Com a casa! – Capítol Vint-i-novè

Autoria: Kassia Langley

Dilluns, 19 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona

Abraçades dintre del seu llit, la mare i jo guardem un silenci contingut, expectants de veure qui el trencarà amb el primer comentari, acudit o riure. Enmig de la foscor em puc imaginar la seva cara vermellosa aguantant-se les ganes. Les dues som iguals d’orgulloses i tossudes, així que portem una llarga estona allargant forçadament aquell silenci i les ganes de riure em comencen a explotar per dintre. Finalment no puc més. Així, sóc jo que arrenco a riure amb ganes, alliberant tota aquella tensió acumulada per cada segon de silenci forçat. I la mare segueix les riallades de ben a prop. Per un pèl no la guanyo!

– Mira que som beneites -diu encara rient.- Som úniques en fer el pallasso, no et sembla?

Assenteixo sense poder deixar de riure i després me l’abraço ben fort fins a treure-li un “ai!”. Riem i riem i el riure ens fa més riure, i és que quan comencem ens costa parar; les Langley som així…

22:49 hores

Quan deixem de riure, la mare s’incorpora per encendre una espelma que sempre té a la seva tauleta.

– Així almenys podrem veure’ns la cara ni que sigui una mica -diu deixant la caixa de llumins en el calaix.- M’alegra molt sentir-te riure, filla del meu cor. Avui has estat tan apagada…

Quan es gira per mirar-me recol·loca els meus cabells darrera de l’orella. M’agrada aquest gest tan íntim, tan nostre.

– No t’he preguntat en tot el dia com ha anat l’entrevista amb la mare del Joan… He estat tan enfadada amb tu que he estat super-egoista. Em sap greu, mama…
– Res a disculpar, filla, doncs et conec des de fa vint anys i ja sé en quins moments estàs i en quins no. Sóc la teva mare, saps?
– Mimimi!!

La mare riu divertida amb la cara que dec posar.

– Per què ets tan criatura? -pregunta retòricament mirant-se l’aire buit de l’habitació.
– Va! Com t’ha anat? -dic tota enfurrunyada.
– A veure… doncs he arribat allà i de seguida m’ha atès l’Helena. El primer impacte en veure-la ja m’ha deixat fora de lloc; déu, com s’hi assemblen ella i el Joan, no!?
– Ai, sí! Semblen germans bessons, veritat?
– Sí, sí…
– Ara, el Joan és més guapo… -ric entremaliada.
– Tota la raó, amor del meu cor.

La seva resposta em sorprèn, especialment després de la conversa de la nit anterior.

– I després, què?
– Ai, Kassia, l’Helena és tan senyora… D’aquelles que surten a les pel·lícules: educada, serena, atenta… Tenia la sensació que en comptes d’estar en el seu despatx de les oficines de Flor de Puig estava a casa seva… I la seva veu és tan…
– Dolça?

*

– Sí! I sedosa… Total, que de seguida m’he relaxat, hem mirat el meu currículum i ha quedat molt gratament sorpresa. Com saps, aquest cap de setmana he estat molt centrada en refer-lo de forma conscient i crec que me n’he sortit prou bé. Al final, l’he posat morro i he aportat també les competències que he desenvolupat exercint la prostitució. Al cap i a la fi, és la meva feina i m’ha ajudat a millorar-me professionalment en alguns aspectes, especialment per tot el que fa a la cerca de nous clients -quan diu això em fa un piquet d’ull.

Me la miro amb total sorpresa davant el canvi del seu humor respecte la feina. Sempre ha utilitzat paraules i un to més aviat amarg, i ara em surt amb aquestes… La veritat és que després de la sorpresa em deixo admirar per la seva valentia. Ostres… si jo estigués a la seva pell no sé d’on trauria aquest bon humor i aquesta positivitat. I ara que ho penso, m’adono que durant tot el cap de setmana ha estat molt alegre. ara em sap més greu haver-me portat com m’he portat avui… Ñeh!

*

– M’ha confessat que es pensava que no tenia cap estudi i quan li he dit just això que ara et comento ha obert els ulls amb entusiasme renovat. I així, de forma molt educada i subtil, m’ha preguntat per com havia arribat a la prostitució i li he explicat. L’Helena és una dona ben atenta i amorosa i durant l’explicació m’he sentit realment acompanyada, feia estona que sentia que ja no estava davant la meva futurible jefa -riu.- Hem parlat llarg i estès de mi i ella s’ha atrevit també a obrir-se a mi amb alguns aspectes. Semblàvem dues amigues posant-nos al dia; allà amb les pastes i el te…

Començo a percebre un entusiasme exacerbat i no sé si he de preocupar-me…

– D’acord, mama, tornem als despatxos de Flor de Puig, sisplau, que ja no sé de què em parles…
– Bé, doncs quan hem acabat de parlar ella s’ha disculpat i s’ha absentat del despatx una llarga estona. Jo ja no sabia si havia de marxar o si m’havia deixat alguna cosa per escoltar i m’he posat nerviosa, però quan ha tornat…

Pausa dramàtica. Com odio quan fa això!!

– Què? Quan ha tornat, què?

Ella riu.

– T’ha contractat? Si rius és que t’ha contractat!
– Millor, filla meva.
– Millor? Què hi ha millor que et contracti? Ara m’he perdut…

Més pausa dramàtica que em força a arrufar les celles, amenaçadora que si no comença a parlar em desfaré en pessigolles, però ella només que riu i riu, la punyetera.

– Val, val! Vaaal… -diu estirant les mans per allunyar les meves del seu costat.- El cas és que quan ha tornat de fer el que fos que havia anat a fer, no ha vingut sola sinó acompanyada.
– Ahà…

Intent de pausa dramàtica que freno de seguida.

*

– Pel que es veu, l’Helena vivia a Nova York fins fa poc i allà dirigia la sucursal que s’ha obert de Flor de Puig. Va ser ella qui es va encarregar de crear des de zero aquesta sucursal, obrint mercat a Amèrica.

De nou parla de la mare del Joan amb aquella admiració… que què sé jo! És gelosia el que sento?

– El cas és que fins fa uns anys era el pare qui dirigia el cotarro, però va morir ara fa uns anyets i des d’aleshores és un equip directiu, d’entre els quals hi ha l’Helena, qui ho manega tot.

El fet que li digui pel seu nom, és normal? Com a empleada seva no l’hauria de dir “senyora Puig”? Però, ah, clar… que són super amiguis ara…

– Total, que s’ha vingut amb alguns membres d’aquest equip directiu. Saps què?

Helena per aquí, Helena per allà…

– Resulta que tot l’equip directiu està format per dones!

Em mira com si hagués de flipar o alguna cosa així. Bé, sí, la notícia és per flipar i cridar victòries pel feminisme, però no em ve de gust.

– Aleshores? -miro d’escurçar.
– Ai, filla, mira que ets sosa de vegades!
– Segueix, va! Aleshores?
– I ara quina mosca t’ha picat?
– Que t’enrotlles com una persiana!
– Ai, val, doncs que m’han posat a prova per col·locar-me com a responsable de comunicació. Treballaria colze a colze amb l’Helena, que és la directora d’aquest departament; o com ella diu, seria la seva mà dreta. Pel que m’ha explicat no arriba per tot i necessita un cop de mà.

Yuuuhuuu… Meh!

*

– No t’alegres? Vols que et digui la xifra que guanyaré a l’any?
– Dóna’m un moment que m’estic fent pipi…

Davant la seva perplexitat m’aixeco del llit ràpida i marxo de la calidesa de l’habitació que fins ara hem estat habitant. Per què estic trista si les notícies són tan guais?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *