Obligat diari: Reconec que em costa tornar a posar-me en el lloc que ocupava aquella ment d’infant carent de tota consciència. Recordar tot el que vaig ser capaç de fer-li a aquella criatura m’avergonyeix. I recordar tot el que em vaig fer a mi mateix… Bé, no em sento orgullós; suposo que per això estic aquí, fent aquest ridícul exercici. Necessito posar pau al meu cap. Ho necessito…
Ivan Lazarev
Entrades anteriors
Dilluns, 22 de juliol de 1996
***
Divendres, 25 de març de 1983
Allà a la Rússia hi vivíem en una petita casa adosada de quaranta metres quadrats. Dues plantes minses cadascuna; la planta baixa contenia una petita cuina, una taula i dues butaques velles. La planta primera guardava les dues habitacions pels pares i per mi. No hi havia més que els mobles justos per viure-hi, encara que tampoc mai n’he trobat a faltar cap.
Aquest dia va ser el moment en què van acomiadar el pare de la feina i l’inici del meu infern. Per ser justos, tampoc no recordo cap moment en el que el pare fos bona persona abans d’aquell dia. Al contrari, sempre cridava i maltractava la gent amb la qual es relacionava. Pensant-ho amb la distància que ara la meva treintena em regala, no m’estranya pas que el fessin fora de la feina. Com a “bon home” de la Rússia, quan va recollir les seves poques pertinences de la taquilla després que el seu superior li donés la notícia es va anar directe a la Cantonada a passar el mal tràngol amb l’alcohol. Puto borratxo…
Recordo com aquell dia la mare neguitejava perquè el pare no arribava a casa. Jo devia tenir uns quatre anys. Tampoc és que abans d’aquella nit hagués sentit un afecte especial dels pares; més aviat el contrari. Sempre m’he sentit una molèstia, un no-ben-vingut. I aquesta és una sensació que en el fons continuo sentint allà on vaig…
*
Quan finalment el pare va entrar per la porta el seu estat era lamentable. Han passat molts anys però encara a dia d’avui puc sentir la porta grinyolar fortament, en un va intent d’avisar-me que sortís corrents. La meva desgràcia estava a punt de començar i jo m’ho mirava tot ben assegut al terra, amb els ulls oberts per tal de poder pair més del que realment el meu cervell en podia fer.
Quan el pare va tancar la porta la mare era allà, submisa com sempre, amb el cap cot i amb les sabatilles a la mà per satisfer el seu marit. Avui encara ho penso i em fa fàstic la dona… Un sac de carns i ossos sense voluntat, sense esperit. Més morta que viva…
Però aquell dia el pare anava borratxo i no estava per hòsties. D’un cop va fer la mare a un costat i va anar directe al petit moble on guardava els beuratges forts. Es va agafar tres ampolles i es va seure a la taula envoltat de silenci i ràbia continguda.
No recordo quanta estona va passar. Només recordo que de cop es va aixecar i es va apropar a mi. Recordo sentir molta por; por d’aquells ulls que em miraven amb tant d’odi. Després, recordo sentir dolor a diferents parts del meu cos. I també recordo l’única vegada en què la mare va saltar per ajudar-me.
– O tu o ell, mala puta! -cridà el borratxo.
La mare va recular i va deixar, davant la seva mirada vidriosa, que el pare em pegués una i altra vegada. No recordo més que dolor, crits, por, més dolor i, finalment, com tot el món desapareixia en una foscor profunda.