tot aquest episodi que ha viscut n’és una clara mostra d’això.
*
– Què ha fet exactament, no ho sé -afegeix en Pere.- Però l’he vist créixer, desenvolupar-se i actuar d’adult; i en moltes moltes situacions. Algunes de noves, d’altres de fàcils i un bon grapat de contextos difícils que han suposat autèntics reptes per a ell. En el camí ha comès molts erros, però al final el resultat sempre ha estat el mateix: victòria personal. Suposo que el seu secret és la humilitat, la paciència, la comprensió i perseguir una meta on tothom guanyi sense cap mena de dubte… Amb aquests ingredients l’única cosa que pot passar és que al final tot acabi bé per a ell.
– I tu, Helena, quins creus que són els seus secrets per estar-se així després de tot el que ha passat? -la Marta assenyala en Joan que continua en una actitud meditativa.
– Afegiria la seva capacitat d’observació -respon la dona encara commocionada pels records que fa una estona ha narrat el seu marit.- En Joan absorbeix tot el que passa al seu voltant, encara que no ho sembli. Sap de quin peu coixeja qui té al davant i ràpidament comprèn les virtuts de l’altre. Sap com moure’s i treure el màxim partit, sempre en benefici de totes dues parts. També és una persona amb coratge i valentia davant la vida. No es deixa enfonsar per cap circumstància externa i té el propòsit personal de construir la seva vida per sobre de tot això.
>> No dic que no tingui els seus moments de feblesa, com tothom, però ell utilitza aquests espais emocionals per descansar i agafar embranzida per continuar construint la vida tal i com la vol. No l’he vist rendir-se mai i no dubtava que, per difícil que fos tot aquest circ, ell estaria a l’alçada per sortir endavant.
*
– Aquesta idea m’ha ajudat personalment a estar al seu costat i mantenir-me serena i pacient. Quan sortís volia estar al seu costat i que no hagués de carregar amb mi -finalitza l’Helena.
– Déu n’hi do, no? -exclama ara la Marta.- Realment sou persones inspiradores! Em sento realment afortunada de tenir l’oportunitat de conèixer-vos i poder parlar amb tots vosaltres. Gràcies, Helena i Pere per haver acceptat la meva invitació al programa.
La dona i l’home somriuen càlids i assenteixen amb el cap per recollir la gratitud de la presentadora. En aquest moment en Joan obre els ulls i la Marta se’l mira amb atenció. La sorpresa es reflexa en el seu rostre quan aprecia que el d’aquell s’ha rejovenit en l’estona mentre parlava amb els pares.
– Joan -arrenca a dir la Marta,- moltíssimes gràcies a tu també per haver-me concedit l’oportunitat d’estar aquí amb nosaltres. Sóc conscient que són moments molt difícils per tu i que la teva energia està orientada a recuperar-te de tot plegat. I també sóc conscient que no és plat de bon gust haver de recordar aquelles escenes. Per tot això, Joan, voldria agrair-te de tot cor i amb total sinceritat la teva presència. N’estic convençuda que la gent des de casa pot aprendre moltes coses a través de tu. Com diuen els teus pares, ets realment inspirador!
– Gràcies a tu per convidar-me -en Joan parla en un to suau i dolç, càlid i despert en comparació amb el moment just abans.
*
– Abans d’acabar, Joan -s’atreveix a interrompre la Marta,- ens pots explicar el secret d’aquest canvi que has fet ara?
– Connectar-se amb el que està passant dintre, comprendre-ho i poder transformar-ho. Al final l’energia depèn d’un, i si se sap com ampliar-la, només és qüestió de posar-s’hi quan calgui. He aprofitat que xerraves amb els pares per tancar-me en mi mateix i recuperar-me una mica del cansament. Per mi és tard i les emocions avui han volat massa…
– Molt bé, Joan, doncs si et sembla tanquem aquí i ens veiem la setmana vinent.
En Joan assenteix.
– Estimades teleespectadores, estimats teleespectadors, connecteu-vos amb nosaltres a les xarxes abans del proper programa per saber quines sorpreses més us tenim preparades.
La Marta aixeca repetides vegades les celles per provocar el públic i tanca el programa d’avui definitivament amb un somriure que s’eixampla. Després, la pantalla es fon de nou en negre i en Joan desapareix finalment de la nostra mirada.
Una sensació agridolça em crema l’estómac i durant uns minuts continuo plantat davant l’aparell, esperant molt bé no sé el què. Al cap d’uns segons, el soroll dels anuncis i les llums llampegants em desperten del meu immobilisme. Al meu voltant tot està desordenat, i quan miro em fa fàstic la situació del pis on estic. Però ràpidament em trec aquests pensaments del cap i torno al meu ordinador. La nit acaba de començar per mi i jugo a contrarellotge. Tic tac, tic tac, tic tac…