L’entrevista – Capítol Tercer

Autoria: Marc Fernandez | Mr. X

***

Dimecres, 6 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí

“Volem aprendre de tu”. Les paraules de la Marta just pronunciades fa un instant ressonen en el cap d’en Joan una rere una altra vegada. El plató es fon en un silenci abrumador i el cansament es fa encara més palpable en el rostre de l’home. Per un moment l’aire que respira és pesat i carregat fins el punt d’ofegar-lo. Un primer pla d’ell irromp en les pantalles de totes aquelles llars on famílies, amics o solitaris comparteixen el programa. En cada casa, en Joan present tanca els ulls i, com abans, es concentra en la respiració per tal d’alleugerar la ment.

Al cap d’una estona, quan torna a obrir els ulls, el seu rostre guanya el color morè habitual i torna a somriure afable, revestit de nova calma. Els seus ulls brillen especialment sota els focos del plató, en un color mel encara més dolç de l’habitual. Amb la seva tranquil·litat característica, entre tremolors agafa el got d’aigua i veu un parell de glops mentre el silenci continua arreplegant-se al voltant. Ningú no es mou, ningú no diu res.

– Agraeixo, Marta -diu finalment quan deixa el got de nou al seu lloc,- la bona intenció de les teves paraules. Reconec que sóc molt recelós de la meva intimitat i tota aquesta situació em posa una mica nerviós. No m’agrada exposar-me i el repte que em toca afrontar ara va just del contrari. Pensava que venia més mentalitzat i m’adono que no és així.

La Marta torna un somriure a les paraules del Joan mentre assenteix amb el cap.

*

– D’acord -diu,- què et sembla si ens parles del Joan empresari? Vas estudiar arquitectura, un màster de negoci, vas fer pràctiques a Flor de Puig durant les quals vas aconseguir integrar les firmes de moda francesa i italiana d’abast internacional i vas fundar el Grup PiC… Déu n’hi do, no?

En Joan somriu, tot assentint amb el cap.

– La meva passió des de ben petit ha estat l’arquitectura; ja quan era un marrec jugava sol al pati de l’escola amuntegant pedres, i desafiava la llei de la gravetat dissenyant estructures a cada qual més aberrant. Als catorze anys vaig decidir estudiar arquitectura perquè m’agradava i perquè el pare havia fundat Fontec i volia contribuir-hi d’alguna manera. Tot i que l’arquitectura ha estat la meva passió des de ben petit, sempre he tingut molt clar que no m’hi dedicaria. La carrera, no obstant, em va servir per tenir una presència important a Fontec. No estava contractat com a treballador, però la meva presència s’articulava en dues línies: per una banda, ajudava en el desenvolupament de projectes del despatx; per altra banda, ajudava el pare en la gestió i administració.

– Parlant amb el teu pare m’explicava que vas apretar fort en el desenvolupament d’una branca destinada a la investigació en l’àmbit de l’arquitectura.

*

– Sí -riu en Joan avermellint-se les galtes.- La meva aportació va ser en aquest sentit fins el punt que vam acabar desenvolupant-nos en el camp de la investigació per tal d’aportar valor als edificis seguint paràmetres sostenibles avançats, tant a nivell energètic, arquitectònic, ambiental, funcional, econòmic i social, i al llarg de tot el cicle de vida de l’edifici.

>>En obra nova i rehabilitacions integrals això permet reduir en un 30% els plaços de construcció i disminuir els costos d’explotació dels edificis. Amb el temps vam crear un equip específic especialitzat en energia que actualment desenvolupa projectes eficients a nivell d’energia i que col·labora amb les administracions per a la millora dels edificis i de les ciutats. Treballem mà a mà amb universitats del tot el món, i actualment tenim presència no només a Catalunya, sinó també a Espanya, Mèxic, Japó, Xina, França, Kazajistan… i col·laborem amb equips locals d’Alemània, Xile, Argèlia, Qatar i Colòmbia.

– I com d’això saltes al món dels negocis?

– Com deia, sabia que no volia viure de l’arquitectura, ja que per mi sempre ha estat més un motiu d’oci que no pas altra cosa. El contacte amb Fontec, però, em va permetre assaborir especialment el món dels negocis de primera mà i em va agradar l’experiència.

*

>>A més, quan vaig acabar la carrera d’arquitectura corria l’any 2002, any en què va morir l’àvia Maria. La Maria Guasch va ser la darrera líder de l’empresa que porta el seu cognom (i que va crear el seu pare molts anys abans). La seva història és molt inspiradora i encara avui es pot llegir en la secció corresponent al web de l’empresa. Molt abans que la Maria s’hi dediqués als negocis, l’Helena Puig (la mare) ja invertia esforços en aquest món reservat per als homes. I ho feia amb una pulcritud i una valentia encomiables. Crec que aquestes dues figures van ser prou inspiradores per mi per tal de decidir-me a continuar també per aquest camí.

>> Per si això no fos suficient, en aquell moment al meu cap ja es començava a perfilar la necessitat de ser part de la solució en el món empresarial. Crec que hi ha molta feina per fer en aquest àmbit.

– Com definiries el Grup PiC?
– El Grup PiC és un conglomerat de petites i mitjanes empreses que volen oferir una cartera de serveis bastant àmplia al parc empresarial de la Gran Via, tant pel que fa a les organitzacions com a les persones que hi treballen.
– Un despatx d’arquitectura, una immobiliària, gimnàs, piscina, teatre, una llar d’infants, un centre de dia, un escola d’emprenedoria… Què m’estic deixant?

En Joan riu amb la cara de perplexitat de la Marta.

– I com comença tot això, Joan?
– De la necessitat.
– Vinga, Joan, mulla’t una mica més…

*

– Quan em vaig decidir a fer el màster de negocis ja em rondava alguna idea pel cap. Així, durant molts anys he estudiat l’organització Flor de Puig de ben a prop fins el punt de conèixer cadascuna de les sis-centes quaranta-nou persones que treballen a les oficines. He tingut l’oportunitat de xerrar amb cadascuna d’aquestes persones, la qual cosa m’ha permès recollir un munt de dades que reflexa moltes coses interessants.
– Com per exemple?
– Com per exemple necessitats no cobertes que dificulten que les persones puguin desenvolupar-se plenament en les seves tasques, com ara tot allò relatiu a la cura de familiars dependents.
– Interessant.

– Amb el consentiment de l’Helena Puig vaig constituir un grup d’investigació format per persones treballadores que en aquell moment vivien una situació desfavorable. Vam escombrar les problemàtiques que incidien en major grau en el seu desenvolupament professional i vam xerrar sobre possibles solucions viables. El temps que vaig estar-me amb elles va ser realment interessant i em van donar moltes idees a tenir en compte. El meu repte era transformar totes aquelles idees en negocis sostenibles a llarg termini. Comptava amb el capital familiar per arrencar les empreses, però no basta amb una injecció de diners inicial, això ja ho sabem.

>>Va ser així com va néixer la idea d’un centre de dia per a gent gran i de la llar d’infants. Però també, un parc cultural i de salut entre els quals compta amb un gimnàs, una piscina, un teatre i unes instal·lacions destinades a activitats esportives i d’oci variades.

*

>>Amb les dades que vaig recollir de Flor de Puig vaig elaborar un qüestionari que vaig portar a d’altres empreses de la zona. Vaig estar molts mesos dedicant-me a fer una anàlisi de “l’estat emocional” de les empreses, per dir-ho així. M’interessava molt entendre com una persona treballadora qualsevol viu la seva feina d’oficina, les inquietuds que manifesta, necessitats no-cobertes… I com tot això incideix en una satisfacció major o menor amb sí mateixa com a professional i amb l’organització per a la qual treballa i en una valoració general del fet de treballar en el marc de la nostra societat. Vaig descobrir moltes coses interessants.

– Aleshores, el Grup PiC neix amb la idea de cobrir les necessitats que vas detectar entre els treballadors de Flor de Puig i d’altres empreses del Parc empresarial de la Gran Via?
– Correcte. El valor propositiu del Grup PiC, però, és fomentar una cultura empresarial més centrada en les persones. Al llarg d’aquests anys ens hem posicionat com a líders en emprenedoria sostenible, creant formacions per a directors tant d’empreses unipersonals com de mitjanes i grans empreses que tenen presència a la zona. Tenim un equip que s’encarrega d’estudiar el clima emocional de l’empresa i dissenyar formacions i entrenaments a mida. En acabar la formació oferim un paquet de serveis perquè l’incloguin en els beneficis laborals de l’organització amb un preu de subscripció bastant competitiu, per tal que sigui gratuït per a les persones treballadores.

*

– I com enllaces tot això amb la Roda? Com de cop els beneficis del Grup PiC arriben a rescatar a vuitanta-tres famílies?
– Els mesos que vaig estar prenent el pols a l’estat emocional de les empreses, vaig conèixer una persona que estava en una situació de risc davant l’impagament de la hipoteca. El Banc l’havia enviat ja una carta anunciant l’embargament del seu pis i estava desesperada. Amb tres fills a càrrec, el marit mort des de feia tres anys, i una feina precaritzada que no l’ajudava ni per donar de menjar les criatures i que, a més, li treia un munt d’hores de qualitat per estar amb ells.
– És una situació extremadament difícil que viuen moltes mares solteres, avui… Va ser així com vas començar a idear la Roda?

– Sí. Els beneficis del Grup PiC es reorienten al propi grup i un elevat percentatge es dóna a una ONG creada amb el propòsit últim d’ajudar les persones vulnerades per situacions extremes en matèria d’hipoteca.
– No en treus profit, tu?
– Aquest és el meu profit…
– Quant cobres, si no és massa indiscret preguntar?
– Sóc qui menys cobra del Grup PiC -somriu en Joan escapant-se de la resposta.
– Com és això?

*

– Normalment associem un sou en base a una jerarquia organitzacional; quant més amunt de la piràmide, més sou. Al Grup PiC som actualment 174 treballadores. Seguim un sistema horitzontal en la presa de decisions i la responsabilitat recau en tothom. Això fa que les persones se sentin part del Grup i s’impliquin més en les seves feines. La meva funció només és monitoritzar i detectar fallides en el funcionament. Res més. Això vol dir que el pes del Grup recau en la resta de treballadores, així que tinc el sou més baix perquè bàsicament visc del conte… -riu en Joan.

– Quins beneficis té una persona que treballa en el Grup PiC?
– Serveis de cura de persones dependents gratuït, gimnàs i piscina gratuïtes, quotes rebaixades de subscripció per a entrenaments marcials, culturals i d’oci, menú de restaurant ecològic i sostenible diari a càrrec de l’empresa, jornades de trenta hores setmanals i flexibles…
– Trenta hores no és massa poc?

– Hi ha molts estudis que demostren que el 80% de les persones treballadores dedica una hora al dia a les xarxes socials. Això vol dir un promig de quatre hores setmanals. Uns altres estudis analitzen altres factors rellevants en l’optimització del temps, com ara la dispersió i la improductivitat. Trencar el ritme de treball per consultar l’email, per exemple, implica una inversió en temps considerable per tal de tornar a estar focalitzat en la tasca que has interromput. Al Grup PiC hem fet formacions al respecte i optimitzat la gestió del temps. Hem desenvolupat una estratègia sòlida per tal que les persones que hi treballin se sentin part, especialment en la presa de decisions. Però també hem posat molts esforços en incidir en un clima de treball saludable.

*

– Com?
– Ens escoltem, mirem de generar auto-comprensió i meditem. Al Grup PiC tothom té veu i vot, però per arribar aquí hem seguit un camí llarg. Els reptes han estat molts i les dificultats no sempre han tingut una solució fàcil. Al principi la gent tenia por d’expressar-se per si hi havien represàlies. Un altre problema reincident és que sovint hi havia molta confusió a l’hora de detectar els problemes reals de base, o establir un ordre d’importància entre diferents problemes. Tot això són procesos d’aprenentatge que cal deixar madurar, amb paciència. Cal acceptar que no sempre s’encerta amb la resposta i que de vegades això té conseqüències reals. S’han perdut diners pel camí, per exemple, però a canvi n’hem obtingut molts aprenentatges i uns resultats molt més profunds.

– Què és el que més et va costar de fer?
– Entendre quin lloc havia d’ocupar cadascú.
– Què vols dir?
– Vull dir, que sovint els estudis que un ha fet no defineixen realment el valor que un té. El Grup PiC ha invertit molts diners en la reeducació de la plantilla quan ha calgut. No ser rendible pel lloc de treball pel qual has estat contractat mai ha estat una opció de comiat. Així, hem fet molts moviments interns de plantilla per tal d’ubicar tothom on pot aportar coses. Això ha fet sentir la gent molt valorada i la confiança en el Grup s’ha vist incrementada.
– O sigui, la teva feina és fer sentir bé les persones que treballen al Grup PiC.

En Joan riu davant la conclusió de la Marta.

– Mai ho havia pensat així, però sona bé… -respon tímid.

*

– Escolta, Joan, m’ha dit un ocellet que encara no has tingut oportunitat de pasar-te pel Grup a saludar.
– No, encara m’estic recuperant de tot plegat.
– Però sé que deus tenir moltes ganes de trobar-te amb alguns personatges d’allà…
– Tinc ganes d’anar a treballar, sí -riu en Joan vergonyós.- M’enyoro la gent.
– No et podem portar les cent setanta-quatre persones que hi treballen, però hem convidat a alguns. Et ve de gust saludar-los?
– Sí! A quina càmera he de mirar?
– No, Joan… els tens aquí…

Quan diu això la porta dels convidats s’obre i un petit grup de persones irrompen en el plató. En veure’ls, en Joan fa el gest d’aixecar-se, però de seguida el noi més jove dels nouvinguts corre cap a ell per ajudar-lo. Amb esforços, en Joan finalment es troba de peu i saluda un a un amb efusivitat i molta estima. Alguns ploren i la majoria riu. Les salutacions emocionades s’allarguen durant uns minuts mentre les càmeres del plató miren de recollir les imatges de cadascuna d’aquelles persones. Finalment, tothom pren seient en unes cadires que porten uns regidors, i en Joan torna a ocupar el seu lloc.

– Savia que t’agradaria la sorpresa, Joan -diu la Marta amb un somriure que deixa veure encara més les seves dents blanques ben arrenglerades.- Per ordre i si no em confonc, tenim a l’Òliver i l’Anna del departament de finances, l’Estefania i el Raul d’administració, en Javi de màrqueting, la Mònica de tecnologia i seguretat, i la Júlia d’I+D+i.

Tothom assenteix amb el cap per confirmar la correcció del nom i del departament on treballen.

*

– Vinga nois, us llenço un primer repte: paraules que considereu que defineixin en Joan com a director.

Company, generositat, líder, intel·ligent, empàtic, atent, un gran jefe, carisma, escolta, sap veure la persona que té al davant, acollidor, un luxe! [riures], receptiu, un pare!! [riures, riures], solucionador, sempre està present, ens deixa fer, un crack!! [riures]… Som afortunats de tenir-lo al capdavant de tot. Llibertat, oh! feminisme! [en Joan nega amb el cap, riures], excel·lent persona, PER-SO-NA [riures], sap delegar quan toca i sap prendre les regnes quan convé, obert de ment, integrador, visió, comprensiu, té uns límits molt clars, és l’amo! [riures]…

– D’acord… veig que podríeu continuar fins a l’infinit. Qui ha dit que en Joan és un gran pare?

Un noi jovenet, en Javi, aixeca la mà amb desimboltura.

– Què vol dir que és un gran pare? -pregunta curiosa la Marta.
– Per mi ha estat com un segon pare, sense desmerèixer la mare i el pare que segur que m’estan veient. Hola, mama! Hola, papa! -en Javi saluda efusivament a les càmeres.- Quan vaig entrar a treballar no les tenia totes amb mi, encara no sé ni com em van acceptar. No sabia fer res; de veritat que no.
– Alguna cosa sabries fer, sinó com t’haurien seleccionat?

– Quan m’estaven fent l’entrevista ell hi era present; es limitava a mirar-me amb el somriure posat tota l’estona i escoltava amb atenció les xorrades que m’inventava per intentar superar l’entrevista per administratiu. Quan la noia que m’entrevistava va acabar, en Joan es va aixecar de la cadira i em va plantejar una situació hipotètica d’una empresa qualsevol.

*

>>Em va demanar que la defensés amb ungles i dents i jo vaig començar a xerrar sense cap objectiu clar, mentre ell anava contra-argumentant tot el que deia. Em va semblar un joc divertit, encara que ja havia comprès que no havia superat l’entrevista, així que cada cop vaig llençar arguments més esbojarrats per defensar aquella hipotètica empresa. Vam acabar rient i quan vam parar em va mirar fixament als ulls i em va dir: “tens una ment molt creativa”. No vaig saber què dir, però em va convidar a acompanyar-lo al seu despatx. Bé, el seu despatx en realitat és una taula i una cadira enmig de la segona planta de l’Edifici Colonial. Ningú té despatxos.

>>Davant del seu ordinador portàtil, em va ensenyar un projecte de màrqueting que estaven desenvolupant i en el qual estaven encallats. Va imprimir el projecte i me’l va posar en una carpeta marró desgastada. Em va acomiadar fins al cap d’una setmana en què xerraríem de quina solució havia trobat. Em va acompanyar fins el carrer deixant-me amb un pam de nas. No estava entenent què passava, però la seva proposta em va engrescar. Gairebé no vaig menjar aquella setmana però al final vaig veure la llum. I decidit em vaig apropar de nou a l’Edifici Colonial per entrevistar-me amb en Joan.

– I què va passar? -pregunta la Marta curiosa.
– Que em va contractar com a responsable de màrqueting i em va pagar uns estudis universitaris en això. Ara estic a tercer de carrera i se’m dóna prou bé.

En Joan somriu satisfet.

*

– Però no és només com un pare perquè m’ha acompanyat professionalment, sinó també perquè sempre escolta les meves anades d’olla. Jo sóc un cul inquiet, saps?, i sovint em fico en problemes -els companys assenteixen efusius.- En Joan m’escolta i m’orienta sempre amb encert. Joder… -en Javier acota el cap emocionat quan li ve algun record al cap.- Al Grup t’enyorem molt, jefe -expressa ara amb llàgrimes als ulls.- Tots aquests mesos han estat difícils sense tu…

En Joan somriu afable mentre els ulls li brillen especialment, també commocionat.

– Segon repte! -diu finalment la Marta després de deixar un espai suficient per a recollir les emocions.- Què milloraríeu de la vostra feina?

Els uns es miren els altres i durant una llarga estona es fa un silenci pesat.

– Vinga, segur que hi ha alguna cosa que milloraríeu… -insisteix la Marta.
– Ah, ja sé! -crida l’Estefania.- Per quan les segones Jornades?
– Jornades? Què és això en el context del Grup PiC? -pregunta l’entrevistadora.
– Durant un cap de setmana -explica la noia també força joveneta- es tanca l’edifici per nosaltres i fem com una mena de convivències. Les primeres es van celebrar ara ja fa un parell d’anys…
– Ah, caram!
– Allà vaig aprendre qigong de la mà del jefe i encara avui hi practico. Ho sabies? -pregunta directament al Joan.

En Joan nega amb el cap i somriu content de sentir allò.

*

– Tenim pendent també la barbacoa vegana -afegeix ara la Mònica en un to de veu més contundent.
– I reenganxar les sortides a la disco! -exclama en Javi.
– Aleshores -intervé la Marta,- la vostra feina és perfecta?
– Perfecte no hi ha res -respon en Raul,- però ens la muntem nosaltres i ens agrada, amb els seus més i els seus menys.
– Digues-me un d’aquests menys.
– A mi m’agradaria encara més sou, per exemple, i menys responsabilitat. Ser part de les decisions mola, però també és cansat. Hi ha dies en què preferiria tapar-me les orelles i no saber res del que s’està covant. M’explico?
– T’expliques, t’expliques. I què diu a això en Joan?

La Marta es gira cap a l’home que manté un somriure afable tota l’estona.

– Tothom que hi participa en les assemblees ho fa perquè vol -respon finalment entre riures.
– Ens ha fotut! És que si no estic se’n va tot en norris!
– Vaja! Ni que ara l’empresa depengués de tu! -es riu l’Estefania.
– Gairebé! -riu en Raul.
– Quina barra! -exclama la Mònica.

Al final tothom acaba rient.

– D’acord -riu també la Marta, darrer repte: Què espereu del Grup PiC.

Que el jefe torni quan abans millor, seguir avançant amb els projectes que tenim al calaix, arribar a més empreses, que sigui la pedra del canvi per una societat laboral diferent amb les persones al centre. AMÉN.

– Ah! -crida de cop en Javier.- Tenim un detall pel jefe. Li podem donar?
– Ai, sí, casi se’ns oblida! -crida ara l’Estefania.

La Marta assenteix amb el cap i en Javier treu un petit quadernet amb les tapes de cuir vegà. S’apropa al sofà on hi ha el Joan que ara se’l mira entre sorprès i vergonyós.

*

– No podíem venir tots avui presencialment, però hi volíem ser totes -somriu en Javier allargant la mà amb el quadernet.- No cal que t’aixequis, jefe, sisplau -diu quan veu el gest del Joan d’incorporar-se.

En Joan torna a acomodar-se i agafa el quadernet que l’allarga. Va passant pàgines i llegint amb atenció el contingut fins que una llàgrima cau galta avall, lliure de contencions. Tots els companys s’aixequen per apropar-se a aquell home i seuen davant d’ell en una postura de respecte. A l’uníson abaixen el cap en senyal de gratitud profunda davant la mirada perplexa d’un Joan que no sap com reaccionar a això que està passant.

– Durant aquests mesos -explica la Mònica incorporant-se,- han intentant enfonsar la imatge de la teva persona i de la teva professionalitat. Han atemptat contra els ciments del Grup PiC i no han aconseguit res ni ho aconseguiran. Tu ens has ensenyat a lluitar per allò que creiem amb coratge, esportivitat i, sobretot, respectant tothom. Mai has posat el crit al cel quan ens han atacat i has mostrat respecte contra els teus enemics.

>>Et reconeixem, jefe, et valorem i seguim les teves passes. Ets un mestre inspirador, una persona sense límits mentals que té un propòsit gran a la vida. I ens sentim molt orgulloses de remar amb tu en aquesta barca. T’enyorem a casa nostra, encara que mai t’hem perdut al nostre cor durant tot aquest temps. Recupera’t i torna aviat al Grup per seguir marcant-nos les passes cap aquella meta que un dia ens vas dibuixar d’una forma tan clara. Encara avui somric quan recordo la teva força. Bé, això últim és meu, però tot el que he dit abans és un recull del sentiment de tot l’equip. Estem amb tu, jefe!!

*

Quan acaba de parlar torna a abaixar el cap juntament amb els companys. El silenci al plató és màxim i la commoció regna durant una llarga estona. Després d’això, la pantalla es fon en negre per donar pas a una segona tanda d’anuncis. Són les deu de la nit i les emocions volen…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.