Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 27 de maig de 2017
Plaça del Centre, Les Corts, Barcelona
Després que el Marc marxés, vaig dirigir-me directament cap a casa meva i enviar un missatge al Biel per tal de quedar avui a la tarda per prendre alguna cosa. A la Plaça del Centre. És la meva forma de solucionar els mals de cor. No vaig donar més voltes a l’assumpte.
La terrassa
Puntual segons els meus termes de puntualitat (just deu minuts després de l’hora) arribo a la terrassa de la cafeteria que hi ha a la plaça, just davant la porteria del Marc. El Biel ja m’espera.
El Biel és un home de baixa estatura, molt prim i amb la pell, els cabells i els ulls molt nòrdics. Té les faccions suaus, els cabells curts i llisos i un parell de cicatrius a la galta dreta de quan era petit i es va caure d’un arbre. Normalment vesteix camisa i pantalons texans. I avui no és una excepció. Les seves camises són sempre de tacte suau i colors llisos de tons també suaus. L’agrada passar desapercebut, així que vesteix de la forma més neutra possible. Sempre va molt net i polit, ben afaitat, amb els cabells molt pentinats i perfums subtils que no fan arronsar el nas.
*
Per contra, jo m’he vestit de forma extremadament visible, amb colors cridaners i curta de roba. Porto uns pantalons texans molt curts aprofitant que avui fa una calor excesiva, una samarreta de màniga curta de color fucsia llampegant, i unes sabatilles esportives grogues intenses que contrasten amb el blanc dels mitjons del fil que porto pujats fins a la meitat dels bessons. Avui m’he deixat els cabells lliures, això si, ben pentinats i amb les ondulacions ben marcades.
Mentre pujava pel carrer han estat unes quantes senyores i senyors que s’han girat per mirar-me al temps que negaven amb el cap. M’agrada provocar aquesta sensació en la gent gran. M’agrada provocar sensacions i incomodar la gent amb la roba. Per mi és tot un acte subversiu. El Biel, pobre, s’ha incomodat bastant en veure’m així vestida. Però si vol que sortim, bé haurà d’acostumar-se al meu armari…
*
Després de saludar-nos en la distància, com sempre, i sense el menor contacte físic, prenem seient a la terrassa. De seguida un cambrer ens pren nota. Quan restem tranquils, explico el Biel la meva experiència amb el Marc i li confesso que el motiu de quedar en aquella terrassa no és altra que donar per sac al pobre “noi més guapo del món”. El Biel m’ha mirat estrany durant una bona estona, però finalment ha rigut davant tot plegat.
– Gràcies per la teva sinceritat, Kassia. Em sap greu que la cosa no anès bé ahir.
– Els tios guapos són tots uns imbècils -dic sense pensar-m’ho gaire.
– I, des del teu parer, jo sóc lleig o imbècil? -pregunta amb suspicàcia.
– Eh… Em referia als tios que VAN de guapos.
Ficada de pota
Intento arreglar la meva ficada de pota al temps que arronso el nas i faig una ganyota amb la boca.
– Ets molt sincera i ho valoro -diu en Biel divertit.- No t’amoïnis que no m’ha fet mal el teu comentari.
– M’alegro que no t’hagi fet mal. Només vull dir en la meva defensa que ni et considero lleig ni imbècil. Al contrari, et trobo guapo, encara que és un guapo… diferent!
– Un guapo diferent… -repeteix el Biel encara divertit.
– Si. He de reconèixer que el Marc em va agradar molt físicament en quant el vaig veure. És una d’aquelles belleses de revista. Saps? I tu… ets guapo… normal…
– Del montón…
– No! Ets guapo! Guapo normal! Si fossis del montón no em semblaries guapo, em semblaries del montón.
El Biel arrenca a riure amb l’explicació tan encriptada que estic donant. I quan m’adono de les tonteries que estic dient també em poso a riure.
Sinceritat
– Mira, Biel, la major part de les vegades només faig que dir tonteries. I si només fossin tonteries no seria cap problema. La qüestió és que la majoria de les vegades les meves tonteries fan mal. M’adono que estic plena de prejudicis i que sovint la cago amb estereotips. Tinc por dels homes i de les relacions. I sembla que estigui enfadada amb tothom que porti penis entre les cames. Sovint fico la pota, crec, per allunyar les persones de mi i així no haver d’enfrontar-me a la meva pròpia merda.
El Biel em mira atentament mentre parlo. En aquest punt el cambrer ens porta les begudes i els dos donem un glop de forma sincronitzada.
– Si n’ets conscient ja és un gran què, no? -diu finalment el Biel.
– Però per molt que en sigui conscient, no ho puc canviar d’un dia per l’altre. I mentrestant aniré ficant la pota i dient bajanades com les de fa una estona. Així que et demano disculpes per totes les tonteries que digui d’aquí en endavant. M’agrades des de fa temps; i m’agrades molt. Encara que sovint digui coses que puguin donar la sensació del contrari. I em sembles un tio guapo. Punto.
*
Somric forçadament a drede i en forma de ganyota per treure ferro a les meves paraules. Em sento incòmoda i vulnerable cada vegada que demano disculpes o cada vegada que explico les meves gilipoiades. El Biel m’observa durant una bona estona. Sospesa les meves paraules mentre jo em mossego l’ungla visiblement nerviosa. Tinc la sensació que estic esperant les notes finals d’algun curs important de la meva vida.
– A mi m’agrada la teva espontaneïtat -arrenca a parlar.- No em molesta que em diguis que hi ha homes més guapos que jo, perquè ja ho sé. Sóc un tio normal. O guapo normal -s’esmena ràpidament despertant un somriure en mi.- No tinc necessitat que et disculpis i si alguna vegada algun comentari em sembla realment ofensiu t’ho faré saber. No tinc intenció de sortir corrents. De fet, ens estem coneixent així que… -somric de nou.
– Gràcies! -dic encongint les espatlles vergonyosa.- Ets un amor…
– Tampoc no em calen compliments. Em posen molt nerviós.
– Ah… No contacte físic, no compliments… Caram!
El Marc saluda
L’estona va passant entre converses banals. Es nota de lluny que els dos ens estem a gust amb la companyia de l’altre. Just ens estem rient quan de cop la porta de la l’edifici on viu el Marc s’obre… i allà apareix ell. No puc evitar posar-me nerviosa quan em mira. No sembla sorprès, així que dedueixo que ja ens ha vist per alguna finestra o balcó de casa seva. S’apropa a nosaltres i em saluda amb un petó en una galta i dóna la mà al Biel, que li torna amb recances. El Marc, en adonar-se, apreta més la mà per marcar territori.
– Marxo que he quedat -diu el Marc mirant-me als ulls.- Avui és dissabte.
– D’acord -dic aixecant les espatlles com si no m’importés.
*
Suposo que busca fer-me sentir gelosa perquè ha d’anar de caça. I en circumstàncies normals poder em faria una mica l’ai a l’estómac el fet de saber-ho. Però estic tan enfadada que puc mantenir la compostura perfectament sense que se’m noti que, en realitat, sí que m’importa.
– Adéu -somric hipòcritament per convidar-lo a marxar.
El Marc em mira els ulls sense saber molt bé com actuar. “Un a zero, capullo!”, penso pels meus adintres.
– Es gira per mirar? -pregunto al Biel quan he deixat una estona de marge per tal que el Marc no em senti.
– No… -respon el Biel amb tota la paciència del món.- Escolta, Kassia, si t’agrada per què no li dius? És evident que ell està colat per tu!
– Ell no està colat per mi!! -crido al temps que arrenco a plorar.
A flor de pell
El Biel es queda petrificat davant la situació. La situació l’incomoda visiblement i no sap molt bé com actuar. O ho sap però s’ho repensa pel que li ha de suposar.
Finalment, en un esforç gegantí apropa la seva mà per agafar la meva. Aprecio el seu gest i miro de tranquil·litzar-me una mica. Tampoc és just per ell i em sento com una merda per tot plegat. “Sóc única per fer mal a la gent. Poder el millor seria que no existís!”, em lamento en els meus pensaments.
– Ho sento -dic després d’una estona.- Estic feta un lío. Fins fa dos dies no tenia cap intenció de sortir amb ningú. I de cop, aquí estic fent mal a dos homes que només volen ser agradables amb mi. Sóc una persona penosa.
*
El Biel intenta aguantar-se el riure davant del meu últim comentari. Finalment sóc jo que arrenco a riure davant la seva cara continguda.
– Perdona, no em ric de tu -es justifica el Biel.- Senzillament m’ha fet gràcia el comentari de “persona penosa”. No havia sentit mai aquesta “categoria” i m’ha impactat.
Ric amb ganes i al cap d’una estona Biel es suma.
– Potser és un pèl exagerada -reconec finalment.
– Entenc el que vols expressar. Et sents malament perquè creus que ens estàs fent mal. I això t’honora. No puc parlar pel Marc, però en el meu cas no m’estàs fent mal. Aquesta història és poc convencional des dels seus inicis. I això és el que la fa especial i que m’hagi animat a provar-me. No he sortit mai amb ningú, Kassia. Això ha de significar alguna cosa per tu, no? Vull dir… Bé, és el que he dit abans. M’agrada la teva espontaneïtat i transparència. Quan alguna cosa em faci mal t’ho faré saber. Mentre no sigui així, estigues tranquil·la i fica’t al cap que no em fas mal. D’acord?
– Ets un… -el Biel em mira fixament recordant-me la seva poca atracció cap els compliments.- Ets un… idiota?
– Definitivament sóc un idiota. Millor que ser un amor.
Riem de nou.