L’entrevista – Capítol Quart

Autoria: Marc Fernandez | Mr. X

***

Dimecres, 6 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí

– D’acord, Joan, entrem en la recta final del programa en aquesta primera entrevista de la sèrie que tot just avui arrenca. Com et trobes?

La Marta somriu eloqüent amb una mirada viva i brillant. Durant el descans dels anuncis, en Joan ha pogut esplaiar-se amb els companys de feina, xerrar, riure, plorar… Han estat uns moments intensos emocionals seguin la línia dels darrers minuts de la secció anterior del programa. A aquestes hores de la nit, però, en Joan ja acusa un cansament important, així que la Marta s’ha proposat de relaxar la tensió emocional i acomiadar el programa en un altre to.

– Normalment a aquesta hora em fico al llit -respon en Joan sense perdre el bon humor,- així que em sento cansat del dia, la qual cosa s’afegeix al cansament generalitzat que pateixo aquestes darreres setmanes. A més, ha estat massa intensa aquesta segona part del programa…
– Al principi del programa ens has parlat molt sobre la feina que han fet els teus pares durant la teva educació. Crec que una bona manera d’acomiadar-nos fins la setmana vinent, si et sembla, podria ser convidant-los al plató. Et ve de gust, Joan?

*

L’home dibuixa un somriure generós davant la proposta i assenteix efusiu amb el cap. Al seu consentiment la Marta fa una senyal i una música instrumental viva dóna la benvinguda a l’Helena Puig i en Pere Cafadalch. Ara sí, en Joan s’aixeca del seu seient amb dificultat i amb pas tremolós s’abraça als seus pares que corren cap a ell. Els micròfons no aconsegueixen recollir els comentaris que els tres fan en murmuris, però les càmeres persegueixen l’afectivitat explícita de les abraçades recollint plans detallistes i commovedors. Quan els tres es donen per saludats, cadascú ocupa el lloc que un regidor els hi assigna, a banda i banda del Joan.

– Molt bé -diu la Marta encara més alegre que abans,- aquí tenim el quadre familiar al complert. Quin goig, oi?

Els tres assenteixen somrients.

– He de reconèixer que em va impressionar molt veure’t la primera vegada, Helena -confessa la Marta. El Joan és clavadet a tu, amb l’única diferència que ell porta els cabells més curts i és més pla del pit.

L’Helena somriu manifestant un orgull palpable. És una dona alta i esvelta de pell morena i amb els cabells llargs, negres i completament llisos. Vesteix un vestit de dues peces, pantalons i americana, cenyit al cos: és d’un color negre a ratlles blanques, vistós i elegant. Sota l’americana es veu una brusa beige de caiguda suau. La senzillesa es fa palpable en no anar maquillada ni portar cap joia, a banda d’un rellotge de pulsera d’or, amb un tallat fi i senzill. Els pantalons acampanats deixen veure, finalment, unes sabates sense taló, completament planes, negres i brillants que mantenen aquesta senzillesa imperant.

*

– D’acord -continua la Marta…- la primera dada curiosa de la vostra família és que el primer cognom del Joan és el teu, Helena, com és?
– El mer fet que això suposi una dada curiosa ja explica el per què, no? -respon l’Helena amb un to suau i dolç.- L’opció d’intercanviar els cognoms és legal al territori des de fa molts anys, però poca gent utilitza aquest aspecte legal per donar visibilitat als cognoms de les dones. A mi em sembla important tenir-ho en compte i crec que és un signe prou significatiu com per donar més força a les dones en el fet de portar descendència a aquest món.

– Parlant amb el Joan durant la preparació de les entrevistes, em va confessar que a casa sou tots tres feministes.
– L’hem volgut educar en el respecte cap a les persones més enllà del seu sexe de naixement, i sensibilitzar-lo amb el desequilibri actual entre dones i homes -explica l’Helena.- Crec que hi ha molta feina a fer en matèria de gènere i sempre he tingut molt clar que no volia perpetuar patrons educatius que vaig viure a casa.
– I tu, Pere, com portes tot això del cognom i del feminisme?

En Pere Cadafalch és un home també senzill que vesteix robes molt fresques i amb un toc hippie. Es tracta d’un conjunt de pantaló i camisola llarga de color blanc trencat i amb una textura gasosa. Tant el pantaló com la camisola porten bordats de colors vius que doten d’una alegria característica la vestimenta, i semblen amples i còmodes.

*

– … -en Pere s’encongeix d’espatlles mirant de forma fixa l’entrevistadora.- Subscric cada paraula que ha dit l’Helena -diu finalment.- A banda de que el seu cognom pugui ser més rellevant que el de la meva família, crec que és interessant transgredir les formes de fer habituals. Els actes impliquen significats socials profunds que si es fan virals poden cambiar el rumb de les coses. Intercanviar l’ordre dels cognoms és un acte que implica una rebel·lia i que deixa un missatge clar i contundent. El fet que sigui notícia ja marca el pols de la situació al respecte.

La Marta assenteix efusiva.

– Qui pren les decisions a casa?
– A la majoria de cases les decisions les prenen les dones -respon en Pere,- ja que són les que s’encarreguen de les cures tant de la casa com dels fills. Això és inqüestionable, però no crec que això sigui una forma d’igualar dones i homes. Més aviat la relegació de la dona a l’àmbit privat és una bretxa que s’ha de trencar de forma contundent. A casa nostra les coses funcionen del revés de forma natural i espontània.

>>L’Helena sempre ha tingut molt clar que ha volgut dedicar el seu temps a la seva feina que l’apassiona i fa molt bé, tot sigui dit. Per la meva banda, sempre he preferit cuinar i fer les tasques de casa, i quan va arribar en Joan, m’he sentit molt còmode cuidant-lo de primera mà. No dic que a cada casa les coses s’hagin de fer així, ni molt menys, però sí que és important aturar-se un moment i preguntar-se qui està fent què i per què. Sovint passarà que les coses es fan per inèrcia social i, de nou, és important trencar amb aquests hàbits que se’ns colen de manera tan subtil…

*

– Creieu que el fet d’educar-lo així ha contribuït a que en Joan se senti agènere?

– Suposo que tot influeix -respon de nou en Pere després de mirar-se l’Helena.- Qüestionar els estereotips de gènere, sense cap mena de dubte, és una conseqüència lògica del feminisme. No vull dir que ara tothom ens hem de qüestionar, però el mer fet de fer l’exercici de reflexionar al respecte és interessant per posar en dubte moltes coses que donem per descomptat. Què vol dir realment “ser dona” o “ser home”? Abans que el Joan ens expliqués la seva decisió d’identificar-se com agènere, mai m’havia plantejat aquesta possibilitat. En aquest sentit, em va semblar d’allò més interessant les reflexions que ens va compartir i li agraeixo profundament perquè em va fer adonar-me de moltes coses que sense voler mantenia en la relació amb les dones, en general, i amb l’Helena i en Joan, en particular.

– Com per exemple? -somriu múrria la Marta en fer la pregunta.
– Són coses molt subtils que no sé si sabria traduir en algun exemple clarificador concret. El que vull dir és que quan en Joan ens va compartir la seva reflexió em vaig veure “forçat” a qüestionar-me a mi mateix. Vaig arribar a una conclusió semblant a la d’ell i això em va permetre estar d’una altra manera al món, més enllà dels meus privilegis com a home.
– No sé si ho acabo d’entendre… -insisteix la Marta curiosa.

*

– Ser home implica forma part de la majoria social (que lluny de significar una majoria numèrica fa referència als privilegis que ostenten els homes per formar part del grup fort de la societat). Per tant, ser home implica una sèrie de privilegis socials (i econòmics i polítics) i en les lluites de poder relacionals. Però què passa si un home es vesteix amb un vestit, per exemple, i surt al carrer? Automàticament perd aquells privilegis en passar a ser part de la minoria no-normativa. No cal vestir-se de dona per comprovar això, el mer fet de qüestionar-te com a home comporta comprendre aquests privilegis i actuar de manera diferent.

– Interessant això que expliques…
– Molts homes es consideren feministes perquè abanderen les idees del moviment lila. Però ser feminista ha d’anar molt més enllà d’estar d’acord amb la igualtat de gènere, o amb voler erradicar les violències masclistes. Només un home pot considerar-se feminista si pren el compromís sincer de renunciar als seus privilegis. Fa falta un home diferent, androgin, que sigui com vulgui sense sentir-se penalitzat.

>> Si et fixes, la majoria de nens estan socialitzats en la violència per no sentir empatia, motiu pel qual no “poden” jugar a nines. Els homes hem de renunciar a la violència, rescatar la nostra vulnerabilitat i deixar de ser tan forts i perfectes sempre. Cada vegada que un home diu a la parella que no plori (si està trista), està imposant violència. Per què els homes ens costa tant relacionar-nos amb els nostres sentiments i els dels altres?

*

>> De petit em vaig sortir del prototip de mascle amb els amics del poble on vaig néixer. Em vaig apuntar a classes de ball i els meus amics no volien que hi anés perquè el professor “era maricó”. Però vaig preferir ignorar la pressió i això em va valdre que aquells adolescents carregats de testosterona mal entesa m’insultessin i, fins i tot, em peguessin repetides vegades. En Joan ha passat per moltes situacions semblants, i molts altres nens també.

– Què fas tu quan l’Helena plora? -pregunta de nou curiosa la Marta.
– Abraçar-la i acompanyar-la en allò que estigui sentint. No necessito que l’Helena somrigui a totes hores, la veritat, i m’agrada compartir amb ella qualsevol que sigui el sentiment que tingui. Em sembla meravellosa quan es trenca i es mostra vulnerable i sento que em re-enamoro d’ella.
– I tu, Helena, quin creus que és el teu acte més rebel en l’àmbit del feminisme?
– Implementar una forma de liderar una empresa internacional des de la cura. He tingut la bona fortuna que l’home amb el qual em vaig casar tenia una forma de “funcionar” diferent a la qualsevol altre home -continua explicant l’Helena.- Això m’ha donat molta perspectiva i distància per poder reflexionar-me professionalment, sense pressions de cap mena. Tenia un somni que no hagués estat possible (o hauria estat molt més difícil) sense la seva col·laboració.

*

>>Quan va néixer en Joan la seva mera presència en la meva vida em va convidar a qüestionar-me de nou en la meva feina. A casa sempre he estat jo la forta que mai plorava o la que mai es cansava. Al principi era com entenia que una dona podia conquerir un món copat per homes; i els models d’altres dones executives seguien una forma de fer semblant. Però a mesura que veia com el Pere criava el nostre fill, em vaig adonar que si volem establir relacions professionals autèntiques, sanes i sostenibles ens cal acceptar aquestes vulnerabilitats. Vaig decidir portar-me les cures a l’empresa.

– Wow! Suposo que no devia ser fàcil, no?
– En absolut. Però el temps m’ha donat la raó -l’Helena fa un piquet d’ulls.
– El Joan sembla que s’ha emmirallat en tu en la seva forma de dirigir l’empresa.
– Al contrari, sóc jo qui li dec un gràcies infinit per marcar-me el camí.

En Joan es gira sorprès per mirar-se la seva mare.

– Clar, amor. Les converses que hem tingut durant tots aquests anys des de que vas interessar-te pel món dels negocis, m’han obert els ulls a moltes coses. Ja ho saps, que sóc fan teva! -riu la dona.
– Quina mena de converses, Helena? -pregunta la Marta de nou curiosa.

*

– En Joan té una comprensió del món molt àmplia i és molt ambiciós en aquest sentit. De sempre ha tingut clar que vol ser part activa del canvi social i que vol girar el món del revés -riu.- Sovint té el costum d’apropar-se a mi amb una pregunta fixa al cap, una pregunta tipus “què passaria si…”. En aquestes preguntes s’ha qüestionat profundament què vol dir ser home, què vol dir ser un home líder, què vol dir ser director… Tenia molt clar que no volia ser un home-director al ús i que volia contribuir a trencar les barreres semàntiques entre dones i homes, cap i treballador, autoritat i lideratge…

>>Al Grup tothom reconeix la seva autoritat fins el punt que passa un efecte molt curiós: Com heu notat en Joan té per costum de parlar en un to suau, fins el punt que sovint parla en xiuxiueigs. Però quan parla, tothom calla. Tothom al Grup PiC vol escoltar en Joan perquè reconeixen la seva autoritat, per molt que ell jugui a les horitzontalitats. No necessita fer cap esforç perquè la gent reconegui la valia de les seves aportacions. I ell n’és conscient i per això busca compensar-ho de múltiples maneres.
– Com per exemple?
– No intervenint en els debats i les reflexions. Guarda una distància prudencial fins que necessita intervenir per no estavellar les empreses.
– Un altre exemple?

*

– Recordo una vegada que al Grup es debatia on reinvertir uns beneficis extra. L’equip de neteja reclamava una major inversió ja que anaven curts de recursos humans i materials. Però la gent preferia fer-se un augment de sou, clar. En Joan no va participar en tot el debat i ningú va gosar preguntar-li sabedors de la seva resposta. En acabar, les persones del grup de neteja es van queixar en Joan, però ell es va limitar a suggerir que fessin una vaga. Durant dues setmanes ningú va netejar els lavabos, ni les taules ni els terres. La situació es va fer insostenible fins el punt que la productivitat va caure en picat i es van perdre diners. Es va liar ben grossa, però la gent va entendre el missatge.

>> Al final en Joan només intervé si les decisions que s’estan prenent poden afectar greument les empreses. Si no és així, deixa que les decisions prenguin el seu curs i les converteix en oportunitats d’aprenentatge quan es dóna el cas, com en aquesta situació. M’agrada observar la seva forma de funcionar i emular-la a Flor de Puig; és un líder realment inspirador.

– Caram, mama… -diu en Joan amb les galtes envermellides.- No creus que estàs exagerant? La majoria de coses que faig les he après de tu, indubtablement… Tu has estat la meva mestra.
– Tinc molt clares les meves limitacions i les formes en què he funcionat com a professional. I també tinc molt clar quins són els meus mestres dels qual aprenc a fer cada dia. Sense cap dubte, tu ets el meu mestre principal.

*

En Joan es mou inquiet sobre el seu lloc i finalment agafa la mà de la seva mare en un gest d’agraïment davant el reconeixement públic. L’Helena somriu orgullosa i acaricia la mà que li ha allargat el seu fill.

– Quin és el secret per aquesta cohesió que mostreu? -pregunta de nou l’entrevistadora.
– Estimar, sentir compassió i admirar -resum l’Helena després de pensar-s’ho una estona.

Al seu costat el Pere assenteix amb efusivitat.

– Explica’ns-ho una mica més detallat, sisplau -demana la Marta.
– Crec que el Pere ho explicarà millor. Al cap i a la fi són valors que m’ha aportat la seva companyia…
– D’acord… Pere?

– Eh… Bé, d’estimar tothom en sap. El problema és que sovint l’estima es mescla amb l’aferrament cap a les persones i sovint les mares i els pares acabem projectant les nostres necessitats, els nostres anhels… Són els mandats familiars: “has d’anar a la universitat per construir el teu futur”, “la família és el més important a la vida”, “vés amb compte amb els homes que només busquen una cosa”… N’hi ha molts exemples. Donem aquests missatges perquè ens estimem els nostres fills i desitgem que estiguin el més bé possible. Sense adonar-nos projectem les nostres idees del món, i amb aquestes les nostres pors. Quantes vegades algú es pregunta si la criatura que té al davant té aquesta inquietud?

>> Sentir compassió implica dotar d’eines la persona per estalviar-li patiment. Això força a mirar-se un mateix amb més profunditat per estimar d’una manera més pura, sense projeccions de l’ego. Saber limitar molt bé on acaba un i on comença l’altre. I per facilitar això crec que és fonamental admirar la persona que tens al davant.

*

>>Personalment el Joan em sembla una persona admirable, no tant pels seus èxits a la vida, que en són molts, sinó per la seva forma d’estar-se al món des del primer minut.

De nou en Joan es mou inquiet sobre el seu lloc i, com abans, agafa la mà del Pere en senyal d’agraïment tímid.

– Mai no s’equivoca en Joan? -pregunta la Marta.
– Oh, i tant! Però justament quan s’equivoca és quan se’l pot observar en tot el seu esplendor.
– Vinga, mulla’t, Pere: errors del Joan.

En Joan riu divertit davant la proposta de l’entrevistadora.

– Quan era petit va marxar dos anys a estudiar primer i segon d’ESO al Japó; a la seva tornada hi havia una sèrie de problemes que no va voler confrontar i el van dur per un camí més difícil. De fet, té una tendència molt gran a deixar que la gent faci, encara que això repercuteixi en malestar per a ell. Davant d’una situació crítica no sempre dóna una resposta ponderada i en alguns moments de la vida ha patit conseqüències greus al respecte. Com tothom, de vegades pren decisions equivocades, en les relacions, en la gestió empresarial o per si mateix. Va tenir un moment, per exemple, que va dubtar de tot el que li havíem ensenyat i es va negar durant setmanes a fer meditació.

– Vaja… -riu la Marta mirant-se el Joan que torna a encongir-se tímid.- Així que en Joan també s’equivoca…
– Clar que m’equivoco! -riu ara en Joan vermell com un tomàquet.
– Escolta, Joan, i com vas reconciliar-te amb la meditació?
– Vaig patir les conseqüències de l’absència de la mateixa -riu en Joan,- fins el punt que em vaig descentrar per complet en un moment complex. La meditació m’ajudava molt més del que estava disposat a admetre.

*

– I com és que et va donar per qüestionar-ho?
– Estava en aquell punt rebel on com adolescent t’has de confrontar amb els pares. Tenia el dubte de si allò que ells consideraven que era bo per mi, ho era realment. Així que em vaig negar a meditar.
– I com vau viure vosaltres això? -pregunta ara a l’Helena i al Pere.
– La meditació és bona per absolutament tothom, així que era qüestió de temps que s’adonés del seu error -explica el Pere.
– Així que el vau deixar fer fins que se li passés la rebequeria?
– Podríem dir-ho així, sí.
– I si no hagués tornat a meditar?
– Mai no se’m va passar pel cap aquella possibilitat. La meditació sempre ha estat una tècnica que l’ha ajudat a superar-se a si mateix. Era impossible que li donés l’esquena definitivament.

– Tinc entès que mentre en Joan vivia amb vosaltres meditàveu junts cada dia.
– Sí, la meditació forma part de la nostra rutina familiar. Nosaltres dos mantenim l’hàbit familiar i quan ell dorm a casa també.
– I com el vau introduir?
– Nosaltres ja meditàvem abans, així que mentre era a la panxa de la mare ja rebia els beneficis de la meditació. Quan va néixer vam agafar el costum de meditar estirats al llit per tal de posar-lo a sobre nostre i que “respirés amb nosaltres”. Així el vam ensenyar a meditar. A mesura que va créixer ell ens buscava per sosegar-se a través de la nostra respiració quan alguna cosa l’inquietava.

*

>> Als quatre anys el vam introduir en la meditació formal que tantes vegades ens havia vist fer; durant els anys anteriors vam ser models d’allò que volíem per a ell i només era qüestió d’anar introduint-lo, no va posar cap resistència i tot va sorgir de forma natural i espontània. Als vuit anys ens va demanar que l’introduíssim també en el budisme i ho vam fer. Al final és qüestió de beneficis: si un nen comprova per si mateix els beneficis del que sigui, voldrà reproduir allò que el fa sentir bé, sense cap mena de dubte.

– A part de la meditació, en què més han estat models els teus pares per tu, Joan?
– Buf! En absolutament tot. Els meus pares han estat generosos, pacients, compassius, bondadosos amb mi… i m’han quedat clars els seus valors i els he fet meus. Tant la mare com el pare són models de persona que busco imitar constantment. La seva forma d’estar-se cadascú amb si mateix, la seva forma d’estar-se entre ells i de construir una relació de parella, una família…, la seva forma d’estar-se amb les demés persones… Em sento molt privilegiat de tenir els pares que tinc i desitjo que triguin en marxar per poder seguir aprenent d’ells. No em canso d’observar-los.

Tant l’Helena com el Pere estrenyen les mans que tenen agafades amb el Joan.

– I com heu viscut vosaltres tota l’experiència del Joan en presó, el judici amanyat…?

Davant la pregunta l’ambient es fa automàticament més pesat i l’emoció torna a carregar l’intangible d’una forma tan evident que fins i tot es respira a través de les pantalles dels televisors que des dels milers de llars estan connectades al programa.

***

L’entrevista d’avui està arribant al seu final, en una nit d’estiu càlid però agradable. El cel negre llueix alguns estels sobre la ciutat de Barcelona, que titil·len tímides i apagades davant la pregunta tot just acabada de fer.

En algun lloc de la urbe, una gran butaca dona l’esquena al lector. Un braç cobert pel que sembla una bata d’estar per casa de tela exòtica sobresurt de la butaca. Quan la pantalla del televisor enfoca en Joan en un primer pla, el braç es mou enèrgic per acabar donant un cop de puny sobre la butaca. L’estança és fosca completament, a excepció de la llum que desprèn el televisor.

– Maleït Puig! -profereix una veu masculina greu.- Et juro que algun dia perpetraré la meva venjança… No pararé fins veure’t derrotat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.