Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Plaça Osca, Sants, Barcelona
Corro sense girar-me i no paro fins arribar a la meva porteria. Quan estic per obrir la porta del carrer m’atreveixo a mirar cap enrere. Ningú. No m’estranya. Fins a quin punt voldria qualsevol aguantar tanta tonteria? Sóc conscient que avui he ultrapassat límits i que ara mateix he creat un abisme entre el Marc i jo.
– Podries ser adulta i donar tu el pas per una vegada.
Parlo amb el meu reflex sobre el vidre de la porta. Una dona esmirriada em torna una mirada trista.
– M’has sentit? Podries ser adulta i donar tu el par per una vegada! -torno a repetir.
– Mi mi mi miiii… -em respon el reflex.
– Ets idiota!
– ¡Pues anda que tú!
– Jo sóc tu, idiota! Vinga! Disculpa’t amb el Marc!
– No!!
– Si no ho fas tu ho faré jo.
– Atreveix-te!
No tinc vergonya i sóc capaç de mantenir converses amb mi mateixa davant la mirada perplexa de la gent del carrer. Així, començo a moure’m com si unes cordes invisibles em maneguessin des de dintre del meu cap. “Disculpa’t!”. “No!”. De cop m’entra el riure.
– Podríem fer teatre. Se’ns dóna bé! -dic parlant de nou amb mi mateixa.
– Amb qui parles? -pregunta de cop una veu aliena al meu cap.
*
En sentir la veu no puc evitar sobresaltar-me. Quan em fixo de nou en el vidre el reflex del Marc és junt al meu. Sense pensar-m’ho gaire em giro i l’abraço just quan arrenco a plorar. L’abraço fortament per la cintura de manera que el meu cap queda recolzat sobre el seu pit.
– Mare meva… estàs completament boja i me’n vols tornar a mi… -diu el Marc al temps que tanca els seus braços entorn meu.
La seva veu sona dolça i es nota que vol treure ferro i mirar de relaxar la seva pròpia tensió. Ho accepto: sóc una dona extremadament difícil. I sé que he de fer un canvi si no vull que el Marc acabi corrents en direcció contrària a mi. L’abraço més fort i el Marc m’ho torna amb carícies a l’esquena. Carícies tendres de profunda paciència i estima. Al cap d’una estona cessa el meu plor i el Marc em parla de forma dolça.
– Escolta, Kassia… Vull aprendre a estar al teu costat. Desitjo abraçar-te, omplir-te de carícies i de mimos perquè és el que em surt fer quan estic amb tu, i sembla que t’agrada.
En resposta emeto uns grunyits simpàtics que desperten el riure del Marc.
– Ens mereixem estar bé, no creus? -continua.- Vull intentar-ho almenys. M’ajudes?
– No em facis cas, Marc. Avui senzillament estic idiota.
– T’ha vingut la regla o alguna cosa d’aquestes?
– Bazinga!
– Ja hi som…
– És un comentari fastigós!! La mera associació “daltabaix” i “període” és insultant.
– Però us pot canviar l’humor, no?
– Coi, i a tu et pot canviar si tens un mal dia, no?
– D’acord, perdona. Tens un mal dia.
– Això he dit!
– Tens un mal dia i estàs sensible.
– I no tinc la regla!
*
No el veig però sento com s’aguanta el riure.
– No riguis, Marc! És un tema seriós! -dic desfent l’abraçada. No puc evitar que se’m noti un somriure que volia amagar.
– No ric!! -s’aguanta més el riure.
– T’estàs rient!! -arrenco a riure
– Ric perquè tu rius!
– Ja et reies d’abans!
– No tens proves!
– T’he vist! No necessito proves!
– No convenceràs a cap jutjat!
– Jutjat?
Els dos arrenquem a riure.
– Abans de divendres era un home normal, ho juro.
– No tens proves!
– No les necessito. M’he vist! -riu.
– Així no convenceràs al nostre jutjat!
– No ens entén gaire, aquest jutjat.
– Jo tampoc ens entenc. Què fas amb mi? Sóc insoportable!!
– De vegades tens respostes insoportables, però no ets insoportable.
– Idiota!
– Idiota!
– No m’imitis!
*
El Marc em mira d’aquella manera especial quan vols fer un petó a una altra persona. El cap se li decanta lleugerament i els seus ulls miren els meus amb suavitat. Els seus llavis se separen subtilment i passa la llengua per humitejar-los. Alguna cosa, però, el fa canviar d’opinió.
– M’agradaria que entenguessis la natura del meu dubte d’abans -diu de cop.- No és pas que no vulgui abraçar-te. El problema és que no sé on està la línia que separa allò correcte d’allò que no ho és, en termes de masclisme. Quan tinc dret a disposar del teu cos (i no parlo sexualment, que això crec que ho tinc més clar) i quan no? Quan és lícit abraçar-te? Sempre? Només en trobar-nos? Quan ho demanes tu explícitament? Quan facis una senyal en plan guiño-guiño-gañota-saco lengua-guiño?
Ric imaginant-me la situació, però ell em mira seriós ara.
– Reconec que m’he de relaxar -responc.- Em poso molt tensa amb tu. Tinc molta por i… no sé. Què fas amb mi, Marc? Tu ho has dit, estic fatal de l’olla…
Abans de respondre’m el Marc em mira fixament. Para atenció a la meva cara especialment. Passeja la mirada pel meu nas, per les meves galtes, pels llavis, per la barbeta. Després acaricia el meu front i passa la mà pels meus cabells, jugant amb ells. Després d’una bona estona de silencia, em mira els ulls.
*
– No sé si sabria expressar-ho amb paraules. No negaré que certes respostes i actituds em molesten i em fan dubtar. Però quan estem tranquils i puc mirar-te et sento ben a dintre. Mai m’havia passat abans i, de fet, sóc una persona que fugia del compromís amb els altres. No es pot dir que tinguis amics, i després de dos intents de relació seriosa, vaig llençar la tovallola. Però des de que vaig veure el teu perfil, no et puc treure del cap. Estàs realment boja, però m’encanta que sigui així.
Agafa aire i continua.
– Abans estava sentint-te mentre parlaves amb el teu reflex i em sentia bé mirant-te. Són aquesta mena de coses que mai abans havia sentit i ara… M’ha passat amb tu i amb un altre home que també vaig conèixer per l’OkCupid. Us vaig trobar amb una semana de diferència, però igualment ho trobo una casualitat molt curiosa. Encara que no crec que les casualitats…
El Marc atura la seva explicació.
– També estàs coneixent aquest home? -pregunto aprofitant el silenci.
– Si, però aquesta nit he estat pensant i crec que no vull continuar coneixent-lo. Per una banda, no em ve de gust iniciar una relació homosexual. Per altra banda, el meu temps és molt limitat i no trobaria la manera d’encabir dues relacions. Així que he pres la decisió de posar la carn a la brasa per tu.
– Per què em sonen a excuses aquestes explicacions?
– Bé, Kassia, tampoc no en vull parlar d’això. Tenim temes prou importants entre tu i jo com per estar parlant d’un altre home… No?
El miro als ulls.
– El que volia dir-te, Kassia, és que m’agrades i tinc curiositat per veure on ens porta això. Et ve de gust?
*
Lentament se’m dibuixa un somriure al rostre. M’agrada la seva oferta. Ell mira el meu somriure i em torna un altre de tímid. Després, de forma lenta, puja la seva mirada per quedar-s’hi en els meus ulls i es mossega subtilment el llavi inferior. Poc a poc, com assegurant cada pas que fa, apropa els seus llavis als meus. Quan està gairebé a tocar, tanca els ulls i de forma tendre i càlida em besa. Jo també tanco els ulls i deixo que porti la batuta. Besa el meu llavi inferior i després el superior.
De forma lenta introdueix suaument la seva llengua dintre de la meva boca. Busca la meva llengua i la frega subtilment de manera que desperta la meva curiositat. Els seus llavis embolcallen els meus i sento una lleugera humitat que em resulta agradable. Es mou de forma que sento el bes com una suau carícia i que poc a poc desperta el meu ventre. S’allarga una estona més fins que finalment es separa de mi amb els ulls tancats, com assaborint mentalment el que acaba de passar. Quan obrim els ulls, allarga la seva mà fins la meva galta i m’acaricia dolçament, gairebé sense tocar-me.
– Em ve molt de gust -responc finalment en un murmuri.
Ell somriu i sento com s’emociona. Així, ara sóc jo que l’abraço i l’acaricio l’esquena amb la mateixa suavitat que ell m’expressa.
– Gràcies -em diu a cau d’orella.
– Gràcies a tu per la teva paciència. Olores molt bé -dic després d’un curt silenci.
– Si? No m’he posat res.
– Quina sort…
– Et sembla si baixem el ritme i la intensitat de les nostres trobades?
Assenteixo amb el cap.
– Tu també m’agrades molt -dic- i vull aprendre a estar més tranquil·la amb tu. M’ajudes?