Obligat diari: Recordo el precís moment en què tot va començar. Aleshores la meva família vivíem encara a la Rússia, en un poblet de mala mort el nom del qual m’aixeca esgarrifances encara i avui. La fredor gelida d’aquell poble es passava matant les hores rere beuratges durs. Així, el pare, quan va quedar a l’atur, es passava les hores a la Cantonada, l’únic bar en quilòmetres a la rodona que recollia tots els malparits de la zona. Per quan el sol queia, el seu estat sempre era lamentable, amb l’alcohol corrent per les seves venes i amb la ràbia sempre a punt al seu puny. No hi havia dia en què no es barallés amb algú.
Ivan Lazarev
***
Dimecres, 5 de febrer de 1986
Aquell dia, com els anteriors, em tocava anar-lo a buscar per dur-lo a casa. Era el moment més temut per mi, un nen d’apenes set anys, completament desvalgut davant la força de qualsevol adult. Des de que el meu pare havia caigut a l’atur no recordo cap dia que no em fotés una pallissa. Descarregava en mi tota la seva ràbia que, alhora, es retroalimentava atroçment entre l’alcohol i les fanfarronades cap els altres parroquians. Les súpliques i els plors mai no servien de res. Tampoc davant de ma mare que claudicava davant aquest maltractament com si fos la cosa més normal del món. No és per menys! Si rebia jo les hòsties no les rebia ella, la mala puta…
*
Aquell dia, quan vaig arribar a la Cantonada, el meu pare subjectava un altre home per la pitrera. L’alçava un metre sobre el terra i el sacsejava escridassant com un boig, tot fora de si:
-Ets un maricó de merda!! -cridava al temps que espurnes de saliva saltaven de la seva boca.- La gent com tu hauríeu d’estar tancats en un camp de concentració. Descarriat! Voleu carregar-vos impunement la vida anant contra natura! Tu i l’altre home hauríeu de cremar a la foguera!!
Després d’aquestes paraules, el pare llançà aquell pobre home que l’única cosa que havia fet era estimar una altra persona. Què tant important era si es tractava d’una dona o d’un altre home? No és Déu qui ens atia per estimar els altres independentment de la raça, el sexe o la seva identitat sexual?
L’home rodava encara pel terra per l’impuls, entre xiscles de dolor en clavar-se a les carns les pedres del camí. Prova de rodar sobre un camí ple de pedres i entendràs els crits d’aquella pobre bèstia… I el meu pare, com un llop ferit que busca protegir-se, s’hi llançà a sobre de l’home rodant, a cop de peu. Cada puntalada era més forta que l’anterior i anava acompanyada d’insults i improperis a cada qual més malsonant.
Dimarts, 22 de maig de 1990
I ara, al pati de l’escola, el Joan em mira d’aquella forma tan especial que només ell sap fer. Va ser a quart que em vaig incorporar en aquesta escola del barri de Sants, a Barcelona, després de mudar-nos a Catalunya durant l’estiu. El meu pare havia sentit parlar que aquí hi havia feina per tothom, però fora d’on fos que tragués aquesta informació és evident que no ha estat així (tampoc hi confiaria gaire en la informació que em pogués donar un borratxo, tot sigui dit). El cas és que després d’un any i mig el meu pare continua a l’atur i jo continuo bevent de la seva puta ràbia.
Ràbia que canalitzo cap a l’escanyolit Joan, un nen menut, d’ulls brillants i profundament afables. Un nen amb el somriure sempre fastigosament posat que em desperta despreci i fàstic com a única resposta plausible a l’estima que es va despertar en mi des del primer moment que el vaig veure.
*
Estimo i odio el Joan a parts iguals. L’estimo perquè cada vegada que em somriu i em mira d’aquella forma tan especial em fa sentir ben viu; desperta en mi tota la passió que porto dins. I la seva calidesa m’afalaga i acarona el meu cor. Mai ningú m’havia tractat amb l’afecte que ell em tracta, tot i els cops de puny que l’he clavat.
L’odio perquè la seva existència em posa en una postura d’escac i mat. Acceptar allò evident només em pot suposar problemes. No són dues ni tres ni quatre les vegades que he somiat despert com aniquilava la prova evident de la meva gran falta. Aquell que em posa entre l’espasa i el meu pare, qui no tindria cap mena de dubte d’empènyer-me cap el fil en cas de saber-ne que m’estimo un altre home.
*
Què n’hauria de fer? Si em deixo endur pel que realment sento sóc home mort. Només cal que una veu innocent faci arribar al meu pare l’estima que sento cap el Joan i la meva existència deixaria de ser en un obrir i tancar d’ulls. Les coses així, l’únic que puc fer és exactament allò que he après dels meus pares: despreciar visceralment i escanyar qualsevol sentiment que vulgui fer-se sentir per sobre de l’odi. És així que m’alimento d’aquesta ràbia mentre clavo cops de peu sobre la seva esquena.
-Xiscla com la porca que ets, malparit!! -crido.