Com a casa! – Capítol Trentè

Autoria: Kassia Langley

Dilluns, 19 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona

La mare i jo som més que una mare i una filla que conviuen. Sempre hem estat les dues que hem lluitat colze amb colze per sortir endavant. Evidentment tenim les nostres diferències, però les similituds són més de les que una es pugui imaginar d’entrada, físic a banda. La seva ment i la meva estan foses en un garbuix de pors i inseguretats, valenties i fortaleses que es retroalimenten. Sovint no sé diferenciar on acabo jo i on comença ella; no sé si m’explico…

En tots aquests anys compartits, mai m’havia preocupat la idea que dintre de la seva ment, en el centre que fins ara era tot meu, hi pogués cabre algú més. Ni tan sols m’hi semblava possible, donat que sempre s’ha esforçat per fer-me entendre que no tenia cap mena d’interès en trobar un home que l’acompanyés en la vida. En aquest sentit, sempre ha manifestat una voluntat d’independència exacerbada.

Sovint sospitava que la seva decisió no era tant una decisió premeditada, sinó fruit de la seva pròpia història. Una història plena de desamors, abandonaments i prostitució. La seva relació amb els homes no ha estat pas un camí de roses, sigui dit, i l’únic que ara mateix sustenta aquesta equació és la transacció del seu cos a canvi d’uns diners.

*

La seva història és hereva de la violència i la desesperació davant la necessitat més bàsica de sobreviure. Una violència que comença amb l’abandonament del seu pare, les drogues, la hipersexualització, la dependència emocional i de nou l’abandonament del que hauria de ser el meu pare. Desolada, sense recursos i en una terra aliena no tenia res més que la motivació pura de tirar endavant la seva filla tot just nascuda. Forçada a prostituir-se, violada i colpejada per homes possessius que es creuen que pagar per sexe és sinònim de comprar la persona… Com aquell que la va contagiar de la sida després de forçar-la a tenir sexe sense preservatius.

Parlo d’ella i parlo de mi perquè la meva genètica porta tota aquesta informació i el meu cos la viu com a meva. Així, sento la seva història com si fos la meva.

23:37 hores

Tancada al lavabo, amb les mans recolzades sobre la pica i amb el cap cot penso en totes aquestes coses. Infinitud d’imatges d’un passat que no he viscut realment ni tampoc m’ha estat explicat invadeixen la meva ment, una rere una altra. Imatges de la seva mare morta, del seu pare indiferent, de la seva habitació on es passava les hores, de les festes sobrepassades, dels crits a casa per desaparèixer durant hores, dels rostres dels nois que se la follaven quan l’alcohol o les drogues la doblegaven, robatoris, reixes, policies, tocaments a canvi de llibertat… Imatges del que hauria de ser el meu pare. Un barceloní passant uns dies a a ciutat que va veure néixer la mare i omplint el cel de promeses que mai va complir. Fill de puta. Homes, homes, homes, homes…

Olor a pis, a sang, a sexe…

– Estàs bé, filla? -crida la mare des de darrera de la porta.
– Sí! Estic fent pipí!

Menteixo descarada sabent-me que la mare no s’ho creurà. Em rento la cara amb aigua gelida i després l’asseco amb aquella tovallola rasposa que ens acompanya des de temps immemorials.

Les bufetades i els cops de puny tancat en el meu cap em forcen a tancar els ulls fins el punt de veure puntets brillants. Quan els torno a obrir sento una rigidesa en tot el cos que no em deixa moure.

“Sempre hem estat tu i jo, i ara em parles d’aquesta Helena com si ja no fóssim tu i jo”, penso per mi. “Què em vols dir? L’he de fer un lloc en la teva ment? N’ets conscient del què suposa?”

*

Tinc dret a pensar així? Al cap i a la fi, no sóc jo la primera que he colat algú enmig de nosaltres dues? El Joan va aparèixer com un remolí davant meu. La seva serenor és la meva angoixa. I em sento tant perduda…

“I què? Tu amb la mare i jo amb el fill? No és això pervers?” Sento que m’estic enfadant a mesura que els pensaments i les imatges ocupen tot el meu ésser.

D’una embranzida em giro i obro la porta. Darrera de la fusta el rostre de la mare em mira ara amb els ulls ben oberts, presa de la sorpresa.

– Des de quan ets lesbiana? -crido.

Els ulls de la mare s’obren encara més.

– Com?
– Que des de quan ets lesbiana?

La incomprensió segresta el rostre de la mare i la força en un gest que em sembla patètic i ridícul. Estic gelosa, tinc enveja i sento una por infinita a que la mare m’abandoni per algú altre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *