El professor – Capítol quart

Autoria: Marc Fernandez

Són molt poques les ocasions en què realment en Joan mostra afectes per algú. Poder a la llum d’aquesta història es pot precipitar el lector en pensar que el Joan és una persona enamoradissa. Res més lluny de la realitat. El Joan estima tothom i tracta aquest tothom amb la seva forma genuïna d’estimar, sense distincions. I de tant en quant, algú es cola dintre del seu cor; però encara que no ho sembli, això és un fenomen difícil de veure, perquè el Joan no s’enamora gens fàcil.

***

Dijous, 1 d’octubre de 1998
Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona

Al despatx del professor en Guillem neteja els llibres de la biblioteca i l’estoig on en Joan guarda els planells i els treballs dels estudis. La pols del camí s’ha colat per tot arreu. Mentrestant, l’estudiant neteja amb aigua i sabó les ferides al lavabo del despatx, amb la mirada perduda en el no-res.

El despatx és un espai petit amb un mobiliari regi, dintre del qual l’escriptori ocupa gran part de la superfície amb marques d’haver patit diversos desplaçaments. La paperassa s’amuntega sense cap ordre sobre el taulell i els llibres s’apilen en columnes altes aquí i allà.

– T’importa si obro l’estoig per veure si s’ha colat pols a dintre? -demana el professor amb la mirada distreta.
– Cap problema… -un fil de veu arriba des del lavabo en resposta.

Un a un, els treballs del brillant estudiant són desenrotllats i amb compte en Guillem va passant un drap net i sec per acabar de treure la pols que s’hagi pogut filtrar.

– Se’t dóna bé, això, eh? -exclama el professor aixecant un dels planells i mirant-lo amb deteniment.- Per quina assignatura és aquest exercici?
– Per cap. És un aixecament de casa meva. No tenir amics et deixa molt de temps lliure…

*

– Espera, no t’assequis amb aquesta tovallola que no està neta. Ja te’n dono una de nova.

La tovallola que en Guillem allarga és esponjosa i olora al sabó de la rentadora. En Joan no pot evitar apropar-se-la al nas per olorar-la al temps que una sensació agradable l’embriaga.

– Vine, que et guarirem aquestes ferides per tal que no s’infectin. Has tret bé la sorra?

En Joan s’apropa amb les mans completament nues i les mànigues ben arromangades. En Guillem obre la seva petita farmaciola i aplica l’antisèptic amb l’ajut d’una gasa, poc a poc i amb molt de compte per tal de no afegir més dolor. En Joan s’ho mira atentament mentre una sensació agradable comença a instal·lar-se dintre seu. Sense adonar-se somriu i una mica de color es deixa veure a les seves galtes, producte d’una vergonya sobtada. En Guillem se’l mira i torna un somriure afable i càlid.

– Em va impressionar molt la teva exposició d’aquest matí en resposta al repte que vaig llençar. Mai havia escoltat una idea tan eloqüent.
– Ni jo una classe tan motivadora i passional. T’agrada molt ensenyar, oi?
– M’agrada molt l’arquitectura. Per mi és tot un privilegi dedicar-m’hi -en Joan se’l mira amb atenció.- Per la teva forma de parlar i els exercicis que he vist es nota que a tu també t’agrada.
– Des de petit m’agradava fer construccions amb pedres i reptar la força de la gravetat amb formes extravagants. Així…

En Guillem somriu àmpliament davant els records d’en Joan. I per un moment sent que aquella persona davant seu no és un alumne, sinó un home en la seva plenitud, atractiu i agradable, que li provoca una curiositat inusual per la seva forma d’entendre les relacions.

*

En Guillem ha tingut de sempre clar que no volia lligar-se a ningú. Estima la seva autonomia i independència i la seva energia s’orienta a la carrera professional. No en va amb només trenta-tres anys ja és a punt d’obtenir la seva càtedra, ha participat en concursos públics de bastant renom arreu del món i “a casa” s’ha guanyat una bona reputació i, fins i tot, ha aconseguit fer publicacions en llocs especialitzats normalment reservats per les grans eminències de l’Arquitectura. La seva signatura també figura en projectes privats de gran envergadura tant al país com en d’altres grans ciutats d’Europa i Àsia.

I tot això ho sap en Joan, que admira secretament la seva feina i la segueix de ben a prop. Així, amb admiració i curiositat compartida, un davant de l’altre s’observen atentament. És una mirada que vol posar-se suau en els ulls de l’altre i que lentament s’obre camí. No cal dir res i és el silenci que s’encarrega de deixar constància d’aquell sentiment que neix amb fermesa. Tota la resta del món es dilueix i es concentra entre ells dos, professor i alumne; home i home.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.