Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
[Continua d’aquí]
El Marc, que estava recolzat sobre la barana, també s’incorpora. Es manté a l’expectativa de veure què faig jo. S’ha adonat que l’ha encertat i no vol ficar la pota i llençar-ho tot a prendre pel sac. M’apropo fins arribar a la seva alçada, davant d’ell. Ell em somriu encara expectant i els ulls li brillen amb més força, si es pot. Finalment, encaixo el meu cos amb el seu i deixo recolzar el cap sobre la seva espatlla, rodejant-lo amb els meus braços. Ell també tanca els seus entorn de mi i deixa anar un petó dolç a la meva galta al temps que em sosté amb fermesa.
*
Per un moment aprecio el nerviosisme del Marc, tot i el seu intent de mantenir una aparent calma i serenor. És evident que està nerviós i no puc evitar gaudir del seu nerviosisme en un acte de nena rebel i capritxosa. Els símptomes més clars, encara que subtils, són l’acceleració del seu batec i una lleugera i quasi imperceptible tremolor generalitzada.
Quan em torno a centrar en mi mateixa, sento que em puc deixar anar. No sé què passarà al cap d’una estona o demà, però ara em sento bé i tranquil·la. I em sorprèn, perquè mai m’he sentit així amb un home… i menys un home tan de revista… Si m’endinso dins meu puc sentir, fins i tot, una certa confiança. Confio realment? Tot és nou per mi i tot està estranyament bé.
*
Donades les circumstàncies decideixo apagar el cap i senzillament sentir el moment. Sentir l’escalfor que surt del seu cos. Sentir la suavitat i fermesa amb la qual em subjecta. Sentir el seu alè contra la meva pell. Sentir l’excitació que arrenca al meu ventre.
No tinc ganes de prendre cap decisió, i molt menys de pensar. Senzillament em deixo portar pel moment i tanco els ulls per parar atenció a les sensacions que es produeixen dintre meu. Observo les emocions com ballen i las acullo de forma bondadosa. Mai m’havia sentit tan a gust. Més aviat el contrari, amb la sensació constant d’estar batallant per tot, per fer-me un espai o fer-me visible davant un món que em nega sistemàticament.
Per un moment em sento orgullosa del punt en el qual em trobo. No sóc perfecta, ni molt menys; al contrari, sóc una dona plena de contradiccions, mals hàbits, i moltes coses per acabar de solucionar dintre meu. Puc arribar a ser molt infantil o borde. Però també sóc una dona que s’ha fet a si mateixa.
Mirada al passat
La meva infància va ser dura. El meu pare va sortir corrents en quan es va assabentar que la meva mare estava embarassada de mi. Mai m’ho he pres com una cosa personal, però suposo que arrel d’això no aguanto els covards que es desfan de les seves responsabilitats a la mínima de canvi.
La meva mare i jo érem tota la família que ens teníem. Ella s’havia vingut a Barcelona des d’Alemanya per tal d’estar-se amb l’impresentable del meu pare, abans que ell li fotés la patada. Sense família i sense amics, la meva mare em va criar sola i com va poder. Sé que va posar molts esforços en tirar-me endavant, fins al punt de sacrificar-se per mi.
Com que no hi havia manera de trobar una feina mitjanament estable que ens permetés pagar el lloguer, els gastos i el menjar, va acabar prostituint-se. Aquesta decisió va tenir un gran cost per ella, que es va infectar pel VIH. Afortunadament, s’ho van detectar aviat i una dieta correcta i la medicació ajustada l’han mantingut sana i estàlvia fins a dia d’avui.
*
Amb deu anys, la nostra veïna Bernarda va decidir que era moment que jo m’assabentés de la situació. I en un acte purament cotilla m’ho va llençar sobre l’esquena. “La mare pot morir en qualsevol moment”, em va dir la molt filla de sa mare! Recordo la por que vaig sentir durant dies, setmanes i mesos. Cada dia pensava que la mare moriria i l’angoixa em va fer pressa sense pietat.
Recordo com a les nits les dues donàvem gràcies juntes per les coses bones que ens havien passat durant el dia, una pràctica molt arraigada a casa meva. Cada dia jo agraïa de tot cor que la mare continués viva. Ho agraïa de veritat, profundament. I encara avui agraeixo de forma conscient i vivaç cada dia que la mare respira.
La constant amenaça de la mort de la meva mare, no obstant, m’ha donat autèntiques lliçons que m’han portat a apreciar el que tinc, especialment salut i un cos en forma. Procuro cuidar-me en aquest sentit. També m’ha ajudat a apreciar els bons moments, a viure molt en el present, a sentir-me a mi mateixa… i a prendre amb relativa distància les incerteses de la vida. Sobretot això últim. Conviure amb la incertesa diària de que qualsevol moment pot ser l’últim moment de la mare és tota una gran lliçó que marca de per vida.
Tornant al present
La qüestió és que entre els braços del Marc, aquí i ara, em sento afortunada de la meva vida. Totes les decisions boges que he pres al llarg de la mateixa m’han dut a aquest gran moment. I fent honor a la situació, decideixo finalment apagar el cap i centrar-me en el veritablement important: aquesta escalfor que sento al cor des de fa una estona. El Marc m’agrada i m’agrada de veritat.
Ni tan sols havia sentit res semblant pel Biel. Però això ja ho pensaré després…