Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 19 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
Abraçades dintre del seu llit, la mare i jo guardem un silenci contingut, expectants de veure qui el trencarà amb el primer comentari, acudit o riure. Enmig de la foscor em puc imaginar la seva cara vermellosa aguantant-se les ganes. Les dues som iguals d’orgulloses i tossudes, així que portem una llarga estona allargant forçadament aquell silenci i les ganes de riure em comencen a explotar per dintre. Finalment no puc més. Així, sóc jo que arrenco a riure amb ganes, alliberant tota aquella tensió acumulada per cada segon de silenci forçat. I la mare segueix les riallades de ben a prop. Per un pèl no la guanyo!
– Mira que som beneites -diu encara rient.- Som úniques en fer el pallasso, no et sembla?
Assenteixo sense poder deixar de riure i després me l’abraço ben fort fins a treure-li un “ai!”. Riem i riem i el riure ens fa més riure, i és que quan comencem ens costa parar; les Langley som així…
22:49 hores
Quan deixem de riure, la mare s’incorpora per encendre una espelma que sempre té a la seva tauleta.
– Així almenys podrem veure’ns la cara ni que sigui una mica -diu deixant la caixa de llumins en el calaix.- M’alegra molt sentir-te riure, filla del meu cor. Avui has estat tan apagada…
Quan es gira per mirar-me recol·loca els meus cabells darrera de l’orella. M’agrada aquest gest tan íntim, tan nostre.
– No t’he preguntat en tot el dia com ha anat l’entrevista amb la mare del Joan… He estat tan enfadada amb tu que he estat super-egoista. Em sap greu, mama…
– Res a disculpar, filla, doncs et conec des de fa vint anys i ja sé en quins moments estàs i en quins no. Sóc la teva mare, saps?
– Mimimi!!
La mare riu divertida amb la cara que dec posar.
– Per què ets tan criatura? -pregunta retòricament mirant-se l’aire buit de l’habitació.
– Va! Com t’ha anat? -dic tota enfurrunyada.
– A veure… doncs he arribat allà i de seguida m’ha atès l’Helena. El primer impacte en veure-la ja m’ha deixat fora de lloc; déu, com s’hi assemblen ella i el Joan, no!?
– Ai, sí! Semblen germans bessons, veritat?
– Sí, sí…
– Ara, el Joan és més guapo… -ric entremaliada.
– Tota la raó, amor del meu cor.
La seva resposta em sorprèn, especialment després de la conversa de la nit anterior.
– I després, què?
– Ai, Kassia, l’Helena és tan senyora… D’aquelles que surten a les pel·lícules: educada, serena, atenta… Tenia la sensació que en comptes d’estar en el seu despatx de les oficines de Flor de Puig estava a casa seva… I la seva veu és tan…
– Dolça?
*
– Sí! I sedosa… Total, que de seguida m’he relaxat, hem mirat el meu currículum i ha quedat molt gratament sorpresa. Com saps, aquest cap de setmana he estat molt centrada en refer-lo de forma conscient i crec que me n’he sortit prou bé. Al final, l’he posat morro i he aportat també les competències que he desenvolupat exercint la prostitució. Al cap i a la fi, és la meva feina i m’ha ajudat a millorar-me professionalment en alguns aspectes, especialment per tot el que fa a la cerca de nous clients -quan diu això em fa un piquet d’ull.
Me la miro amb total sorpresa davant el canvi del seu humor respecte la feina. Sempre ha utilitzat paraules i un to més aviat amarg, i ara em surt amb aquestes… La veritat és que després de la sorpresa em deixo admirar per la seva valentia. Ostres… si jo estigués a la seva pell no sé d’on trauria aquest bon humor i aquesta positivitat. I ara que ho penso, m’adono que durant tot el cap de setmana ha estat molt alegre. ara em sap més greu haver-me portat com m’he portat avui… Ñeh!
*
– M’ha confessat que es pensava que no tenia cap estudi i quan li he dit just això que ara et comento ha obert els ulls amb entusiasme renovat. I així, de forma molt educada i subtil, m’ha preguntat per com havia arribat a la prostitució i li he explicat. L’Helena és una dona ben atenta i amorosa i durant l’explicació m’he sentit realment acompanyada, feia estona que sentia que ja no estava davant la meva futurible jefa -riu.- Hem parlat llarg i estès de mi i ella s’ha atrevit també a obrir-se a mi amb alguns aspectes. Semblàvem dues amigues posant-nos al dia; allà amb les pastes i el te…
Començo a percebre un entusiasme exacerbat i no sé si he de preocupar-me…
– D’acord, mama, tornem als despatxos de Flor de Puig, sisplau, que ja no sé de què em parles…
– Bé, doncs quan hem acabat de parlar ella s’ha disculpat i s’ha absentat del despatx una llarga estona. Jo ja no sabia si havia de marxar o si m’havia deixat alguna cosa per escoltar i m’he posat nerviosa, però quan ha tornat…
Pausa dramàtica. Com odio quan fa això!!
– Què? Quan ha tornat, què?
Ella riu.
– T’ha contractat? Si rius és que t’ha contractat!
– Millor, filla meva.
– Millor? Què hi ha millor que et contracti? Ara m’he perdut…
Més pausa dramàtica que em força a arrufar les celles, amenaçadora que si no comença a parlar em desfaré en pessigolles, però ella només que riu i riu, la punyetera.
– Val, val! Vaaal… -diu estirant les mans per allunyar les meves del seu costat.- El cas és que quan ha tornat de fer el que fos que havia anat a fer, no ha vingut sola sinó acompanyada.
– Ahà…
Intent de pausa dramàtica que freno de seguida.
*
– Pel que es veu, l’Helena vivia a Nova York fins fa poc i allà dirigia la sucursal que s’ha obert de Flor de Puig. Va ser ella qui es va encarregar de crear des de zero aquesta sucursal, obrint mercat a Amèrica.
De nou parla de la mare del Joan amb aquella admiració… que què sé jo! És gelosia el que sento?
– El cas és que fins fa uns anys era el pare qui dirigia el cotarro, però va morir ara fa uns anyets i des d’aleshores és un equip directiu, d’entre els quals hi ha l’Helena, qui ho manega tot.
El fet que li digui pel seu nom, és normal? Com a empleada seva no l’hauria de dir “senyora Puig”? Però, ah, clar… que són super amiguis ara…
– Total, que s’ha vingut amb alguns membres d’aquest equip directiu. Saps què?
Helena per aquí, Helena per allà…
– Resulta que tot l’equip directiu està format per dones!
Em mira com si hagués de flipar o alguna cosa així. Bé, sí, la notícia és per flipar i cridar victòries pel feminisme, però no em ve de gust.
– Aleshores? -miro d’escurçar.
– Ai, filla, mira que ets sosa de vegades!
– Segueix, va! Aleshores?
– I ara quina mosca t’ha picat?
– Que t’enrotlles com una persiana!
– Ai, val, doncs que m’han posat a prova per col·locar-me com a responsable de comunicació. Treballaria colze a colze amb l’Helena, que és la directora d’aquest departament; o com ella diu, seria la seva mà dreta. Pel que m’ha explicat no arriba per tot i necessita un cop de mà.
Yuuuhuuu… Meh!
*
– No t’alegres? Vols que et digui la xifra que guanyaré a l’any?
– Dóna’m un moment que m’estic fent pipi…
Davant la seva perplexitat m’aixeco del llit ràpida i marxo de la calidesa de l’habitació que fins ara hem estat habitant. Per què estic trista si les notícies són tan guais?