Autoria: Kassia Langley
Dimarts, 20 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
Només és abril però la temperatura és agradable. Les portes de les balconeres es mouen subtilment de tant en quant per l’acció de la brisa càlida que entra. El soroll del carrer omple de vivesa l’habitació on en Joan i jo parlem. La seva companyia fa estona que ha apagat el foc dels dubtes d’aquests darrers dies; m’hi sento bé i confortable en el caliu de la nostra conversa.
– Val -dic finalment,- aleshores divendres et van emborratxar amb la idea de violar-te, però finalment l’Àlex, el Josep i tu us en vau escapar de la situació a cop de claus marcials.
En Joan riu amb l’expressió mentre assenteix amb el cap.
– I com guarda això relació amb la teva absència d’ahir?
– Vist en retrospectiva vam cometre l’error de no pensar que en Christian no estaria precisament amigable dilluns després de la seva festa frustrada.
– Però estàveu a classe, no?
– No. No sabem els detalls de què va passar, però en Josep no va aparèixer en tot el matí. I el fet que en Christian i la seva colla tampoc estiguessin a primera hora del matí ens va fer sospitar. N’Àlex i jo, amoïnats per l’absència inusual i inesperada del company, el vam trucar a casa mirant de localitzar-lo. Res. Espantats vam prendre la decisió de denunciar els fets de divendres al rectorat de la universitat, per si seguretat ens podia ajudar a buscar-lo per la facultat. No em preguntis per què vam pensar que podia estar allà, la qüestió era descartar opcions. Res.
En Joan pren aire en la seva narració accelerada dels fets de dilluns.
*
– Finalment se m’acut que poder l’han interceptat de camí a la universitat i, poder, era tancat en el local on ens van portar divendres. Així, ens les vam enginyar per fer-nos amb les claus (millor no preguntis), i ràpidament vam anar al local. Efectivament, estava allà, lligat i ferit, en un estat lamentable, enfonsat en la seva pròpia foscor i mig inconscient.
– Joder… Quina colla de matons, aquests fills de la gran puta!!
La indignació em puja per les parets de l’estómac.
– Quan vam arribar al local les classes ja havien acabat i era qüestió de minuts que aquella colla de bruts indomables ens vinguessin a buscar, especialment quan es trobessin que les claus del lloc havien desaparegut misteriosament. Efectivament. No havíem aconseguit ni deslligar-lo quan van començar a picar la porta de forma violenta. Vam intentar escapar per les finestres altes del mig soterrani, però vam trobar dificultats. Pres per la por a que ens interceptessin, vaig decidir fer d’ham per despistar-los. Havia sortit el primer i en aquell moment n’Àlex s’esforçava per treure en Josep. Vaig córrer cap a la porta on s’estaven en Christian i la resta i els vaig provocar perquè em seguissin, allunyant-los de la zona.
– Què valent!!
– No sé quant de temps vaig córrer fins a topar-me amb una parada de metro. Mai havia baixat tan ràpid unes escales, però finalment em trobava prou lluny com per haver donat temps al companys de sortir, i ara tocava el torn d’escapar jo de les seves urpes. El metro em va salvar, almenys fins que vaig caure en el fet que no portava la meva camisa.
– Eh? Per què no portaves la camisa?
– La vaig emprar per cobrir un ferro rovellat que amenaçava amb punyir en Josep.
– Ah…
*
– Els guardes de seguretat del metro em van retenir i després em van fer fora. Em vaig espantar que no em llencessin a la mateixa boca del llop, però en Christian i la seva colla ja no hi eren.
– De veritat que el que m’expliques sembla tret d’una pèssima història de suspens…
– Doncs va passar del cert! El cas és que quan vaig tornar al local, després d’ubicar-me, n’Àlex i en Josep ja no hi eren. Tampoc els altres. Vaig tornar a casa que devien ser les sis de la tarda, amb uns pares que no sabien res de mi, uns companys completament desapareguts i un neguit que no em treia de sobre.
– Comprensible, Joan. En el teu lloc jo hauria acabat desquiciada!
– Finalment n’Àlex em contacta i em diu que en Josep està ingressat a urgències, en estat greu. No el deixen veure i ve de camí a casa. Quan ens trobem compartim les nostres situacions viscudes i poca més. Ja era tard per visitar-te o fins i tot trucar-te. I no em veia amb cor d’explicar res.
– Entenc…
– Aquest matí m’he llevat a primera hora i he anat amb n’Àlex a l’hospital, però no em pogut veure en Josep. Segueix en estat greu i està inconscient; i els infermers no han estat gaire optimistes amb la seva recuperació. Tot això m’espanta, Kassia.
Quan menciona el meu nom estreny les mans entorn les meves.
– Ho sento, Joan. Què puc fer per ajudar-te a estar millor?
– No hi ha res que es pugui fer, bonica, més que esperar…
*
– No denunciareu a la policia?
– Sí, just vinc directe de la comissaria. Hem denunciat la situació i hem pres la decisió d’obrir una demanda judicial per cobrir-nos les espatlles. I això també em desgasta, però per ara prefereixo no parlar-ne al respecte… Aquesta tarda he quedat amb n’Àlex, vindrà a casa per parlar amb l’advocat de la família i encarar la demanda. Vindrà ella i la seva mare; i també estaran els pares. Buf!! Tot em queda massa gran, sincerament…
– Ja… deu ser difícil tot plegat, i encara amb la por de tot el que va passar ahir i divendres passat… Si creus que et puc ser d’utilitat d’alguna manera, digues-m’ho.
– Veure el teu somriure m’alleuja el pes del cor, Kassia.
Somriu i em mira de nou amb aquells ullets mig tancats, lluminosos i plens d’estima. Com he pogut dubtar d’ell?
– Tu com has estat? -pregunta.
– Jo? No negaré que la teva absència d’ahir em va entristir i vaig tenir un dia tonto. Ara que m’has explicat què et va passar em sento avergonyida fins i tot amb mi mateixa.
– Podria haver trucat en algun moment…
– I ara! Amb prou feina podies respirar tranquil. Només faltaria!
– Gràcies per la teva comprensió, Kassia. No voldria que pensessis que no et tinc en compte.
– No, no…
– Amb tot, no he preguntat ni tan sols a la mare com va anar l’entrevista d’ahir amb la teva mare.
– Va anar molt bé, segons m’ha explicat. Es van entendre des del primer moment i sembla que comença en breus. No sé ben bé quan.
– Com m’alegro!
*
El crit d’un home entra per la balconera i per un moment els dos quedem callats. Ens mirem i somriem. I reconec que després de tot el que m’ha explicat no sé com estar amb ell. M’agradaria abraçar-lo, besar-lo… però poder l’agobio…
– Has dit que volies comentar-me alguna cosa de l’Àlex… -dic finalment.
– Sí.
El seu semblant es posa seriós i el cor se m’encongeix de nou, com ahir, com el cap de setmana…
– Diumenge et vaig explicar que m’agrada una altra persona.
– És ell? -vaig directa ja que no tinc ganes d’allargar massa aquesta part de la conversa.
– Així és.
En Joan em mira de forma fixa, tendre, càlida. La sensació de la seva estima no desapareix encara que la conversa s’ha enrarit pel meu gust. Em sento visiblement incòmoda, neguitosa i els dubtes tornen a governar dintre meu.
– Entenc que tot això deu ser difícil per tu, Kassia.
– Em costa d’entendre que algú es pugui estimar dues persones. Sempre hi ha algú que t’agrada més, no?
– No sé com funciona la resta de la gent; en el meu cas, els termes “estimar més” no formen part del meu vocabulari. Estimo i no m’és possible comparar formes d’estima. Sé que no estimo igual, però no té sentit pensar si més o menys. Estimo i punt, i no crec que la vida estigui feta per escollir persones. Entenc, però, que ho dic des de la postura còmoda de ser qui s’estima dues persones, i que per tu segurament les coses siguin diferents.
Silenci.
*
– La teva percepció des del lloc que ocupes en aquesta “situació” és diferent a la meva -continua finalment,- per la qual cosa, les sensacions que sentis han de ser forçosament diferents. M’agradaria callar una estona i sentir-te a tu explicar-me com has viscut aquestes hores des de que et vaig donar la notícia.
– Malament.
No tinc ganes de parlar, la veritat. Però en Joan em mira en complet silenci, deixant espai perquè m’obri. I al final, les paraules surten soles.
– Poder sóc massa clàssica, Joan, però el fet que t’estimis dues persones no em fa sentir segura i tampoc estimada.
– Entenc…
– Ho entens?
– Sí…
– I per què insisteixes en estar-te amb els dos? Estàs esperant que algun dels dos ens rendim davant la situació?
– No. No seria això el que m’agradaria, si parlo des del meu egoisme.
– I què esperes, doncs?
– La veritat, no ho sé.
– Fantàstic!
– Vull dir, que no espero cap resultat. El que sí m’agradaria és que poguéssim parlar-ho tranquil·lament. No vull imposar res, i tampoc vull que se m’imposi.
– Estem en punt mort. O l’única sortida és que te’n surtis amb la teva!
– Amb la meva?
– Tenir-nos als dos rondant al teu voltant.
– Això és el que creus que vull, tenir-vos pendents?
– Poder senzillament és que cap dels dos t’agradem suficientment.
– No ho sento així.
– O poder és que no tens les idees clares…
– Les tinc molt clares.
– A la llum de la conversa no ho sembla.
– Què et fa pensar això?
– Que no saps dir-me què vols?
– He dit que m’agradaria poder parlar i construir-ho entre totes…
– Entre totes? Què, ara vols un trio? No vull follar amb un desconegut!!
M’estic enfadant.
*
– Val, Kassia, en cap cas he fet menció a res sexual. Parlo de relacions, no de sexe.
– No veig la diferència: sexe no és relació?
En Joan es porta les mans al cap i s’amaga darrera d’elles per uns instants. Jo guardo silenci sense saber reaccionar a la situació. Poder m’estic enfadant sense necessitat. I tenint en compte que en Joan encara deu estar convuls per tot el que ha viscut darrerament, poder no és la millor forma de dur aquesta conversa. Finalment aixeca de nou el cap, mirant-me de forma fixa.
– M’agradaria que s’entengués -diu- que no he escollit estar en aquesta situació. És probable que l’Àlex m’agradés abans de conèixer-te, però no volia parar atenció a aquesta sensació. Per què? Perquè em sento bé estant sol i no necessito estar-me amb ningú per validar-me. No tinc cap interès en tenir a dues persones pendents de mi, i ni tan sols sé si sóc capaç d’estar en una relació com per saber si puc estar-ne en dues! És la primera vegada que m’agrada algú, i això t’inclou a tu i a n’Àlex. No sé com sento les relacions properes perquè ni tan sols he tingut amics fins ara. En Josep i n’Àlex són les dues primeres persones que puc dir amics, almenys des de la infància més tendre.
Silenci.
*
– Sóc una persona solitària, no perquè em molesti estar amb les persones, sinó perquè estic molt a gust estant amb mi, sol, en silenci, meditant. I fins ara les coses m’han anat bé així. Sisplau, no pensis que busco fer mal a ningú, perquè no és el cas. Al contrari, estimar per mi implica compromís, dedicació, atenció. I reconec que fins ara no ho estic fent bé del tot, per un motiu o un altre. Però la meva intenció és estimar-te i estimar n’Àlex de forma activa, perquè no sé estimar d’una altra manera. Vull estar present i ser-te d’utilitat, no pas crear-te malestar o patiment. No podria suportar fer-te mal, i si és el cas i no puc reconduir-ho, seré jo mateix qui deixi la relació per tal d’estalviar-te mal de caps.
Un nou silenci.
– T’estimo, Kassia. Sé que poder és massa d’hora per dir aquestes coses, però crec que no encaixo en la persona que viu etapes de l’amor; no m’enamoro i després busco teixir vinculació o… Estimo, i l’estima pot variar amb el temps, però és estima al cap i a la fi. També m’estimo n’Àlex, de manera diferent, però no sabria dir si més o menys, com tampoc sabria dir si més o menys que la mare o el pare. Estimo estimant, sense gradacions, sense comparatives possibles.
Un silenci més breu però suficient per deixar-me respirar. Sento el diafragma encongit.
*
– Estimar és estimar per mi i no té més misteri, i estimar en el teu cas i de l’Àlex es tradueix en voler conèixer-vos, voler compartir-me, voler estimar-vos bé. I això requereix un temps de saber qui tenim davant, com pensa i sent el món, com viu… Però aquesta oportunitat només és factible si tu també tens ganes de trobar-te amb mi. Si qualsevol cosa que sorgeixi de mi, com el fet d’estimar dues persones, no t’encaixa, pots dir-m’ho. No vull imposar-te una forma relacional que a tu no et convenci.
A la fi guarda silenci i jo torno a obrir els pulmons per deixar passar l’aire. Em sento avergonyida i enfadada, trista i decebuda, i a la vegada admirada de la seva honestedat. Qui estima així, com ell explica? Serà veritat que s’implica tant amb les persones que està? Bé, ell mateix diu que no té amics, que no té parelles… Com sap, doncs, com estarà amb mi? Poder només és un ideal… Tampoc no importa, no? Això no se sap fins que la roda no gira. En qualsevol cas, m’agrada la seva proposta d’estima i és quelcom que moltes vegades he somiat en rebre. Sóc capaç jo d’estimar així? Perquè sembla que tot depengui només d’ell, però en una relació hi ha dues persones. Com vull estar jo? Què vull donar a la relació? Un vot de confiança, per començar, poder estaria bé.
*
– Reconec que tot això m’espanta.
– Ho entenc, bonica; de veritat que ho entenc. I vull caminar al teu costat, que m’expressis el que sents, tal com ho sents. Si necessites enfadar-te, qüestionar, dubtar, desconfiar… estaré amb això, amb tu. No m’espanta què sentis perquè el que vull és aprendre a caminar amb les teves sabates per poder estar a la teva alçada. Hi haurà vegades que no sabré respondre als teus sentiments, i t’ho diré; i haurà vegades que diré coses com avui intentant compartir-te com sento, com visc la vida… i deixaré a les teves mans que em guiïs per saber si les explicacions són suficients o no per calmar la teva inquietud. És el que et puc oferir en aquest camí que tenim davant. La resta, Kassia, és caminar, compartir, expressar, comprendre… Trobar-nos al cap i a la fi.
Silenci.
– I si en algun moment ens esgotem, parem. O si necessitem allunyar-nos, en prendrem consciència i serem responsables. Per mi el més important és preservar l’estima que sento cap a tu, cuidar-te de la forma que em deixis. Si ha de ser lluny, així serà si ho decideixes…
– I n’Àlex què en pensa de tot això?
– També té dubtes, però sembla que vol conèixer-te.
– Vol coneixe’m?
En Joan assenteix amb el cap sense deixar de mirar-me, tan afable i somrient com sempre.
– Per què vol coneixe’m?
– Suposo que per dissipar dubtes també.
– No serà un pervertit i voldrà un trio, no?
En Joan riu divertit amb la meva sortida.
*
– Si que estàs obsessionada amb els trios, Kassia…
– Escolta, que a mi no m’interessa fer un trio, no malpensis!!
– M’ho estàs deixant ben clar. Per la teva tranquil·litat, dir-te que n’Àlex és ben homosexual i no l’agraden les dones. I en el meu cas… l’aspecte sexual no és prioritari.
– Millor que les coses estiguin clares de bon començament.
– Em sembla una fantàstica idea, bonica.
– Aleshores?
– Aleshores què?
– Quedarem els tres?
– Si et ve de gust, a mi m’agradaria que us coneguéssiu. Però sobretot vull que t’hi sentis bé.
– D’acord…
En Joan somriu manifestant la seva sobtada troballa en la meva resposta. I això em sorprèn a mi. No pensarà que sóc una rància i que n’Àlex és més valent, no? No seré menys, i si aquest cretí em vol conèixer, em trobarà! Paraula de Kassia!