L’entrevista – Capítol Segon

Autoria: Marc Fernandez | Mr. X

***

Dimecres, 6 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí

– D’acord -diu la Marta traient-se el pinganillo de l’orella,- què vols que faci amb aquesta informació que acabes de posar sobre la taula, Joan? Vas ser molt persistent en què tu havies de tenir el control de la informació en tot moment, fins el punt que aquesta va ser la condició per tal d’accedir a fer aquestes entrevistes amb mi. M’estàs posant a prova amb aquesta bomba que has deixat anar?

La Marta parla de forma ràpida i movent les mans de forma impulsiva. Se la veu nerviosa i neguitosa amb la situació generada.

– No és la meva intenció posar-te a prova, Marta -explica en Joan sense moure’s del seu seient i amb la mateixa paciència que fa una estona.- No tinc gaire clar per què he explicat això, senzillament em sentia còmode per fer-ho…
– D’acord. -la Marta consulta el seu rellotge.- Tornem a estar enlaire en dos minuts. Què vols que fem? Podem parlar sobre la violació que vas patir?
– En circumstàncies normals et diria que no em ve de gust, però tenint en compte que tota la meva vida s’ha fet pública com si fos una exposició oberta a tothom…
– La finalitat d’aquests programes és precisament tenir el control de la informació en tot moment. Tractarem el tema amb delicadesa i sense entrar en els detalls més escabrosos. M’interesses tu, no el morbo que pugui suscitar la teva vida.
– Per què t’interesso jo?

La Marta mira el Joan sorpresa per la pregunta.

*

– No era ningú fa uns mesos. Per què ara resulto interessant a la gent si no és per la morbositat dels fets ocorreguts els darrers mesos?
– Això ja ho hem parlat, així que suposo que m’estàs preguntant alguna altra cosa que se m’escapa…
– Un judici exprés sense causes justificades contra el fill d’una de les famílies millors posicionades. Entenc que això faci interessant a qualsevol.
– No, Joan. El que et fa interessant és justament el que l’Anònim a explicat de tu. Realment no has vist cap vídeo?
– No… ni tinc intenció de fer-ho…
– I com vols tenir el control de la informació?
– No vull tenir el control, vull que s’acabi… Vull tornar a una vida senzilla i anònima. Sé que no puc, però això no fa que ho desitgi menys. Estic esgotat amb tot plegat…

– Joan…
– Seguim, m’he compromès amb tu i estic aquí. No em penso desfer de la meva paraula.

La Marta eixampla el seu somriure quan un company l’avisa que està en antena.

– Bona nit estimades teleespectadores, estimats teleespectadors. En el programa d’avui estem xerrant amb una de les figures que darrerament ha convulsionat més els medis de comunicació, en Joan Puig i Cadafalch.

El mateix noi d’abans serveix nous gots d’aigua tant per la Marta com pel Joan. Agraïts, els dos fan un gest amb el cap abans de continuar parlant. Mentrestant, el pla de la càmera amplia l’enfocament per tal de recollir els dos protagonistes de la pantalla.

*

– D’acord, Joan -arrenca la Marta en un to seriós,- just abans de la publicitat ens estaves explicant les dificultats amb les quals has hagut de confrontar-te en la vida per tal de poder expressar-te lliurement tal com et penses i et sents. Tanmateix, al llarg del judici moltes veus han explicat situacions dures al llarg de la teva vida. Com definiries tu la teva vida? Ha estat fàcil ser Joan Puig i Cadafalch?

En Joan allarga el braç tremolós per agafar el got d’aigua i prendre un glop.

– He tingut la sort de néixer en una família acomodada i amb uns pares que des de ben petit m’ha atorgat eines per fer front a la vida. La meva vida ha estat fàcil, sí.
– Certament no tothom té la sort de poder comptar amb una maleta d’eines per fer front la vida. Parles de la meditació i el budisme que abans ens explicaves?

– Sí. A més, la mare i el pare han estat dues persones molt generoses amb mi, no només en l’aspecte material, sinó especialment en l’aspecte afectiu. M’han convidat sempre a resoldre les dificultats amb coratge respectant el meu ritme i els sentiments que se’m manifestaven. Això m’ha permès conèixer-me molt bé, comprendre la meva ment i saber com actuar en cada situació. No podem escollir què passa a la nostra vida, però sempre podem decidir com relacionar-nos amb allò que passa.
– Això no obstant, hi ha situacions molt difícils de pair, com una violació, un empresonament injustificat o un judici irregular prèviament amanyat. Com es supera això?

En Joan es mira la Marta sense saber molt bé què respondre.

– Amb el teu permís, Joan, m’agradaria compartir la pregunta que em feies durant el breu descans de publicitat.

En Joan assenteix encara més confós.

*

– Durant el descans -explica ara la Marta mirant directament a la pantalla- en Joan em preguntava per com era possible que la gent tingués el més mínim interés en ell. Joan -diu ara mirant-se de nou l’home que té al costat,- has vist els vídeos que corren en internet sobre tu, sobre el judici? Has vist la informació que s’ha filtrat de la teva persona?
– No, com t’he dit abans no he vist res de tot això.
– Ni tens intenció de fer-ho…
– Exacte.

– Sigui qui sigui qui hi ha darrera d’això, ha volgut mostrar la teva part més humanitària. Saps qui hi ha darrera?
– No, no en tinc ni idea de qui pot ser. I encara em pregunto qui té tanta informació de mi per saber segons què… com en el vídeo que l’Òscar va posar durant el judici, suposo que tret de tot aquest recull.
– Et refereixes al vídeo que parla sobre… com li dius? La Roda?
– Sí.
– D’on surt aquest nom?
– Em semblava un pla rodó i necessitava un nom pel projecte que no fos evident.

La Marta riu divertida amb l’explicació.

– He tingut el plaer de parlar amb algunes persones adscrites al projecte…

La Marta es mira expectant en Joan.

– T’estimen molt i han patit moltíssim tot el teu procés judicial durant aquests mesos.

En Joan es mossega la part interna de la boca contingut emocionalment.

– També va ser molt emocionant quan van irrompre en el jutjat -insisteix la Marta.

Els ulls de l’home brillen intensament per les llàgrimes que volen brollar mentre assenteix tímid amb el cap, cada cop més emocionat.

*

– Jo no sé els altres, però justament això és el que m’impressiona de tu. Tota una vida dedicada als altres sense buscar res a canvi, en el més complet anonimat. Has fet molt de bé a moltes persones. N’ets conscient?

– Justament això és el que volia evitar. Vosaltres veieu la meva cara darrera d’un gest solidari, però en veritat això no fa justícia a la veritat. Quins han estat els meus esforços reals? Si les comptes de la família estan sanejades és gràcies a la mare, que és una autèntica crack dels negocis i ha sabut moure Flor de Puig pels camins correctes per tal d’afiançar una solidesa econòmica associada a un cognom que ni tan sols he hagut de lluitar per tenir. Més enllà d’ella, la família Puig s’ha encarregat de fundar el negoci i d’altres anteriors que van permetre acumular una certa riquesa, primer, un posicionament, després. Què he fet jo, realment?

– Vols dir que la Roda es financia amb diners de Flor de Puig? No és això el que es reflexa en la documentació que s’ha fet pública… Segons això, la financiació corre íntegra de les teves empreses.

En Joan parpelleja sorprès davant la resposta de la Marta. Com si l’haguessin batut en combat, es deixa caure sobre el sofà i recolza el cap tot tancant els ulls. Durant uns instants guarda silenci mentre es deixa respirar de forma natural. Finalment somriu sentint-se atrapat en la seva pròpia història.

– Tan se val d’on vinguin els diners, Marta -diu encara amb els ulls tancats.- Sisplau, podem canviar de tema?
– Depèn -s’atreveix a dir la Marta,- ja et queda clar perquè ens admires a tantes i tantes persones?

*

– No vull que m’admireu! -diu ara en Joan en un to més pujat del que habitualment parla.- No he fet res per merèixer-m’ho! -l’home respira per calmar-se.- Ja ho he dit, crec, i sinó ho dic ara: ser d’una família rica no és un privilegi, és una responsabilitat. I he volgut donar-li un sentit a tot plegat. N-n-no… No té res d’admirable. Al contrari, és el que hauria de ser!

En Joan arrufa les celles pensatiu.

– Recordo una vegada, fa molts anys… No sé on era exactament ni amb qui estava, però recordo la conversa… Parlava de feminisme amb una dona i m’explicava la seva experiència amb el que aleshores era la seva parella, un home. Em descrivia amb frustració com l’altre feia un llistat dels mèrits cada vegada que actuava com un “bon home feminista”. Recordo la frase que em va dir a continuació com si ara mateix me l’estiguessin dient: “Ningú hauria de rebre felicitacions per fer les coses bé; les coses s’han de fer bé perquè la felicitat del món és responsabilitat de totes. Punt”.

En Joan mira uns instants al terra mentre nega amb el cap.

– Estem tan acostumades a que es facin les coses tan malament que ens inventem herois quan algú fa el que hauria de ser.
– Té el seu mèrit, no creus, Joan?
– No! Com pot tenir mèrit fer les coses que toca fer?
– Té mèrit no deixar-se arrossegar per la inèrcia i comoditat d’una forma de funcionar. Avui en dia ser l’ovella negra del ramat és molt difícil. Moltes persones ho intentem i no ens en sortim.
– Això no és just!
– Per què?

*

– Què estàs comparant? És que no es tracta que tothom faci Rodes com en Joan Puig i Cadafalch. Es tracta que cadascú aporti el seu granet de sorra per fer del món un lloc més habitable, més amable. És responsabilitat de totes erradicar les desigualtats, siguin de la índole que siguin, i cadascú ha de comprometre’s en base als recursos de què disposa. Jo no sabria fer un programa amb la delicadesa que tu hi poses. I per això sí que m’he mogut: des de que em vas contactar per primera vegada he vist molts programes teus, llegit moltes entrevistes teves… No et coneixia i m’alegro molt que aquest capítol de la meva història t’hagi apropat a mi.

La Marta somriu des de la sorpresa de les paraules del Joan i se la veu de nou conmocionada.

– Cadascú aporta el seu granet i cap persona té més mèrit que cap altra.

Per uns instants el plató es queda en complet silenci, atrapat en les emocions que la Marta i el Joan comparteixen. Després, la Marta mira a la pantalla i en un to sou arrenca de nou a parlar.

– Per les persones que encara no sàpiguen de què va això de la Roda, molt resumidament explicaré que es tracta d’un projecte que amb fons privat en Joan Puig i Cadafalch ha subvencionat per tal de retornar a vuitanta-tres famílies barcelonines els seus pisos embargats per bancs o d’altres fons voltors.
– Sisplau, Marta…
– Un total de… tinc aquí la xifra… quinze milions d’euros!
– A mi em sembla insuficient.

*

– Aquests diners surten del capital que genera el Grup PiC, un conglomerat de petites i mitjanes empreses sota la teva direcció, entre els quals hi ha el despatx d’arquitectura Fontec que va fundar el teu pare i que fa uns anys va passar a tu quan aquell es va jubilar. La informació facilitada en internet per Anònim és extremadament detallada i reflexa que darrera hi ha una ment que ha calculat el més mínim detall per fer-ho possible. Com se t’acut tot això, Joan? Com comença a rodar la Roda?

En Joan es mira la Marta amb la boca oberta. Quan reacciona a la situació, fa un parell d’intents de dir alguna cosa però finalment guarda silenci sense saber molt bé què dir.

– Abans de la publicitat ens explicaves que havies tingut dificultats diverses vegades amb crepuscles lgtbfòbics fins el punt que et van arribar a violar quan anaves a la Universitat. Els darrers mesos hem estat testimonis d’un atemptat contra les teves llibertat i integritat… La pregunta que ens fem tothom i que ningú respon és: com ho fas per transformar la maldat que t’arriba en la bondat que tu expresses? He seguit de prop i amb molt interés el judici des de que vaig saber què t’estava passant, i només una vegada vas aixecar la veu. La teva reacció inmediata va ser disculpar-te davant de tota aquella gent que estava abusant de tu, sense fer cap esforç per amagar-se.

*

– Entenc que tu no vols ser un superheroi -continua la Marta,- que vols tornar a la teva vida anònima i tranquil·la. No em negaràs, no obstant, que això ja és quelcom impossible donades les circumstàncies. La teva vida està exposada en fragments a internet per un tal Anònim, que ningú sap qui és, i surts encada conversa de terrassa o de bar. Ets notícia a la televisió i en els periòdics, no només locals, sinó d’abast internacional. T’has fet viral a les xarxes socials i la gent s’emmiralla en la teva persona. Volem aprendre de tu.

21:36 hores

La teva cara de pànic en primer pla ocupa tota la pantalla del televisor on em trobo. Fa estona que estic abraçat a l’aparell mirant-te tremolar. Aquesta situació no t’agrada, ho sé, però no he pogut fer-ho d’una altra manera. Després de tot el que has patit, encara et queda suportar totes aquestes bajanades. Ser l’heroi d’una societat en decadència, una societat que ha perdut el nord en quant a valors ètics, una societat que et necessita… Tu això ja ho sabies, que et necessitàvem, però ho volies fer d’una altra manera, des del silenci, des de l’anonimat. Tant de bo mai hagués passat el que ha passat.

I un cop les coses així, què hem de fer? No podia treure’t d’aquesta presó dissenyada per a tu d’una altra manera. Ho sento, Joan, de veritat que ho sento. No puc parar de plorar mentre veig el teu rostre encongint-se de la vergonya de ser descobert, de la vergonya de ser victorejat com un heroi. Ben mirat, per mi ets un heroi dels de veritat, però et prometo que mai et faré passar de nou aquesta vergonya i em guardaré aquesta imatge de tu.

Ara per ara necessito tancar tot aquest merder. Tinc l’ordinador que treu fum i crec que a la feina ja m’han descobert. De ser així, el proper en tenir un judici seré jo, per prevaricació, profit d’un tercer, pirateria, divulgació de secrets. La meva feina com a funcionari arriba fins aquí, i no creguis que no em fot. Però tu no estàs fet per estar en presó i ja n’has estat prou durant aquests sis mesos, tot i que al final semblava que te’n sorties, eh? Ets un mamón… Com la lies allà on vas…

*

No puc desengarxar-me del puto programa. Llueixes tan bé sota els focus… T’estimo, Joan. I acabaré la feina abans que t’adonis. Arribaré a la persona que hi ha darrera de tot plegat. La persona que ha teixit aquesta trampa al teu voltant, que ha subornat a tantes persones respectables per fer-te caure tan baix. Porto molts anys fent aquesta feina i sé quan la meva intuïció m’avisa que estic a prop. Encara no tinc el dibuix complet, però respiro darrera del seu clatell. Aquest fill de puta pagarà pel que t’ha fet!

Foscor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.