Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Plaça Osca, Sants, Barcelona
El restaurant presenta una decoració curiosa. Per una banda, es recuperen els elements estructurals originals de la finca i es deixen visibles. Això li dóna un aspecte rústic, amb els maons de les parets vistos, les bigues vistes i restaurades, volta catalana, amb elements moderns com la il·luminària que té un toc industrial. Alhora, tot aquest contenidor contrasta amb el mobiliari propi dels bars del segle passat, així com la barra. Així, el conjunt dóna un aire fresc i càlid alhora, bastant curiós.
En entrar una cambrera ens acompanya a la nostra taula. Quan ens acomodem el Marc pren la iniciativa i demana un vi blanc.
– Sé que t’agrada molt el vi blanc -diu mirant-me als ulls.
– Com ho saps?
– Encara que no ho sembli t’escolto amb atenció. Ho vas mencionar en alguna de les nostres converses.
– No ho recordo.
– Espero que no recordis absolutament tot el que dius; parles molt! -riu i jo me’l miro suspicaç.
– I com saps on visc?
– Com?
– Ahir m’esperaves al meu portal. Com sabies que vivia allà?
– La veritat és que ha estat pura casualitat. Darrerament tinc sexe amb un veí teu i mirant les bústies em vaig topar amb la teva. Kassia Langley.
– Com saps el meu cognom?
– Per la bústia… t’ho acabo de dir…
– Ja, però de Kassies poden haver-hi més.
– No és un nom massa comú i vaig decidir jugar-me-la.
*
Com a resposta trec la llengua i el Marc arrenca a riure.
– Com t’agrada fer de nena…
– M’encanta -faig un piquet d’ull mentre agafo la carta i faig una ullada a les opcions.- Et ve de gust compartir plats o ets com el Joey?
– Com qui?
– Joey! No has vist Friends?
– Nope!
– Oh, my God! Quina mena de vida tens?
– Disposo de poc temps entre la feina i les coses que m’agraden.
– Jo en quina categoria encaixo? Feina o cosa? O ja no t’agrado?
– M’agrades molt -diu el Marc apropant-se a mi amb un somriure captivador.- Així doncs, m’esmeno: disposo de poc temps entre la feina, les coses que m’agraden i la persona que m’est… m’agrada molt.
– Què anaves a dir? -dic tota riallera.- Digue-m’ho…
– Res -diu el Marc al temps que para un cambrer per prendre’ns nota.
– Idiota…
– Ja trigaves… -riu rere la carta.
– Què voldrà la senyoreta? -demana el Marc referint-se a mi.
– Bazinga!
– Què voldrà el tros de dona?
– Bazinga!
– Què coi vols per menjar?
El cambrer ens mira espantat.
– Jo vull les patates d’Olot i les carxofes -dic amb tota la dignitat del món.- Per compartir. Posa’ns també una amanida completa. Aquesta, sí. Pels dos també. I de segon… uhmmm… això! Vols afegir alguna cosa més? -miro al Marc.
– Afegeix aquest altre segon, que també té bona pinta… -em fa un piquet d’ull.
– I el vi blanc que hem demanat, sisplau.
El Marc assenteix amb el cap i el cambrer marxa no sense mirar un parell de vegades a la nostra taula per tal d’assegurar-se que som de veritat.
*
– D’acord, Marc. Fins ara la teva vida és un complet misteri. Et refugies a la feina i això et serveix d’excusa per no tenir parella ni amics. L’altre dia expressaves que tenies punts femenins però que no els mostres perquè et fan sentir vulnerable. Em vas dir que quan ens trobéssim m’explicaries el perquè d’aquesta por.
El Marc es mou inquiet sobre la seva cadira i es sobresalta quan el cambrer apareix per darrera amb el vi. El Marc se’l mira amb l’ai a la cara i a mi se m’escapa el riure. Així, el cambrer ens serveix el vi i deixa l’ampolla a la cubitera, fingint com si la cosa no anés amb ell. Certament, es nota prou incòmode cada vegada que ha d’apropar-se a la nostra taula i ens mira com si fóssim autèntics extraterrestres. Quan a la fi marxa miro el Marc en silenci mentre em prenc un llarg glop del vi blanc que ha demanat.
– Si que t’incomoda el fet d’explicar la teva història… -dic finalment.
– “La meva història”, com dius, no és fàcil d’explicar. El fet de verbalitzar-la em porta records que no vull recordar, però em vaig comprometre a explicar-te-la i ho faré. Sóc, o em considero, un home de paraula.
*
Em miro el Marc atentament. És un personatge curiós. És el típic tio boníssim que pagarien per sortir de portada a les revistes. A simple vista semblaria un home qualsevol, guapo, seductor i superficial. Però a mesura que el vaig coneixent no deixa de sorprendre’m i m’adono que al final tot són prejudicis meus. És pulcre amb la forma de vestir, la puntualitat i complidor amb la seva ètica. És un home de compromís i si diu una cosa l’acompleix. I alhora, és sensible i tendre, com seductor i implacable en allò que vol. És un caçador mare!! Ric per mi quan penso això.
*
– Doncs si has d’estar tan tens, millor et canvio el lloc per tal que no t’espantis cada vegada que aparegui el cambrer per portar-nos alguna cosa…
Dit i fet. El cambrer torna a sorprendre a un Marc més sensible del normal quan porta els primers plats. Aquesta vegada el Marc se’l mira amb recel… però el cambrer fa cas omís d’ell i marxa per on ha vingut.
– Et canvio el lloc, idiota, o moriràs d’un infart!!
– Gràcies -diu al temps que arrufa les celles.- I ara per què sóc idiota?
– Senzillament ho ets. Jo també en sóc, per si vols desfogar-te…
– D’acord… idiota. Està bé que normalitzem l’insult gratuït entre nosaltres?
– Seehhhh -dic en aixecar-me de la cadira per fer el canvi de lloc.
Molestem als nostres veïns de taula i gairebé els deixem sense vi. De nou els reflexes d’en Marc ens salva de la situació, tot i que no pas de la vergonya. Quan seiem ens mirem i arrenquem a riure contra la nostra voluntat.
– Mai havia passat tanta vergonya ni fet tant el ridícul com amb tu. Però estic gaudint moltíssim de l’encontre. Estar amb tu és de bojos.
– Acabaràs ben boig si t’hi juntes massa… -somric.
– No tinc por.
– I jo que m’alegro -amplio el meu somriure.- Vols començar amb la teva història?
*
– D’acord… Sóc originari de la Rússia i als 16 anys vaig arribar a Barcelona, just quan se’m van acabar els diners que vaig robar dels meus pares biològics. Després d’uns mesos vivint al carrer, em va acollir la Gisela que em fa de mare i amb la qual m’he casat i divorciat. Fi de la història. Dinem?