Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Sants, Barcelona
No passen les deu del matí quan el Marc m’escriu pel Telegram per demanar-me de trobar-nos. Amb els llençols enganxats a la cara em llevo i aclareixo una mica abans de respondre-li. A través dels vidres de les portes que s’obren a la terrassa puc veure un cel completament net. Quan surto veig que en l’horitzó, lluny, un cúmul de núvols ben negres amenacen de tempesta. Sento la calma abans de la tempesta i m’ho prenc com un mal presagi.
– Poder no és un bon dia per quedar amb el Marc…
Quan m’adono del que he dit, espanto els mals pensaments recordant la cançó que la mare em va ensenyar quan era petita. “Quines tonteries de pensar!”, m’increpo mentalment. Després responc en Marc de manera concisa:
Carrer Premià, 20.
14:00 hores
*
Abans d’entrar a la dutxa faig reserva en un dels restaurants més emblemàtics de Sants, de cuina catalana tradicional que fa les delícies fins i tot dels estómacs més exigents. Després em fico a la dutxa i deixo córrer l’aigua sobre meu durant una bona estona. Quan acabo, em vesteixo amb un conjunt d’encaix rosa i un vestit curt de punt de color rosa també, em cordo les sabatilles esportives d’estiu de blanc impol·lut i amb plataforma i deixo els cabells que s’assequin a l’aire, completament lliures. No em pinto, no em poso cap adorn ni tampoc cap perfum. Davant el mirall al costat de la porta d’entrada em dic alguna frase apoderadora i em faig un piquet d’ulls. Tinc 38 anys des de fa gairebé quatre mesos i em sento plenament viva.
Tanco la porta de casa darrera meu, baixo les escales i m’estiro en arribar al carrer tot gaudint dels raigs de sol abans que es torcin per aquell núvol. Comprovo l’hora. Són les dues en punt del migdia. Arribaré perfectament puntual 10 minuts més tard de l’hora acordada. Després, xino-xano, em poso rumb el meu destí.
La Carretera desapareix sota la música que sona dels meus auriculars envoltants. En lloc de crits i clàxons impacients el metal gothic omple el meu cap durant l’estona que passejo i els meus pensaments giren entorn les lletres existencialistes de les cantants de veus netes i melòdiques que es combinen amb els sons guturals masculins. Em recreo en l’ambient teatral i poètic de la música fins que finalment arribo al punt d’encontre. De cop m’adono que estic nerviosa.
*
Quan arribo el Marc m’espera, com no podia ser d’una altra manera. Té una mena d’obsessió per la puntualitat i és extremadament pulcre amb la mateixa. Ni un minut abans ni un minut després. Si hem quedat a les dues m’hi jugo el dit gros del peu dret que a les 14:00 estava plantat en el punt de trobada. És un encant.
Abans d’apropar-m’hi l’observo detingudament. Avui porta una camisa blanca ajustada que li queda molt bé, la qual passa per sobre dels texans curts de color mostassa amb pinta de ser nous o de tenir poc ús. Cada rínxol ros és al seu lloc i els seus ulls miren atentament el mòbil, tot recolzat sobre la paret. Poc a poc m’apropo a ell i no s’adona de la meva presència fins passat un bon grapat de segons. Quan em veu, s’incorpora ràpidament i s’adreça cap a mi amb un somriure ben ampli que il·lumina tota la plaça.
Em trec els auriculars i els deixo penjant del meu coll, apago la música i allargo els braços per fondre’m en una abraçada que desitjo que sigui igual de restauradora com la d’anit. Ell titubeja un moment sorprès, cosa que em fa dubtar i em porta a fer un amago d’últim moment que esquiva l’abraçada que tot just arrenca. El Marc riu. Jo no.
– Què ha estat aquesta cara?
– Quina cara? -pregunta el Marc posant-se seriós de cop.
*
– De dubtar si fer-me una abraçada!!
– Ostres! No tinc cap dubte de fer-te una abraçada. Si he posat aquesta cara és perquè no m’ho esperava!
– Em torno cap a casa!
– Espera, sisplau. Perdona. Si no he deixat de pensar tota la nit en l’abraçada d’ahir… Va, dona…
– Bazinga!
– Què? Què he dit?
– Ets idiota!! -crido al temps que giro sobre els meus talons per desfer el camí.
El Marc em mira perplex sense entendre res. Mentrestant, jo em torno a posar els cascs i a engegar la música per passar d’ell. Camino com si no hi hagués un demà. Quan reacciona corre per posar-se a la meva alçada i camina en silenci al meu costat. Es porta les mans a la cara i se les frega, de la mateixa manera que va fer divendres quan estava ja fart de mi, just abans de marxar a casa seva en donar-me per impossible. I això em cabreja encara més. Accelero el pas.
*
Al cap d’uns minuts caminant a tota pressa en silenci, em pica el braç per cridar la meva atenció. Jo me’l miro. Ell assenyala els cascs per tal que me’ls tregui i l’escolti i jo li ensenyo el dit anular de la mà dreta. Bufa.
Al cap d’unes passes més treu el seu mòbil i truca algú. Aquest algú sóc jo. La música deixa de sonar per donar pas a la trucada entrant. Li agafo el telèfon per fer una mica més l’idiota.
– Què vols, pesat?
– Abraçar-te.
– Has perdut la teva oportunitat.
– Sona molt masclista allò de “va, dona”? Entenc que és per això que has fet el Bazinga!, oi?
– No sé si sona masclista, a mi m’ho sona. Em fastiguegen aquesta mena d’expressions.
– Prenc nota.
– Podem penjar ja?
*
– Pots donar-me una altra oportunitat? Recordo que anit vas dir que “ens hauríem d’abraçar cada vegada que ens veiéssim”. No se m’ha oblidat, senzillament no sabia com estar després d’ahir, i ara ja ho tinc més clar. Podem tornar a començar?
– No.
– Ostres! Sento no estar a la teva ment, Kassia. Sento no saber com i quan vols les coses. Sento no tenir uns reflexes camaleònics cada vegada que fas un gest per acollir-lo de la manera que tu voldries. Sóc humà. No em pots castigar per no fer-ho tot perfecte. Així no funciona una relació.
– Tenim una relació?
– Bé… ens estem relacionant, no? Cap relació funciona bé si s’espera que un sigui sempre perfecte i és castigat quan no ho és. Sóc imperfecte i no pots esperar de mi que endevini en tot moment allò que necessites. Per què no em parles en comptes d’ignorar-me?
– No t’ignoro. Estic parlant amb tu.
– Què passaria si tornés a marxar cap a casa? També tinc dret a enfadar-me o és un privilegi exclusiu teu?
– Un privilegi meu? Creus que vull estar enfadada?
– Sembla que si. Entenc que si et tracto malament t’enfadis. No entenc que t’enfadis per tot allò que passa que no encaixa amb les teves expectatives. T’he de dir que no em sento còmode amb la relació que estem construint.
– “Prenc nota” -dic en to burleta.
– La prens de veritat o senzillament m’imites?
Silenci.
*
– Per què estàs tan molesta? -insisteix.
– Perquè volia la trobada perfecta! Perquè volia continuar en el meu núvol d’anit i somiar per un moment que hi havia un tio al món sensitiu i sensible. Però si ni tan sols surt de tu abraçar-nos…
– Et muntes soleta la pel·lícula. D’on treus que no surti de mi abraçar-te? T’ho plantejo a la inversa. Imaginem que arribes i jo t’abraço sense més, després em fots una hòstia o un moc dels teus dient-me que amb quin dret t’abraço si no tinc el teu permís.
Uhm. Podria passar perfectament.
– Arriba un moment que no sé què és correcte! I ningú m’ho explica!
– Pobret…
– Una mica sí, no?
– No!!! -crido de cop.
El Marc s’atura davant el crit. Tothom al voltant ens mira amb els ulls àvids per la curiositat i el xafardeig. El Marc em mira fixament als ulls, visiblement cansat. Es nota que és a punt d’enviar-me a la merda. Així, les meves cames es fan un embolic amb ordres contradictòries al meu cap: “atureu-vos, que l’estic liant”, “correu, que em moro de vergonya”. Finalment ensopego amb mi mateixa i de pas amb una senyora vella que passa pel meu costat. Gairebé l’engego a prendre pel sac si el Marc no l’arriba a agafar. Quan em desfaig en disculpes a crit pelat arrenco a córrer cap a casa.
No goso mirar enrere per si de cas…