Autoria: Kassia Langley
Dimarts, 20 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
El cor em va a mil per hora.
Després d’una son llarg i restaurador, ha estat el telèfon que m’ha fet aixecar del llit. De mala gana he sortit de l’habitació en veure que ningú acabava amb aquell so estrident. I per la meva sorpresa, la mare no hi era a casa; com tampoc he vist cap nota que em donés una pista d’on ha pogut anar.
Amb les mans col·locades encara sobre el telèfon miro al meu voltant i aprecio un silenci confortable. No puc evitar somriure com una tonta triomfant deixant-me gaudir d’aquelles papallones encara movedisses en l’estómac.
En Joan m’ha trucat per dir-me que ve a casa meva per parlar amb mi.
Quan m’ha dit això, bleda de mi, m’he espantat. Sonava tan seriosa la seva veu, a diferència del goig amb què normalment parla, que de seguida m’he fet la pel·lícula. Però, perceptiu com sempre, en Joan s’ha esmenat de seguida per aclarir-me que el que vol és expressar la seva disculpa per la seva absència de les darreres hores.
I ara estic nerviosa.
13:23 hores
No triga gaire en entrar la mare per la porta.
– Ja t’has llevat?
Assenteixo sense moure’m del lloc.
– He anat un parell de vegades a l’habitació per tal d’avisar-te que marxava -m’explica,- però no hi havia manera que despertessis. Tenies molta son acumulada, eh?
– Havien passat les tres de la matinada i encara seguia desperta…
– Oh! I com no m’has dit res?
– No volia desvetllar-te, la veritat…
– Estem bé tu i jo, oi?
– Sí, sí.. de fet, volia disculpar-me pel meu comportament egoista d’ahir. Per tu va ser un dia molt important, per allò de l’entrevista de feina i tal, i no vaig estar a l’alçada!
– Ai, filla! Que no em de fingir ser perfectes entre tu i jo, eh? Ja vaig entendre què estava passant i…
Somriu.
– I…? -ja m’ha picat la curiositat!
– He passat per la biblioteca per agafar-te les revistes aquestes d’arquitectura. Sempre vas els dilluns i ahir amb tota la història no hi vas anar. I ja que estava al carrer… -diu al temps que emet una rialla.
Des de fora segur que sembla una xorrada entendrir-se perquè la mare et porta les revistes que llegeixes habitualment. Però per mi té un significat molt especial. En primer lloc, perquè és la prova evident que la mare està completament recuperada i que ja pot fer coses tan rutinàries com aquesta; fins fa poc anar al lavabo a fer pipí era una odissea. En segon lloc, perquè un gest tan petit em demostra com d’equivocada estava ahir pensant que em deixaria per l’Helena.
*
La mare m’estima sense cap mena de dubte i de nou, amb aquest petit gest, em recorda que està allà per quan jo baixi la guàrdia. Em sento part d’un equip on no estic sola. I el fet de poder permetre’m descentrar-me de les meves rutines sense que tot s’enfonsi em deixa respirar. Un gest tan petit té un enorme significat per mi i, per primer cop des de fa temps, em sento de nou acompanyada per la Melània, la mare; la millor mare del món sense cap mena de dubte!
– I ja que estaves al carrer… què? -crido exasperada.
La mare riu de bona gana i al final jo també ric. M’agrada quan ens partim el cul sense cap sentit. I per un moment els nervis de parlar amb el Joan se’m passen i em sento plena i feliç.
– Val, d’acord -dic finalment intentant posar-me seriosa,- què ha passat quan estaves al carrer?
– Mira sobre la taula.
Tal com m’ho diu em giro i la mirada se m’omple d’un enorme pastís de pastanaga en el centre de la taula. No em veig però sento que els ulls se’m desencaixen de les òrbites emocionada per aquest regal. Sóc molt fan dels pastissos de pastanaga i davant meu tinc el pastís més gran que mai he vist.
– El vaig encarregar ahir per celebrar la meva nova feina -m’explica la mare.
– Uaaaaaalaaaaaaaaaaa!! És enorme!! -dic ara al temps que salto cap aquella delícia ataronjada.
– Sabia que t’agradaria la sorpresa!
– Com no m’ha d’agradar si és pastís de pastanaga?!
Miro el pastís, miro la mare… i finalment reculo sobre els meus talons i em llenço al coll d’ella per omplir-la de petons i achuchones.
– Ets la millor mare del món!
– No en tenia cap dubte! -riu.
*
De cop, recordo que el Joan ve de camí cap aquí.
– Eh… avui m’ha trucat -dic ara jo, fent-me la misteriosa.
– Qui?
– Qui ha de ser? En Joan!
– Oh! El príncep desperta!
– Ve cap aquí perquè vol explicar-me de la seva absència d’ahir.
– Però si us vau veure el diumenge, no? S’ha de disculpar?
– Sí, però després de deixar-me anar que s’estimava un altre persona, hauria estat bé que no passés de mi al dia següent…
– Ah… En això tens raó. Pujarà a casa? Vols que marxi?
– Noooo… com vols que et faci fora de casa teva?! Estava pensant que podríem dinar els tres.
– Ah… ja l’has perdonat?
– Se suposa que ve a disculpar-se, per mi ja està tot arreglat. S’ha adonat per ell mateix de que ha estat desencertat.
– I si el que t’explica no et convenç?
– El llenço pel balcó i dinem tu i jo.
– Em sembla un bon pla! Faig el dinar, doncs?
– Em moro de gana! -dic agafant una forquilla del calaix de la cuina.
Però la mare és més ràpida i m’allunya aquella delícia de pastanaga que em crida tan persistentment.
– Això és per les postres!
– Què? M’he d’esperar fins a després de dinar?
– Evidentment! A més, tenim convidat i no pot sortir a taula un pastís mig mossegat.
– Com que “evidentment”! Dóna-me’n un tros! I el Joan és com de la família, no compta com a convidat!
– Que no, comporta’t!
– Mamaaaaaa!!
– Fillaaaaaaaaa!!
A casa torna la nostra normalitat…