L’entrevista – Capítol Primer

Autoria: Marc Fernandez | Mr. X

***

Dimecres, 6 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí

– Bona nit estimades teleespectadores, estimats teleespectadors. En el programa d’avui tenim un convidat molt especial que ens explicarà de primera mà la seva vivència dels darrers mesos que a tantes i tantes persones ens ha deixat amb la boca ben oberta. Bona nit, Joan, com estàs?

La càmera obre el zoom i passa d’un pla mig curt de la presentadora del programa a un pla de conjunt que afegeix en Joan. L’home vesteix un vestit masculí a conjunt de llana i seda en color gris. Sota l’americana oberta es veu una camisa blau cel descordada fins el segon botó. A joc, un mocador pulcrament doblegat surt de la butxaca de la jaqueta. Tot i estar en els quaranta els seus cabells es mantenen sense cap cana, de color atzabeja, llisos i lleugerament despentinats; són llargs fins les orelles i el serrell cobreix el front.

El seu rostre mostra marques d’alguna baralla recent i cicatrius subtils de no fa massa temps. El fet de no tenir barba li confereix un aire juvenil que contrasta amb la profunditat dels seus ulls. Tot i el cansament visible, en Joan somriu afable i pacient mirant-se l’entrevistadora amb amabilitat.

– Bona nit, Marta -parla amb un to pausat i en xiuxiueigs.- Encara una mica cansat, però millor; gràcies per preguntar.

21:00 hores

La Marta és una dona en la trentena que reflexa seguretat i integritat; també guarda una mirada dolça i calmada i el somriure il·lumina el seu rostre molt més enllà de les llums i les càmeres del plató. El mostrador cobreix la part baixa del seu cos i només resta visible de cintura en amunt. Vesteix una brusa blanca i una jaqueta americana de color marró torrat cordada en un únic botó gran beige. El maquillatge és subtil i no porta cap adornament; aquesta austeritat la dota d’un aire senzill però efectiu.

– Joan Puig i Cadafalch és fill d’una de les famílies més notòries del territori amb connexions també en la península i en el continent. Tot i així no és precisament això que ha fet saltar les notícies sobre aquest il·lustre empresari, sinó tota una sèrie d’esdeveniments dignes de la millor pel·lícula de terror. Deú n’hi do, no, Joan?

En Joan assenteix amb el cap.

– Abans de que passés tot això -la Marta fa un cercle ampli amb la mà com volent abarcar un bon recull de situacions imaginades,- ningú coneixia en Joan Puig i Cadafalch. Com és?
– Bé, si bé és cert que he tingut la bona fortuna de néixer en el sí d’una família benestant i poderosa, mai he trobat interessant beneficiar-me d’això. Em sento més còmode amb l’anonimat i prefereixo viure d’una forma senzilla.
– Oh, sí… ens has posat ben difícil poder tenir-te avui aquí -riu la Marta.

En Joan riu tímid mentre assenteix amb el cap. El seu somriure és honest i fa que uns ulls de color mel se li tanquin accentuant encara més la brillantor pròpia.

*

– I ara que l’anonimat ja no és possible, què?
– … -l’home aixeca les espatlles.- Esperem que poc a poc les aigües tornin a calmar-se i la sorra es posi al fons.
– Durant aquests mesos que has estat en presó han saltat moltes notícies sobre tu, Joan. El públic s’ha commocionat amb el teu cas i, especialment durant el judici els esdeveniments ocorreguts han calat profundament en la societat. Molta gent s’ha manifestat en el teu favor dia rere dia. Com et fa sentir tot això?

En Joan agafa aire mentre sospesa la resposta i per un moment el seu rostre s’enfosqueix davant el record de tot el que ha passat els darrers mesos. Torna a agafar aire aquesta vegada amb els ulls tancats per després deixar-lo anar de forma lenta, mirant de calmar-se en cada instant que alleugereix els seus pulmons. Quan obre els ulls de nou la serenor es fa manifesta.

– Suposo que encara estic mirant d’assimilar tot el que ha passat.
– T’imaginaves que la gent respondria d’aquesta manera?
– No.

La Marta observa amb atenció en Joan amb una intenció clara de deixar un espai perquè aquell es pugui expressar més extensament.

– Sempre m’he sentit molt estimat per tothom amb qui interacciono en el dia a dia. Però mai m’hagués esperat una resposta tan contundent i tan -a en Joan se li trenca la veu amb l’emoció…- tan profundament bondadosa. Per descomptat, si no m’ho esperava de la gent que m’envolta, com ho havia d’esperar de la gent que no em coneix? En qualsevol cas, aquest suport va arribar en un moment en què em sentia completament desfet per dintre, i va ser vital per recuperar l’esperança de què hi havia, ni que fos, una possibilitat de sortir d’aquella situació. Inexplicablement ho tenia tot en contra…

*

La Marta assenteix amb el cap mentre pren alguna nota en els seus fulls de suport.

– Veritablement és sorprenent com de corromput pot arribar a estar un sistema -puntualitza tornant-se a mirar l’home que té al davant.
– Tot i les experiències viscudes recentment continuo essent un romàntic, Marta. El sistema és un reflex de les persones que hi som. Moltes persones fan la seva feina de manera correcta o, fins i tot, amb un entusiasme encomiable. Poques vegades aquestes persones tenen el seu reconeixement, perquè són persones anònimes. Fer les coses bé mai és notícia. El meu, afortunadament, és un cas excepcional, fora de tota norma. La Policia, amb l’ajut d’un equip d’investigació privat, està analitzant les dades que disposem, els esdeveniments ocorreguts i entrevistant-se amb les parts implicades per tal de clarificar què ha passat realment i poder prendre les mesures legals pertinents amb les persones que han fet això.

En Joan deixa un moment de silenci.

– Però en qualsevol cas, no és un problema sistèmic i des d’aquí vull agrair la feina de la policia, dels professionals que s’encarreguen d’executar amb precisió les lleis establertes al nostre País, i de totes les persones que fan possible dia rere dia que la seguretat i la justícia sigui una realitat al nostre territori.

La Marta assenteix amb efusivitat al temps que dibuixa un ampli somriure.

– He sentit dir que ets una persona extremadament generosa i que sempre veu la part bona de tothom.

En Joan riu acotant el cap visiblement vergonyós.

– La persona que t’ho ha dit clarament exagera les meves qualitats -riu.

*

– No, no… no ha estat una persona, sembla un fet acceptat per tothom al teu voltant -en sentir això en Joan es mira sorprès la Marta.- Com és això de veure la part bona de tothom? Vull dir, algunes persones al judici t’han fet molt de mal, especialment la ex-empleada que et va acusar inicialment de violació. Va ser molt sorprenent quan en acabar tot aquest circ, et vas aixecar de l’estrada i apropant-te a la taula de l’acusació vas dir que li ho perdonaves tot.
– Perdona, Marta -interromp en Joan,- preferiria no haver de parlar d’aspectes que impliquin altres persones. Tampoc no sé com t’has arribat a assabentar d’aquesta conversa…

– Hi ha vídeos sobre tot el procés judicial que corren per internet. T’has fet viral, Joan, i sembla que tothom té una opinió. La majoria et veuen com un heroi -en Joan nega amb les mans- però alguns encara creuen que ets un impostor. Aquests últims afirmen que tu has estat el creador d’aquests vídeos i que són una farsa per donar-te rebombori.

En Joan es frega els ulls cansat.

– És evident que mai satisfaré a tothom… i tampoc tinc la intenció. L’única meta ara mateix és poder reincorporar-me a la meva vida i seguir endavant, superar tota aquesta etapa i tancar el capítol.
– De tu també diuen, la gent que et coneix, que ets una persona extremadament humil.
– Això procuro, encara que si t’he de ser sincer desconec l’assoliment d’aquesta fita… Suposo que no és quelcom que un mateix pugui mesurar, com la generositat, la compassió o la bondat. Suposo que són aspectes que només tenen ple sentit quan la resta els sent. Independentment, però, del que diguin en el meu entorn, no defalliré en seguir fent-ho millor.

*

– Com et definiries tu, Joan?
– Com em definiria jo? Com una persona normal, corrent. No tinc res especial destacable que no tingui cap altra persona qualsevol. Per molt que alguns em vegin com un heroi, crec que em falten totes les qualitats.
– Quines qualitats creus que hauria de tenir un bon heroi?
– Eh… suposo que un bon exemple d’heroïcitat és Buda. Es va posar al servei de totes les persones per tal de poder guiar-les cap a l’alliberament de tots els patiments.
– És el teu referent?
– Sense cap mena de dubte. La part interessant és que tots els éssers tenim aquesta essència dintre nostre. Totes som budes adormides, esperant despertar-nos. Això ens ho va ensenyar Buda quan va comprendre la veritable naturalesa de la nostra ment.
– Veus així a totes les persones?

– Això intento… Alguna vegada, debatent amb el Marc sobre aquestes qüestions, em pregunta com és possible que no vegi les faltes dels altres. Clar que les veig, no estic cec. I algunes faltes poden fer molt de mal, com tot el tema de la presó i del judici que he viscut. Suposo que la diferència és que no identifico la persona amb les faltes que comet. La Jèssica és tan víctima com jo de les seves faltes i quan va acabar el judici podia percebre el seu patiment amb tot el que estava passant. La conec molt bé i sé que durant aquell espectacle davant meu no hi havia la Jèssica. No li guardo pas rancúnia ni ressentiment; al contrari, tant de bo es pugui alliberar de la torbació mental que l’afligeix i que l’ha portat a actuar així. Tant de bo li vagi tot bé, de tot cor.

– Tinc entès que li vas oferir tornar a incorporar-se a la feina.
– I ho va rebutjar.

*

La Marta pren alguna nota més en els seus papers i revisa per uns instants les anotacions fetes.

– Mentre xerràvem per preparar l’entrevista m’explicaves que actualment vius amb la Kassia i el Marc.
– Sí.
– Tens una relació poliamorosa amb els dos.
– De fet els tres tenim una relació poliamorosa amb els tres. Som una triella.
– Per aquelles persones que no saben què és el poliamor, com ho definiries?
– Uhmmm… Jo ho definiria com la pràctica, desig i acceptació de les relacions múltiples i, per tant, no-monògames, des d’una mirada ètica, consensuada, transparent i responsable. En aquest sentit, és molt important que hi hagi coneixement de les diverses persones involucrades i ple consentiment per totes les parts.
– Tinc entès que no és l’única minoria social en la qual t’adscrius.

En Joan riu.

– Pel que es veu has fet bé els deures -diu rient alegre.
– No ha estat difícil, la gent es desfeia en alabances cap a tu i es mostrava molt inquieta perquè se’t reconegués el teu coratge a l’hora de viure.
– Coratge a l’hora de viure?
– Així et veuen, com una persona que s’ha atrevit a qüestionar-se i a abanderar postures minoritàries dintre de la nostra societat.

*

– Bé, no m’agraden les banderes -somriu en Joan.- No crec que siguin qüestions per presumir ni vanagloriar-se i, en qualsevol cas, les banderes sempre són una escissió dels altres. O com a mínim d’una part dels altres. Per altra banda, tampoc no he fet res especial que no hagin fet moltes altres persones. Per fortuna vivim un moment històric on qüestionar-se s’està normalitzant i això em sembla molt interessant. Ja no ens conformem en comprendre el món social en negre i blanc, dona i home, homo i hetero… Afortunadament molta gent ha pensat que totes aquestes etiquetes són extremadament limitants i s’ha donat permís per preguntar-se si la vida és tan simple. I resulta que no.
– Eludeixes la meva pregunta… -riu la Marta.

En Joan també riu avergonyit.

– Vinga, mulla’t -insisteix la dona.- En quines minories et sents identificat?
– Asexual, panromàntic, agènere…
– I què signifiquen cadascuna d’aquestes coses?

En Joan torna a riure cada vegada més tímid.

– Això sembla ja una classe de sociologia… -s’excusa.
– Sabies que alguns d’aquests col·lectius s’han manifestat en el teu favor?
– Eh? No… no en tenia ni idea…
– No has vist la televisió?
– Mai no he tingut televisor a casa…

La Marta obre els ulls.

– I què fas quan acabes de treballar?

En Joan riu divertit davant la pregunta.

– Estic amb la gent que m’estimo, que em semblen molt més interessants que qualsevol programa de televisió, amb tots els respectes cap a la casa -diu en Joan abastant el plató que l’envolta amb la mà.
– Ets un home familiar?
– Suposo. M’agrada passar temps amb la gent que aprecio. La mare i el pare, la Melània, la Kassia, el Marc…
– I els amics?
– No en tinc.

La Marta es torna a mirar perplexa en Joan.

*

– No tens amics?
– No. M’aprecio molta gent i quan estic amb ells procuro entregar-me al màxim. Potser això és amistat, no ho sé… tampoc tinc gaire clar què vol dir amistat. No sabria entendre la diferència entre una relació d’amistat i una relació d’amor. Per mi és el mateix continu, i en aquest sentit les persones que considero en aquest cercle més íntim són les que t’he dit. Això no obstant, procuro estimar profundament totes les persones i no fer tampoc gaires distincions.
– Quina és la diferència entre la Kassia o el Marc de qualsevol altra persona?
– Poder la diferència és que quan estic amb la Kassia o el Marc sento que estic a casa i que em puc relaxar.

– Sempre us veieu a casa?
– No, volia dir que ells són la meva llar. Si estic amb ells ja sento que estic a casa, encara que en realitat estiguem fent alpinisme als Alps. Amb ells no necessito posar-me màscares i sento plena confiança per expressar les coses tal i com les sento.
– Així que en Joan empra màscares?
– Coneixes a algú que no n’utilitzi?
Touché

En escena entra una persona per canviar el got d’aigua tant de la Marta com del Joan.

– Gràcies -en Joan fa un gest que acompanya la seva expressió de gratitud i somriu.
– Molt bé, Joan. Abans deies que t’identifiques com a asexual, agènere i pan-ro-màn-tic. Què volen dir aquestes paraulotes? És la negació de tot?

*

-… -de nou el Joan es somriu amb el tema.- Molta gent es pensa que les persones que ens considerem asexuals, que per cert s’estipula que som l’1% de la població mundial, estem en contra del sexe. I no és així. L’asexualitat abarca moltes formes d’entendre i de relacionar-se entorn el sexe, però l’element comú seria que les persones asexuals no sentim atracció sexual. Per atracció sexual s’entén la qualitat de despertar interès cap a d’altres persones sexuades. Dintre de la conducta asexual, podem manifestar poca o cap atracció sexual cap a d’altres persones (de qualsevol identitat de gènere o sexe), però això no ens eximeix d’experimentar atracció emocional, afectiva o romàntica cap a d’altres.
– No t’agrada el sexe? -somriu la Marta.
– En relació amb el sexe poden haver-hi diferents actituds dintre de l’asexualitat.
– En quin sentit?

– Les persones asexuals no experimentem atracció sexual ni tenim la necessitat intrínseca d’activitat sexual, però això no vol dir que no tinguem sexe. Moltes persones asexuals mantenim relacions amb les nostres parelles i podem estar disposades a trobar maneres de gaudir del sexe d’una manera física o emocional. Personalment em sento molt feliç de donar plaer sexual i em considero un provocador, de fet -en Joan riu vergonyós.- Després em costa més acceptar que em donin plaer…
– Això es reconeix com a sexe-favorable, si he entès bé?
– Correcte.
– Però no tots els asexuals són sexe-favorables…
– No, també n’hi ha de sexe-aversius, clar.

*

– Molt bé, nens i nenes -diu la Marta mirant directament a la càmera.- Heu pres nota?

En Joan riu divertit quan s’adona que des de fa una estona se sent més còmode en aquell plató que era tan reticent a trepitjar en uns inicis. Amb la seva calma habitual agafa el got d’aigua entre la tremolor lleugera que des de fa mesos arrossega en les mans. Quan pren un glop llarg, torna a deixar el got en el posagots i es mira somrient la Marta esperant la següent pregunta.

– D’acord -diu ella finalment.- Agènere, què ens expliques?
– Ehhh… Entenent per gènere la construcció social que refereix les categories de gènere (feminitat, masculinitat, androgínia…), la persona agènere és aquella que es considera a si mateixa sense gènere.
– És a dir, no es considera ni home ni dona…
– Ni cap altre gènere. Correcte.
– Hi han altres gèneres?
– Moltes societats actuals reconeixen un tercer gènere neutre, per exemple, però d’existir en poden existir moltes identitats de gènere, sí. Hi ha persones que es consideren alhora dona i home (bigènere) o dona, home i neutre (trigènere), etc. Hi ha persones que fluctuen entre sentir-se home i dona (gènere fluït)…

– I n’hi ha persones, com és el teu cas, que us desidentifiqueu de tot això…
– Exacte -somriu en Joan.
– I com es viu sense sentir-se home o dona?
– Com qualsevol altre persona -riu en Joan.
– Tu vesteixes molt masculí…
– Sí, la meva expressió ara mateix és masculina.
– Ui… em ve una pregunta al cap.
– Millor no la facis.

La Marta i el Joan riuen còmplices durant una llarga estona.

*

– D’acord -diu la Marta posant ordre a les idees que s’han posat sobre la taula.- I la darrera: panromàntic. De què va això?
– En grec, el prefix pan- significa “tots”. Per tant, una persona panromàntica és aquella que pot sentir atracció romàntica per qualsevol persona indistintament de la identitat de gènere. Això inclou dones, homes, transexuals, o persones no-binàries.
– S’aprèn molt amb tu, eh?

En Joan riu davant l’acompliment.

– I com porta el teu entorn les teves identitats minoritàries?
– Bé. La mare i el pare sempre m’han estimat indistintament com a persona i mai m’he sentit qüestionat al respecte.
– I l’entorn menys íntim?
– Bé… -en Joan es somriu.- Això ja és més difícil. No tothom està preparat per acceptar que es qüestionin certes “veritats” i al llarg de la meva vida he patit discriminació homofòbica, bifòbica o panfòbica segons les interpretacions que cadascú en fa de la meva identitat sexual. També m’han confrontat per vestir segons quines peces de roba i he rebut insultos al carrer per anar agafat de la mà de la Kassia i del Marc alhora.
– I com afrontes això? Què li diries a algú que estigués patint una situació semblant?

– Això és complicat perquè hi ha persones que han estat assassinades a mans de crepuscles elquesigui-fòbics. En aquest sentit jo em considero molt afortunat. La meditació i entendre la meva ment han estat eines que m’han ajudat al llarg de la meva vida. Si no hagués sentit aquesta seguretat i confiança en mi mateix al llarg de la vida, molt probablement hauria viscut d’una manera més aterradora totes aquestes experiències. Les ensenyances de Buda m’han acompanyat també i m’han facilitat recursos de valor inqüestionable per refer-me a cada moment.

*

– Quina és la situació més greu que has patit a mans de persones més intolerants?
– La més greu va ser a primer de carrera quan un grup de nois de la universitat em van violar.

La Marta obre els ulls davant la confessió inesperada. En Joan la mira fixament als ulls amb la mateixa suavitat que durant tota l’entrevista. El cansament es fa encara més visible en el rostre d’aquell home que ara tothom veu com un heroi. “Un heroi de què?”, es pregunta en Joan reiterades vegades en un silenci que cada vegada el pesa més.

– Poder -arrenca a dir la Marta- seria un bon moment per donar pas a la publicitat. D’acord! Estimades teleespectadores, estimats teleespectadors, no es moguin de les seves pantalles que en uns minuts estem de tornada!

La càmera s’allunya de l’espai on hi ha la taula de la presentadora i les butaques per als convidats. Un pla general del plató abans de fondre’s a negre acompanya una música que surt del no-res. Després el programa s’interromp per donar pas a la publicitat.

Següent entrada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.