Obligat diari: A mesura que passen els dies la vergonya creix fins a límits insospitats. Em faig fàstic, ho he de dir. Les darreres nits no he pogut dormir pensant en tot plegat i començo a dubtar si l’exercici té algun sentit terapèutic o m’estic enfonsant en la meva pròpia misèria.
Ivan Lazarev
Entrades anteriors
Dilluns, 22 de juliol de 1996
Dijous, 25 de juliol de 1996
***
Dilluns, 20 de març de 1989
A falta de cinc dies pel sisè aniversari de la primera pallissa del meu pare conec el Joan. El Joan és el nen més menut de la classe, fins a la ridiculesa. El podria agafar amb una sola mà i llençar-lo per sobre la tanca del pati i no em suposaria cap esforç.
És el meu primer dia a l’escola i hi vinc amb ganes, donat que és l’excusa perfecta per sortir de casa i no haver d’aguantar els crits i els cops del malparit del meu pare. No en parlo l’idioma i no m’assabentaré d’una merda, però m’és igual. Qualsevol racó del món és millor que estar-me a casa. Des de la primera pallissa la meva por cap a ell no ha fet sinó augmentar.
Quan arribo a les portes de l’escola, allà em trobo el Joan amb la seva mare; els dos abraçats com idiotes. Fan ganes de vomitar, la veritat. No puc evitar que se’m caigui algun insult en rus, completament protegit per la ignorància d’aquesta merda de gent. Igual que jo no els entenc a ells, ells no m’entenen a mi. No puc evitar somriure, plenament satisfet.
*
Quina és la meva sorpresa quan en entrar a la meva classe em trobo aquell brètol allà assegut. Estratègicament m’agafo un lloc suficientment a prop i suficientment allunyat, per poder observar-lo amb deteniment sense que quedi malament. I l’observo, vaja si l’observo!
És menudet però agradable a la vista. De cabells negres lleugerament llargs i despentinats. D’ulls mel inexplicablement brillants i amb una mirada extremadament profunda. Prim fins a transparentar-se i vestit amb uns texans foscos i una samarreta clara de ratlles, completament net. Des del meu lloc, l’observo com es mou, de forma pausada, lenta fins a l’extenuació. És metòdic i està completament concentrat en la classe. Tot i així, en un moment donat es gira cap a mi i em mira fixament. Somriu i alguna cosa es trenca dintre meu. Té un somriure ampli i honest que fa que encara li brillin més els ulls. Sento un vertigen incòmode i ganes de treure-li el somriure a cops.
No vull acabar com aquell maricó de merda, arrossegat pel terra per la fúria del meu pare. Així que li torno una mirada desafiant esperant intimidar-lo. Lluny d’això, el Joan em mira impertèrrit, com si l’amenaça no li importés el més mínim. I el seu somriure s’eixampla abans de que es torni a girar per continuar atenent la classe.
– Malparit… -dic en un perfecte català després del meu esforç d’aprendre’m alguns insults locals.