Dilemes

Autoria: Marc Fernandez

Divendres, 26 de maig de 2017
Plaça del Centre, Les Corts, Barcelona

Em dic Marc, tinc 32 anys, i fins ara la meva vida ha estat força senzilla. La major part del temps la destino a la meva feina. La resta, a les meves aficions. D’aficions en tinc moltes. Tinc una vessant friki i m’agraden els jocs de rol i de taula, la sci-fi i el cinema més caspós. M’agrada la poesia, tant llegir-ne com escriure; i el teatre clàssic. M’agrada cantar i anar a karaokes. M’agrada llegir, especialment assajos i filosofia… Però com la feina m’ocupa molt de temps, en els últims anys bàsicament m’he dedicat a dues grans aficions que m’ajuden a regular-me emocionalment: carreres de moto i sexe.

No sóc una persona amb molta gent al meu voltant. M’estimo la meva soledat i la meva intimitat. Sovint la gent em molesta, i no tinc tendència a juntar-me amb persones si no és per una finalitat sexual.

En quant al sexe, utilitzo l’OkCupid per trobar persones amb inquietuds semblants a les meves. La meva estratègia fins ara era molt simple: selecciono un perfil que m’atregui, contacto, xerro amb la persona i quedo per follar. Fàcil, no? Per tal que tot funcioni fluït tinc les meves pròpies regles. Mai no repeteixo persona, d’aquesta manera podem jugar sense límits (més enllà dels explícitament marcats per nosaltres) i si la cosa no surt bé, si te he visto no me acuerdo. Per mi la llibertat és un valor important, juntament amb el respecte. Sóc escrupolós en recollir informació de les persones i en deixar molt clares les condicions d’allò que està permès i el que no. M’agrada donar plaer i per això cal crear un ambient on tothom es pugui sentir a gust.

Arrenca el dilema

Com dic, la meva vida vol ser senzilla i la cosa anava bé fins fa tres setmanes. Va ser aleshores que em vaig topar amb un tal Joan que va captivar la meva atenció tot i no encaixar en la meva diana de caça. Les sensacions que m’ha provocat aquest home des del primer moment que vaig veure la seva primera foto del perfil a l’OkCupid són abrumadores. I això m’enfada.

¿No quieres sopa? Pues toma dos tazas. Sí, dos. Per si l’anomalia Joan no fos suficient, una setmana més tard apareix la Kassia. Allà estava jo, mirant perfils per escollir el meu objectiu del cap de setmana i, de cop, zas! La foto de la Kassia que em mira directament als ulls (ho reconec, tinc una obsessió amb els ulls). La bona dona que em mira directament des d’aquella fotografia, amb un ull de cada color, preciosos. La qüestió és que allà estava de nou amb aquelles sensacions incomprensibles per mi. I de nou la curiositat per explorar aquell personatge que tot just apareixia davant meu. Exasperant.

*

Mireu, jo no crec en l’amor a primera vista. No dic que no pugui passar, dic que per mi no té cap sentit. Com podria enamorar-me d’algú sense coneixe’l, sense saber-ne res? Segurament hi ha persones programades perquè es puguin enamorar així de fàcil; jo no sóc una d’aquestes persones. Perdoneu que ho digui així de pla: les persones per mi només tenen un sentit sexual. M’agrada follar i ja està. Després de dues experiències catastròfiques vaig veure clar que no serveixo per estar en relació. Em costa compartir-me; per la meva feina, per la meva forma de ser i pels meus gustos sexuals. Hòstia! No serveixo per enamorar-me i em molesta que es pengin de mi!

I si al principi xerrar amb aquests dos personatges em semblava senzillament una cosa innocent, amb el pas dels dies la cosa ha anat empitjorant. Les sensacions no només no han desaparegut sinó que s’han fet més intenses fins un punt obsessiu. Em passo tot el dia pensant en el tal Joan i la tal Kassia. Que estigui trempat a totes hores té un pase (a fi de comptes no és la primera vegada que algú em genera morbo d’aquesta forma), però cada vegada sóc més conscient que l’aspecte sexual només és la façana d’un sentiment més profund. I això em cabreja encara més. Què se suposa que n’he de fer de tot plegat?

*

Dissabte passat vaig conèixer en persona el Joan, i avui he quedat per conèixer la Kassia. Si avui la cosa va com va anar dissabte estic perdut.

Ho he d’admetre: el Joan m’agrada en un sentit ampli de l’expressió, molt més enllà del sexe. D’acord, tinc curiositat d’explorar aquest espai afectiu. La qüestió és que el meu entorn professional és bastant convencional i poc amic de “les modes gays”, com ells li diuen. El dilema està servit i encara no el tinc resolt. Segurament per molts de vosaltres el dilema es resol de manera ben senzilla: què n’han de dir els companys de la feina de la teva vida personal? I teniu raó de pensar així.

Xoc de cultures

En el temps que porto a la meva feina he vist com la cultura de l’organització s’ha menjat persones extremadament vàlides per tenir idees diferents “a les que se pressuposen”. Què vols que et digui? La meva feina m’apasiona, se’m dóna bé i m’obre moltes oportunitats de realitzar-me professionalment. El lloc on estic, tot i que la cultura és extremadament convencional, és idíl·lic per arribar lluny.

Entenc que el dilema de fons és decidir a què vull renunciar: a l’oportunitat professional o a l’oportunitat de conèixer el Joan. Tenint en compte que tampoc no sóc un geni de les relacions, la segona aposta és extremadament arriscada. Seria fàcil, doncs, apostar per la meva carrera professional, no? Doncs no. Quan penso en el Joan no puc estar-me de preguntar què nassos significa tot el que estic sentint. Mai havia connectat amb ningú d’aquesta manera, sense conèixer la persona (bé, ni coneixent la persona). Mai havia sentit que algú fregués el meu cor amb la suavitat que ell ho fa. Sento que amb ell puc treure tota la part de mi que sovint amago, ser la persona sensible que vull ser però que no sé com treure… Enteneu per on va el meu dilema?

Amb tot plegat estic nerviós i sento que em perdo a mi mateix. I només em faltava la tal Kassia…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *