Autoria: Marc Fernandez
Divendres, 26 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Obro els ulls lenta i pesadament. La llum entra per les dues balconeres de l’habitació i tenyeix tota l’estança d’una claredat que em cega. A través de les balconeres obertes de bat a bat entra el so del carrer, encara silenciós. Deu ser d’hora. Un cotxe que roda sobre les llambordes acaba de despertar-me i reclama la meva atenció. Miro el blau del cel, completament net. El vol d’un ocell que passa arran de barana fa que perdi el fil d’uns pensaments no massa conscients.
Davant meu el Joan encara dorm plàcidament. Observo el seu rostre infantilitzat per la manca de barba al temps que recordo la suavitat de la seva pell. Sembla un àngel ple de bondat i tendresa. La seva respiració és pausada, com tot ell. De vegades és tan lenta que tinc la sensació que no hi haurà propera respiració. Però quan passa un espai de temps, al meu parer massa llarg, hi torna.
*
Després del sexe, la conversa amb el Joan es va allargar més enllà de la seva voluntat. Ell és d’horaris diürns i normalment marxa a dormir al voltant de les deu de la nit. Ahir, però, a les deu encara estàvem dutxant-nos entre riures i confidències íntimes. Certament, amb el Joan és fàcil estar bé; s’acomoda a gairebé tot.
M’agrada la seva forma de moure’s, de parlar, de pensar, de sentir. Mai no m’havia sentit atret per un home i ara el Joan omple la meva memòria amb records d’una nit sexual i afectiva. És capaç de despertar el meu cos i alhora fer-me sentir la persona més estimada del món. Tot alhora. I d’acord, despertar el meu cos és fàcil i ho podria fer fins i tot una formiga… però superar les recances per entregar-me afectivament és tot un repte i el Joan l’ha superat com si fos un joc de nens.
I tot estaria bé si no fos pel problema de que cada vegada que el meu cor dóna un pas cap el Joan, sento que em perdo una mica més a mi mateix. Sé que no puc sortir amb ell, però l’estima creixent que sento em reté al seu costat. I cada minut que passa les cadenes que em lliguen a ell són més fortes i jo tinc més ganes de marxar.
*
Allargo lentament la mà intentant no fer cap moviment brusc que pugui despertar el Joan. De manera extremadament suau acaricio la seva galta calentona. En resposta inconscient el Joan se m’abraça encara en somnis. I aprofitant el seu moviment miro d’acomodar-lo entre els meus braços.
Els nostres cossos continuen nus i es freguen en aquest gest tan íntim. La suavitat de la seva pell té un efecte immediat sobre mi i noto com m’excito sota el llençol. Ho reconec, sóc un home extremadament excitable, i el Joan és el meu taló d’Aquiles. Crec que podria estar empalmat dia rere dia estant amb ell.
Abraçats, el seu aroma m’arriba i encara m’excita més. Per si no fos suficient, els records de la nit de sexe s’amunteguen al meu cap, fent una cua que ben bé podria superar la de les Rebaixes en els grans magatzems. I enmig de tot això, la veu del Joan em torna les seves darreres paraules abans d’anar a la dutxa:
“No necessito una etiqueta. Em val que poguem coneixe’ns, explorar el que sentim i construir una relació que ens agradi als dos. Les etiquetes em sobren”.
El Joan respira llibertat i s’esforça per contagiar-me el seu esperit.
*
Quan torno a mirar la carona de l’home que descansa abraçat a mi, els seus ulls em miren alegres ara. Com brillen… La seva mirada desfà el gel que resta encara al meu cor i em convida a somriure com aquells idiotes de 15 anys que tenen el cap vés a saber on…
– Bon dia -xiuxiueja amb un tendresa fins i tot inusual en ell. Després em torna un somriure que fa que se li tanquin pràcticament els ulls.
Tinc ganes de besar-lo i no m’estic. Així, amb les dues mans agafo la seva carona i l’aparto de mi per poder abaixar-me i posar-me a la seva alçada. Ho faig amb extrema suavitat per no incomodar-lo. Quan estic col·locat, el miro directament als ulls i sense mediar paraula apropo els meus llavis als seus. Frego dolçament els llavis i xuclo innocentment els seus. Poc a poc vaig dibuixant un petó tendre que ell em torna amorosament.
*
Quan el bes acaba, ens mirem fixament durant una bona estona. Sento que l’estimo però no goso dir-li. Em fa vergonya. Mentalment construeixo uns versos sobre aquest moment i arriba un moment en què necessito tancar els ulls per aserenar el meu cor, de tan fort que batega.
– T’estimo, Marc.
Els meus ulls s’obren automàticament quan sento les seves paraules. La sorpresa i la por oprimeixen de cop el meu pit, en una mescla que em provoca fins i tot algun mareig. El cor em batega tan fort que colpeja les meves temples fins a fer-me mal. Tinc ganes de sortir corrents.
*
Del que passa a continuació només tinc alguns records que em sobrevenen a cop de ràfegues. En especial el Joan movent-se sobre meu, dintre meu. Un calor al ventre que puja fins a fer-me perdre el sentit. Es mou lent i em mira fixament als ulls amb una total amorositat i entrega. Em parla a cau d’orella. I un esclat final dolç, tendre, pausat… com el mateix Joan. El meu cul acaba de perdre la seva virginitat i ni tan sols puc recordar com ha estat… L’únic record que tinc és aquella sensació d’escalfor constant que sent el meu cor per aquest home que conec de fa res…
– T’estimo…