Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 29 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
En definitiva, què tant d’interés podria tenir en Marc per presentar-me el seu kikifriend?
Finalment la Nuri tindrà raó i el Marc resultarà ser un altre gilipolles amb ganes de fer l’imbècil. Si ja m’ho veig venir… Ella no és gens partidària de les apps de cites perquè “mai saps a quin penjat et pots trobar” i, a més, “d’allà no pot sortir res bo”. Poder té raó i el Marc és un altre tio amb ganes de donar la nota. Quin pal…
Mentre la Nuri i el Quim es vesteixen (i vés a saber què més fan a l’habitació) em prenc una copa de vi blanc asseguda tranquil·lament a la terrassa. De cop em ve al cap el nom de l’amic d’en Marc: Joan Puig i Cadafalch. Intento recordar, tot i que realment no em sona de res, quan se m’acut posar el nom complert entre cometes al buscador d’Internet per veure si em troba alguna coincidència exacta.
Bingo! En diversos periòdics coneguts i d’altres d’economia local trobo algunes notícies relacionades i no puc estar-me de sorprendre’m quan llegeixo els titulars d’alguna d’elles. “La família Puig amplia negoci en l’àmbit de l’arquitectura”, “Joan Puig pren el relleu en la creixent i consolidada Fontec”.
*
Un moment, un moment… Respiro profundament i torno a llegir. “Joan Puig pren el relleu en la creixent i consolidada Fontec”. Fontec?
Fontec és un despatx petit de Barcelona que s’ha projectat a nivell internacional amb una perícia descomunal, arribant a participar d’obres realment importants reservades a grans signatures. Com a friki de l’arquitectura, m’agrada llegir els papers que es redacten tant des de fonts públiques (universitàries en la seva majoria) com de privades. No sé com s’ho ha manegat Fontec, però els seus articles surten en revistes especialitzades de tirada internacional, la qual cosa té el seu mèrit. Fontec no és res i ho és tot. I ara resulta que el seu nou director és veí meu?
Quan tafanejo més entre notícies per veure què descobreixo del tal Joan Puig i Cadafalch, trobo alguna foto que miro amb especial interés: un home ben plantat (per si no fos suficient tot el que trobo sobre ell) de mirada profunda i somriure encisador. Reconec que la fotografia m’atrapa i la seva pose em sedueix i noto com els nervis s’engarroten al baix ventre. “Et faria de tot, maco…”, penso.
Així, deixo volar la imaginació i entre somni i somni on m’imagino diferents situacions amb aquest home (totes acaben en sexe, per suposat), la Nuri em parla, o almenys això em sembla.
– Nena!! Estàs bé?
– Eh? Ah… Eh…
– D’acord… et saps alguna vocal més?
De cop arrenco a riure com una boja davant la mirada perplexa de la meva amiga. Li ensenyo la fotografia i la Nuri dóna l’esquena al Quim per posar èmfasi a la seva reacció.
*
– Qui nassos és aquest tros d’home? Fins i tot jo deixava el Quim per estar-me amb ell. Un nou ligue?
– Nuri, encara que em donis l’esquena et sento, eh? -respon en Quim amb humor.- A veure?
El nas del Quim treu cap per sobre de les espatlles de la Nuri, que riu tota entremaliada.
– Ah! Doncs sí que és guapo, sí! Jo també et deixava per ell! -diu resolt el Quim seguint la broma.
– Què? -crida la Nuri.
Mentre els dos es barallen de bromes jo miro embadalida aquella fotografia.
– Hi ha una cosa que no entenc -dic finalment.- La seva família està forrada i viu en aquesta merda d’edifici que es cau a trossos?
Pel que es veu el tal Joan Puig i Cadafalch és fill d’una de les famílies millor posicionades de Barcelona i, dit sigui de pas, de la península. La família Puig és la mateixa que gestiona Flor de Puig, una de les empreses locals amb projecció internacional més afermades. Una de les grans, vaja… I aquest tio és veí meu? En aquesta birria d’edifici?
És evident que alguna cosa no quadra aquí… Res no té ni cap ni peus. I com un castell de cartes enmig d’una ventada, el meu somni s’esvaeix en el dubte. Segurament són dos Joan Puig i Cadafalch diferents. Al cap i a la fi, de Puig i Cadafalch n’hi ha uns quants al llarg de la història de l’arquitectura. I Joan és un nom bastant comú.
*
– Segurament tot hagi estat una simple coincidència, vaja… Però somiar per un moment que estava a punt de conèixer aquest Joan Puig i Cadafalch que surt a les notícies ha estat un puntazo. Quina bogeria! -ric.
Ric al temps que miro la fotografia d’aquell home tan allunyat socialment de mi. Aquell home d’ulls dolços, mirada afable, rostre diví i pose tan seductora. Com pot algú dir tant en una simple fotografia?
“Ñam!”