Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 27 de maig de 2017
Ferran de Blanes, Gràcia, Barcelona
A la cocteleria
És el Biel qui em guia pels carrers de Gràcia fins la cocteleria que ens havia proposat el Quim fa uns minuts llargs. En arribar, s’aprecia un local de llum càlida i suau i ambient tranquil i relaxat. A través del vidre que separa la cocteleria del carrer veiem els companys ocupant dues taules i entretinguts amb copes de dissenys curiosos que contenen les delícies que cadascú s’ha demanat. Així, la Nuri ens saluda amb la mà en veure’ns, i tothom es gira per mirar-nos.
Plantada davant del vidre em miro la carta escrita sobre el mateix i escullo la meva opció per beure.
– Jo em prendré això -dic marcant el dit sobre el vidre.- No sé què porta però el nom és molt divertit. Tu saps què vols? Demano els dos quan vagi a la barra…
En Biel
– Si no et fa res prefereixo demanar jo, doncs tothom ens està mirant i no m’agrada ser el centre d’atenció. Segur que tu et desenvolupes millor que jo en aquesta situació. Jo barra, tu pressió social.
Ric davant l’explicació del Biel.
– D’acord, doncs! Espera que et dono els diners.
– No cal. Et convido. Sóc nefast per les relacions, així que fins que et cansis m’agradarà compensar les meves carències afectives i sexuals amb diners. Acceptes el suborn? -ric de bon gust.
– Si fins i tot ets divertit!!
– No li ho expliquis a ningú o després no em podré treure la gent de sobre…
Nervis
De cop m’adono que fa una bona estona que somric com una idiota. Estic il·lusionada. Estic nerviosa. Estic contenta. I tinc por. Amb aquella sensació d’estar endinsant-me en una cova desconeguda amb l’ai a punt per qualsevol perill inesperat… No és una cova inhòspita, però tot allò desconegut fa por. I jo estic cagada del tot, amb el vertigen propi de la primera cita…
Quan el Biel entra, passa de llarg la taula on són els companys i es dirigeix a la barra. Jo espero un minut més fora del bar. Agafo aire unes quantes vegades i finalment entro en el local.
L’espai em resulta acollidor des del primer moment que passo dintre. Les taules i la barra són de fusta i les parets està empaperades amb paper de diari, confegint una estètica molt curiosa i original. A l’entrada, les taules s’organitzen davant de dos sofàs correguts en forma d’L. Un sofà ocupa la paret dreta i la paret de la barra (també en forma d’L), i l’altre sofà la paret esquerra i la vidriera del carrer. Davant de la barra, les taules passen a ser rodones i altes, amb tamborets també de fusta.
Amb tot, els companys ocupen dues taules altes que han juntat a pocs metres de la barra, just davant. Quan travesso tot el local i arribo a la seva alçada, em saluden efusivament.
Preguntes
– Vaja… i jo que patia per si us estàveu matant -diu la Nuri al temps que xucla la canya que s’endinsa en la seva beguda.
– Felicitats, no? -diu el Quim.
– Que en sou de pesats…
– Esteu sortint o no? -pregunta curiosa la Nuri.
– La veritat és que ens volem conèixer primer en un sentit més íntim i veure si tenim res en comú -en dir això miro el Marc de la forma més natural que puc, com si fos de casualitat.
En aquest moment, el Marc s’aixeca amb la seva copa buida i es dirigeix a la barra per demanar una altra.
– Ja te l’has pres? Quina velocitat!! -crida el Francesc.
Però el Marc no es vol donar per al·ludit i continua el seu recorregut fins el seu destí, imperturbable davant el comentari del pobre Francesc, que es queda amb un pam de nas.
– D’acord… també em pots ignorar si ho prefereixes -diu el Francesc en clau d’humor.
La Ruth li dóna unes palmadetes a l’espatlla en un intent de consol, tot seguint la seva broma. Just en aquest moment el Biel arriba amb les begudes i ens seiem entre la Nuri i la Ruth, en els tamborets que ens han guardat. Poc després, el Marc arriba amb seu beuratge també i s’instal·la en front de mi, mirant-me fixament.
Gelosia
– I què, Biel? -diu el Marc amb la veu lleugerament afectada per l’alcohol.- Tu també jugaràs a rol els divendres?
– Eh? Nooo -respon l’al·ludit ràpidament i amb cara de pànic.
– No t’agrada el rol?
– No m’agrada la gent -confessa el Biel al temps que beu de la seva copa, completament aliè a les reaccions de la taula.
Els ulls del Marc s’obren davant la seva pròpia perplexitat.
– D’acord… -diu aixecant les celles i donant per impossible aquell personatge.
Superat els primers minuts totalment testosterònic, entre alcohol i riures l’estona passa i són a tocar de les dues de la matinada. És el Francesc que ens avisa de l’hora.
Hora de plegar
– Nois -diu el Francesc.- Jo aniré desfilant ja, que sinó tancarà el metro. I passo de pagar taxi. Algú més es recull? -pregunta mirant especialment la Ruth.
– Si -diu ella acabant del tiron la seva copa.- Vaig amb tu.
– Jo aniré caminant -dic.- Em ve de gust passejar per la ciutat a aquestes hores de la matinada. És un goig…
– On vius? -pregunta el Marc.
– A Sants.
– Visc a Les Corts. T’acompanyo per tal que no vagis sola.
– Puc anar perfectament sola pel carrer. No necessito protecció de cap super-home. Si vols gaudir de la meva companyia no cal que posis excuses barates.
El Marc riu davant la meva resposta, visiblement ferit en el seu orgull. Empassa saliva (i ego) i es corregeix a si mateix.
– D’acord. M’agradaria gaudir de la teva companyia de camí a casa. Millor? -em mira fixament als ulls i acompanya el silenci que s’ha fet amb un somriure tendre i seductor alhora.
Quin èxit!
Ara sóc jo la que m’he quedat sense paraules. Tot l’èxit que no he recollit al llarg de la meva vida s’està acumulant en aquesta nit i començo a sentir dubtes si això és bo o dolent per mi. Davant la incertesa i lleugerament afectada per la beguda que m’he pres, decideixo aixecar les espatlles i deixar que les coses senzillament passin.
Mossego el llavi inferior en resposta a la provocació del Marc i ell eixampla el seu somriure satisfet. El Biel em mira atentament i em somriu en una clara senyal que per ell tot està bé, la qual cosa li agraeixo agafant-lo de la mà. No obstant, ell retira ràpidament el contacte físic ara lleugerament més incòmode.
– Perdona -xiuxiuejo.
– No t’amoïnis.
El Biel assenteix amb el cap al temps que dóna l’últim glop a la seva beguda. Després s’aixeca i mira el Marc.
– D’acord! Si l’acompanyes tu, jo marxo cap a casa. Vosaltres també aneu a casa? -pregunta ara mirant a la Nuri i al Quim.
– Si. Ens acomiadem i marxem -respon la Nuri.
Comiat
És ella que s’apropa a mi per abraçar-me càlidament.
– Demà ens truquem i m’expliques -em diu a cau d’orella. També va torradeta.
– I tant! -ric.
Ara és el torn del Quim que també m’abraça i em petoneja efusivament la galta unes quantes vegades seguides.
– Passa-ho bé, bonica.
Donats dos petons al Francesc i a la Ruth, sortim tots del local i cada grup agafa el seu camí per marxar a casa. Avui la lluna s’alça imponent en forma de tall de síndria, ben visible enmig d’un cel completament net de núvols i d’estels. La ciutat roman en silenci majoritàriament; de tant en quan, un grup de joves riuen a crits passant-se alguna ampolla segurament amb alcohol. Per la resta, la quietud regna deixant les nostres veus, del Marc i meva, com a úniques protagonistes del moment. On ens duu la nit?