Autoria: Marc Fernandez
Dilluns, 29 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
– Hi ha una cosa que no entenc, Joan -dic després d’una llarga estona de silenci.
El Joan i jo estem abraçats al llit, de nou a la seva habitació. Fa uns minuts sotmetia el cos del Joan a postures i dolor que eren el delit d’un sexe ansiat. El Joan satisfà les meves necessitats primàries d’una manera sublim i jo em delecto amb la seva habilitat de conduir-me pels meus impulsos més bàsics d’una manera que abans no havia experimentat. Sóc el dominador dominat i m’excito només de pensar-ho.
– Digue’s -em respon després de prendre’s amb calma la meva interpel·lació.
En Joan és un provocador nat que alterna amb un mimos empedreït en quan acaba el sexe. Normalment aquestes actituds em resulten embafadores, però amb el Joan tot cobra un matís nou que m’agrada. Així, cada vegada que acabem el sexe sóc jo qui el busco de forma activa per cuidar-lo, mimar-lo i omplir-lo de totes aquelles coses que a ell tant l’agraden.
*
Recordo que en algun moment el Joan em va explicar que no era gaire sexual. Em va parlar de la seva grissexualitat, una mena de terra de ningú entre la sexualitat i l’asexualitat amb infinites opcions segons la persona. I en canvi, quan el veig actuar no diria pas que per ell la sexualitat és quelcom en un segon planell… En qualsevol dels casos, tampoc no tinc perquè dubtar i m’ho prenc com un regal que ell em fa, donades les meves preferències sexuals. No sembla que faci cap esforç per adaptar-se, però no és menys cert que en ell tot sembla senzill i fàcil. En Joan és un home complex que simplifica les coses, però complex. Sigui com sigui, cuidar-lo i mimar-lo és la meva forma de dir-li que també estic per ell.
– Quina necessitat real tens d’implementar l’assemblearisme a les teves empreses i mantindre la figura del CEO? Tens por que no et responguin, els teus treballadors?
En Joan aixeca el cap i em mira desconcertat. No negaré que el seu desconcert m’agrada, habituat a que les tornes siguin a l’inrevés. Així, dibuixo un somriure entremaliat que el Joan m’accepta de bon grat amb un somriure sincer.
*
– D’acord… Veig que tens ganes de seguir parlant d’organitzacions. En realitat, la meva idea és eliminar la figura del CEO a mig termini. Per poder fer-ho crec que és fonamental alimentar la implicació en tant que si la gent té poder de decisió i només interessos personals, tot se’n va a norris. Jo crec que la gent per defecte té ganes de fer les coses bé i cuidar la gent, però les nostres preocupacions sovint ens juguen males passades. La meva idea és crear una cultura en la qual les persones que hi treballin se sentin part i vulguin cuidar l’organització per tal que tot continuï funcionant i beneficiant tothom. La implicació també és important per crear sinèrgies sanes i poder crear un espai lliure de violència.
– I com faràs que la gent se senti part i tingui ganes de cuidar l’organització?
– Primer de tot crec que és important atendre les preocupacions individuals i col·lectives. Si les persones senten que són cuidats, voldran apropar-se a l’organització i cuidar-la de retruc. A més, visibilitzar de forma oberta les preocupacions i les necessitats ens permet a totes veure que les persones del nostre entorn són humanes i que tothom té misèries. En realitat, hi ha més coses que ens uneixen que no pas que ens separen.
– I quines coses amoïnen els teus treballadors?
– A nivell col·lectiu hi ha una demanda important en temes de participació directa, autonomia, igualtat de gènere i eradicació de qualsevol violència, dit a grosso modo.
– Déu n’hi do, no?
*
El Joan torna a acomodar el cap sobre el meu pit i jo estrenyo els braços entorn seu.
– Podem deixar el tema de les organitzacions? -diu en un fil de veu suau i amb un cert to infantil.
– D’acoooord… Vols que aquesta tarda anem a veure la Kassia?
Per segona vegada el Joan aixeca el cap i en torna a mirar amb aquell desconcert al qual començo a aficionar-me. “Minipunt per mi”, crido en el meu cap al temps que torno a treure un somriure entremaliat.
– M’agradaria -diu finalment tornant-me el somriure.- Podem estar ara una estona en silenci? M’agradaria gaudir de tu sense més preguntes desconcertants.
Ric i l’abraço encara més fort.
Crec que podria viure una vida sencera així, entre llençols desordenats, joguines sexuals amb formes de penis aquí i allà, aquella olor característica de després de tenir sexe, i l’aire frec colant-se a través de les cortines que volen alliberar-se de les anelles que les mantenen subjectes.
Com puc, pujo els llençols i ens tapo quan sento que la pell del Joan és freda. I en la quietud d’un dilluns qualsevol que m’he pres com a dia lliure per acompanyar el Joan, deixo que el temps passi sense més.
Un silenci compartit. No necessito res més ara mateix.