Autoria: Kassia Langley
Dimarts, 20 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
Passen gairebé tres hores de la mitja nit i continuo sense tenir son. El meu cap bull com el mateix infern fins el punt que sento febre, tot i que en sóc conscient que no en tinc. Per si de cas, em col·loco el termòmetre després de passar pel lavabo per fer un pipí i abans de tornar-me a estirar entre les fines mantes que la mare va cosir fa molts anys per l’entretemps.
El cap se m’omple de qüestions i discussions amb mi mateixa, relatives a la mare i a en Joan, especialment. La vergonya de sentir-me mala filla pel meu comportament d’avui, la confusió encara persistent de no saber què fer amb en Joan, com prendre’m el fet que m’hagi confessat que s’estima una altra persona també. També? Realment m’estima? Què vol dir estimar? Per què avui no m’ha dit res, després de llençar-me semblant informació?
Intento pensar en les estones que hem compartit però els records de la seva cara o de les sensacions percebudes en estar al seu costat se m’esborren o fugen de mi. Només resta la por que la mare m’ha transmès respecte els homes, respecte el Joan. La mateixa mare que parla de l’Helena, la mare del Joan, amb aquells ulls tan admirats, amb aquelles paraules tan excelses. No és tot plegat una mica contradictori? La mare no és, poder, un mirall de mi amb el Joan? L’estic admirant? I, de ser-ne així, té cap sentit que admirem en Joan i l’Helena d’aquesta manera?
*
Què és exactament el que admirem? La seva serenor omnipresent, poder, com si nosaltres no tinguéssim capacitat d’estar-nos igual de calmades? No, certament no. Poder la mare té una mica més de temple i sap gestionar-se millor les emocions; en el meu cas, però, sóc pur nervi, pur impuls. Penso, sento, dic, faig… i sovint, m’adono, no tinc filtre. Em sento desgastada per la vida i sento com si un fil tirés de mi per forçar a doblegar-me en aquests comportaments ridículs. Pobre mare…
M’hagués agradat estar amb ella en aquest dia on la seva sort sembla que ha pres un gir important. L’he fallada com a filla i em sento malament per això, tot i que la seva generositat amb mi no ha fet sinó que mirar de calmar-me, d’animar-me. Quantes vegades hem estat just aquí? Poder és la meva forma de reclamar-li que faci de mare en un moment llarg en el temps on la seva malaltia em força a intercanviar els papers entre ella i jo. Sento que des de fa mesos sóc jo la que tira del carro, i poder estic arribant al meu límit, per molt que no l’ensumés ara fa una setmana. Tampoc sé molt bé què vol dir “fer de mare”.
03:11 hores
Cada intent que faig per posar ordre enmig de tot aquest desastre emocional sento com una mena de barrera que m’ho impedeix. No em sento capaç d’endreçar els pensaments, de prendre decisions respecte les coses que estan passant, respecte la mare o en Joan. Tant bon punt vull esborrar en Joan de la meva existència com m’enganxo desitjant veure’l, besar-lo, que m’abraci, que em parli i m’acariciï.
Intento de nou recordar el temps compartit amb ell. Res. Els records em defugen com si tingués la peste. No recordo el seu rostre, ni cap paraula, ni cap moment. Poder no existeix o me l’he inventat? I si m’estic tornant boja i en realitat no existeix cap Joan? Bé, ha d’existir perquè en Joan ens ha portat a l’Helena i l’Helena a una nova feina per la mare… O la mare també està flipant? Una al·lucinació col·lectiva?
Esborro l’aire fosc davant meu amb un gest de la mà, per treure’m de sobre aquesta idea esbojarrada. Prenc el termòmetre i comprovo la temperatura tot encenent el llum de la tauleta. 35,7ºC. Tot en ordre. Contemplo llargament aquella peça de vidre amb el mercuri ben marcat per dintre i durant una estona m’esvaeixo de tot. La son m’arriba i decideixo no perdre l’oportunitat, així que deixo el termòmetre sobre el marbre de la tauleta i apago el llum.
*
El parpelleig espontani de la bombeta em dibuixa el rostre d’en Joan. El veig clarament, en particular aquells ulls màgics i profunds. I davant l’evidència em pregunto com ha estat possible que els oblidés. No tinc cap dubte, m’agrada i vull apostar per ell. Quantes vegades m’he dit ja això?
Ric mentre em sento que la son m’atrapa. Ric en silenci, sense expressar aquest riure en el cos. Ric en el meu cap poc abans que la negror m’enfonsi en un son profund i plaent.
– Bona nit, Joan…
Següent entrada