Autoria: Marc Fernandez
Diumenge, 28 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Quan el Joan m’obre la porta de casa seva em saluda efusivament. Vesteix el mateix pijama blau marí de ratlles que portava dijous quan em vaig quedar a dormir. Com les vegades anteriors em dóna un únic petó a la galta, un petó suau i dolç que em fa dubtar del meu propòsit.
“He de ser fort, sinó al final el faré encara més mal”, penso per mi.
– M’ha fet molta il·lusió que em diguessis de veure’ns -reconeix en Joan amb un somriure.- Ahir vaig comprar-nos un regal.
Emocionat, corre cap a l’armari i treu una caixa força gran. Per com la porta es nota que pesa. Quan la deixa sobre la taula, me la miro atentament. Està embolicada amb un paper blau a joc amb el seu pijama i amb motius nadalencs en blanc.
*
– El vols obrir?
Tot i que somriu els seus ulls em miren tristos i sospito que ja sap que la cosa no va bé. Però ell insisteix en jugar el joc del regal, com si pogués canviar el sentit d’allò que és a punt de passar. Començo a obrir el regal. En Joan es torna a il·lusionar com un nen petit que ràpidament oblida el tall al dit quan li donen un regal. El seu regal sóc jo obrint el regal que ha pensat per mi. M’entristeix tot plegat i sento profundament la seva decepció quan l’expliqui que no vull continuar veient-lo.
Quan arrenco tot el paper, una capsa rosa amb fulles blanques dibuixades guarda el misteri. Aixeco la tapa i per la meva sorpresa em veig un extens recull de joguines sexuals de tot tipus. Hi ha de tot. Cordes de bona qualitat, varis jocs de manilles, plomes, espelmes de massatges, dildos de diferents materials i mides, vibradors, plugs anals, diferents jocs de pinces… entre d’altres moltes coses. La meva mirada es queda clavada en aquell assortit que em fa promeses temptadores.
*
– Com que el sexe és important per tu pensava que t’agradaria disposar de joguines per poder seguir desplegant la teva imaginació sobre el meu cos -el seu to vol ser seductor, però avui em mantinc ferm en el meu propòsit i no deixo que les seves paraules ni els seus gestos em traspassin.
– Pressuposes que tinc més ganes de tenir sexe amb tu? -dic finalment amb un to tenyit de despreci.
“Desitjo abraçar-te, desitjo besar-te i dir-te una i altra vegada el que sento per tu. T’estimo, Joan”, penso.
El Joan es queda petrificat davant la meva reacció al regal. Lentament i de forma lànguida el seu somriure es desdibuixa com la tinta del llenç sota la pluja. Els seus ulls es claven en els meus buscant comprendre què està passant. Sento com busquen la veritat de les meves paraules, però avui estic resolt a deixar de veure en Joan i estic preparat per fer el paperot que calgui. Gràcies a la meva professió he desenvolupat una habilitat molt bona per mentir sense aixecar cap sospita. Sóc bo jugant amb la meva cara de póquer i fingint coses que en realitat no sento. Aquesta habilitat pot suposar la diferència entre seguir viu o estar mort. Així que sí, l’he entrenat a consciència.
*
La qüestió és que no puc continuar amb el Joan. Seria insostenible per diversos motius. No sóc gay i no tinc ganes de problemes a la feina. Ja n’he tingut prou aquesta setmana. És absurd haver generat expectatives quan tinc tan clar que no vull rebasar aquest límit.
– Jo… -comença a balbucejar.
No continua la frase i es limita a abaixar la mirada. La tristor es fa evident al rostre i sembla que s’aguanta les ganes de plorar. En saber-se descentrat tanca els ulls i arrenca una sèrie de respiracions per relaxar-se, però jo necessito que sigui ell qui marxi del meu costat, ja que jo no sóc capaç, així que no puc donar-li espai a que s’asereni.
– Ja t’he follat. Quin sentit tindria continuar veient-te?
“Perdona’m, Joan”.
En sentir-me obre els ulls de cop i em mira fixament. No diu res i es limita a guardar la incomprensió de tot el que està passant al rostre.
– Ho has entès? -pregunto en un to dur, com quan crido l’atenció a algun dels meus subordinats.
“Necessito que em facis fora de casa teva, joder!! Estic aquí plantat i no sóc capaç de marxar del teu costat”.
El Joan assenteix de forma lenta, com assegurant-se de que és així. Després mira el terra sospesant alguna cosa.
*
Hauria de marxar però estic petrificat. No sóc capaç de moure’m. De cop el dubte em fa trontollar la fermesa del meu gest i en Joan ho detecta ràpidament. Ho noto perquè de cop aixeca la mirada i tornar a furgar en el meu cap.
“He de marxar. No aguanto més”.
– Marc… -el Joan em parla amb un to suau i dolç.- Només he estat una joguina per tu? -el cor se’m trenca quan la seva mirada es clava en la meva.- Parla amb mi; no prenguis decisions pels dos. Entenc que tens dubtes i poder l’altre dia no vaig donar espai suficient a que en parlessis. Em vaig equivocar -el seu parlar és seré.- Sisplau, no m’allunyis de tu. Deixa’m participar d’allò que et genera malestar i construïm una solució entre els dos. Deixa’m estar al teu costat. Sisplau.
Els seus ulls mel em miren fixament i la seva mà agafa la meva i l’acaricia. Jo segueixo immòbil davant seu. No dic res, no faig res. I ell aprofita la meva feblesa per passar un braç per la meva cintura i embolcar-me pel darrera. La seva olor m’omple de vida per dintre i el cor arrenca en un nou batec accelerat. Sento que el cap és a punt de petar-me i m’adono que en cas de vida o mort la meva habilitat no em salvaria. Per quan m’adono ell m’abraça fortament i recolza el seu cap sobre les meves espatlles.
*
Em sento bé aquí, no vull marxar enlloc. On coi marxaria? Quin sentit té res del que hi ha fora si el que desitjo és estar aquí entre els teus braços? No vull seguir fugint de mi, del que sento.
– Vull aprendre a estimar-te i sentir la teva estima -dic finalment en una confessió arrencada.- Vull sentir-te ben a prop. I tinc por… tinc por, Joan -ara sóc jo el que plora.
– Estic aquí, estic amb tu. No puc fer desaparèixer la teva por, però puc encendre una espelma i donar-te una mica de llum. Vull estar amb tu. Abraça’m i deixa que l’escalfor de l’estima acloqui una mica aquesta por…
Com un nen obedient, em giro i l’abraço fortament.
Mai no havia plorat tant.